diumenge, 21 d’agost de 2016

L'Anglesola, Cantavella, Vilafranca, Ares, Castellfort ...

L'Anglesola, Cantavella, Vilafranca, Ares, Castellfort ...

Dia 1 (19.08.2016) Almoster, La Pobleta, Cinctorres, L'Anglesola ...
Dia 2 (20.08.2016) L'Anglesola, Mirambel, Tronxó, Olocau del Rei, Forcall, Cantavella, ...
Dia 3 (21.08.2016) L'Anglesola, Cantavella, Vilafranca, Ares, Castellfort ...
Dia 4 (22.08.2016) L'Anglesola, Morella, Mare de Déu de la Balma, Pena-roja, ...

L'Anglesola


Sortim de l'Anglesola amb proposit de fer una ruta (Cantavella, Fortanet, ...) al enfilar la carretera de Fortanete ens fa replantejar-la i ho deixem per una altra ocasió. Visitem Cantavella en calma cosa que encara no haviem pogut fer, d'allí tornem a l'Anglesola, seguidament Vilafranca, Ares, Castellfort ...


Cantavella

Cantavella

Escud de Cantavella

Ens trobem les restes dels estralls de la nit anterior ... però podem visitar el poble tranquilament ja que la majoria dormen.

Plaça Major després de la festa del dia abans

Cantavella (en castellà i oficialment Cantavieja) és un municipi de la província de Terol, de la comunitat autònoma d'Aragó, concretament de la comarca del Maestrat aragonès, de la qual és el capital. La ciutat té 729 habitants. Està situada en un paisatge abrupte, amb grans barrancs, però de gran valor. El 1981 va ser declarada Conjunt Històrico-artístic. El terme municipal es troba repartit en quatre partides i compta amb nombrosos masos o masicos, com es coneix a la província de Terol, dels quals 125 estan habitats. Limita amb: Vilafranca (Castelló), Fortanet, Mosquerola, l'Anglesola, Mirambell, Tronxó, Villarluengo i Cañada de Benatanduz (Terol). Les principals vies d'accés són les carreteres CV-119, la CV-125, la A-1702, la A-227 i la A-226.

Església de Sant Miquel, adosada a lantic hospital

Les muntanyes més importants del terme són: el pic Tarayuela amb 1.737 m. i la Mola Monchen amb 1.779 m.

 Finestres amb gelosies de l'església de Sant Miquel

En el terme s'hi han trobat restes del paleolític, dels ibers i de la Hispània Romana. Segons la llegenda el castell fou construït pel general cartaginès Anníbal i el va anomenar Cartago Vetus. La ciutat fou un enclavament musulmà fins que fou conquerida el 1169 per Alfons el Cast. Durant l'edat mitjana, Cantavella fou seu d'una comanda de l'orde del Temple i a la desaparició d'aquesta passà a l'orde de Sant Joan de Jerusalem, enquadrada a la Castellania d'Amposta. Va rebre una carta de poblament el 1225.

Cases penjades (muralla)

El comerç de la llana i la ramaderia va fer que el segle XVIII la població prosperés econòmicament, i d'aquest segle són la majoria d'edificis que es conserven. La ciutat fou un enclavament carlí durant la Primera Guerra Carlina, fins al punt que el general Ramon Cabrera ("El Tigre del Maestrat"), la va fortificar i convertir en la capital de la Comandància General del Maestrat, però caigué en mans del liberal Evaristo San Miguel en 31 d'octubre de 1836 fins que fou capturada per Juan Cabañero y Esponera en 24 d'abril de 1837 quan la seva guarnició es va rendir, però amb la captura de Morella pels carlins en gener de 1838, en estar completament emmurallada es va convertir en la nova capital carlina i s'hi van traslladar les instal·lacions de Cantavella.

La ciutat també va servir de quarter general per a Marco de Bello durant la Tercera Guerra Carlina.

