diumenge, 31 de juliol de 2016

Palouet, Torre de Vallferosa, Cellers, Talteüll, Gra, Les Pallargues, Pelagalls ..

Dia 1 (29.07.2016) Almoster, Concabella, Castellmeià, Sant Ramon, Palouet ...
Dia 2 (30.07.2016) Polouet, Massoteres, Guissona, Sant Guim de la Plana, Vicfred, Ivorra, Torà ...
Dia 3 (31.07.2016) Palouet, Torre de Vallferosa, Cellers, Talteüll, Gra, Les Pallargues, Pelagalls ..

Dia 3. Partim de Palouet de retorn a casa i com és costum aprofitem el trajecte per descobrir els pobles que trobem pel camí.

Palouet de Segarra

Abans dit Palou de Torà, no és un poble encastellat, sinó un grupet de cases que formen un carreró i una plaça, on hi ha la casa senyorial (actualment l'hostal Palouet), amb una portalada de dovelles i la data del 1601.

Església de Sant Jaume de Palou

L'església de Sant Jaume de Palou és d´origen romànic, té alguns murs medievals i un bonic campanar d´espadanya. Va ser reformada en època plateresca.

Palouet disposa d´un aeroport per a ultralleugers i d´un petit pantà o bassa que actualment és un indret de parada d´aus migratòries.

Ampliar informació: Turisme del Consell Comarcal de la Segarra

Després d'un cap de setmana molt agradable a Palouet, deixem enrera aquest poblet encantador per anar a visitar la Torre de Vallferosa, sense deixar de fer parada a Torà.


Torà

Ens ve de pas i aprofitem per comprar bon pa al forna Argerich (plaça de la Creu).

Portal. Torà

Torà és una vila i municipi situat al nord-est de la comarca administrativa de la Segarra. L'any 1968 va quedar annexionat a Torà el territori del terme de Llanera (Solsonès). Està prevista una consulta per ingressar al Solsonès.

El terme municipal comprèn tota la vall de la riera de Llanera fins a la seva confluència amb el riu Llobregós. El relleu és força accidentat, amb elevacions suaus que van des dels 430 m fins als 850 m.

El 1006, durant una ràtzia musulmana, fou l'escenari d'una batalla en la qual Ramon Borrell, Bernat Tallaferro, Guifré II de Cerdanya i Ermengol I d'Urgell van derrotar l'exèrcit d'Abd al-Malik al-Muzaffar, fill del recentment mort hàjib Almansor.


Torre de Vallferosa

Torre de Vallferosa (33 m) i la torre del campanar al fons

La torre de Vallferosa és una torre de guaita que es troba al lloc de Vallferosa, pertanyent l'actual municipi de Torà, a la comarca de la Segarra. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional.

Un gegant de mil anys: la Torre de Vallferosa
  • La construcció porta més de mil anys dominant la vall del Llobregós 
El nom promet. Tan feréstec com ens suggereix el topònim, el nucli de la Vallferosa, deshabitat des de la guerra civil, que ens mostra la Segarra més salvatge i boscosa. Un paisatge escarpat i ple de matisos segons l’època de l’any que presideix una torre de guaita de més de trenta metres d’alçària. És una de les grans sorpreses que ens reserva el municipi de Torà. Impressiona. Va formar part d’un important castell de frontera que avui és història. Insòlitament, la torre ha aguantat mil anys llargs impertèrrita. Es va bastir l’any 970[*] i no s’hi ha fet cap afegit d’importància posterior al segle XI. És com una monumental càpsula del temps, on el romànic és cosa del futur.

Des de la seva terrassa, que encara conserva alguns dels merlets originals, es domina tota la vall del Llobregós. Un verd intens impera en la postal, que es completa amb la veïna església de Sant Pere, del final del XVII. En el segle X la torre no era tan alta com ara, però cap a l’any 1000 es va reforçar i ampliar mitjançant la construcció d’un mur exterior que li va fer guanyar deu metres més, convertint-la en la més alta de Catalunya. Un far solitari desafiant un mar d’alzines.

Vista des de la Torre

[*] (... recents anàlisis amb el sistema del Carboni 14 contemplen ja l'existència de la Torre de Vallferosa en el segle VIII. Si aquest estudi s'acaba acceptant, segurament caldrà reescriure algunes planes de la historia ...)
 Clicar a sobre per ampliar el plànol

Aquí per descarregar en pdf la Memoria de restauración de la torre de Vallferosa 

José  Javier  Aguirre  Estop*
Bernabé  Cabañero  Subiza**

*  Arquitecto  encargado  de  la  redacción  del  proyecto  de  restauración  del  castillo  de  Vallferosa.  Dirección de correo electrónico: aguirrest@arquired.es
**  Profesor  Titular  del  Departamento  de  Historia  del  Arte  de  la  Universidad  de  Zaragoza  e  Investigador de la Unidad de Arte del Instituto de Estudios Islámicos y del Oriente Próximo (Cortes  de  Aragón-C.S.I.C.-Universidad  de  Zaragoza ).  Investiga  sobre  arte  medieval  occidental  e  islámico .  Dirección  de  correo  electrónico :  bernabe.cabanero@unizar.es.

Més informació:

Torre de Vallferosa – Torà a la Catalunya Medieval
La torre de Vallferosa a Viquipèdia
La Torre de Vallferosa a Spaiens
Vallferosa a vallferosa.com


L'església de Sant Pere de Vallferosa

L'església es troba al costat de la Torre de Vallferosa, al marge dret i a uns 50 metres per sobre del Barranc dels Quadros, tributari de la riera de Llanera. 

