dissabte, 2 de juliol de 2016

Blancafort, Montclar d'Urgell, Artesa de Segre, Seró, Agramunt, ...

Avui comencem per ...


Blancafort

Fem una parada d'avituallament i de pas documentar una obra arquitectònica que fa dies que em té capficat. Bé, millor dit encuriosit. A les mans m'ha caigut la informació i documentació de l'autor, en Guillem Carrera, un jove arquitecte de les nostres contrades. L'edifici en qüestió és a l'entrar mateix del poble, no passa desapercebut tot i que està ben integrat, és el centre de dia i casal de gent gran de Blancafort.


lloc : Blancafort
any : 2008/2014
autor del projecte : Guillem Carrera Rey
col·laboradors : Eva Crespo Sánchez, Andreu Ibañez Gassiot, Meritxell Anglès Bru, Albert Pons Sora, Xavier Foraste Casas









Seguim per la C14. Carretera i manta en direcció Tàrrega, Agramunt i Artesa de Segre però abans fem parada a Montclar d'Urgell.

Montclar d'Urgell

El Montsec al fons

Montclar, també conegut com a Montclar d'Urgell, és un poble del nord-oest de la comarca de l'Urgell pertanyent administrativament al municipi d'Agramunt. El seu antic terme està separat geogràficament del d'Agramunt i de la mateixa comarca urgellenca i i enclavat dins la Noguera. Està voltat pels municipis d'Artesa de Segre al nord i a l'est, Preixens al sud i Foradada a l'oest. S'hi arriba a partir de la carretera C-14, està situat a 25 km de Tàrrega, capital de la comarca. Hi passa el canal d'Urgell, en bona part subterràniament a través de la mina de Montclar. El poble està situat a la carena de la serra de Montclar, que travessa el terme d'est a oest. Montclar com a població va ser municipi en solitari fins a 1857 moment en què es va crear el municipi de Doncell conjuntament amb les poblacions veïnes de Donzell d'Urgell, Les Puelles i Rocabertí de Sant Salvador, fins que finalment el 1970 totes les poblacions del municipi de Doncell van passar a formar part del municipi d'Agramunt. Està comunicat per carretera local amb la C-14 entre Artesa de Segre i Agramunt.


Castell de Montclar

Encara en subsisteix l'antic castell de Montclar, reformat al segle XVII per convertir-lo en una mansió senyorial i restaurat l'any 1970 (el 1831 era propietat del marquès de Palmerola). L'església parroquial està dedicada a Sant Jaume, i en depèn el poble de Marcovau, al terme veí de Foradada.


Castell de Montclar

El majestuós Castell de Montclar presideix el poble que duu el seu mateix nom. El castell està edificat sobre les restes d'una antiga torre de l'homenatge romana. El castell està documentat des de l'any 981, el que el converteix en el més antic de la zona. En el seu interior encara es pot observar part de la paret que formaba la torre de l'homenatge romana del segle II. La major part de la primera planta del castell actual es va construir en el segle XIII. I les plantes superiors van ser remodelades després de la reconquesta cristiana i actualment mostren una elegant arquitectura del renaixement català, que data dels segles XVI i XVII. El castell va ser restaurat el 1970, es va declarar Monument Historicoartístic de caràcter nacional l'any 1979 i actualment és visitable tots els diumenges.

Tan sols sis famílies han estat propietàries del castell de Montclar des de la reconquesta cristiana: els Tost (fins a 1067), els Cabrera (1067-1179), els Ribelles (1179-1418), els Ponts (1418-1689), els Despujol (1689-1986) i els Miguel (des del 1986).

Castell de Montclar

Castell de Montclar

Església de Sant Jaume

L'església parroquial de Sant Jaume és dedicada a Sant Jaume. Construïda al segle XVII és d'estil barroc. L'edifici és de pedra, té un altar major i sis altars laterals. Una particularitat que la fa única són els dos cors, que a diferència de totes les esglésies en què es col·loquen un a cada costat, aquests estan col·locats l'un sobre l'altre. El cor de dalt sols accessible des del castell i permetia que els nobles veiessin la missa sense barrejar-se amb les classes baixes. Actualment s'hi segueix oficiant missa tots els diumenges, moment en què es pot visitar l'interior.

Mina de Montclar

A 160 m de profunditat i a poca distància de la vertical del poble, el canal d'Urgell travessa la serra de Montclar per mitjà d'un impressionant túnel conegut com la Mina de Montclar. El túnel és totalment recte, amb una longitud de 4.917 m., una amplada de 5,15 m i una altura de 5,47 m. La mina es va començar a construir al novembre de 1853 i es va acabar totalment el novembre de 1861, gràcies al treball de 150 animals de càrrega i més de 6.000 persones entre arquitectes, paletes, peons i sobretot presidiaris que realitzaven forçats les feines més dures i perilloses, es calcula que uns cinc-cents d'ells van morir durant la construcció i van ser enterrats en una fosa comuna al cementiri de Montclar, per aquest motiu es pot observa que aquest és anormalment gran per a una població d'aquestes dimensions.

Interior de l'Església de Sant Jaume de Montclar

Artesa de Segre

Un tomet per Artesa de Segre, municipi de la comarca de la Noguera, amb la intenció de coneixer una mica el poble. Interessant el nucli antic encara que molt alterat i transformat.

Destacarem l'edifici del Museu del Montsec d'Artesa de Segre


Seró

Seró és un poble del municipi noguerenc d'Artesa de Segre, al Segre Mitjà.



Història

Hi ha documentat un Ramon Bernat de Seró acompanyant el comte Ermengol IV d'Urgell, l'any 1091, a la conquesta de Balaguer; el 1103 és documentat al costat del vescomte Guerau Ponç de Cabrera quan aquest portà a Solsona la despulla d'Ermengol V, el de Mollerussa. El 1109 Ramon i Ponç Bernat donaren a l'orde de l'Hospital unes masies del terme de Seró. El castell de Seró és esmentat el 1172 en el testament de Ramon Bernat, que en deixà la meitat en usdefruit a la seva vídua i la totalitat, en morir aquesta, a llur fill Ponç. A la segona meitat del segle XVI la senyoria del lloc era d'Onofre d'Alentorn i d'Oms i romangué en poder dels Alentorn almenys fins al segle XVIII. A la primeria del segle XVI el dit llinatge, senyor de Seró, participà en les lluites i les bandositats de nyerros i cadells. Els personatges més destacats foren, a part d'Onofre d'Alentorn, que fou diputat de la Generalitat (1593-96), Alexandre d'Alentorn i de Botella i Miquel d'Alentorn i d'Oms.

El castell de Ser

Durant la primera guerra carlina el castell fou escenari de diverses operacions. Tanmateix, el 1834 s'hi refugiaren els capitostos carlins Antoni Borges i Carles Alguaire, que amb els seus homes foren assetjats al castell per les forces del tinent coronel Joan Calvet. 

L'església parroquial de Santa Maria

El poble de Seró es troba a llevant del municipi d'Artesa de Segre, a l'est de Tudela de Segre i prop del barranc del riu Senill. És centrat per l'antic castell de Seró, esmentat al segle XII, transformat en casal, i per l'església parroquial de Santa Maria, d'origen romànic i reformada als s. XVIII i XIX; aquesta conté l'antiga confraria de Sant Ramon de Penyafort, fundada el 1603. El lloc fou de la jurisdicció dels marquesos de Santa Maria de Barberà. Dins l'antic terme de Seró, als peus del puig del Grealó i de la serra de la Força, hi ha el santuari de Santa Maria de Refet, on es pot veure la talla romànica de la Mare de Déu de Refet. Prop de Seró es troba una torre anomenada dels Moros. 

La població de Seró es troba al punt quilomètric 5,5 de la carretera LV-3021. Aquesta carretera veïnal emana des del pk 98 de la C-14 o (Eix Tarragona-Andorra), a Montclar d'Urgell, fins al pk 109 del mateix eix.


Pàgina web de l'Ajuntament d'Artesa de Segre


Agramunt

Agramunt municipi de la comarca de l'Urgell, és la població capdavantera de la Ribera del Sió situat en el punt de confluència de l’Urgell, la Segarra i la Noguera. Té com a eix el riu Sió, en direcció est-oest. Agramunt és la segona vila en importància de la comarca de l’Urgell, situada al peu del riu Sió, al nord de la comarca. És una vila industrial, de serveis i agrícola, molt coneguda per les seves fàbriques de torró i xocolata. Són importants també les seves indústries metal·lúrgiques.

Església de Santa Maria

Àbsis de Santa Maria d'Agramunt

L'Església de Santa Maria es va començar a construir a la segona meitat del segle XII coincidint amb el moment en què Ermengol VII atorgà la carta de població el 1163. Les obres s'iniciaren per la part dels àbsis que serviren, fins al segle XVIII, de muralla de la vila pel cantó de llevant. La portalada del costat nord és considerada dels primers temps, mentre que la principal es va acabar al cap dun segle. El campanar, que comença a tenir aires gòtics de la meitat en amunt, és la darrera part que es bastí vers el segle XIV. A tot aquest conjunt cal afegir-hi, adossades al costat nord, la capella de la Verge del Roser, del segle XVI, la capella de la Mare de Déu dels Socors, del segle XVII i la sagristia. Tot i que l'església d'Agramunt ha sofert al llarg de la història modificacions i afegits, es tracta d'un edifici bàsicament romànic de l'anomenada Escola de Lleida. Lany 1931 fou declarat monument historicoartístic.

L'Adoració i L'Anunciació situat a les dovelles centrals de la porta

L'absis central disposa també d'una decoració similar per la part interior, amb arcuacions sobre columnes adossades. Les tres naus es cobreixen amb voltes de canó apuntades, dividides en quatre trams mitjançant tres arcs torals de secció esglaonada. Les voltes descansen sobre pilars amb columnes adossades. Molts detalls constructius fan pensar en la participació d'artistes llenguadocians, cosa que confirmen les marques dels picapedrers i, sobretot, els noms dels escultors R. de Milavel, M. de Meces i A. Sartre, esculpits en alguns capitells interiors.

S'accedeix al temple mitjançant dues portades romàniques, obertes al mur septentrional i al ponent, respectivament la de ponent és un dels millors exemples de l'anomenada escola de Lleida, per la riquesa de la seva decoració.

Interior de Santa Maria

Bastida a mitjan segle XIII, és formada per vuit arquivoltes en degradació, que descansen sobre setze columnes per banda, i que constitueixen un cos sobresortint de la façana. Cada una de les arquivoltes és decorada amb motius diferents, de tipus geomètric, amb arcuacions entrellaçades, o amb figures humanes. Els capitells destaquen per la seva ornamentació vegetal. El fust i el basament de les columnes han estat restaurats fa poc per la Generalitat de Catalunya. Un dels elements més significatius és el grup esculpit en alt relleu, situat a les dovelles centrals de la porta, i que representen la Mare de Déu amb l'Infant, acompanyada de l'Anunciació i de l'Adoració. Una inscripció recorda que foren els teixidors de la vila els que sufragaren la col"locació d'aquest grup, l'any 1283. És una obra de transició, de concepció encara romànica, però amb alguns apunt d'un més gran realisme

Porta nord

Al costat esquerre de la façana s'aixeca el campanar, obra d'època gòtica que s'acabà probablement a finals del segle XIV, és una torre prismàtica de planta quadrada, oberta per estretes espitlleres fins al darrer pis, on hi ha dues finestres a cada façana, rectangulars però incorporades al mur motllurat, amb traceries de factura gòtica. Té un cos baix que arriba fins al ràfec de l'església. Per sobre hi ha un petit cos, sense obertures amb les façanes en voladís en relació amb les del cos de baix. Un tercer cos i últim, suportat per una motllura, és el que conté les finestres. Les seves façanes, molt restaurades, presenten una decoració de traceria, que forma la base de l'alta coberta que corona el campanar. Està situat a l'angle nord-oest de la façana de l'església de Santa Maria.

Font: Web Ajuntament d'Agramunt

Porta

La Xocolata a la pedra d'Agramunt

La vila d'Agramunt té una llarga tradició d'elaboració de xocolata que arrenca a finals del segle XVIII i és una de les especialitats més reconegudes de la vila. Tot i que s'han mecanitzat algunes parts del procés, es mantenen els mètodes artesanes d'elaboració.

Elaborat exclusivament amb cacau, antigament mòlt sobre una pedra, sucre de canya i algun aromatitzant natural, com vainilla o canyella, en resulta una xocolata granulada i de color fosc. Distingeixen a la xocolata a la pedra feta a Agramunt els mètodes tradicionals de torrat i mòlta en calent del cacau. Es presenta en rajoles gruixudes, de daus també gruixuts que, tot i que està preparada per ésser ratllada per prendre desfeta, també es pot menjar sencera, amb pa o pastes i per aromatitzar plats salats.


Xocolata Jolonch

Procedent de Peramola, el cognom Jolonch està lligat a la xocolata des de 1770. Aquesta va ser una de les primeres marques de fabricants i comerciants d’aquest producte a Agramunt, la primera d’Europa i la segona del món. L’empresa familiar va anar passant de generació en generació fins l’any 2013, quan la família va decidir abandonar la producció de xocolata. És en aquest moment que el Sr. Àngel Velasco adquireix la firma amb l’objectiu de donar-li continuïtat i projecció en el desenvolupament de nous productes presentats recentment al mercat, destacant la xocolata ratllada a la tassa.

Xocolata Jolonch s’ha caracteritzat per la fabricació de Xocolata a la Pedra, considerada la varietat autòctona d’Agramunt. Actualment també elaboren altres varietats que complementen l’oferta.

La seva producció ha estat sempre artesanal i avui en dia encara s’utilitzen els mètodes tradicionals i les mateixes màquines de sempre. Tot això fa que la mateixa fàbrica sigui un autèntic museu d’aquesta activitat.






Obrador de Xocolates Jalonch
Molí de pedra com els que encara avui s'utilitzen a les comunitats indígenes de Mèxic

Xocolata Jolonch. Turista carregant de xocolata

En els darrers anys Torrons Vicens ha adquirit diverses empreses del torró i la xocolata, Jalonch entre elles.

Cartells d ela Fira del Torró

Espai Guinovart d'Agramunt

L'Espai Guinovart d'Agramunt és un centre d'art contemporani amb una trajectòria que ve marcada principalment per la voluntat de Josep Guinovart i Bertran de crear un espai per a la creació i la promoció de l'art contemporani i, alhora, un espai amb la seva obra exposada permanentment. Una obra que gira entorn d'Agramunt, del seu territori, del seu paisatge i de la seva gent.

L'Espai Guinovart

L'obra de Josep Guinovart i Bertran a Agramunt s'inspira en la seva estada a la població els anys 1937-1938, en plena Guerra Civil, quan ell tenia 9-10 anys. La seva mare era agramuntina. El primer bombardeig d'Agramunt, el 5 d'abril de 1938, va determinar la fugida de la família al camp, on el futur artista va viure amb la seva família en una cabana. Això el va obligar a mantenir una relació directa amb la natura, les eines del camp i els animals.

Pl. del Mercat. Espai Guinovart

A les galeries laterals es mostra, de manera rotatòria, la Col·lecció de la Fundació Privada Espai Guinovart.

Llegir més: Clica AQUÍ

Pl. del Mercat, s/n
25310 AGRAMUNT, l’Urgell, Lleida
Tel-Fax: 973 39 09 04
info@espaiguinovart.cat
serveiseducatius@espaiguinovart.cat


Un altre museu digne de menció és el Museu del Torró i la Xocolata

Museu del Torró i la Xocolata

-.-

-.-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada