dissabte, 12 de març de 2016

Vallbona de les Monges, Els Omells de na Gaia, Montblanquet, Blancafot ...

Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges 


L'origen del monestir està lligat a Ramon de Vallbona, personatge que va aglutinar al seu voltant algunes comunitats d’ermitans. El 1157 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, li va fer donació del lloc de Cérvoles (la Pobla de Cérvoles, les Garrigues) amb la finalitat d’establir en aquell lloc una comunitat masculina. En aquell moment creixia el monestir de Poblet, que va oposar-se a aquesta fundació i finalment aconseguí que el 1171 aquell lloc passés a la seva propietat. A més d’aquesta comunitat de Cérvoles, Ramon de Vallbona havia aplegat una segona a Vallbona, les dues mixtes. D’aquesta comunitat de Vallbona hom té notícies des del 1153. El 1175 la comunitat masculina es va traslladar a Poboleda (Priorat), a Vallbona hi va restar la femenina, sota la direcció de Berenguera de Cervera, i Cérvoles va quedar a mans de Poblet.


 





L'any següent Ramon de Vallbona va fer venir fins aquí una comunitat cistercenca procedent de Tulebras (Navarra). Poc després, cap el 1174, les dues comunitats s'unificaren. Possiblement el 1186 van participar en la fundació de Santa Maria de les Franqueses, a Balaguer.




Mare de Déu del Claustre a Vallbona.
És una peça exempta, de pedra, tallada d’una sola peça i datada del segle XIII.

 

Aviat va començar a rebre la protecció de la casa reial i dels comtes d’Urgell, a més d’altres personalitats, fet que es va materialitzar en donacions de terres i altres béns. Paral·lelament, el 1198 el papa Innocenci III li va atorgar diversos privilegis, entre ells el d’immunitat, i alhora li confirmava les propietats, el mateix papa ho va confirmar novament en una butlla datada el 1201. El lloc va anar adquirint importància i el 1228 es va celebrar en aquest monestir un capítol d'abadesses del Cister. El 1275 fou enterrat aquí el cos de la reina Violant d'Hongria, muller de Jaume I.

Nostra Senyora de la Misericòrdia (segle XV)

Els privilegis que gaudia el monestir foren la base d’un senyoriu, que va convertir Vallbona, amb l’abadessa al seu davant, en un centre de vida política, jurídica i econòmica que aplegava un ampli territori. Gràcies a aquesta situació, d’aquest centre monàstic hi depenien amb més o menys intensitat altres establiments religiosos: Santa Maria de la Bovera (després Vallsanta) a Guimerà, el Pedregal de Tàrrega, Sant Hilari de Lleida, Santa Maria de Bonrepòs i la Saïdia de València. En la seva època d'esplendor havia arribat a tenir una comunitat de cent cinquanta membres.


Cimbori llanter del Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges

Cimbori campaner

Des de la seva fundació fins el segle XV es van anar aixecant les dependències monàstiques formant un conjunt que barreja construccions d’èpoques ben diverses. A ran de les disposicions del concili de Trento que prohibia l’existència de monestirs femenins en lloc isolats, la comunitat de Vallbona va permetre la construcció d’habitatges al seu voltant, llocs que foren ocupats per nous pobladors formant el poble que encara existeix.

Tomba de Violant d'Hongria

Sepulcre de Sança d'Aragó i Hongria


A partir del segle XVII començava la davallada del cenobi i la conseqüent pèrdua de béns, rendes i poder, per altra banda es van endurir les condicions de clausura que fins aquell moment havien estat molt suaus disposant les monges d’habitacions i recintes d’ús particular. Ja al segle XIX portà diverses exclaustracions, unes motivades per la Guerra del Francès (1809 i 1810) i l'altra el 1835. Aquesta fou, excepcionalment, de curta durada i les monges van poder retornar al monestir sis mesos després. La vida monàstica continua en l'actualitat malgrat alguns fets adversos, com la Guerra Civil del 1936-39, quan va patir la major destrucció de la seva història.