Inscripció a la paret d el'altar
"En la seva menudesa cada llavor conté l'esperit de l'arbre que serà demà"

Església de nau única amb capelles laterals de planta rectangular. A l'angle NO de la façana s'aixeca la torre de campanar, que presenta una planta quadangular de dos trams amb les arestes retallades i una balustrada de pedra. En cadascuna de les cares de la torre de campanar s'obra una llarga finestra d'arc de mig punt. La porta d'accés al temple té un entaulament amb un frontó triangular partit. Al centre d'aquest apareix una fornícula on hi havia una imatge de Sant Pere, actualment desapareguda. Damunt de la porta d'ingrés a l'església hi ha una gran rosassa que il·luminava l'interior del temple. La coberta de l'església ha desaparegut, així que només conservem els murs perimetrals i els arcs torals que sustentaven la volta. S'entreveuen altres estances de l'església, com per exemple la sagristia al SE o l'escala amb la que s'accedia al cor al SO. La vegetació, la terra i la runa han cobert pràcticament tota la superfície del paviment, per la qual cosa no és molt recomanable entrar-hi.

Interior

Retornant a Torà després de la visita a Vallferosa anema Cellers, ens cau relativament a prop.


Cellers


El topònim de Cellers es troba documentat des del 986, en una donació. Aquest nom fa pensar en l'existència en aquest indret de cel·les o ermitoris de tipus monacal, al voltant de l'església de Sant Celdoni. Aquí es custodiaven les relíquies dels màrtirs Celdoni i Ermenter, que tradicionalment hom considera que els seus fidels van traslladar des de Calahorra, fugint de la invasió dels àrabs. La comunitat de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers s'esmenta per primer cop el 1038, en aquesta data consta la donació de l'església de Sant Martí de Cellers als monjos Guillem, Sunifred i el sacerdot Galí, que residien a Sant Celdoni.

El 1071 l’església fou unida a Sant Serni de Tavèrnoles com a priorat depenent, sembla que fou a partir d'aquesta data que s'organitzà monàsticament segons la regla benedictina. En aquest moment és quan es van fer importants treballs de construcció, que es perllongaren fins el segle XIV. A mitjan del segle XIV va patir una forta davallada que va agreujar l'estat de la precària comunitat, de fet només es mantingué el títol de prior, que no residia al monestir. El 1399 les relíquies dels sants titulars foren traslladades pel comte Joan Ramon Folc a Cardona.

El 1593 les seves rendes foren atorgades a la canònica de Solsona, fins aquell moment encara seguia sotmès a Sant Serni. L'església continuà com a santuari, de forta devoció local, el 1797 es va construir una nova rectoria. L'església es va restaurar el 1898, es tracta d'un edifici singular, amb tres absis en forma de creu i cripta.


Seguim ...


Castell de Talteüll



El poble de Talteüll s´alça en un tossal prop de la riba esquerra del Llobregós que domina el terme. En el punt més alt es dreça part del vell castell, del qual encara en resta una torre rodona i trossos de mur.

Torre rodona de castell

L'església parroquial de Sant Pere, consagrada el 1077, és un edifici de dues naus amb volta de canó i dos absis, un més gran que l´altre, ornats amb arcuacions. On hi hauria d´haver el tercer absis hi ha la porta adovellada d´entrada que dóna a una mena d´atri o entrada a la nau principal. Va ser reformada al segle XIV. Al costat de l´edifici hi ha una torre amb una finestra ogival, que té al damunt un campanar d´espadanya més modern. El conjunt és molt notable des del punt de vista artístic.

Església parroquial de Sant Pere

La població, edificada al redós del tossal, té un aspecte medieval. Algunes de les cases han estat restaurades, així com l´antic forn comunal.

Forn comunal

El castell de Talteüll és esmentat des del 1014.

Més informació


Gra

Església parroquial de Sant Salvador de Gra


 
El poble de Gra conserva un nucli antic amb carrers i cases antigues i, a l’entrada del poble hi ha habitatges més moderns. A la banda de llevant hi ha l’església parroquial de Sant Salvador de Gra, amb l’entorn ben urbanitzat que conserva un absis de la primitiva construcció romànica, però la resta va ser reedificada al segle XVIII. Presideix la llinda de l’entrada un gran emblema heràldic. 

El lloc fou donat pel bisbe Ermengol d’Urgell a la catedral i forma part encara d’aquest bisbat. El 1414 era del monestir de la Vall d’Hebron de Barcelona.

 Durant la primera guerra carlina, el pretendent Carles de Borbó amb les seves forces de les províncies navarreses s’enfrontà prop de Gra amb les tropes isabelines del baró de Meer, el qual derrotà els carlins (hi hagué més de 600 morts) i rebé el títol de comte de Gra. Aquest enfrontament es conegué amb el nom de Foc de Gra.

(font: Enciclopèdia Catalana)


Les Pallargues

Les Pallargues és una entitat de població i capital del municipi Els Plans de Sió a la comarca de la Segarra. El 2006 tenia 154 habitants. Situat a la dreta del riu Sió, al voltant de l'antic castell de les Pallargues, que es conserva en bon estat i té una notable arcada gòtica a la façana. El 1307 pertanyia al comte d'Urgell, posteriorment en tingué la senyoria el marquès d'Argençola. El municipi comprenia els pobles de Pelagalls, Sisteró i Mont-roig de Segarra, els antics termes i masies de Queralt de Meca i Golonor, el despoblat de Claret i l'antiga quadra de Talarn. El 1974 li fou agregat el municipi de l'Aranyó i adoptà el nom oficial dels Plans de Sió.

Castell de les Pallargues

El gran casalot senyorial que podem contemplar actualment és fruit de la transformació duta a terme al segle XVI de l'antic castell medieval, tot i que s'han conservat alguns dels seus elements més antics.

El seu origen cal cercar-lo a l'època de la reconquesta de la vall, a començament del segle XI. L'esment documental més antic és de l'any 1040 (castellum Espalargi), quan pertanyia a la canònica urgellenca. Va pertànyer a Berenguer de Rajadell (1315) i a Joan de Concabella (1358). L'any 1590 n'era senyor Onofre d'Argençola, la família del qual el va conservar fins al segle XIX. Mai ha deixat d'estar habitat, la qual cosa n'ha facilitat la seva bona conservació.

