dissabte, 26 de novembre de 2016

Rocafort de Queralt, Segura, Albió, L'Atmetlla de Segarra, Guimerà, Ciutadilla ...

26/11/2016 Blancafort, Rocafort de Queralt, Segura, Albió, L'Atmetlla de Segarra, Guimerà, Ciutadilla..

Vinyes de verema tardana

Comencem la ruta per Blancafort per carreteres secundaries, la TV-2336 i fem cap a Solivella, creuem la C-14 i empalmem amb la TV-2331 per arribar a Rocafort de Queralt,  després agafem la C-241d i ens arribem a Santa Coloma per després recular per la mateixa C-241d fins a la TV-2301 i T-243 que ens portarà a Conesa i Segura, després empalmem amb la T-243 per pujar fins Albió, seguim fins la T-243 i ens arribem fins l'Ametlla de Segarra per la T-241i la L-241, a Guimerà per la C-14, Ciutadilla i de retorn a casa.

Rocafort

Segura

Segura

Segura és un agregat del municipi de Savallà del Comtat, a la Conca de Barberà. És a 784 metres d'altitud. Del poble, format a redós del seu castell, es pot diferenciar el nucli antic, al voltant de l'església de l'Assumpta, barroca amb planta de creu grega, del segle xviii.

De Segura en destaca can Subies, l'antiga residència dels Masades, edifici senyorial d'àmplies dimensions i bastit el segle xvii, i les estel·les funeràries del cementiri.

Cementiri

Les 14 esteles que es conserven a l'agregat de Segura, a la Conca de Barberà, són de tipus discoïdals gravades amb diferents motius d'iconografia cristiana com creus, motius geomètrics i escuts. Les esteles discoïdals eren utilitzades durant l'edat Mitjana com a senyalitzadors d'enterraments. Aquest tipus d'esteles són freqüents a partir del segle XIII.


Originàriament, les esteles les eren mig clavades al sòl, allà on s'havia d'enterrar el difunt. Amb un peu d'entre 0,5 i 1m acaben en forma circular al mig de la qual hi ha esculpides diferents imatges d'iconografia cristiana.


L'ús de les esteles funeràries discoïdals s'inicia a la Prehistòria, amb grans esteles en les zones càntabres i es pot datar amb seguretat a Catalunya a partir dels segles XII-XIII.


Van ser emprades fins èpoques modernes; les noves modes i costums en el món funerari, com un nínxol o la creu per assenyalar enterraments, juntament amb el trasllat dels cementiris fora del nucli urbà per raons higièniques contribuïren a l'abandó del seu ús.


Actualment en la comarca de la Conca hi ha unes 131 esteles aproximadament.


Església de l'Assumpta de Segura


L'església de Santa Maria de l'Assumpta de Segura, és una edificació religiosa del poble de Segura. Té planta de creu grega, amb una coberta de dues vessants de teula àrab. Les primeres filades dels murs de l'edifici estan construïts a partir de carreus molt ben treballats. A partir d'aquests, la resta de l'edifici es basteix amb pedres del país irregulars.


La façana és austera, on hi destaca la portalada principal d'estil renaixentista amb arc de mig punt emmarcada per dues pilastres que sostenen un frontó. Corona el frontó una pedra gravada amb un element decoratiu i per sobre d'aquesta portalada es construeix un rosetó de mida mitjana. A la part superior de la façana està ubicat el campanar de planta rectangular. L'interior de l'edifici és actualment molt senzill, sobretot degut a les destrosses ocasionades durant la Guerra Civil espanyola.

Font: Viquipèdia

Castell de Segura

Queden murs antics amb un portal que formaven el recinte que defensava el castell i el poble.

Portal del Castell de Segura
A la part més alta del caseriu de Segura s'aclofa, avui en ruïna, el castell. El lloc de "Segura", amb 28 focs, figura, en el fogatjaments del 1358, entre les possessions "del prior de Cathalunya de l'ordre de Sent Johan del Espital de Jherusalem". El dia 1 d'octubre 1380, l'Infant Joan i altres procuradors reials vengueren a Guillem de Guimerà, prior de Catalunya, tota la jurisdicció de l'indret. Després d'aquella data no trobem cap notícia remarcable sobre el castell, que avui és un munt de ruïna, encara, però, amb el detall, interessant, d'un portal.
.
Restes del Castell de Segura

Història

Castell termenat. Documentat el 1123.

Vista de Segura des del casyell

Diversos individus del llinatge Segura actuen durant el segle XII. Els considerem, en tot cas, respecte a la castlania. La senyoria corresponia als Cervera, respecte a aquest castell: així, Ramon de Cervera, pel seu testament del 14-07-1182, deixava al fill Guillem el "castrum de Secura", entre d'altres. La propietat del castell pervingué a Guillem de Guardiolada, casat amb la Marquesa de Cervera. El gendre de l'esmentat Guillem de Guardialada, Galceran de Pinós, pretenia, el 1251, retenir la possessió de Segura, però, per sentència del 1252, el castell passà a l'orde de l'hospital, al qual ingressaren l'al·ludida Marquesa i la seva filla Gueraula.