Mare de Deu del Cor S. XV

Font: Monestirs.Cat

Santa Maria de Vallbona de les Monges (Web oficial)
Santa Maria de Vallbona de les Monges (Monestirs.Cat)
Santa Maria de Vallbona de les Monges (Viquipèdia)
Vallbona de les Monges (La Ruta del Cister)
Ajuntament de Vallbona de les Monges


Centre d'Interpretació de la L-2 a Vallbona de les Monges  


Durant l’any 2010 es va dissenyar i senyalitzar a Vallbona de les Monges, la ruta de la L-2 que recorre bona part de les restes patrimonials de la línea defensiva republicana construïda durant l’any 1938 des del Pirineu fins al mar.

El passat 2011 es va crear un espai interpretatiu de tota aquesta línia defensiva a Vallbona de les Monges amb un mural de ferro corten i plafons fotogràfics sobre els principals elements patrimonials conservats de la línia. També es van dissenyar i exposar sis plafons explicatius de la fase constructiva de la línia i sobre les restes patrimonials bèliques.

El centre s’ubica en els antics rentadors públics de la vila de Vallbona.

Per més informació: Centre d'Interpretació de la L-2 a Vallbona de les Monges




Espai Museístic del Cinema Col·lecció Josep M. Queraltó



Primer espai museístic a les Terres de Lleida on s'hi exposen més d'un centenar  d'objectes relacionats amb el món del cinema i l'audiovisual des dels seus inicis fins l'era digital, dins la col·lecció del Sr. Josep Maria Queraltó.

Enllaç blog Col·lecció Josep Maria Queraltó 

Més info: Inaugurat l'Espai Museístic del Cinema Col·lecció Josep M. Queraltó a Vallbona de les Monges

I abans de marxar de vallbona ... els Estimaocells!




Els Omells de na Gaia

Església parroquial de Santa Maria dels Omells de na Gaia

Els Omells de na Gaia és una vila i municipi de 142 habitants de la comarca de l'Urgell. Situada a la serra del Tallat, en un tossal de 560 m d'altitud. Pertanyia a la baronia del monestir de Vallbona de les Monges. Es va formar inicialment al voltant del castell, actualment només en queden algunes restes de murs. Els carrers van baixant, seguint els desnivells, en forma concèntrica.

Destaca en el conjunt l'església parroquial de Santa Maria (té també com a patró sant Sebastià, advocat contra la pesta, segurament per algun antic vot del poble). La parròquia és documentada des del 1154, quan es va reestructurar l'arxidiòcesi de Tarragona, a la qual sempre ha pertangut. L'actual edifici (fet substituint l'anterior gòtic) és del segle XVIII, amb capelles laterals i un esvelt campanar de base quadrada i cos superior vuitavat.

Durant la Guerra Civil Espanyola, en aquesta població el Servicio de Inteligencia Militar (S.I.M.) de la República hi va establir el "Campo de Trabajo nº 3". En el mateix centenars de persones hi sofriren captiveri i moltes hi trobaren la mort.  




Montblanquet


Montblanquet és una petita població del municipi de Vallbona de les Monges, a l'Urgell, situada a la part sud-oest del terme. Actualment hi viuen 17 persones.

Va pertànyer al monestir de Poblet fins a l'any 1835. Més tard, el poble fou agregat de Vallbona de les Monges però mai va pertànyer a la baronia de Vallbona.

El castell de Montblanquet és esmentat ja el 1156, el 1195 fou donat a Poblet. Hi ha notícies que l'any 1407 tenia una presó i també es conserva el Llibre de la Cort de Montblanquet de 1440.


L'església data del segle XIII i és d'estil cistercenc, que va del romànic al gòtic. Té una sola nau coberta amb volta de canó i sense absis diferenciat. L'absis és llis i al seu lateral hi ha la sagristia, a l'altre cantó el cor. El campanar és d'espadanya.

L'església de Sant Andreu de Montblanquet



Blancafot

Blancafort
-.-


-.-

dissabte, 5 de març de 2016

La Guardia dels Prats, L'Espluga de Francolí, Poblet, Montblanc ...