De la seva façana en destaca la gran arcada gòtica (la més ampla del gòtic català). Els finestrals, rectangulars, estan emmarcats amb grans carreus de pedra motllurada. També podem veure una garita a un dels angles. A l'interior hi ha restes de la torre circular del segle XI que va donar origen al castell. També es poden veure altres sales i dependències, com les quadres, els cellers o la masmorra. És visitable.
Font d'informació: Pobles de Catalunya


Pelagalls

Església de Sant Esteve de Pelagallsa

Pelagalls és una entitat de població del municipi Els Plans de Sió a la comarca de la Segarra. El 2006 tenia 28 habitants. Situat al sud de Les Pallargues i a l'esquerra del riu Sió. De la seva església parroquial romànica de Sant Esteve

Portalada de l'església de Sant Esteve de Pelagalls

Església de Sant Esteve de Pelagalls

Església situada a l'entrada del nucli, de planta basilical, d'una sola nau, amb el mur de carreus regulars de mitjanes dimensions i coberta a dues aigües. La nau és orientada en direcció est-oest, amb la porta a occident, segons la norma clàssica de l'estil romànic. Posteriorment, al segle XVIII, s'hi va afegir un creuer, realitzat amb carreus de pedra, donant a la planta la configuració gairebé de creu grega. A la mateixa època, o una mica més tard, es va construir, al damunt del mur d'entrada un robust campanar de pedra ben tallada, l'aresta del qual cau verticalment sobre el centre de la portada.

Timpà de l'església de Sant Esteve de Pelagalls

La portada és la part més notable de l'església, formada per tres arquivoltes. Els arcs parteixen de l'interior del mur i la portada s'obre en un cos que sobresurt, col·locat al frontispici de la façana i coronat per una cornisa. Tot junt forma un rectangle que es recolza sobre un basament, format a cada costat per dos sòcols corbats i un altre de prismàtic. La portada pròpiament dita és feta de vuit columnes, quatre a cada banda, coronades per sis capitells que sostenen les tres arquivoltes, amb l'espai semicircular que queda situat entre aquestes i la llinda ocupat per un timpà esculturat en baix relleu.Les columnes són exemptes i de fust monolític, llis i uniforme, quatre situades als angles que formen els brancals de la porta, i les altres quatre apariades, amb un capitell comú a ambdós costats. No tenen base i es recolzen directament sobre el basament. Els capitells, amb forma de piràmide truncada invertida, estàn decorats amb motius geomètrics, vegetals i zoomòrfics. A la part inferior tenen una motllura i són coronades per un àbac molt desenvolupat que forma una imposta seguida amb abundosa decoració, que comprèn els tres capitells de cada banda. A la portada hi ha tres arquivoltes que enllacen les columnes i els capitells d'un costat amb els de l'altre. La primera és formada per un simple arc de dovelles totalment llises. La segona està motllurada amb un bocell que sobresurt entre dues motllures còncaves de mitja canya, una de les quals es projecta sobre el llindar de la porta i l'altra cap al davant. La tercera, molt erosionada a la banda esquerra, és feta per dovelles, ornada amb una filera de semiesferes, totes iguals, cada una de les quals duu un petit apèndix que l'uneix a l'arquivolta. 

Crist majestat dins la mandorla sostingut per dos àngels

El timpà, és presidit per una figura central hieràtica, dreta, vestida amb ornaments litúrgics amb els braços lleugerament aixecats i estesos en actitud orant, porta la barba i una corona al cap, segurament es tracta de la "Maiestas Domini". Aquesta figura de Crist és tancada dins d'una mandorla que està sostinguda per dos personatges drets, apòstols o àngels, un a cada banda, en actitud de reverència i amb túniques de plecs acanalats. Els tres personatges miren endavant amb uns ulls grans i inexpressius. Dins la mandorla, decorada en part només per anagrames, i sota el braç dret del personatge central, hi ha un cercle amb una flor oberta de vuit pètals. Sota dels peus, a la mateixa llinda de la portada, hi ha un petit emblema gravat, d'interpretació imprecisa.

Àbsis de de Sant Esteve de Pelagalls

L'àbsis, situat a la banda d'orient i cobert amb lloses de pedra, és de grans dimensions i semicircular. Al centre hi ha una finestra senzilla de doble esqueixada, sense cap decoració realitzat amb una sola pedra tallada amb gran precisió. A la banda nord hi ha dues pilastres escalonades, completament llises, com a contrafort. Sota la teulada i coronant el mur hi ha una petita cornisa, sobre mènsules i sense decoració que rodeja tot l'edifici.

Font: Romànic Obert

Ens hem deixat alguna cosa pel camí, a tot no s'arriba i de totes maneres sempre és bo deixar coses i així tindre l'excusa per poder tornar-hi. Entre les coses que ens hem deixat hi ha el Castell de Ratera, també conegut com a Castell Molí de Ratera. El Castell de Lloberola de Biosca ... Tornarem!

-.-

La Torre de Vallferosa

Torre de Vallferosa (33 m) i la torre del campanar al fons

La torre de Vallferosa és una torre de guaita que es troba al lloc de Vallferosa, pertanyent l'actual municipi de Torà, a la comarca de la Segarra. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional.

Un gegant de mil anys: la Torre de Vallferosa
  • La construcció porta més de mil anys dominant la vall del Llobregós 
El nom promet. Tan feréstec com ens suggereix el topònim, el nucli de la Vallferosa, deshabitat des de la guerra civil, que ens mostra la Segarra més salvatge i boscosa. Un paisatge escarpat i ple de matisos segons l’època de l’any que presideix una torre de guaita de més de trenta metres d’alçària. És una de les grans sorpreses que ens reserva el municipi de Torà. Impressiona. Va formar part d’un important castell de frontera que avui és història. Insòlitament, la torre ha aguantat mil anys llargs impertèrrita. Es va bastir l’any 970[*] i no s’hi ha fet cap afegit d’importància posterior al segle XI. És com una monumental càpsula del temps, on el romànic és cosa del futur.