Amistats fent camí

Ajuntament

L'Albió


Albió és un nucli de població ubicat a l'extrem més occidental del terme de Llorac, a la Conca de Barberà. La població es formà a redós del castell d'Albió, situat en un petit tossal i del qual encara resten els fonaments. Sota el tossal es troba el molí, construcció del segle XIII.

Mirador de l'Albió

Història

Una de les primeres notícies documentals sobre Albió és de l’any 1075, quan Guillem, fill de Mir, va fer donació a la seva esposa Ermengarda de la meitat d'un alou situat al castell d’Albió. A poc a poc, entre els segles XII i XIII, Albió passà a formar part del grup de possessions que la comanda templera de Barberà (Barberà de la Conca) obtindria a la vall del Corb, les quals administraria des de la sotscomanda de Vallfogona (Vallfogona de Riucorb). Començà a obtenir-hi drets, l’any 1170, per donació de Berenguer de Montargull, que més tard ingressà al Temple i fou comanador de Barberà. Entre 1191 i 1193 amplià els dominis sobre el lloc, en rebre de Berenguer d'Albió i Carbonell de Vilagrassa la Torre d’Albió. Una altra fita important d’aquest procés, tingué lloc el 1237 pel testament de Berenguera de Llorac, que deixava a la casa de Barberà els seus drets sobre el castell i la vila d'Albió. Finalment, l’any 1250 els templers compraren al monestir de Vallbona de les Monges la part que els faltava per tenir la plena possessió sobre Albió.

Carrer Major de l'Albió

Cinc anys després que l'orde del Temple fos dissolt, l'any 1317, Albió com la majoria de possessions templers passà a l'orde de Sant Joan de Jerusalem (Hospitalers) que en mantingué la senyoria fins a la fi de l'antic règim, dins la comanda de Vallfogona de Riucorb, malgrat els intents de la família Minguella, castlans del castell d'Albió, de separar-se del control dels comanadors vallfogonins. Aquest llinatge emparentà amb els barons de Canyelles, que foren del llinatge Bouffard (de la Garrigue).


El 1380 la jurisdicció va ser venuda pel rei Pere el Cerimoniós al Prior de Catalunya que en aquell moment era Guillem de Guimerà i d'Abella.


Pel carrer Major trobarem un trancall a la dreta, ben idicat amb el seu certell coresponent, Carrer del Castell, al cap d'amunt ens trobarem la Formatgeria Sant Gil d'Albió, és visita obligada, no us en penedireu!.

Formatges Sant Gil d'Albió
Castell s/nº, 43427 Albió, Tarragona
Tel.



Carrer del Castell

L'església de Sant Gil d'Albió

L'església de Sant Gil d'Albió és un edifici romànic de transició al gòtic, amb plata de creu llatina i dues capelles adossades.

L'església apareix documentada per primera vegada a mitjans de segle XII dins el llistat de parròquies del Bisbat de Vic. Originàriament tenia una sola nau acabada amb absis semicircular. A aquesta estructura s'hi afegí dues capelles a banda i banda de la part anterior al presbiteri i el campanar. El mur originari s'ha conservat gairebé totalment. L'aparell és regular i està treballat a cops de maceta i col·locat de manera diatònica.

La coberta originàriament de possible volta de canó, va ser substituïda per volta de creueria de quatre trams que descansa en columnes de pedra adossades molt robustes, mentre que l'absis conserva la volta de quart d'esfera. La nau té sis capelles a banda i banda i una decoració molt pobra: àbacs decorats amb estrelles i ziga-zagues. L'església fou reformada en la segona meitat del segle XVI i la portada està datada l'any 1561. Originàriament era una església d'una sola nau, amb absis semicircular a la capçalera, cobert per una volta sobre arcs faixons. Aquests arrancaven d'unes pilastres adossades als murs laterals, sobre les quals hi ha capitells amb decoració de tipus geomètric. En total hi ha tres pilastres per banda.

L'interior va ser modificat a mitjans del segle XVI i va ser substituïda la volta primitiva per l'actual de creueria. La volta de creueria és una construcció tardana feta de guix, que no guarda cap relació ni estètica ni estructural amb els suports. Hi ha també tres capelles laterals de construcció tardana. Possiblement el portal que s'obre en el mur sud correspon també a aquesta reforma (en ell hi figura la data de 1561). És d'arc de mig punt, adovellat i resseguit exteriorment per un bordó, a manera de guardapols. Sobre la clau de l'arc va ser-hi col·locada una lauda amb la representació d'un calvari. Tant el mur sud com el nord va ser obert tardanament i van bastir-se en el primer la sagristia i en el segon dues capelles. El material de construcció és el carreu regular i col·locat a la manera "isodoma". A la part dels peus de l'església hi ha una torre campanar que pot ser contemporània a les capelles de la façana sud. A l'angle sud-oest de la nau hi ha un campanar de planta quadrada amb una escala de caragol interior per pujar al pis de les campanes.

Hi ha una portada oberta en la façana sud de la nau, en el punt que l'església s'uneix a la casa rectoral. Datada el 1561, està constituïda per una construcció adovellada en la meitat superior i amb acanalament perimetral. Sobre la clau es situa un relleu amb la representació d'un Sant Crist flanquejat per la Verge i sant Joan, i al peu del Sant Crist hi ha un escut de l'Orde de l'Hospital senyors de la vila. Les figures estan centrades per una creu processional amb les potences flordelisades, extreta clarament dels models d'orfebreria gòtica. La verge i Sant Joan flanquejen la creu en la que s'inscriu la figura de Crist. Originàriament la nau devia anar coberta amb una volta de canó reforçada amb arcs faixons que descansaven en les columnes, car la creueria de guix és una afegit postís que no lliga ni amb l'estil ni amb l'estructura del temple.
.
Sant Gil d’Albió

Història

En la donació d'unes terres situades a la "Vall Dalfez", l'any 1075, consta existent ja el Castell d'Albió. Posteriorment apareix de nou el 1078 i el 1080 com a afrontació dels de Montargull i Rauric. Successives cessions, durant els segles XII i XIII, als Templers establerts a Vallfogona de Riucorb, de terres en el terme d'Albió acabaren conformant un important domini de l'Orde a l'indret. L'església de Sant Gil apareix mencionada en unes llistes de parròquies del bisbat de Vic, del qual depenia, pels volts de la meitat del segle XII. Novament es menciona l'any 1238 quan va rebre per un legat testamentari uns drets sobre el molí Mig que hi havia en el lloc. Aqueixa església podria haver estat construïda el segle XIII, al mateix temps de realitzar importants obres al castell de Vallfogona, ja que les columnes i els capitells de Sant Gil recorden els de la "sala de les arcades" del castell veí. Cal no oblidar que Albió pertanyia a la comanda hospitalera de Vallfogona.

L'església, dedicada a sant Gil, té uns Goigs dedicats per a la seva veneració.

El Molí de Dalt

Sota el poble, vora el pont que travessa el riu Corb, resta en peu un dels molins d'Albió (el Molí de Dalt) que explotaren, i potser construïren, els templers. És un edifici excepcional que conserva pràcticament sencera la seva estructura medieval a més de les séquies, la bassa i el cacau. 

El Molí de Dalt

L'edifici, de planta quadrada i aparença turriforme, té soterrani, tres pisos i golfa, tots construïts de carreu molt ben aparellat, tant els murs com les voltes i els arcs. El soterrani, que és on hi havia el rodet, està cobert d'una volta de canó apuntada. Al damunt hi ha la planta baixa, que era sala de moles, coberta també amb volta de canó apuntada. Els dos pisos superiors eren magatzem de gra i habitació del moliner; ambdós van coberts amb una armadura de cabirons que recolzen en els murs i en arcs diafragma que parteixen les estances pel mig. Finalment, la golfa o sostre mort va coberta de teula mitjançant una encavallada de fusta. El tret més curiós d'aquesta peça és que està proveïda de tres finestres. La del mig és una lladronera oberta en el punt més alt de la façana, que devia tenir una funció defensiva. Amb aquest element el molí adopta un aire militar gens habitual en una construcció industrial.

Amb informació de Viquipèdia



Esquema d'un molí fariner (segon J.Bolòs i J.Nuet, Els molins fariners a Catalunya). 

El recorregut del gra comença a la gronça (1), l'embut (2) el porta a l'ull de la mola, on cau entremig de la mola priora o alta (3) i de la mola fixa (4). Un cop el gra és molt surt pel farinal (5) i cau a la farinera o farnera (6). L'aigua de la bassa o del pou surt a pressió, al càrcol, per una canal (9) i cau damunt del rodet o turbina (8), fent que volti, moviment que l'arbre o eix (7) cominuca a la mola priora (3). L'aigua s'escola pel sól del càrcol cap a l'exterior.

L'ametlla de Segarra

L'Ametlla de Segarra és un població integrada al municipi de Montoliu de Segarra a la comarca de la Segarra. El terme que limita amb l’Urgell i la Conca de Barberà té una superfície en conjunt de 29,37 km². Els cultius més estesos són els de cereals, però encara existeixen alguna vinya –en particular una que produeix vi ecològic identificat pel nom antic de la comarca, Comalats-, així com ametllers i oliveres, amb alguns bosquets. Els vents més freqüents són el serè, que procedeix de l'Oest, i la marinada que arriba del Sud. Una carretera local ben conservada comunica la carretera de Cervera a Rocafort de Queralt amb el nucli urbà de l'Ametlla, situat damunt d'un promontori de 704 m d'altura en un territori serrat i boscós.

L'Ametlla de Segarra

El terme de l'Ametlla de Segarra limita, al nord, amb Montornès i Montoliu; a l'est, amb Cabestany i Albió; al sud, amb Vallfogona de Riucorb; i a l'oest amb Guimerà.

L'Ametlla conserva una rica toponímia de les seves partides de terme amb noms com el Camí de Santa Coloma, els Clapers, el Camí de la Font, el Pla de n'Alòs, els Obacs, el Pla de Sant Pere, els Plans, les Solanes, entre molts d'altres.

A l'Ametlla, hi destaquen quatre edificis: la torre cilíndrica del vell castell, l’església, Cal Castell i Cal Perelló. La torre és d'uns 13 m d'alçada, 2,50 m de diàmetre interior i uns murs de 2,85 m de gruix. Va ser construïda probablement al segle XI. L'església és un exemplar del romànic rural de la Catalunya interior, senzill i rústic, construïda al segle XII. La casa pairal dels Perelló, finalment, comprada per ells l'any 1530, és un casalot quadrat, situat a la part alta del poble, que compta amb una gran sala noble, construïda l'any 1635, d'elevadíssim sostre i vista privilegiada sobre l'Urgell.

L'Ametlla de Segarra

Orígens

Un document de l'any 1077 estableix que el comte Ramon Berenguer I havia donat a Acard Miró, senyor de Tarroja i la seva esposa Magència, el castell de l'Ametlla i aquell any, els seus fills confirmaren l'esmentada donació amb la condició que aquest castell fos acabat de construir. Durant el segle següent, el castell de l'Ametlla continuà en poder del llinatge Tarroja, però l'any 1215 era una possessió d'Arnau de Concabella. En la data esmentada ell i la seva esposa Albespina donaren el castell a la comanda que l’Orde de l'Hospital tenia a Cervera. També en certs segles mantingué vincles amb la comanda de Vallfogona de Riucorb, vila a 1,5 km.
L’Orde militar de l'Hospital promogué l'arribada de nous pobladors a l'Ametlla i aquest és l'origen d'una mica més de vint cases de la localitat. La resta es construïrà, bàsicament, durant la segona meitat del segle XIX. L'Ametlla al llarg dels segles ha tingut èpoques de prosperitat i ha patit, també, la pobresa derivada de les males collites o dels impostos excessius de monarques absoluts, i el sofriment de la fam i de les malalties com la pesta. La jurisdicció de l’Orde de l'Hospital es manté com a mínim a l'Ametlla fins a 1789 –l'any de la revolució francesa!-, data en què el comanador era Nicolau d'Armengol. La família més important durant els segles XVII, XVIII, XIX i la primera meitat del XX ha estat la propietària de Cal Perelló, d'aquell cognom, i dels Álvarez-Cuevas, descendents dels primers.

Passat recent

L'any 1927 havia a l'Ametlla un mestre que es deia Pere Cardona i Cardona, de quaranta anys d'edat, amb el sou anual de 2.250 pessetes. Aquell any va néixer a Cal Cua de l'Ametlla –construïda a partir de 1889- en Magí Pont Mestres. Educat a ciutat, advocat i professor universitari, el 31 de juliol de 1971 adquiriria, juntament amb la seva esposa Gloria Clemente, del darrer Perelló, Felipe de Álvarez-Cuevas y Aliaga, la casa pairal i totes les finques de la vella heretat que encara tenia la família.

L'any 1936 cinc fills de l'Ametlla nascuts l'any 1915 van ser allistats: Josep Llobet Minguella, Josep Mestres Vidal, Jaume Pont Rosich, Josep Roig Salvadó i Isidre Salvadó Esquè. La guerra civil entre 1936 i 1939 es viu com la tragèdia que va ser a l'escala reduïda d'un poble com l'Ametlla, amb famílies dividides i enemistats antigues transfigurades pel context general del conflicte.

Poc abans del mes d'abril de 1963 part de la paret de la bassa comunal de l'Ametlla va caure. En l'actualitat, al lloc existeix l'anomenada plaça de la Bassa, espai en el que tenen lloc les activitats de la festa major, durant el segon cap de setmana de setembre. L'any 1967 comencen a l'Ametlla les obres d'abastament d'aigua potable. A les acaballes de 1968, el Ministerio de Información y Turismo instal·la un teleclub a la casa de la vila de l'Ametlla. L'any 1974 arriba el telèfon que serà radicat a Cal Bep, dedicant-se aquesta família a administrar l'única línia disponible com un servei per a tot el poble.

El 13 de maig de 1978 Ramon Parellada Balagueró és nomenat alcalde pedani de l'Ametlla en substitució de Ramon Pont Mestres, qui havia renunciat per motius de treball. A les eleccions municipals de 1991, l'hereu d'aquest antic alcalde pedani, Ramon Pont Guim, veí de l'Ametlla, va ser escollit regidor del municipi de Montoliu, i l'any 2003 va ser-ho el seu germà Jordi Pont Guim. La gestió d'aquests fills de Cal Mariner, entre altres coses, va permetre recuperar pel poble la propietat de la torre del Castell de l'Ametlla, amb paletes llatins i xinesos, així com la rehabilitació completa de la Casa de la Vila, destinada a casal i lloc d'atenció del metge. Res més no han fet d'aleshores ençà.

Actualitat

La forta emigració que ha patit l'Ametlla ha tingut un resultat contradictori: d'una banda, es poden comptar amb els dits d'una mà les cases obertes tot l'any, però, d'altra banda, els fills i els néts dels antics ciutadans han recuperat les cases, les han rehabilitat amb cura i les han transformat en segones residències. Cal Perelló, avui propietat de David Sandoval, és una casa rural oberta al turisme i l'Ametlla comença el segle XXI amb una força i un vigor que no podia pas preveure's mig segle enrere. També cal destacar com a casa rellevant Cal Castell. D'altra banda, d'altres edificis tenen arcs i voltes medievals, finestres antigues amb pedra picada; per tant, amb restes arquitectòniques molt més antigues que Cal Perelló, la qual es remodelà diverses vegades per part de la família ametllenca Perelló, que tingué palau a Tàrrega, actual seu d'oficina de turisme de la comarca de l'Urgell, entre d'altres serveis. La família Perelló tingué durant cert temps la baronia de Renau. A la plaça de la Bassa, s'hi va col·locar la base d'una creu gòtica, amb fus i braços moderns, que recorda certes característiques de bases de creus de la zona, com la de la creu de Sant Jordi, de Vallfogona de Riucorb.

Font: Viquipèdia

Creu de terme del'Ametlla de Segarra

Sant Pere de l'Ametlla


Sant Pere de l'Ametlla és l'església parroquial del nucli de l'Ametlla, al municipi de Montoliu de Segarra (Segarra), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Església situada dins del nucli urbà, adossada a l'antiga rectoria pel mur de ponent, oberta a una plaça i envoltada per l'antic cementiri del poble. L'edifici se'ns presenta d'una nau amb volta de canó apuntada, capçada per un absis sobrealçat semicircular, a llevant i una torre campanar que sobresurt de la façana principal. La coberta exterior de l'edifici és a doble vessant, l'absis és de quart d'esfera apuntada, i a quatre vessants, la torre campanar. A la façana principal, situada al mur de ponent, s'obre la porta d'accés, estructurada a partir d'un arc de mig punt adovellat amb arquivolta sostinguda per columnes i capitells refets modernament, igualment com passa en el guardapols bisellat, disposat damunt seu. Per sobre de la porta d'accés, hi ha un òcul. A l'angle d'aquesta façana principal, s'aixeca el campanar de torre, d'estructura quadrada, amb quatre ulls, estructurats amb arc de mig punt, disposats sota un rellotge, i corona, un pinacle. Finalment, capçada a llevant se situa l'absis, coronat per un fris de mènsules que alternen relleus en forma de bola i franges horitzontals, que sustenten una cornisa motllurada, protegida per un ràfec de teula. Dues filades més avall d'aquest, hi ha una línia de forats de bastida disposats regularment a mode decoratiu. Destaquem, també l'obertura de l'absis d'una finestra d'arc de mig punt monolític que presenta una arquivolta amb impostes i columnetes cisellades a la pedra. A l'interior de l'edifici, un arc presbiteral comunica l'absis amb la nau i també disposa de dues petites capelles, obertes ambdós murs laterals, tant a llevant com a ponent. En aquest mateix mur de ponent hi ha una porta per la qual s'accedeix a la sagristia, i també disposa d'una escala que puja al cor, des d'on s'accedeix a la torre campanar de l'edifici. L'obra presenta un aparell de carreu segarrenc o carreuó irregular de pedra del país, disposat amb filades.