La Guardia dels Prats


La Guàrdia dels Prats actualment és un nucli de població del municipi de Montblanc, a la Conca de Barberà

Durant la Reconquesta de la Catalunya Nova va aparèixer una petita guarnició en un turonet prop del castell templer de Barberà.  

Es té constància escrita de la seva existència com a nucli habitat permanent el 25 de març de 1054, en un document del Comte Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca. En l'últim terç del segle XI s'anomenava la Guàrdia d'Eremir, sota el domini senyorial de la casa dels Cervera. L'any 1238 passà a mans de Guerau de Vallclara i amb la seva mort la seva esposa la lliurà al monestir de Santes Creus, al qual restà unit fins a l'extinció de les senyories l'any 1835.

L'any 1185 es va consagrar l'església romànica, dedicada a Sant Jaume. Després canviaria la fesomia i la refarien amb estructura gòtica i ornamentació barroca.

Segim la carretera en direcció a Barberà de la Conca, a pocs kilòmetres, a mà dreta ens trobem el celler Clos Montblanc (Concavins)


Com és tradició, pels llocs on pasem intentem coneixer la cultura gastronòmica, enològica ... arquitectònica. Avui ens han caigut a les mans els següents vins que us volem presentar:

Clos Montblanc INICI 2013 

Tipus     Vi negre, Criança

Varietats  Cabernet Sauvignon, Garnatxa
 
Sense D.O.

Vinya Vessants a una altitud de 700 metres. Procés natural de fermentació. En procés de certificació ecològica.

Pràctiques agràries Ecològic. (en procés de certificació)

Rendiment       1 kg/vinya

Sòl         Llimós i argilós
verema Garnatxa: finals de setembre. Cabernet Sauvignon: mitjans d’octubre.

Vinificació i criança    Raïm seleccionat. Fermentació en un cup fet de totxanes de fang que daten de l’origen del celler. El vi s’elabora de la mateixa manera que s’ha fet durant centenars d’anys sense control de temperatura ni additius. Després de la maceració, el vi es transfereix a bótes de roure francès de 18 a 24 mesos per la seva criança.

Nota de tast       Color porpra vermellós, net i brillant. Aroma complexa (fruita negra, espècies). En boca es nota ampli, rodó i amb bona estructura. Persistència llarga. Contingut d’alcohol 14º Sucres residuals 2,0 g/L


Clos Montblanc Únic Trepat 2012 

Tipus     Vi negre, Criança

Varietats     Trepat

Cupatge       100% Trepat procedent de vinya ecològica

D.O. Conca de Barberà

Vinya       Finca familiar

Verema       Finals d'octubre

Vinificació i criança       La verema comença quan els raïms han madurat al seu punt òptim i es fa de forma manual tenint molta cura en fer una bona selecció al camp. La fermentació te lloc en dipòsits d'acer inoxidable, un cop acabada, el vi es trasbalsa a les bótes per començar la seva criança.

Nota de tast       Color viu i intens que recorda les fulles del prunus cerascifera (cirere de jardi), quan el vi roda a la copa, el vermell és lluminós i encès. Al nas notes de pebre negre, agradablement especiat, tocs d'algunes herbes aromàtiques (farigola, romaní, te de roca...). Bona acidesa en boca, equilibrat. Encara que potent, és fresc i trasmet frescor mineral, sensacions balsàmiques i llarga persistencia.

Xipella Negre 2012

vi negre     Criança


Varietats     Samsó, Syrah 

Cupatge       77% Samsó / 23% Syrah

D.O. Conca de Barberà 

Vinya       Sostenible

Sòl       Negre pissarra i quars (Llicorella)

Verema       Samsó: Finals d’octubre - Syrah: mitjans d’octubre

Vinificació i criança       El raïm fermenta en dipòsits d’acer inoxidable a temperatura controlada entre 25 i 28 °C. Després de la fermentació malolàctica, el vi fa la criança en bótes usades i noves entre 12 i 16 mesos.