Des de la seva terrassa, que encara conserva alguns dels merlets originals, es domina tota la vall del Llobregós. Un verd intens impera en la postal, que es completa amb la veïna església de Sant Pere, del final del XVII. En el segle X la torre no era tan alta com ara, però cap a l’any 1000 es va reforçar i ampliar mitjançant la construcció d’un mur exterior que li va fer guanyar deu metres més, convertint-la en la més alta de Catalunya. Un far solitari desafiant un mar d’alzines.

Vista des de la Torre

[*] (... recents anàlisis amb el sistema del Carboni 14 contemplen ja l'existència de la Torre de Vallferosa en el segle VIII. Si aquest estudi s'acaba acceptant, segurament caldrà reescriure algunes planes de la historia ...)
 Clicar a sobre per ampliar el plànol

 Clicar a sobre per ampliar els plànols


Aquí per descarregar en pdf la Memoria de restauración de la torre de Vallferosa 

José  Javier  Aguirre  Estop*
Bernabé  Cabañero  Subiza**

*  Arquitecto  encargado  de  la  redacción  del  proyecto  de  restauración  del  castillo  de  Vallferosa.  Dirección de correo electrónico: aguirrest@arquired.es
**  Profesor  Titular  del  Departamento  de  Historia  del  Arte  de  la  Universidad  de  Zaragoza  e  Investigador de la Unidad de Arte del Instituto de Estudios Islámicos y del Oriente Próximo (Cortes  de  Aragón-C.S.I.C.-Universidad  de  Zaragoza ).  Investiga  sobre  arte  medieval  occidental  e  islámico .  Dirección  de  correo  electrónico :  bernabe.cabanero@unizar.es.

Més informació:

Torre de Vallferosa – Torà a la Catalunya Medieval
La torre de Vallferosa a Viquipèdia
La Torre de Vallferosa a Spaiens
Vallferosa a vallferosa.com

Interior de la torre. Pisos superirors

Interior de la torre. Sitja pel gra

 Interior de la torre. Boca de la sitja i l'antiga entrada


Escala de gat entre les parets de la torre exterior i la interior

L'església de Sant Pere de Vallferosa

L'església es troba al costat de la Torre de Vallferosa, al marge dret i a uns 50 metres per sobre del Barranc dels Quadros, tributari de la riera de Llanera. 

Inscripció a la paret d el'altar
"En la seva menudesa cada llavor conté l'esperit de l'arbre que serà demà"

Església de nau única amb capelles laterals de planta rectangular. A l'angle NO de la façana s'aixeca la torre de campanar, que presenta una planta quadangular de dos trams amb les arestes retallades i una balustrada de pedra. En cadascuna de les cares de la torre de campanar s'obra una llarga finestra d'arc de mig punt. La porta d'accés al temple té un entaulament amb un frontó triangular partit. Al centre d'aquest apareix una fornícula on hi havia una imatge de Sant Pere, actualment desapareguda. Damunt de la porta d'ingrés a l'església hi ha una gran rosassa que il·luminava l'interior del temple. La coberta de l'església ha desaparegut, així que només conservem els murs perimetrals i els arcs torals que sustentaven la volta. S'entreveuen altres estances de l'església, com per exemple la sagristia al SE o l'escala amb la que s'accedia al cor al SO. La vegetació, la terra i la runa han cobert pràcticament tota la superfície del paviment, per la qual cosa no és molt recomanable entrar-hi.
.
Arcs torals

Arcs torals

Interior

 Porta de l'església de Sant Pere, campanar i torre de Vallferosa

En aquest increible indret s'hi va poder veure el concert/espectacle "ITER LUMINIS", de la cantant Lidia Pujol. Aquí un tastet...








-.-

Tot just arribar a Vallferosa ens vam trobar en Jaume i el seu preciós gos pastor alemany, en Jako.

En Jako, el predicador

En Jaume (Jaumet) és un conegut hostaler de la zona, el qula regenta el Hostal Cal Jaumet de Torà i com a gentilesa acompañava uns clients a fer unes rutes. Ens explicà que en jako tenia fins hi tot pàgina d'Instagram. Aquí us la deixo:

Localització de la Torre de Vallferosa:


dissabte, 30 de juliol de 2016

Polouet, Massoteres, Guissona, Sant Guim de la Plana, Vicfred, Ivorra, Torà ...

Dia 1 (29.07.2016) Almoster, Concabella, Castellmeià, Sant Ramon, Palouet ...
Dia 2 (30.07.2016) Polouet, Massoteres, Guissona, Sant Guim de la Plana, Vicfred, Ivorra, Torà ...
Dia 3 (31.07.2016) Palouet, Torre de Vallferosa, Cellers, Talteüll, Gra, Les Pallargues, Pelagalls ..

Dia 2. Aprofitem per veure Palouet de dia, si de nit era interessant de dia encara més

Polouet

Topònim: En la part nuclear del nom s´admet una etimologia a partir del llatí PALATIOLUM i una evolució directa d´un diminutiu llatí. No ha de tractar-se precisament del palau luxós que la nostra imaginació col·lectiva ens duu a la ment, sinó d´un sinònim de mots tan usuals en la nostra toponímia com castell o, en cert sentit, roca. La versió diminutiva Palouet és força recent i per referència a Palou de Sanaüja o Palou de d´Alt (municipi de Torrefeta i Florejacs) que era anomenat Palou a seques. Font: Els topònims de la Segarra; Albert Turull.

Abans dit Palou de Torà, no és un poble encastellat, sinó un grupet de cases que formen un carreró i una plaça, on hi ha la casa senyorial (actualment l'hostal Palouet), amb una portalada de dovelles i la data del 1601.

L'església de Sant Jaume de Palou és d´origen romànic, té alguns murs medievals i un bonic campanar d´espadanya. Va ser reformada en època plateresca.

Església de Sant Jaume de Polouet

Palouet disposa d´un aeroport per a ultralleugers i d´un petit pantà o bassa que actualment és un indret de parada d´aus migratòries.

Ampliar informació: Turisme del Consell Comarcal de la Segarra


Dintell de portalada

Allotjament recomanable: Hostal Palouet de Segarra (Cal Xuriguera)

Recepció

Cal Xuriguera. De 1601, és la casa pairal de la família de descendents d'en Magí Soriguera, qui l'adquirí l'any 1616.


La casa fou totalment rehabilitada al llarg de més de cinc anys, conservant l'encant dels murs de pedra picada, així com detalls originals de la casa, com la premsa o el celler amb els seus vixells, essent reinaugurada, com a Hotel i Restaurant, el Novembre de 2009. 

Seguim ...

Massoteres

Portal

El terme municipal de Massoteres, es troba al sector NE de la plana de Guissona i arriba a la ribera del Llobregós, que forma el límit septentrional del municipi. Limita amb els termes de Guissona (W), Sant Guim de la plana (S), Torà (E) i Biosca (N). Comprèn els pobles de Massoteres, cap de municipi, Talteüll i Palou de Torà, a més del santuari de Camp-real. 

Letrina de Can Soler

El nucli antic és format per un carrer quasi circular amb carrerons curts i coberts en alguns punts o sense sortida. Cal destacar, Can Soler, de tipus renaixentista, amb portal adovellat, una llotgeta a la cantonada i escuts heràldics i Cal Pintor, amb emblemes nobiliaris. S'entra al nucli antic per un portal i carrer obert per la banda de migdia.
    
També forma part de l'antic clos l'església parroquial de Sant Salvador de Massoteres, de construcció neoclàssica. Davant aquest conjunt es formà ja des del segle XVIII, un raval i vers els anys vuitanta s'urbanitzà una gran plaça.
.
Església parroquial de Sant Salvador de Massoteres

Massoteres formà part de la demarcació del castell de Talteüll (i eclesiàsticament també depengué de la parròquia de Talteüll).


Obra de Fluvià o de Santa Llúcia 

Ull de bou

Aquestes monumentals ruïnes, anomenades també de Santa Llúcia, són un palau episcopal datat l'any 1515 que restà inacabat. Està situat a la sortida de Guissona, venint per l'antiga carretera de Massoteres, a uns sis-cents metres de la vila. En aquest emplaçament hi havia en època medieval una població de trenta-sis cases, una església i una torre que formava part del castell del senyor de Fluvià. El 1505 es va vendre el senyoriu de Fluvià al bisbat d'Urgell per tal de construir una residència d'estiu per al bisbe. L'edificació començà per iniciativa del bisbe Pere de Cardona amb un estil de transició de començament del segle xvi i s'aturà el 1514. El palau, d'estil clarament renaixentista, havia de ser de planta quadrada i tenir planta baixa i dos pisos amb una escala monumental d'accés. La capella no havia de ser més alta que el palau. Es cobrí fins a l'altura del primer pis, que era fins on arribava l'edifici. Les quadres, la cuina amb el forn, les dependències, el pati central i l'església dedicada a Sant Jordi, Santa Llúcia (patrona de Fluvià) i també Sant Blai, és tot el que en podem deduir veient el que en queda. Són molts els elements arquitectònics gòtics de gran riquesa i sumptuositat. L'església va tenir un ús temporal i d'aquí prové el retaule barroc de Santa Llúcia, que actualment s'ubica als braços del creuer de l'església de Santa Maria, al nucli antic de Guissona. Les obres s'aturaren a causa del fet que el bisbe fou ascendit i traslladat a Tarragona i el seu successor, amb l'escassetat de recursos, no pogué continuar els treballs. El 1808 fou destruïda en part pels francesos, que s'hi fortificaren. Una vegada expulsats, es va fer enderrocar per tal que no s'hi pogues- sin tornar a fortificar.

Retses de palau

Finestra

Més informació:


Paret est

Guissona

Guissona és una vila, cap del municipi del seu nom, que pertany a la comarca de la Segarra, situat al nord de Cervera. A hores d'ara, és el municipi més poblat de la comarca després de la capital.

Portal de l'Àngel (s. XIII a XV)

El municipi de Guissona és al centre de la plana de Guissona, que s'entén entre les conques del Llobregós i del Sió. És un dels municipis de menor extensió territorial de la Segarra, 18 km2.

El terme comprèn, a més, l'enclavament del Mas d’en Porta, que es troba situat entre els municipis de Torrefeta i Florejacs i dels Plans de Sió.

Els principals nuclis de població d'aquest municipi són Guissona, la capital, el veïnat de Fluvià, la masia de Tapioles i el llogaret de Guarda-si-venes.

Anys enrere la riquesa principal del municipi provenia del sòl agrícola, ja que el terreny, poc accidentat, és favorable als conreus, que ocupen gairebé tot el terme. Actualment la indústria és la principal font de riquesa de la vila, principalment la Corporació Agropecuària de Guissona que és una de les indústries alimentàries més grans de l'estat.

Portal de l'Àngel (s. XIII a XV)

Portal de l'Àngel (s. XIII a XV)

Dels tres portals que tenia la vila de Guissona en època medieval només n'ha quedat un, el conegut com a Portal de l'Àngel, a propòsit de l'estàtua moderna d'un àngel que domina la façana de la plaça. Tota la part superior d'aquesta façana, amb els merlets i el matacà, és una recreació del segle XX. La part autèntica és el portal pròpiament dit, que s'obre amb un arc de mig punt a la part exterior i un arc ogival a la interior.

Església de Santa Maria de Guissona

Església de Santa Maria de Guissona

L'origen de l'església de Santa Maria de Guissona és un priorat canonical, filial de la canònica d'Urgell, documentat des de l'any 1037. La consagració del temple es va dur a terme l'any 1098, al mateix indret on, segons la tradició, ja hi havia hagut una església paleocristiana. La canònica va ser secularitzada durant el segle XIII i va subsistir com a canònica secular fins al XIX.

L'edifici actual va ser construït entre 1776 i 1800, a causa de l'esfondrament del temple antic (1772). Va ser projectat per Marià Enric i Josep Burrià, influïts per la seu nova de Lleida, i les obres van ser dirigides per l'arquitecte lleidatà Feliu Borràs. Va conservar alguns elements de l'església antiga, com el campanar, de 1688, i les capelles del Claustre i del Sant Crist. Consta de tres naus, la central coberta amb volta de creueria i les laterals amb voltes de llunetes, suportades per grans pilastres octogonals amb capitells corintis. El creuer està cobert amb una cúpula decorada amb les figures dels Evangelistes. Hi ha tres capelles laterals a cada banda. La façana principal és plenament barroca, amb una gran portalada concebuda a mode de retaule.

A una de les capelles laterals s'hi venera la Mare de Déu del Claustre, una escultura de pedra de tradició romànica, situada dins un retaule barroc, començat l’any 1666 i acabat el 1830.

Capella de Sant Felip Neri (s. XVI-XVII)

Capella de Sant Felip Neri (s. XVI-XVII)

L'antiga capella de Sant Felip Neri està adossada a la façana sud de l'església de Santa Maria de Guissona. Actualment només es conserven les parets perimetrals, una de les qual conté el portal adovellat, amb un escut a la clau, i una rosassa. Va ser construïda l'any 1664, datat inscrita al portal, per iniciativa dels canonges Joan i Ignasi Pérez, que volien difondre difondre la devoció a Sant Felip Neri. Va ser consagrada l'any 1668.

La plaça Major o plaça de l'Església (s. XVI-XVII)

La plaça Major o plaça de l'Església (s. XVI-XVII)

La plaça Major o plaça de l'Església és un espai rectangular presidit per la façana barroca de Santa Maria i amb les tres altres cares porticades. L'existència d'aquest espai porxat està documentada des del segle XVII. A la plaça Major aboquen les façanes d'algunes de les cases més nobles de la vila, com la casa Erill o la casa Carboner. Antigament aquesta plaça havia estat un fossar, tal com va posar en evidència una excavació feta per instal·lar les canonades d'aigua.

Creu de terme (s. XVI-XVII)

Creu de terme (s. XVI-XVII)
Situada originalment en un encreuament de camins, és una creu del segle XVII restaurada modernament i emplaçada a la plaça l'any 1975. És una de les poques creus de terme que té gravada, al nus o capitell, la data de la seva construcció, 1685. Hi ha també relleus amb cares d'angelots, escuts heràldics i altres elements figuratius. A la creu pròpiament dita hi ha el Crist crucificat a una cara i la Verge a l'anvers.


Iesso ...

Porta nord que obria el cardo maximus

L'antiga ciutat romana de Iesso es troba sota de l'entramat urbà de Guissona, a la Segarra. Fou mencionada pels autors clàssics Plini el Vell i Ptolemeu que situaren Iesso en el territori dels lacetans. Els ibers de la zona, inicialment, van oferir resistència a l'ocupació romana, però l'any 195 aC l'exèrcit de Cató va conquerir el territori. Actualment Iesso s'identifica amb el jaciment arqueològic conservat a la vila de Guissona.

Base de la porta nord que obria el cardo maximus

Iesso va ser fundada al voltant de l'any 100 aC aprofitant els recursos naturals de la plana de Guissona: l'abundant presència d'aigua mercès als rius Sió i Llobregós, a més a més d'un terreny poc accidentat apte per a l'explotació agrària de les terres properes.

Domus

Fou una ciutat romana protegida per una muralla de 2,5 i 3 m d'amplada de la qual es conserva un tram i una torre de defensa. La ciutat, de planta poligonal, tindria entre unes 15 i 18 ha d'extensió, amb un urbanisme regular caracteritzat per una xarxa ortogonal de carrers, d'acord amb els models de les ciutats romanes de l'època. És a dir, la ciutat s'estructuraria a partir de dos carrers principals, el cardo maximus, en direcció de nord a sud, i el decumanus maximus, d'oest a est. Actualment, s'ha trobat la porta nord que obria el cardo maximus que es calcula que devia fer uns 560 m de llarg. La part sud de la ciutat és encara desconeguda. Per adonar-se de la importància de Iesso cal recordar que Bàrcino (Barcelona) feia a l'època unes 10 ha d'extensió mentre que Tàrraco (Tarragona) devia fer unes 70 o 80 ha.

Termes

La muralla protegia un recinte urbà amb àrees de necròpolis, espais públics i edificis.

Piscina de les termes. Frigidarium

Actualment es poden visitar en un parc arqueològic de dues hectàrees situat a l'extrem nord de la ciutat, edificis privats i espais públics. Pel que fa als edificis privats, s'hi pot observar restes de cases del segle I aC, una casa senyorial dels segles I i II dC i restes d'un espai industrial destinat a la producció de vi. Pel que fa a espais públics, les excavacions han posat al descobert restes de carrers, una porta d'accés, la muralla i una zona termal. Aquesta darrera a Can Mercadé, composta d'una estructura d'atri amb impluvium (estany que servia per recollir l'aigua de pluja), un frigidarium (o piscina d'aigua freda) de 5 m per 3 m i una darrera piscina semicircular.


Caldarium

Iesso va desenvolupar durant més de set segles una important activitat constructiva i comercial i continuà activa fins a l'època visigòtica (s. VI). Se suposa que al segle VIII fou conquerida pels sarraïns, però no és fins al segle XI que es torna a tenir constància històrica de la vila.

Piscina de les termes. Frigidarium

Tots aquests testimonis es poden visitar en un jaciment que ocupa uns 20.000 metres quadrats convertits en Parc arqueològic. A més a més, el Museu Eduard Camps de Guissona presenta importants peces de la ciutat romana, com ara una làpida funerària del segle II dC, escrita en vers per Servilla Praepusa i dedicada a la seva filla, morta als onze anys, o bé un genet a galop, de bronze i de 13 cm d'alçada que, segurament, formava part de la necròpolis de Iesso.






El Museu de Guissona és un museu arqueològic que es troba a la vila de Guissona. Va ser fundat l'any 1952 per iniciativa de l'historiador local Eduard Camps i Cava. i està ubicat al costat del jaciment de la ciutat romana de Iesso. L'actual seu del Museu fou inaugurada el setembre de 2011.

Web oficial del museu

MUSEU DE GUISSONA EDUARD CAMPS
PARC ARQUEOLÒGIC DE IESSO
Carrer del Tint, 2 - 25210 Guissona, Catalunya
museu@guissona.cat - 973 551 414 



Sant Guim de la Plana

Església parroquial Santa Maria de Sant Guim de la Plana

El nucli de Sant Guim de la Plana s’hi accedeix per una plaça gran i ben pavimentada. A la plaça, hi ha l’església parroquial de Santa Maria de Sant Guim de la Plana, de construcció relativament moderna, el campanar data de 1870, però conserva algunes parets de la primitiva església. La casa senyorial conserva trets medievals.

 

El poble apareix esmentat l’any 1161 com a límit del Far (Torrefeta i Florejacs).



La perfecta conservació del nucli antic, d’estil medieval, amb construccions de pedra que es comuniquen a través d ‘estrets passadissos, és un marc perfecte per a la representació del pessebre vivent que s’hi realitza des de 1982.


Vicfred



Església parroquial
de Sant Esteve de Vicfred
El castell de Vicfred està situat a l'altiplà que separa la conca del riu Llobregós de la del riu Sió. Una ubicació excel·lent per a vigilar els avanços de l'enemic. Vicfred marcava el límit entre el Comtat d’Urgell i el de Cardona. Avui dia veiem una residència senyorial però l'origen fou el d'un castell de frontera.

El Castell de Vicfred apareix esmentat per primera vegada l'any 1079, amb el nom de Bechfred, en una acta testamentària conservada en el bisbat de Solsona i atorgada per Ramon Mir (propietari del castell i conegut també amb el patronímic de Ramon Miró d'Aguda) cap a la seva muller Engèlsia, abans de pelegrinar a Santiago de Compostel·la.

L'any 1099 el nom de Vicfred apareix en la consagració de l'església de Guissona. Després de pertànyer a la família Mir, i de diverses etapes històriques, va passar al llinatge dels Ribelles en funció de governadors castlans. El 1179 apareix com propietari Gombau de Ribelles, casat amb Marquesa de Cabrera, senyora de Montsonís. Gombau de Ribelles, en el testament a la seva filla Sança de Llobera, canvia el nom del castell i s'hi refereix com a castrum de Becfreit. El castell romangué en mans de la família Ribelles i dels seus descendents, que van fer-hi diferents reformes, fins a mitjan segle XIV. A continuació, passà a les mans dels Cardona. El desembre del 1375 el rei Pere el Cerimoniós va instituir el comtat de Cardona i el castell de Vicfred és mencionat en el diploma reial. Com que els Cardona eren senyors de Torà, el castell de Vicfred constituïa un batlliu dins la batllia de Torà, a la vegueria de Cervera. En el fogatjament de 1381 comptava amb 9 focs. Els Cardona, emparentats amb els Medinaceli, el van conservar fins a l'extinció dels senyorius al segle XIX. L'any 1998 el castell de Vicfred passa a ser propietat particular i es restaura.

Llegim en una placa de marbre del castell: «Sa Majestat Felip V va posar les seves reials plantes al castell l'any 1701. El pretendent al tron en Carles de Borbó es va hostatjar en ell, el 12 de juny de 1837 dia de la batalla de gra, acompanyat pel bisbe de Lleó. Sa Majestat Amadeu I de Savoia, en la seva marxa cap a l'exili l'any 1873, va passar la nit aquí al Castell de Vicfred».

Afegeix la llegenda

Penjat a l'entrada hi ha un tapís brodat a mà amb l'escut de Felip V i que en commemora l'estança del rei d'Espanya a Vicfred.


Ivorra

L´origen del poble d´Ivorra es remunta a l´època medieval en bastir-se un castell o torre fortificada, al redós del qual va anar creixent el nucli de població. No obstant això, el lloc ja era poblat anteriorment, com ho demostren els jaciments arqueològics del Tossal de les Forques, que situarien els primers habitants en època ibèrica.

La primera notícia documental en què apareix el nom d´Ivorra data del 1031 en una escriptura de venda i durant tot el segle XI i posteriors són molts els documents que en parlen, tots ells relacionats amb els comtes d´Urgell. Els comtes d´Urgell van tenir el domini eminent del terme, que es va perllongar fins que va passar al vescomte de Cardona.

Ivorra fou vila closa, de la qual es conserva encara la trama urbana dels segles XI – XII a ponent del castell, emplaçat en el punt més alt de la població. Les cases es disposaven a l´interior d´una muralla circular, de la qual queden vestigis i, sobretot, el portal adovellat. L´única resta del castell és la torre mestra que destaca sobre la resta d´edificis amb els seus 20 m d´alçada.

Església de Sant Cugat

Només entrar a l'església ens trobem a mosen Fermí, el millor guia que podiem haver trobar. Des d'aquí un agraïment a la tarda que ens va compartir.

La primera referència a l'església de Sant Cugat és de l'any 1055, any de la seva consagració, poc anys després de la construcció del castell. L'any 1076 els comtes d'Urgell la llegaren a la canònica de Solsona ipsam capellaniam Hivorra, id est, ecclesiam Sancti Cucuptati. Aquella primitiva església romànica, que feia de baluard del nucli antic, va subsistir fins al segle XVIII, quan a les visites pastorals es consigna el seu estat de progressiu enrunament.


L'església actual es va construir, a poca distància de l'antiga, entre 1780 i 1782. És de suposar que en la seva construcció es van aprofitar materials de l'antiga. Va ser projectada pel mestre d'obres solsonenc Francesc Pons, autor també del palau episcopal de Solsona, i de l’església de Sant Martí de Riner. El retaule major, desaparegut, va ser obrat per Josep Isanta i Gatuelles. El promotor de l'església va ser el senyor de la vila a l'època, Miquel de Tristany i de Perpinyà. A l'interior del temple hi ha una làpida sepulcral amb l'escut dels Tristany, que també podem veure al capdamunt de la façana principal.

Cúpula de Sant Cugat d'Ivorra

El temple, d'estil barroc classicista, està format per una nau amb transsepte, cimbori i cúpula sobre el creuer. Al cimbori hi destaquen els relleus dels quatre evangelistes. La portada està formada per una gran porta de mig punt, flanquejada per dues columnes que suporten un entaulament, damunt del qual hi ha un timpà amb volutes, a l'interior del qual hi ha l'anagrama de Crist. Al costat dret de la façana s'alça el campanar de torre, la part superior del qual és octogonal i està coronada per una barana de balustres.

Retaule de Santa Maria d'Ivorra

Retaule de Santa Maria d'Ivorra

Retaule gòtic que presidia l'altar major de l'antiga església on va passar el prodigi del Sant Dubte i actualment es troba a l'església de Sant Cugat d'Ivorra

S'hi pot apreciar quatre escenes, en dos carrers, relatives a la vida de Maria, mentre que l'espai central es conforma per mitjà d'un dosser de fusta rematat en pinacle que acull una imatge de la Mare de Déu. La iconografia de la pradel•la integra en la part central el Crist de Dolor, situat entre la Verge i Sant Joan. Mentre que en les dues escenes laterals es representa el prodigi del Sant Dubte. Complementen el retaule les figures de dos profetes al costat del pinacle, Jeremies i Salomó, i els escuts dels Cardona, senyors de la vila d'Ivorra i els escuts d'aquesta població.

L'obra se situa a les acaballes del segle XV (1480) i en termes estilístics ha estat emparentat amb el Mestre de la Pobla de Cèrvoles.

Evident "bandalisme"

Santuari de Santa Maria d'Ivorra o del Sant Dubte

Santuari de Santa Maria d'Ivorra o del Sant Dubte

Està situat a poca distància del poble, entremig de camps de conreu, al lloc on hi hagué una primitiva capella romànica.

Cor del santuari

Diu la tradició que l'any 1010, mentre deia missa a l'ermita de Santa Maria d'Ivorra, mossèn Bernat Oliver va dubtar de la presència de Crist a l'Eucaristia i, de sobte, el vi va esdevenir sang i va començar a vessar cap al terra. L'any següent, sant Ermengol, bisbe d'Urgell, viatja a Roma i aconsegueix que el papa Sergi IV reconegui l'autenticitat del miracle. Des de llavors, es coneix com el santuari del Sant Dubte. En aquell mateix viatge, el papa es va quedar amb el calze i a canvi va oferir al bisbe unes relíquies (un cabell de la Verge Maria, una espina de la corona de Crist, un fragment de pedra del Sant Sepulcre) les quals, juntament amb les estovalles tacades de sang, van ser guardades a l'església de Sant Cugat d'Ivorra. Actualment es conserven dins un magnífic reliquiari gòtic de l'any 1426.

Interior del santuari amb una interessant col·lecció de fotografies que ens narren el misteri del Sant Dubte

Pel que fa a l'edifici, com que s'havia anat quedant petit per les moltes peregrinacions que s'hi feien, es va decidir construir un nou temple l'any 1663. Un segle després, l'any 1762, es va construir l'actual façana barroca. Adossada a l'església hi ha l'antiga hostatgeria. L'any 1936 va ser llastimosament cremat el magnífic retaule barroc que es va construir contemporàniament a l'obra de l'església. Es conserva, en canvi, la imatge romànica de Santa Maria d’Ivorra, del segle XIII i, al Museu de Solsona, un retaule gòtic de l'any 1480. 
Font:

L'actor Pep Cruz a la representació del Sant Dubte




i Torà

Torà és una vila i municipi situat al nord-est de la comarca administrativa de la Segarra. L'any 1968 va quedar annexionat a Torà el territori del terme de Llanera (Solsonès). Està prevista una consulta per ingressar al Solsonès.

El terme municipal comprèn tota la vall de la riera de Llanera fins a la seva confluència amb el riu Llobregós. El relleu és força accidentat, amb elevacions suaus que van des dels 430 m fins als 850 m.
El 1006, durant una ràtzia musulmana, fou l'escenari d'una batalla en la qual Ramon Borrell, Bernat Tallaferro, Guifré II de Cerdanya i Ermengol I d'Urgell van derrotar l'exèrcit d'Abd al-Malik al-Muzaffar, fill del recentment mort hàjib Almansor.

Portal

Tornem a Palouet on abans de sopar anirem a gaudir de la posta de sol a la bassa de Palouet, un petit pantà o bassa que actualment és un indret de parada d´aus migratòries.
.






Demà més ...
-.-



-.-