La Plaça de Crist Rei o Plaça Major Porticada

Carrer Calvo Sotelo

L'entramat urbà és d'estructura medieval i destaquen:

Portal i campanar
  • La Plaça de Crist Rei o Plaça Major Porticada, s'hi troba l'ajuntament del segle XVI, amb un enteixinat de fusta, l'església de l'Assumpció és una obra barroca de grans proporcions i amb una planta de vuit trams construïda entre 1730 i 1745, d'on destaca la torre més antiga, de 1612.
  • El Mirador de El Portillo.
  • L'església de Sant Miquel, obra del temple i de principis del segle XIV, d'estil gòtic i que compta un sepulcre que es diu que és de l'últim cavaller del temple.
  • Ermita de Loreto de 1700.
  • Antic hospital i convent adossats a l'església de Sant Miquel i que són de 1775.
  • Restes del castell i actual calvari, amb un recinte emmurallat adaptat al terreny i diverses cases penjants.
  • Cases nobles.
  • Casa del batlle o de Cabrera, que només en queda la portalada. S'hi va ubicar el quarter de la Guàrdia Civil.

Sant Miquel de Cantavella

Santuari de la Mare de Déu del Llosar

Ermita de la Mare de Déu del Llosar

L'ermita de la Mare de Déu del Llosar de Vilafranca, està situada a 1,5 km de la localitat, en la carretera CV-15, en direcció a l'Anglesola.

En el lloc on es va trobar una imatge de la Mare de Déu, a mitjan segle XIV es construeix una petita ermita la qual fou reedificada entre 1663 i 1683 per Juan Ibáñez, i després pels seus deixebles Juan Felipe i Andrés Dextre. L'hostatgeria es finalitza el 1734, el cambril es comença el 1758 i la porxada d'enfront es fa durant els anys 1845 i 1848. L'altar i el cambril són pintats i daurats en 1904.

El conjunt arquitectònic està format per l'ermita, l'hostal annex, els porxos, les vivendes i els corrals.

Edifici de planta rectangular, tipus claustral, amb tres naus, les laterals més baixes on donen les quatre capelles de cada costat, un cor alt als peus de la nau i el presbiteri pla, i al seu darrere, un cambril. La coberta de la nau principal té quatre trams amb volta bufada separats per arcs de mig punt suportats per columnes d'ordre corinti, el presbiteri té volta de mocador i el cambril està cobert amb cúpula.

El cambril posseeix un retaule amb dues escales per accedir a la imatge, bon exemple del barroc curvilini de la zona, amb abundants motius oblics i rocalles, i un entaulament completament ondulat.

Interior de l'ermita de la Mare de Déu del Llosar

La façana està centrada amb una portada de dos cossos, l'inferior amb una porta amb llinda emmarcada per pilastres, i al superior, un frontó trencat on se situa una fornícula tancada per pilastres que suporten un frontó circular rematat per pinacles.

La cornisa de la façana segueix la coberta de dues aigües de la nau i, al centre, coronant el frontis, una espadanya de dos cossos, amb tres obertures per a campanes.

La trona

Se celebren dues romeries a l'ermita, la primera el dia de l'octava de Pentecosta, penitencial, i la segona, el 8 de setembre, durant les festes majors del poble, amb processó i missa major. Els majorals reparteixen llet i pastissos als assistents.

La tradició explica que un llaurador que estava llaurant va trobar una imatge de la Mare de Déu. Aquest va observar que els bous es paraven i s'agenollaven. La reixa de l'aladre havia topat amb un objecte dur, que era la cara d'una imatge, coberta per una llosa. El llaurador va comunicar la troballa al poble i es va iniciar la veneració de la imatge.

L'escolanet

Vilafranca

Vilafranca és un municipi valencià situat a la comarca de l'Alt Maestrat. Amb una població de 2520 habitants, constitueix tant el municipi més poblat com el més dens d'aquesta comarca. A més, ocupa el sisé lloc quant a densitat respecte a tota la província de Castelló. Es troba al nord-oest de la província i forma part de les comarques del Nord del País Valencià.

Tot i que existeixen proves de poblaments a la zona des de l'Edat de Bronze, va ser fundada el 1239 per Blasco I d'Alagón, rebent el seu nom per tractar-se d'una vila (és a dir, no una aldea depenent) i franca (lliure, no sotmesa a cap senyor). Des de la Revolució Industrial, el poble es va dedicar majoritàriament a la indústria tèxtil, i aquesta ha sigut la seua activitat principal fins a l'actualitat.