Església parroquial

Adossada a aquesta església trobem l'antiga rectoria del poble, que es comunica interiorment amb la sagristia de l'església mitjançant una porta oberta al mur de llevant, actualment reconvertida en habitatge particular, de planta rectangular, estructurat en planta baixa i primer pis, i corona la façana principal, una cornisa decorada amb sanefa disposada a cantells de maó. A un costat de la façana principal es disposa la porta d'accés d'arc de mig punt adovellat. Al primer pis de l'edifici, destaquem l'estructura d'una antiga finestra, allargada modernament i transformada en balcó. Aquesta presenta una decoració en relleu ondulat sobre la llinda monolítica i brancals bisellats. Aquesta rectoria presenta un parament paredat de pedra del país i també, carreus de pedra picada disposats a la porta d'accés, així com, a part de l'estructura del balcó del primer pis.

L'església de Sant Pere de l'Ametlla consta per primera vegada en les relacions de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, amb el nom d'"Amenla".

Al segle XIII apareix en una deixa testamentària. El 1427 aquesta església va patir els efectes dels terratrèmols, conservant-se però part de l'estructura romànica. D'aquest moment del segle XV datarien bona part de les reformes dutes a terme a l'edifici.

Font: Viquipèdia

Abans de partir de l’Ametlla de Segarra, no voldriem passar per alt un dels cellers Denominació d’Origen Costers del Segre un dels quals tenim més "carinyo", el Celler Comalats.

Vins Celler Comalats
C/ Major, 4, Ametlla de Segarra, 25217 - (Lleida)
676 293 332

La tradició vinícola a la família Bonet ja ve de molts anys enrere, però per motius econòmics als anys setanta les vinyes van ser arrencades, no va ser fins a l’any 1989 que Jaume Bonet va començar a tirar endavant el projecte de tornar a plantar vinyes i fer un vi propi. Actualment en Jaume i el seu fill, l’Eloi Bonet, porten aquesta explotació familiar que compta amb dotze hectàrees de vinya i un vi propi amb Denominació d’Origen Costers del Segre i amb la qualificació de vi ecològic de la CCPAE.
La família Bonet. En Jaume, l'Eva, i l'Eloi

El vi Comalats és originari de la Segarra, del poble de l’Ametlla de Segarra (uns 715 metres d’altitud). Les dotze hectàrees de vinya són totes de Cabernet Sauvignon. Aquesta varietat s’ha adaptat perfectament a la nostra terra argilosa i calcària, amb altitud i clima més aviat sec i amb gran contrast de temperatura entre dia i nit. Clima que fa que el raïm maduri pausadament i proporcioni un vi molt afinat, vigorós i potent amb molta estructura, color i d’entre tretze i catorze graus d’alcohol.  

El vi Comalats es produeix únicament de raïm procedent de la collita pròpia i compta amb la qualificació de vi ecològic de la CCPAE, el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica; la funció del qual és auditar i certificar els productes agroalimentaris ecològics de Catalunya.

Aquí us presentem els Comalats:
.
     
  • Comalats Alosa 2016 – Cabernet Sauvignon. 5 dies de maceració, fermentació espontànea, sense clarificar i sense filtrar.
  • Comalats Cuprum 2005 – Cabernet Sauvignon. 35 dies de maceració, fermentació espontànea, sense clarificar i sense filtrar.
  • Comalats Gavernera 2016 – Sirà. 12 hores de maceració, fermentació espontànea, sense clarificar i sense filtrar.
  • Comalats Isarda 2016 – Cabernet Sauvignon sense sulfits afegits. 5 dies de maceració, fermentació espontànea, sense clarificar i sense filtrat.

Guimerà

Guimerà és una vila i municipi de la comarca de l'Urgell. També es coneix Guimerà com 'El nou de Copes', ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres. Tot el poble és un conjunt declarat bé cultural d'interès nacional. Se situa a la vall del riu Corb. El nucli principal de cases, antigament emmurallat, reposa sobre el vessant nord de la vall. Els carrers i les cases s'enfilen, des del llit del riu, muntanya amunt. L'activitat principal del poble és l'agricultura de secà. A mitjans d'agost s'hi celebra una fira medieval, amb parades d'artesans i d'oficis antics, i algunes actuacions.
.
Guimerà
. Avui només hi anem de pas, tot i que és molt recomanable aturar-se i gaudir d'una passejada pel poble i el seu cas antic.

Font: Guimerà (Anem a pams)


Ciutadilla

Ciutadilla

El monument que més es destaca de Ciutadilla és la mola del castell, una antiga fortalesa medieval que al segle XVI fou transformada en palau renaixentista. El 1390 n'era senyor Gispert de Guimerà i els seus descendents feren la reconstrucció tal com va arribar a les primeries del segle XIX. En efecte, disposats en diferents nivells en el cim d’un turó al costat de la vila, el castell, tot i haver estat profundament reformat el segle XVI, mantingué a l’exterior l’originària estructura de fortalesa i bona part dels seus paraments i àmbits interiors responen a empentes constructives medievals. El pati interior té forma trapezoïdal i tenia a la banda N una gran escala amb galeria superior amb columnata. Sobre la galeria hi havia una gran sala amb una sumptuosa decoració. A la dreta del portal d’entrada s’aixeca una magnífica torre quadrangular, la mestra, de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia són exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou en altre temps aquest magnífic castell. Seguint les diverses parts enderrocades es poden observar elements romànics i gòtics que fan pensar en una llarga perduració des del segle XII fins a la reconstrucció del segle XVI i que va subsistir fins el 1835. Començà a enderrocar-se una part de l’edifici el 1908.
.
Ciutadilla

Al peu del castell i en la part més alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Miquel, d’estil gòtic. És d’una sola nau amb volta de creueria, sense absis i voltada per una cornisa amb permòdols esculpits.

Altres rutes:



-.-

dissabte, 12 de novembre de 2016

La Sala de Comalats, Glorieta, Vilanova de Prades, Prades ...

Pel matí una caminada pel bosc ...

Bosc de la Conca de Barberà (Vall del riu Corb)


La Sala de Comalats

La Sala de Comalats és un nucli de població agregat al terme municipal de Passanant i Belltall, a la Conca de Barberà. Es troba a prop de la carretera de Passanant a Forès, al sud-est del terme.

Comprès en l'antic terme del castell de Forès (1058), pertanyé als Cervera i a l'ordre de l'Hospital, per passar finalment al monestir de Santes Creus fins als decrets desamortitzadors del segle XIX.

La Sala de Comalats

Del castell de la Sala resta una imponent torre de 17 m i són destacables les cases del Castell i del Cavaller, ambdues del s. XV.




Glorieta

Llogaret agregat a Passanant, situat a la part central del terme. És constituït per unes dotze cases de les quals només dues són habitades de manera permanent. La resta serveixen de segona residència.
 
La preciosa Torre de Glorieta

Esmentat ja el 1080, la senyoria eminent d'aquest lloc estigué en mans dels Cervera. La població tingué diversos castlans. De la família Cervera passà als Hospitalers, formant part de la Comanda de l'Espluga de Francolí, fins a l'extinció de les Senyories.


Queden restes de l'antic castell de Glorieta i restes de l'antiga església. L'actual està dedicada a l'Assumpció i porta la data de 1814. Al mig del poble hi ha l'antic forn comunal, esmentat ja al segle XVI. Fou utilitzat fins al 1940. L'any 1974, fou dipositada al Museu Diocesà de Tarragona, una bella creu processional gòtica, feta d'argent i esmalts, pertanyent a la parròquia. Cada any és traslladada al poble per la festa patronal.

Torre de Glorieta



La Sala de Comalats

L'antic terme de la sala de Comalats es troba a la part sud-oriental del municipi, en una petita vall formada pel barranc de la Sala. Formà part de l'antic i extens terme del castell de Forès. Fou domini dels Cervera i més tard de l'Orde de l'Hospital.
 
 La Sala de Comalats

El poble es forma a redós del Castell de la Sala, del qual en resta encara una torre quadrada. Són interessants també les cases del Castell i del Cavaller, del s.XVI. L'actual església parroquial fou iniciada a començaments del s. XIX i bastida en diverses etapes. Destruïda el 1936, fou restaurada el 1973.

A començament del s. XX, hi vivien encara dotze famílies, despoblat als anys seixanta.






Per la tarda de La Sala de Comalats, ... passant per Blancafort, L'Espluga de Francolí, Vilanova de Prades ... fins a Prades

Vinya




Castell de Riudabella

Castell de Riudabella i les vinyes

El Castell de Riudabella, o Granja de Riudabella, és una antiga granja cistercenca convertida en mansió fortificada d'estil historicista. Està situada al nucli de Riudabella, al peu del bosc de Poblet, en el terme municipal de Vimbodí i Poblet (Conca de Barberà). Està declarat com a bé cultural d'interès nacional.



El bosc de Poblet és un espai natural de protecció especial, al vessant nord de les muntanyes de Prades i correspon a la capçalera del riu Francolí, a la Conca de Barberà. Ha estat declarat paratge natural d'interès nacional (PNIN) per la Generalitat de Catalunya l'any 1984 amb la finalitat de conservar i defensar el medi, preservar el paisatge i restaurar el patrimoni del marc natural que envolta el monestir de Santa Maria de Poblet

Més del Bosc de Poblet

Boscos de Castanyer (Prades)


Les muntanyes de Prades són un conjunt de serres de la Serralada Prelitoral que ocupen una extensió de 30 726,39 Ha (307,26 km²), és a dir, aproximadament la mateixa extensió que el Pla d'Urgell. Estan formades predominantment per calcàries i dolomies, amb gran presència de pissarres i conglomerats.

Hi neixen els rius Francolí, Brugent, Glorieta, Siurana i Prades.

Més sobre les muntanyes de Prades



Vilanova de Prades


Terme municipal situat a l'extrem sud-oest de la Conca de Barberà, al límit amb el de les Garrigues, el Priorat i el Baix Camp, i sota els cingles de la serra de la Llena, on es troben els punts geogràfics més alts (entre 800 i 1.000 metres d'altitud): la punta del Curull (1.023 m.) i l'Abellà (1.002 m. d'alt). Les successives divisions històriques l'han inclòs en una o altra comarca o jurisdicció. L'orografia és molt accidentada i apareix drenada pel riu de Prades o de Montsant, el qual rep, per la dreta, les aigües dels barrancs de Mataró, de la Coma i del mas d'En Freixes i, per l'esquerra, els d'Anover, de Badarreig, dels Lladres, dels Enllosats i dels Segalassos. Hom troba un bon nombre de fonts aprofitades per a l'agricultura i la ramaderia.


Història

Vilanova de Prades en l'època primitiva com a lloc de pas per la seva situació estratègica i punt de contacte d'unes comarques amb unes altres. El nucli d'habitants d'aquest racó a redós de la Serra la Llena hom creu que seria reduït.

Per documents del s. XII sabem que Vilanova tenia un castell, no d'importància bèl·lica sinó principalment com a lloc de refugi per als qui hi passaven. Recordem que sovint els castells es construïen al llarg dels camins. S'ha de tenir present que el pas per Vilanova era obligat per a molta gent de les Altes Garrigues, de la Segarra, i per anar i venir del Priorat.


Amb l'entrada dels sarraïns, és probable que molta gent de les nostres comarques marxés cap al nord de Catalunya i anés fins a les terres provençals i el Llenguadoc. Quatre segles més tard, amb la Reconquesta, aquest fenomen es tornà a produir, però aquest cop en sentit invers, i molta gent més enllà dels Pirineus tornà per repoblar les nostres terres de l'interior. Es movien recercant una major llibertat de treball i un règim de propietat més just, i això es trobava a la Catalunya Nova. Albert de Castellvell, gran personatge militar i de la noblesa, donà Vilanova per poblar a Pere d'Avellanes, i a Pere de Pinós, sacerdot, la mateixa dominicatura. Aquest fet tingué lloc al febrer de 1163. Al mateix temps, Pere de Naveta fa donació a Pere de Pinós de diferents propietats i béns que foren de Bernat de Barona, el Castell de Vilanova i altres terres de les muntanyes de Siurana.



Alguns pobladors compromesos amb els sarraïns van marxar i llavors es van afincar a la població altres nouvinguts. L'any 1324, Vilanova fou integrada al Comtat de Prades, quan Jaume II el creà a favor del seu fill Ramon Berenguer. Davant l'abundor d'aquest nom toponímic en el territori català, se li posà l'afegitó "de Prades" per evitar confusió i, al mateix temps, denotar la dependència del Comtat.

Més informació: http://vilanovadeprades.cat


 
Prades



La població de Prades es troba en un altiplà d'uns 950 m sobre el nivell del mar al centre del massís muntanyós conegut com Muntanyes de Prades, que forma part de la Serralada Prelitoral Catalana i és un dels accidents muntanyosos més importants del sud de Catalunya. El seu terme te una extensió de 3.300 ha, que s’orienta en direcció NE-SW, i la seva alçada màxima es troba al Tossal de la Baltasana a 1.203 m d’altura, el qual constitueix un vèrtex geodèsic de primer ordre i el cim culminant del massís.

Les Muntanyes de Prades separen la comarca natural del Camp de Tarragona, a la costa mediterrània, de les comarques de la Conca de Barberà i Priorat, a l'interior del país. L'especial orografia del massís i la seva elevada alçada li proporcionen una climatologia peculiar que s'allunya del típic sistema mediterrani de la costa, definint-se com un clar clima continental d'alta muntanya.

La especial situació de Prades ha provocat un tradicional aïllament de la població, comunicada per tortuoses carreteres amb les poblacions veïnes de Reus (comarca del Baix Camp) i l'Espluga de Francolí (comarca de la Conca de Barberà). Aquest aïllament i les dificultats de una comunicació ràpida amb la capital comarcal (Reus) ha provocat al llarg del segle XX un greu estancament econòmic, acompanyat de l'emigració cap a les ciutats de la costa, principalment a Reus i Tarragona, que oferien millors possibilitats.

L'economia de Prades actualment depèn majoritariament del turisme estacional ja que és el sector econòmic més important de la població. L'agricultura, especialment el cultiu de la patata i l'avellana, ha devallat molt en les últimes dècades. Fins el segle XIX la zona de Prades havia tingut una important explotació minera de plom i barita. També hi havia hagut una explotació tradicional de pous de neu i gel i una important activitat ramadera junt a la utilització del bosc.






Rovellons
Gastronomia


-.-