Nota de tast       Vi negre de color intens. Aroma potent de fruita madura, notes minerals i de criança en bóta. En boca es presenta amable i golós amb tanins fins ben integrats, de final llarg i persistent. Contingut d’alcohol 14º

Sucres residuals 3,3 g/L
 

Clos Montblanc Verema Tardana Garnatxa 
Vins dolços i generosos

Aromes de figues seques i prunes amb tocs de melmelada. Té un bon equilibri entre l'acidesa i la dolçor amb un llarg postgust. 

Varietat: 100% monastrell

D.O. Conca de Barberà





L'Espluga de Francolí 


L'Espluga de Francolí és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà. El nom de la vila prové del llatí spelunca ("espluga, cova"), mot amb què ja era coneguda al segle XI, en referència a les nombroses balmes i cavitats dels voltants de la vila, entre les quals la cova de la Font Major, per on discorre sota terra el riu Francolí, descoberta per casualitat el 1853 i que avui es pot visitar, juntament amb el museu adjacent que s'hi ha instal·lat. És la màxima atracció turística de l'Espluga.

La vila de l'Espluga es va originar al voltant d'un castell que Ponç de Cervera va bastir damunt un turó al segle XI. Més endavant el castell va passar a dependre de Poblet i dels templers, a mitjan segle XIII; la part baixa del poble estava sota la jurisdicció dels hospitalers, que hi van establir la comanda de l'Espluga de Francolí i que van adquirir tota la senyoria el 1312, any de l'extinció de l'orde dels Templers.


Poblet

La capella de Sant Jordi i la Porta Daurada

La fundació 

Fou Ramon Berenguer IV (comte de Barcelona entre 1131 i 1162) qui va prendre la decisió de fundar un monestir en les terres que s'havien acabat de conquerir als sarraïns, amb una doble finalitat; per una banda la repoblació de la zona i per l'altra la religiosa. Per cobrir aquesta segona vessant hom va pensar en els cistercencs, que en aquella època tenien una forta presència a la Provença. Pel 1150 o 1151 es va dirigir a l'abat Sanç de Fontfreda a qui li va donar les terres per aixecar aquest nou establiment. El 1151 Fontfreda va enviar els primers monjos a preparar el nou assentament, que devia estar ja en funcionament el 1152, tot i que oficialment no degué establir-se fins el 1153. 


Alfons el Cast, fill del fundador, va confirmar les possessions de Poblet, a més de fer-la beneficiària d’altres donacions i atorgar-li protecció. Aquest rei va donar el 1186 les terres necessàries per a la fundació d’un nou establiment a Pedra (Aragó), a més de triar Poblet com a lloc de la seva sepultura.


A finals del segle XII i durant tot el segle XIII el monestir va patir una època de crisi econòmica, tot i això, des de Poblet es van portar a terme altres fundacions: Santa Maria de Pedra, el 1194, on hi tenien un castell. Santa Maria de Benifassà, també un castell d’origen musulmà que va passar a mans de Pere de Cervera, més endavant monjo de Poblet, que va quedar-se finalment amb la propietat del lloc i el 1233 va materialitzar la fundació. Santa Maria la Reial de Mallorca, en funcionament el 1240. Sant Vicenç de la Roqueta (València), propietat de Poblet a partir de 1288. Més endavant, entre el 1311 i 1312, es va fundar el priorat de Natzaret a Barcelona. A més d’aquestes fundacions, Poblet tenia una llarga sèrie de granges (disset), unitats característiques de les fundacions cistercenques i que permetien l’explotació agrària de les seves possessions.

Porta Reial

Espitllera d ela Porta Daurada
Les primeres construccions 

Probablement els primers monjos arribats a Poblet s’establiren provisionalment a la granja Mitjana, mentre procedien a aixecar les primeres construccions al lloc de l’assentament definitiu. Les primeres construccions en aquest sector serien les que encara es troben a llevant, a tocar de la muralla: la sala de “Joc de Pilota” (1163?) potser en aquell moment església i dormitori, a més de la capella de Sant Esteve (1180).

L’església monàstica, de grans dimensions, es va aixecar entre els anys 1166 i 1185. És un edifici de tres naus amb transsepte i una capçalera complexa si la comparem amb altres construccions cistercenques de l’època. Al voltant de presbiteri es desenvolupa un deambulatori on s’obren cinc capelles radials, que complementen els dos absis oberts als braços del creuer. Davant l’edifici es va bastir una galilea, que més endavant va quedar emmascarada per la muralla i la façana barroca afegida.

A cavall dels segles XII i XIII van començar les obres del claustre major, per l’ala sud i el templet del lavabo, les parts més antigues. En aquest sector també s’haurien aixecat la sala del calefactor, i el claustre de Sant Esteve. El magnífic refetor també seria obra d’aquella època.


A la primera meitat del segle XIII es portaren a terme obres de gran envergadura al monestir. Fora del recinte es va aixecar la capella de Santa Caterina, possiblement utilitzada pels visitants, que llavors no podien accedir a l’església monàstica, i que més endavant serviria l’hospital de pobres. La cuina és també del segle XIII. A llevant del claustre es va aixecar la gran sala capitular, d’una esveltesa singular; amb la mateixa orientació es troben la biblioteca (abans scriptorium) i l’antic graner, d’estructura similar i ara també utilitzada com a biblioteca. A la part superior es va aixecar el llarg dormitori, amb esvelts arcs de diafragma i que actualment també serveix a la biblioteca.

L’abadiat de Ponç de Copons (1316-1348) va comportar un increment en les tasques constructives al monestir, com ara l’atri davant la porta d’entrada al monestir; el cubar al costat de ponent del claustre major; i les sales a la planta superior, destinades a dependències abacials. Al mateix temps es va modificar el mur de migdia de l’església amb la finalitat d’obrir les capelles laterals. D’aquella època és també el cimbori. A partir del 1639 es va fortificar el conjunt monàstic, deixant un accés únic per la Porta Reial (amb les armes de la corona esculpides), aquestes construccions es van allargar en el temps, de manera que es van acabar al cap d’un segle.

Els enterraments 

Poblet va esdevenir panteó reial, a més de servir de lloc de sepultura d’altres personalitats. Alfons el Cast, fill del fundador fou el primer monarca en fer-se enterrar al monestir (tot i que a Vilabertran hi ha una làpida, possiblement amb les seves entranyes). El rei Jaume I, que veient propera la seva mort va fer-se monjo cistercenc el 1276, fou un dels benefactors del monestir i també fou enterrat aquí. Pere III el Cerimoniós va ordenar la construcció del panteó reial (quan els seus predecessors ja eren enterrats al recinte monàstic) i va cuidar-se de disposar la construcció del panteó, en el que hi van participar els grans escultors de l’època: Aloi de Montbrai i Jaume Cascalls. En aquell moment hom va prendre la decisió de disposar els sepulcres sobre uns arcs rebaixats situats entre les columnes del creuer.

Façana de l'església

Capella de Santa Caterina

Entre els segles XIV i XV i per voluntat del rei Martí l’Humà es va bastir el palau reial, obra d’Arnau Bargués. A mitjans del segle XV en època de l’abat Bartomeu Conill (1437-1458) es va aixecar, fora del recinte murallat, la capella de Sant Jordi. Al seu costat es va aixecar poc després la Porta Daurada.




En temps de l’abat Francesc Oliver de Boteller (1583-1598) es va aixecar el palau abacial, al sud del conjunt monàstic. Al segle XVIII es van fer dues construccions que van trencar la muralla del segle XIV: la sagristia nova i les estances dels monjos jubilats, alhora que es va bastir una galeria que unia el monestir amb el palau abacial començat al segle XVI. Al segle XVI es va aixecar un altre recinte murallat, del que pràcticament només resta la porta de Prades.


 Marques de picapedrer

El 1835, quan la comunitat tenia setanta monjos, el monestir fou suprimit i els seus membres es van dispersar, deixant el monestir en mans dels espoliadors, el que va afectar especialment el panteó reial. Finalment es va poder aturar aquesta situació protegint-lo oficialment. El 1940 es va recuperar la funció monàstica amb l’arribada de quatre monjos d’Itàlia. Actualment el lloc s’ha convertit en un destí turístic, que per altra banda facilita el seu sosteniment. El 1991 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Escut de l'abat Copons

Trio
 
 Retaule major de Damià Forment

Panteó familiar dels ducs de Cardona


Font: Monestirs.Cat

Per més informació:

Web oficial de Santa Maria de Poblet

Reial Monestir de Santa Maria de Poblet a Viquipèdia

Signos Lapidarios: https://www.facebook.com/signoslapidarios - http://www.signoslapidarios.org


Més informació: Almoster, Blancafort, Poblet ...
_._

Tornem a L'Espluga de Francolí.

El celler Cooperatiu i el Museu del Vi

Detall de la separació de les dues naus a l'interior. Viquipèdia

El Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí va ser el primer celler cooperatiu encarregat a un arquitecte de prestigi. Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner, va iniciar la construcció dels “cellers d’autor” o “cellers de rics” amb la projecció i la direcció de les obres.

Al celler de l’Espluga també hi va treballar, posteriorment, Cèsar Martinell. El primer celler cooperatiu modernista de Catalunya i de tot l’Estat es va aixecar l’any 1913; actualment, aquest espai pioner del cooperativisme més artístic i innovador acull les instal·lacions del Museu del Vi.

Àngel Guimerà li dedica el sobrenom de "La catedral del Vi", nom fet servir, després, per molts altres cellers de Catalunya.

Hem fet gana, contuniarem per davant la cooperativa i a pocs metres girem a la dreta on agafarem el Camí Clos, un cents metres i ens trobem l'ArtRestaurant a L'Espluga de Francolí.

El xef Jose Mª Ortega va iniciar la seva carrera l’any 96 davant dels fogons, com a ajudant al restaurant del seu pare a Eivissa. Mica en mica va treballar en diferents restaurants de la illa. Cap a l’any 2000 arriba a la Conca de Barberà on comença a treballar com ajudant de cuina a un conegut restaurant de la comarca, poc a poc es va formant com a cuiner fins arribar a ser el cap de cuina del mateix restaurant on va estar 14 anys. Durant aquest temps va compaginar la seva feina amb cursos de formació professional, com ara cuina creativa, direcció de cuina, rebosteria, entre d’ altres. L’any 2015 decideix reobrir l’Art Restaurant, juntament amb la seva esposa i directora de sala, Lorena Ortega, que té cura també del celler que compta amb unes 50 varietats amb D.O. Conca de Barberà.


Montblanc


Montblanc és la capital de la comarca de la Conca de Barberà. Té el títol de Vila Ducal des de 1387. El nucli antic fou declarat Conjunt Monumental i Artístic el 1947. El 1998 les pintures rupestres del terme foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a jaciment de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica. Montblanc és al sud de la comarca, al centre de la depressió formada pels rius Anguera i Francolí. El terme municipal està delimitat, a grans trets, per la serra de Miramar i les Muntanyes de Prades.

Portalada i campanar de Sant Miquel

Església de Sant Miquel de Montblanc. S'hi van celebrar les Corts catalanes els anys 1307, 1333 i 1370. Apareix documentada per primera vegada el 1288, va servir de parròquia abans de la construcció de Santa Maria, i la seva construcció data de la segona meitat del segle XIII.

Forma part d’un tipus de temple, predominantment rural, que trobem, sobretot, a la Catalunya Nova i en terres mallorquines i valencianes a partir de la conquesta de Jaume I. Sant Miquel, des del seu origen, és un temple d’una sola nau i capçalera plana, amb cinc arcs diafragma transversals que arrenquen de contraforts interiors per suportar una coberta de fusta a doble vessant. Fa unes dimensions de 10,1 m d’amplada per 32,2 de llargada i 10,9 d’alçada. Tanmateix, malgrat que solen ser construccions humils, hi ha exemplars ricament decorats, com Sant Miquel.

Detall de la porta de Sant Miquel

És característic d’aquests edificis la pervivència de formes i estructures romàniques, que conviuen amb el gòtic, com es pot apreciar en la portalada, formalment romànica, d’arc de mig punt, amb tres arquivoltes en degradació i una senzilla motllura exterior. Les capelles laterals, obertes entre els contraforts, es construïren entre els segles XIV i XV. A la sagrera de Sant Miquel hi havia el cementiri de la vila, que arribà fins a l’any 1845, data en què es traslladà a l’actual cementiri municipal. Al damunt de la porta hi ha uns forats d'on sortien les bigues que aguantaven un porxo. Segons A. Palau i Dulcet, s'hi reunien els prohoms de la vila per celebrar consell i nomenar procuradors i representants a Corts.

Interior de l'església
Nau única dividida en cinc trams sengles arcs diafragmàtics, refets en el segle XVI. Les tres capelles de cada banda s'obren amb diferents tipus d'arcs apuntats, la qual cosa demostra les diferents etapes constructives, dutes a terme entre els segles XV i XVI. La capçalera és plana i el cor es sustenta sobre un arc molt dilatat.


Imatges de mènsula i bogests de Viquipèdia

Teginat policromat del segle XIV amb diversos elements ornamentals en els que predomina els colors vius.

Per més informació: Viquipèdia



Seguim pel carrer Major i ens trobem la Pastissería i Confitería Viñas i una mica més enllà la Pastisseria Rafael Andreu.

Merengues

Merlets
Amb tant de "pedregal" també està bé fer una pausa i endolcir una mica la tarda freda d'ivern.

A Montblanc disposen d'un parell de pastisseries on podreu trobar tot tipus de llepolies, pastissos, xocolates i dolços de tota mena.

Tipic ens són les coques de Montblanc i els Merlets.

Els merlets són una especialitat dolça de la localitat de Montblanc, molt arrelats en aquesta població, que va començar a elaborar una pastisseria a mitjans del segle XX.

Són una varietat de confits farcits d'ametlla i arrebossats posteriorment amb una pasta dolça, feta amb ous, farina i sucre. Reben aquest nom perquè la seva forma quadrada recorda la que es pot veure a les parts superiors dels castells. Presenten un color groguenc-ataronjat, una textura semicruixen i són molt dolços. Atributs i propietats nutricionals


Seguim ... per la plaça Major


Pugem pel carrer Hortolans i abans d'arribara l'esglèsia a mà dreta trobem la seu del Museu Comarcal.

Museu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB).

Casal dels Josa (s. XIII-XVIII). Va ser restaurada l'any 1958 i habilitada com a Museu comarcal. La seva estructura és del segle XIII i probablement formava part de les Escrivanies. Al segle XVIII va ser residència dels Josa, que el reformaren i ampliaren.

És el referent museístic de la comarca, amb un àmbit d’actuació que depassa la geografia local de la seva seu central a Montblanc.

Així, doncs, mitjançant diverses seccions monogràfiques, procedeix a la investigació, l’estudi, la preservació i la informació i projecció de diversos apartats com són: l’art rupestre de les Muntanyes de Prades, els molins hidràulics, el castell dels Llorac de Solivella, l’etnologia comarcal, l’arqueologia, les ciències naturals, les arts plàstiques, i un exhaustiu compendi de la història comarcal, des de la prehistòria fins l’actualitat.

Es regeix per un Consorci compost per representants del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, els Ajuntaments de Montblanc i Solivella i l’Associació Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca.

Tanmateix, el Museu Comarcal de la Conca de Barberà forma part de la Xarxa de Museus Etnològics de Catalunya.

Web oficial del Museu comarcal: mccb.cat

Altres seus:

Santa Maria de Montblanc o Santa Maria la Major, església gòtica del segle XIV de Montblanc. Està situada dalt d'un promontori des d'on es domina la ciutat vella de Montblanc. També és coneguda com La Catedral de la Muntanya.





https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d6/Pl%C3%A0nols_de_Santa_Maria_de_Montblanc.pdf
Planta d'una nau (18 m d'amplada) amb capelles laterals entre contraforts i absis pentagonal també amb capelles. La nau té cinc trams però en el projecte hi havia més (dos o quatre segons diverses opinions). Des de la capçalera, els dos primers trams tenen capelles; el tercer i el quart del costat sud són el vestíbul d'entrada cobert amb una magnífica volta de creueria molt rebaixada (al damunt hi ha l'orgue). En una de les capelles de la banda nord es prolonga una capella de pla de creu del segle XVIII; el cinquè tram té capelles normals, en la nord s'hi inicià la construcció d'un campanar octavat amb escala de caragol al contrafort. Les capelles, seguint la tradició, es cobreixen a mitja altura de la nau per deixar lloc a esvelts finestrals. La nau es cobreix amb volta de creueria ogival i les capelles també. La capella central de l' absis té una ampla rosassa, mentre que les altres tenen finestrals ogivals. Els contraforts exteriors estan buidats simulant arcbotants. Tots tenen pinacle




Hi destaca la capella del Santíssim, al costat nord, construïda al s. XVIII. També en aquest costat de l’església, es troba el campanar de planta octogonal i escala de cargol. A l’interior hi destaca l’altar major, obra de Josep Mº Camps, la imatge de fusta policromada de la Mare de Déu del Cor (XVI), el retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé (XIV), de pedra policromada, atribuït a Guillem Timor, i l’orgue de fusta barroc (1607), un dels més importants de Catalunya. També trobem un retaule de Santa Anna (XIV-XVI) i uns fragments de retaule del s. XVIII d’estil barroc. De l’exterior el que més crida l’atenció és la façana actual, construïda a la segona meitat del s. XVII en estil barroc classicista, encara hereva del Renaixement, que es divideix en dos cossos. El primer, que descansa sobre un plint recorregut decorat amb cares de lleó, està format per sis columnes d’ordre corinti amb el seu corresponen entaulament, molt ornamentat, amb el cos central emmarcant la porta principal y la resta sobresortint amb formes angulars. El segon pis presenta les mateixes característiques, però d’unes dimensions molt més reduïdes i amb una ornamentació més austera. Per damunt de tot s’observa l’escut de la vila flanquejat per dos lleons. A l’espai triangular  damunt de la porta principal de mig punt es troba la Mare de Déu entre dos àngels. Les fornícules situades entre les diferents columnes s’han decorat amb imatges dels apòstols amb la figura de Déu a la imatge central.  

Retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé s. XIV
Fragments retaule s. XVIII
 
Fonts:


Antiga Església de Sant Francesc
 
L’antic convent franciscà on van viure Sant Francesc d’Assís o Anselm Turmeda (S. XIII)

Es començà el segle XIII tot i que l'edifici que es pot veure avui en dia pertany més al pas del segle XIII al segle XIV.

Església d'una sola nau amb capçalera pentagonal plana amb volta de creureria i sis arcs radials apuntats, capelles laterals obertes entre els contraforts i coberta de fusta, amb un enteixinat lleugerament policromat a dos vessants, sobre arcs diafragmàtics. A la capella barroca adossada en el segle XVIII es troba l'Oficina Municipal de Turisme.

Aquest edifici construït fora del recinte emmurallat estava format per l'església, el claustre i les dependències dels monjos franciscans. Fou un centre cultural de primer ordre on s'impartien classes de filosofia i on s'hi allotjaren importants personatges. Durant el segle XIX amb l'exclaustració i la posterior desamortització l'edifici perdé la seva importància i quedà totalment abandonat. Fou llavors quan foren derruïts el claustre i les altres dependències. Únicament restà dempeus l'església que, després de sofrir diversos saqueigs, perdé la seva funcionalitat religiosa i passà a ser, entre altres coses, una fàbrica de vins i aiguardents. No fou fins al segle XX quan es procedí a la tan necessitada rehabilitació. Actualment hi ha l'Oficina Municipal de Turisme. S'hi fan exposicions, concerts i altres actes.

Per més informació:

Viquipèdia
-.-


-.-