Encara que oficialment (segons les DTH de la Generalitat Valenciana) pertany a l'Alt Maestrat, la seua història ha transcorregut sempre unida a la comarca dels Ports de Morella, i per això sovint se la classifica dins d'aquesta comarca.

Historia

a presència humana a Vilafranca ja es remunta a la prehistòria. Restes trobades a la Rourera i a la Cova del Barranc de la Fontanella, o les pintures rupestres de la “Covatina del Tossalet del Mas de Rambla”, del període Epipaleolític – Mesolític (10.000 - 5.000 a.C.) així ho demostren.


A mitjan segle XX, es descobriren vestigis arqueològics de l’existència d’un poblat de l’Edat del Bronze Mitjà (1600 – 1200 a.C.), molt prop de l’actual població, a la denominada Ereta del Castellar. També hi ha indicis de la presència dels romans (inscripcions) i dels àrabs (torres defensives i monedes).



Però la història de Vilafranca comença realment el dia 7 de febrer de 1239, quan Balasc d’Alagó atorgava la Carta Pobla del Riu dels Truites, al lloc que actualment es coneix com La Pobla del Bellestar. La finalitat d’aquest document era fomentar l’atracció de nous pobladors cap al territori recentment conquerit als àrabs, i revitalitzar-lo. Concretament, es repartia els drets i obligacions entre el Senyor (Balasc d’Alagó) i els primers pobladors (Marco de Villar Longo i Garcia Navarro). Suposava també la independència del Riu dels Truites del Castell de Culla i la partició dels termes. És per tant, la partida de naixement del poble.
.
El senyor que repartix la terra ho fa de manera que siga atractiu per als pobladors a causa dels avantatges que els dóna: reconeixement dels drets cívics, poca pressió econòmica, etc., uns privilegis que en definitiva, serveixen per tal d’atraure als nous pobladors d’un territori que, si no és així, romandria deshabitat i improductiu, donada l’escassa densitat demogràfica del segle XIII.

La Carta Pobla permet la creació d’una vila (i no-aldea) “franca i lliure” a la que se li assignen uns límits amb absoluta presició. Els pobladors es regiran d’acord amb els furs, usos i costums de Zaragoza, hauran de guardar fidelitat a Déu i estaran obligats, com a vassalls, a guardar fidelitat i lleialtat a Balasc d’Alagó i als seus successors, que com contraprestació respectaran els pactes i els faran respectar. Els nous pobladors que tinguen casa oberta i habitada durant un any i un dia podran fer el que vullguen amb les seues propietats amb absoluta llibertat.

Poc de temps va durar aquesta situació, ja que l’any 1.303 el rei d’Aragó, València i Múrcia, Jaume II “El Just” la va agregar als termes de Morella. Per què? Els vilafranquins no li havien fet cap maldat al rei, però aqueix territori era un lloc estratègic, a la confluència de tres països de la Corona, rodejat de les Ordes Militars, un contrapoder molt perillós. L’Orde del temple tenia Cantavieja i Iglesuela del Cid (costat aragonés) i Culla (costat valencià). Vilafranca quedava al mig, amb el risc per al rei que passara també a les mans dels Templers, per alguna estranya maniobra. I un contrapoder tan fort no li convenia. La solució va ser agregar-la a un terme poderós com el de Morella.


Després de tres segles de problemes, econòmics i fiscals principalment, entre Morella i les seues aldees (Vilafranca), i de reclamar contiuament la independència, un 9 de febrer de 1.691, Carles II firmava a Madrid el decret de separació, en la jurisdicció, govern i contribució de Morella de les seues nou aldees, i es convertien així, en municipis autònoms amb tots els òrgans de govern i justícia corresponents.


El notari vilafranquí Joan Baptista Penyarroja va ser l’autor de les contínues, esforçades i encertades actuacions en favor de la independència. I el noble Ventura Ferrer i Milá, baró de la Serra en Garceran, Senyor de la Pobla Tornesa i de Borriol, conseller de Sa majestat i governador de la ciutat de Xàtiva, es va encarregar de donar-los possessió de totes les prerrogatives i privilegis i erigir-les en Viles reals.

Les cerimònies de la presa de possessió van durar una setmana; a Vilafranca van començar el 18 de juny: missa, juraments de càrrecs, plantada de les forques i el “pilleric” com a signes d’autoritat, delimitació dels termes, menjars fastuoses, etc., és a dir, tot allò que mostrara l’alegria d’haver aconseguit la independència.

Carles II va morir sense descendència i els candidats a la successió van ser Felip IV i l’arxiduc austríac Carles. Mentres que Morella es va decantar pel rei Felip IV, les ex-adees, entre elles Vilafranca, ho van fer per l’arxiduc Carles. Entre diversos fets bèl•lics, es va arribar al 25 d’abril de 1.707 que, després de la derrota d’Almansa, es van perdre els furs i els drets específics dels regnes d’Aragó i València. Al final, va guanyar el rei Borbó i l’arxiduc Carles va abandonar la lluita.

El general Cabrera
Al segle XIX, aquestes terres van ser protagonistes de les Guerres Carlines. De fet, al terme de Vilafranca es van alliberar importants batalles durant aquestes guerres, algunes d’elles decisives per a la victòria dels lliberals, com la del “Mas de la Carrasca” i la del “Pla del Mosorro”. Després de la mort de Ferran VII es va produir un altre conflicte dinàstic. El rei va deixar el tron a la seua filla Isabel II. Però, altres no van ser partidaris d’aquesta successió i van proclamar el germà del rei, Carles. Açò va provocar una cruel guerra entre els partidaris dels dos bàndols. El general Cabrera va enarborar la bandera dels carlins en aquesta comarca, encara que Vilafranca es va decantar per la reina. Finalment, els carlins van ser vençuts per les tropes de Jovellar i Villaviciosa, amb la consegüent rendició.

Ja en el segle XX i després de dos repúbliques, va començar la Guerra Civil (1.936 - 1.939). Vilafranca va quedar en zona lleial a la república. La revolució es va manifestar en col•lectivitzacions, sobretot a Vilafranca. La CNT la va desenvolupar a partir de les terres aportades voluntàriament. En arribar les tropes franquistes es va acabar la guerra a la comarca Els Ports, encara que, en certa manera, va continuar amb els “Maquis” amb la guerra de les guerrilles.

La dècada dels anys 50 i 60 suposaran per a Vilafranca una nova despoblació. Amb la mort de Franco, Vilafranca i la comarca renaixeran culturalment: l’Aplec Els Ports, TV local, Els Ports Ràdio, Revista Au (comarcal), Revista La Vila (local), etc.

En l’actualitat, malgrat ser un poble ubicat en plena muntanya ibèrica, Vilafranca posseïx una notable vocació urbana i és el clar motor econòmic de la comarca, encara que siga poc habitual en el que podria resultar comú en una població castellonenca d’interior.

Església de Santa Maria Magdalena.

Sagrari


Altar major
Mare de Déu del Llosar

Volta

Monuments religiosos
Monuments civils
  • Conjunt de Masas fortificades, entre les quals cal destacar les catalogades com a Béns d'Interés Cultural que són:Masia fortificada Mas de Roig, Torre d'en Blasco, Masia fortificada Torre Fonso, Masia fortificada Torre Leandra, Masia fortificada Mas Tena, Masia fortificada Torre Barreda, Torre de la Pobla del Bellestar.[15]
  • Pont de la Pobla de Bellestar. Sobre el "Riu de les Truites"; pont gòtic de finals del segle XIII, de gran importància històrica.
  • Portal de Sant Roc. Conegut com "el portalet", pertany al segle XIV, i és l'única resta de les muralles de la vila.
  • Antic Hospital. Ubicat davant del Portalet. Actualment és seu de diverses associacions, com ara la comissió de festes.
  • Cases Senyorials. Al nucli antic. Destaquen la casa dels Penyarroja, les cases modernistes (com la casa de Julio Monfort o la casa del farmacèutic Enric Segura) i l'antiga seu de la Confraria Major, de portalada barroca.
  • Casa i clínica del Dr. Manuel Palomo. Coneguda popularment com "El Moderno", és un edifici modernista que data de 1926. Es troba a la plaça Blasco d'Alagón.
  • Ajuntament. Edifici gòtic de finals del segle XIV o principis del XV. Actualment usat com a sala de plens, però no conté les oficines municipals. A la sala de plens es troba el retaule de Valentí Montoliu, pintat el 1455 i que ha sigut qualificada per alguns crítics com la millor pintura del segle XV valencià. A més, l'anomenada "sala gòtica" s'utilitza actualment com a sala d'exposicions. Allotja també la col·lecció museogràfica municipal i l'Oficina de Turisme.
  • Llotja. Antigament dedicada al comerç local, es conserven els arcs ogivals. Actualment acull la guarderia municipal i el Museu de la Pedra en Sec. Al davant seu té el Pilleric, gran pedra rodona que s'utilitzava per a lligar als criminals per a exposar-los davant la gent.
  • Forn Medieval. Construït a finals del segle XIII, quan es trasllada el poble a l'actual emplaçament.
Museus
  • Col·lecció museogràfica municipal. Allotjada a l'antic Ajuntament gòtic, recull una mostra de minerall i fòssils de la localitat.
  • Museu de la Pedra en Sec. A l'edifici de la Llotja, conté panells, maquetes i audiovisuals sobre les construccions de pedra en sec típiques de la localitat.
  • Museu Parroquial. Allotjat a la sagristia menor de l'Església Parroquial des de 1974, però probablement passarà a la Torre de Conjurar quan finalitzi la seva restauració. Conté les obres d'art de caràcter religiós del patrimoni eclesiàstic. Hi destaca una mostra d'indumentària religiosa del segle XVI.
Pàgina oficial de l'Ajuntament de Vilafranca

Guia Turística de Vilafranca pdf
Plànol Turístic de Vilafranca pdf


Casa Julio Monfort


Cofraria santa Maria la Major s.XVI



Retaule de la Mare de Déu del Llosar

Retaule de la Mare de Déu del Llosar obra de Valentí Montoliu

El 13 d’abril de 1455 fou signat per Valentí Montoliu, pintor de l’escola de Sant Mateu, davant el notari de Morella en Simó Ortí, el contracte del retaule de la Mare de Deu del Llosar. Entre les prescripcions referides a l’obra estava la de que el retaule tinguera ”…hun palm de guardapols …e haie una ymage de monssenyor sent bernardj en la hu guardapols e en altre la ymage de sent berthomeu. E ab los enyals de lloch ab armes reals”.


Retaule de Sant Miquel

Retaule de Sant Miquel obra de Bernat Serra

La Capella de la Comunió custòdia el retaule gòtic dedicat a Sant Miquel, que va pintar Bernat Serra entre 1429 i 1431. Procedeix de l’ermita del sant, situada a la Pobla del Bellestar, però a causa del despoblament rural es va traslladar a la parròquia per motius de seguretat.

La taula central presenta l’Arcàngel vestit amb armadura medieval dominant el monstre infernal, un dimoni derrocat de quatre caps i peüngles, mentre la llança li traspassa la boca. A la part superior d’aquesta taula esta la Verge i el Nen Jesús, acompanyats d’un parell d’àngels.

La part esquerra del retaule, segons es mira, representa tres escenes de l’Evangeli i en totes elles és protagonista la Mare de Déu. El plafó superior representa l’Anunciació, el central té com a motiu el Naixement del Salvador, en el tercer plafó Serra representa l’Adoració dels Reis Mags.

A la dreta del retaule, esquerra de Sant Miquel, apareixen les representacions pictòriques referides a l’Arcàngel. La primera, en la part alta, simbolitza l’infern en forma de boca de peix. La taula del mig permet observar a Sant Miquel amb una balança a la mà; en ella pesa les obres bones i roïnes dels difunts per a impartir justícia i determinar quins han de passar la porta del cel o, pel contrari, han de ser condemnat a l’infern. La tercera taula d’aquest costat representa el miracle atribuït a aquest Sant, segons el qual Sant Miquel va salvar a un xiquet que vivia a la Pobla, després de caure a una bassa.

Baix d’aquestes invocacions, a la predel·la, es poden contemplar les figures de Sant Pere, Santa Maria Magdalena, la Verge dels Dolors, la Pietat de Crist, Sant Joan, Santa Caterina i Sant Pau.


Ares 

Vistes des d'Ares

Ares del Maestrat és un municipi del País Valencià situat a la comarca de l'Alt Maestrat.

Cases del poble d'Ares

El terme d'Ares ha sigut un enclavament habitat des de fa milers d'anys, ja en la prehistòria els nostres avantpassats ens deixaren un magnífic llegat als barrancs del terme, plens de pintures rupestres. Especial menció mereixen les de la cova Remígia al barranc de la Gasulla, considerada la capella Sixtina del neolític. Aquestes pintures foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1998 conjuntament amb la resta d'art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica.

Castell

Les primeres restes d'assentaments pròpiament dits els trobem a la cova Fosca, on encara avui continuen les investigacions dels arqueòlegs.

Entrada al Museu de la Cova

La conquesta d'Ares fou la primera acció de la conquesta del Regne de València empresa amb èxit, el gener de l'any 1232 per Jaume I el Conqueridor.

Del desembre de 1707 fins al 15 de juliol de 1708, durant la Guerra de Successió espanyola, la ciutat fou objecte d'un setge. En caure la ciutadella, es completava la caiguda del Regne de València en mans filipistes.

Ares del Maestrat
Monuments civils
  • Ajuntament: dels segles XIV i XV. Construït sobre les antigues muralles àrabs del segle X. D'estil gòtic, destaca la sala Capitular on es reunien els templers. S'hi van trobar un peiró gòtic del segle XV que presenta la imatge del Crist crucificat i en l'inrevés la imatge de la Verge amb el nen.
  • Castell: restes de l'antic castell sobre la mola que presideix el poble i que presenta muralles àrabs i vestigis ibers. Va ser la primera plaça de l'antic Regne de València que va conquistar el rei Jaume I (any 1232). Aquest castell, per la seua situació estratègica, ha estat sempre un ferm baluard guerrer, amb les velles muralles que flanquegen l'ascensió i una torre vigia al capdamunt que va ser utilitzada per última vegada en la Guerra civil del 36. En tot l'alt de la mola es troba el recinte "sobirà" amb una arruïnada torre d'homenatge, de 8 m de diàmetre. En la part esquerra del cim, es troba la "piqueta dels moros", esquerda en la roca per a recollir aigua. En el descens, es troba un graó inferior "jussà" que albergaria la primitiva població i el baluard d'entrada amb la torre semicircular, i la cova excavada en la roca, que travessa de banda a banda la roca en una longitud de 43 metres.
  • Antics portals de les muralles.
  • Presó: del segle XIII. En l'interior es conserven útils típics de l'antiga presó. Està just sota l'edifici de l'Ajuntament. 
Antiga llotja

  • Antiga llotja: del segle XIII. Uneix la plaça Major i la de l'Església amb arquejades gòtiques, barrejades amb elements mudèjars. S'hi celebrava en l'edat mitjana el mercat setmanal; en el segle XIX s'hi va instal·lar una carnisseria de la qual encara s'observen algunes restes, com una argolla de la qual es penjaven els caps de bestiar per a ser pesats.

Ares va ser un dels quatre pobles "escollits" per realitzar el que s'anomena "els bombardejos del Maestrat", un experiment de guerra.

Els bombardejos del Maestrat van ser una sèrie d'atacs aeris realitzats sobre diverses localitats de la comarca de l'Alt Maestrat, portats a terme al maig de 1938, en el transcurs de la mal anomenada "Guerra Civil Espanyola", per bombarders Junkers Ju 87 Stuka de la Legió Còndor alemanya, que combatien en favor dels colpistes i feixistes revoltats contra el govern legítim de la Segona República Espanyola. Les estimacions de víctimes xifren els morts al voltant de les 294 persones. 

La Legió Còndor tenia com a Comandant al tinent coronel Wolfram von Richthofen (cosí de l'històric aviador de la Primera Guerra Mundial Manfred von Richthofen, més conegut com el Baró Roig). D'acord amb informes existents a l'arxiu militar de Friburg de Brisgòvia, els bombardejos de Albocàsser, Ares del Maestrat, Benassal i Vilar de Canes, duts a terme durant maig de 1938, tenien com a principal objectiu provar les característiques dels nous bombarders alemanys Junkers Dj 87 Stuka.

 
Informació relacionada:

Experimento Stuka
Per què Hitler va bombardejar quatre pacífics pobles de Castelló?


Santuari de la Mare de Déu de la Font de Castellfort 
.
L'Ermita de la Mare de Déu de la Font (Castellfort) està situada a la vora de la carretera CV-124 d'Ares a Castellfort, a 5 km d'aquesta població. Iniciada a finals del segle XV i ampliada en els segles XVI i XVII.

L'església se situa junt a una cova en la que hi ha un brollador natural on, segons la tradició, es va trobar la Mare de Déu.

Entre 1450 i 1476 es construeix la primitiva capella, que en 1502 es refà. En 1522 s'allarga la nau segons disseny de Joan Sol. Entre 1560 i 1570 es construeix l'escala que porta a la Sala Pintada i en 1592 es pinta la dita Sala. En 1650, sota la direcció dels mestres d'obra Antoni Brel i Esteve Gonaut, es fa el presbiteri i la porta de l'ermita. En 1680 Francesc Garcia fa la sagristia i les dependències del primer pis.

Les pintures de la Sala Pintada foren restaurades l'any 2000.

La Sala Pintada de la Mare de Deu de la Font de Castellfort.

L'Ermita o Santuari de la Mare de Déu de la Font està formada per una sèrie de construccions: l'ermita, l'hostatgeria, les quadres per a les cavalleries i, els portals.

Santuari de la Mare de Déu de la Font

El temple

L'església és senzilla, d'una nau sense capelles laterals, coberta de volta de canó amb llunetes. Tres trams separats per pilastres que sostenen arcs de mig punt, reforçades per contraforts, i un presbiteri fons i més estret que la nau, poligonal, cobert amb una volta d'aresta, i separat de la nau per una reixa.

La porta d'entrada està en un lateral, al segon tram, en el costat de l'Epístola, inscrita en una volta de canó. Obertura d'arc de llinda amb frontó superior. Per damunt, en la coberta, espadanya de tres forats, dos inferiors, i el superior, més menut.

Al peus de l'església hi ha una capella, l'antiga ermita, estructuralment gòtica però amb elements decoratius renaixentistes. Coberta per volta de creueria, les claus dels nervis estan decorades amb medallons, i l'intradós i la part superior dels murs laterals presenten temes cristològics i motius vegetals. Entre la capella i la muntanya hi ha una petita estança, que abans de la reforma del segle XVI servia d'aljub per a la font que brollava en el temple.

Espadanya

L'hostatgeria

El conjunt de dependències de l'hostatgeria formen un angle amb dos espais cronològics diferenciats. Del més proper a l'església i més antic, sobresurten les finestres renaixentistes. I de la nova hostatgeria destaca la cuina, sustentat el sostre per arcs carpanells que surten d'una columna dòrica.

Santuari de la Mare de Déu de la Font

La Sala Pintada destaca per la seva sumptuositat. Es tracta d'una sala rectangular del primer pis, que s'accedeix per una escala empinada. A la part frontal de la porta es troba una fornícula. Tota l'estança apareix decorada amb grisalles que representen temes cristològics i marians, realitzades al tremp de cola sobre una base de fresc. Pintura manierista inspirada en l'obra pictòrica de Vicent Macip i el seu fill Joan de Joanes.

Els portals d'Ares i Castellfort



Portes d'accés des de les dues poblacions, servien per tancar el conjunt front a un atac. Actualment per sota el portal d'Ares passa la carretera, i pel portal de Castellfort, desviada la carretera, surt l'antic camí.



La festivitat se celebra per la Nativitat de la Mare de Déu, el 8 de setembre, des de 1495.

La romeria més antiga coneguda data de 1478, venia des de Morella, i es realitzava cada tres anys el primer dissabte de maig, i va durar fins a 1620. Actualment es fan romeries des d'Ares, el diumenge més proper al 25 d'abril, i des de Catí, el primer cap de setmana de maig.

Font: Viquipèdia 

Ermita de Sant Pere de Castellfort

Sant Pere de Castellfort

L'Ermita de Sant Pere de Castellfort, d'estil romànic i gòtic, és un temple catòlic situat a la serra, en el municipi de Castellfort (Ports, País Valencià), construït entre els segles XIII i XIV.

Àbsis

El conjunt arquitectònic està format per l'ermita i l'hostatgeria, construïda al segle XVII.



L'ermita, de planta rectangular, és d'una sola nau, i es compon de dues parts diferenciades per les seues fàbriques i forma del sostre: l'absis i la nau. L'absis, ochavado amb contraforts exteriors, està separat de la nau per un arc triomfal apuntat i es cobreix amb volta de creuer. La fàbrica és de murs de carreus amb marques de pedra-piquer. La nau està formada per cinc crugies cobertes amb arcs de diafragma sobre els quals descansa la coberta de fusta. L'accés es realitza a través de dues portes, la principal als peus amb arc de mig punt en el qual es llegix la data de 1569. La segona porta en la tercera crugia, està formada per un arc de mig punt dovelat. La línia d'imposta presenta una decoració amb temes vegetals de tradició romànica, el que fa pensar que siga la portada original. La fàbrica és de murs de maçoneria presa amb calç i arcs de carreus. Destacar els paviments de guarros que formen decoració vegetal.

Façana de ponent i llevant

L'hostatgeria és una construcció afegida i consta de dues plantes. En la inferior es disposen estables, una llar i part d'habitatge dels masovers. La porta principal duu la llegenda /2mag/1631/antoni brel. En la planta superior es distribuïxen les alcoves, i una sala que s'adorna amb una imatge en la qual es representen les claus de Sant Pere i la data 1687, en la finestra apareix la data 1579.

Després de l'absis es troba l'aljub cobert amb volta de canó construïda en pedra en sec.

Font: Viquipèdia

Sant Pere de Castellfort
  
Castellfort

Castellfort vist des de Sant Pere

Castellfort, municipi del País Valencià situat a la comarca dels Ports. Està situada en l'interior de la província de Castelló, en la muntanyosa comarca dels Ports. Les rambles de La Canà i Sellumbres creuen el seu terme municipal. El punt més elevat és el Tossal de Folch, amb 1301 m.

De festa Major i tot a punt pels bous

L'Heroïna de Castellfort
Francisca Guarch Folch
Coneguda com: "Lo Valensianet"
Encara que pareix que a Castellfort va estar assentat primerament un fort romà, van ser els àrabs els que durant la seua dominació, van fortificar el castell i el van anomenar "Galintort". Després d'un intent de setge per Jaume el Conqueridor després de la conquesta de Morella i Ares el gener de 1232, fou finalment conquistat als musulmans l'1 d'agost de 1237, per Blasco I d'Alagón, aquest li'l va donar a repoblar a Ferrer Segarra.

Més tard, en 1361 el rei Pere IV d'Aragó, va rehabilitar el castell i va fortificar el poble. Durant la guerra civil catalana es va deslligar en el Maestrat en 1406 després de la mort del rei Martí l'Humà, va ser escenari de grans combats, en ser un nucli ben fortificat amb els seus cinc portals protegits per portes de grans panys i cadenes.

Castellfort era una aldea dependent de Morella, aconseguint la seua independència en virtut d'un decret firmat pel rei Carles II, el 9 de febrer de 1691. Més avant la història destaca en 1708 l'episodi de la Guerra de Successió d'una sagnant batalla entre les tropes de l'Arxiduc Carles i de Felip V.

Castellfort és poble natal de Francisca Guarch Folch (1855-1903), anomenada "L'Heroïna de Castellfort" per haver lluitat durant la tercera guerra carlina com a voluntari en les files del Pretendent, aconseguint la Creu del Mèrit de plata de 1a classe.

Església de l'Assumpció, del segle XVIII. Construïda entre 1725 i 1734

Carrer major





-.-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada