dissabte, 28 de novembre de 2015

Almoster, Els Guiamets, La Serra d'Almos, Tivissa, Falset ...

Avui un deute pendent. Vaig prometre a la Mercè que els faria una vista al celler, sincerament ha sigut una llàstima no poder-hi anar abans, valia molt la pena.

Així doncs enfilem en direcció els Guiamets, cap el Priorat falta gent

Els Guiamets és un municipi de la comarca del Priorat, situat al límit sud-occidental de la comarca. El seu límit de ponent és el terme de Garcia, i el meridional, el de Tivissa, a la zona del poble de la Serra d'Almos, tots dos de la Ribera d'Ebre. A la resta, limita amb municipis del Priorat: el Masroig al nord, Marçà al nord-est i Capçanes a llevant.

Església parroquial de Sant Lluís dels Guiamets

Des del 1787 consta l'existència de la parròquia, dedicada a Sant Lluís, i des del 1784 consta com a vicaria depenent també de Tivissa. La data de construcció de l'església és d'aquesta època: es començà a construir el 1791, quan el Bisbe de Tortosa va donar el permís oportú, atès l'estat en què es trobava el temple anterior. És una construcció de planta renaixentista, amb tres naus i vuit altars laterals. La parròquia ultrapassava el terme municipal, i incloïa alguns masos de Capçanes

Celler la Placeta (Els Guiamets) http://www.cellerlaplaceta.com


L’equip, format per tres persones. Tres professionals, cadascún en el seu camp:

El Quim, dels Guiamets. Vitivinicultor. 

La Mercè,  gerent i qui us atendrà a les visites.

El Pedro, l’enòleg del celler

Elaboren el vi amb el raïm procedent, majoritàriament, de petites finques de vinyes velles. Treballades de manera ecològica.

Dins al celler, transformen el raïm en vi amb la màxima cura. Obtenint al voltant de les 5000 ampolles.

La possibilitat de visitar les vinyes fa que hom pugui entendre millor el treball i procés que hi ha darrera de cada ampolla de vi.

Després de degustar els vins (Blanc 2015, Negre 2015 i el criança) només ens queda felicitatar-los pels bons resultats fruit de l'entusiasme, dedicació i carinyo.

No ho dubteu, esperarem en candeletes el 2017
 




La Serra d'Almos

Portalada de la Serra d'Almos
La Serra d'Almos és un poble del municipi de Tivissa, a la comarca de la Ribera d'Ebre. La població és de 273 habitants (2009).

Va formar un municipi per desagregació de Tivissa el 1787, i s'hi va tornar a incorporar el 1940. Des de llavors bona part de la població ha mostrat una gran inquietud per segregar-se de Tivissa que s'ha reflectit en un gran nombre d'intents infructuosos per aconseguir el reconeixement polític de la Serra d'Almos com a municipi independent. El dia 30 de setembre de 2009 l'Ajuntament de Tivissa va aprovar l'expedient de constitució de l'entitat municipal descentralitzada (EMD) de la Serra d'Almos.

S'ha de creuar el poble per agafar la carretera de Tivisa i al bell mi del poble, prop de lesglèsia al Carrer Major, 22 hi trobareu el Forn de Pa Cristina Miró, pareu que val la pena, el pa boníssim com el d'"antes", la coca de recapte ben bona, els pastissets no cal dir-ho, però la coca de xocolata ...  imperdible!

Localització: https://goo.gl/maps/ZCMFXFxzGbR2

Tivissa (Ribera d'Ebre)


Tivissa és una vila i municipi de la comarca de la Ribera d'Ebre, situat a la part oriental de la comarca, al límit amb el Baix Camp, el Priorat i el Baix Ebre. Presenta uns dels termes municipals més extensos de Catalunya i el més gran de la demarcació de Tarragona després de Tortosa. Inclou els pobles de Darmós, Llaberia i la Serra d'Almos.


Bona part del seu terme municipal s'engloba dins la Serralada Prelitoral Catalana, més concretament dins les Serres de Mestral (Muntanyes de Tivissa-Vandellòs, Serra de Llaberia). Aquests conjunts muntanyosos destaquen per ser grans atalaies de la mar mediterrània, el Camp de Tarragona i la Cubeta de Móra, per les formacions rocoses de gran bellesa i valor geològic que presenten i per l'elevada qualitat ambiental i paisatgística, hàbitats d'espècies com la tortuga mediterrània, l'aliga reial o l'àliga cuabarrada.

Murs i portals de Tivissa.

En el seu patrimoni històric destaquen les ruïnes del poblat ibèric del Castellet de Banyoles, un dels més importants de Catalunya, declarat Monument Historicoartístic l'any 1978, encara en excavació i estudi. A més, compta amb diferents jaciments declarats l’any 1998 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en el conjunt de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica. El nucli antic de Tivissa, és un dels més grans de les Terres de l'Ebre, conserva la fisonomia emmurallada amb carreres estrets i sinuosos on es conjuguen diversos estils arquitectònics i és presidit per la majestuosa església Arxprestal de Sant Jaume.

Clica aquí per llegir més

Localització: https://goo.gl/maps/cvdwUTqyjEA2  

Falset

De tornada passem per Falset i ens trobem la Fira de Sant Andreu. Aquest any s'han proposat recuperar els oficis artesans i de productes alimentaris. Desitgem llarga vida a la Fira.







_._

diumenge, 22 de novembre de 2015

Demanaria més respecte i comprensió cap a l’art

Pere Folch: ‘Demanaria més respecte i comprensió cap a l’art’

El professor i artista Pere Folch. Foto Josep Gallofré

Pere Folch (Montbrió del Camp, 1963) és artista i professor d’art. D’àmplia experiència des dels anys 90, les obres de Folch han evolucionat cap a integrar la figura geomètrica com a element expressionista, tot i que confessa que no vol encasellar-se i no descarta altres fonts. A títol individual i col·lectiu, l’artista ha participat en un bon nombre d’exposicions i ha estat guardonat en diversos premis. Folch creu que caldria potenciar l’art contemporani o l’art en general, i demana més “compressió i respecte” cap al treball que facin els creadors. Pere Folch també exerceix de professor a l’Escola d’Art de Reus.

Reusdigital.cat / 22 de Novembre de 2015
per Marta Olivé

Actualment es dedica a la docència i a la creació artística. Que li ocupa més temps?

La docència absorbeix molt de temps. Antigament a l’Escola d’Art de Reus només es donaven classes a les tardes i potser anàvem molt més relaxats, actualment també es fan classes pel matí, és un ritme molt més frenètic que no em permet dedicar tant de temps com voldria a la creativitat.

Com és l'experiència de pertànyer a l’Escola d’Art de Reus?

Penso que a l’escola hi ha hagut un canvi en tots els sentits, no només d’ubicació, sinó també generacional. A més l’escola s’ha acabat especialitzant en disseny, antigament era Escola d’Art i Oficis i actualment és Escola d’Art i Disseny, per tant, s’ha deixat el vessant més bohemi i s’ha passat al món més estricte del disseny. Penso que l’Escola està funcionant molt bé, el claustre de professors és com una petita família, hi ha professionals dels quals estic aprenent molt constantment.

Quin creu que és l’estat actual de l’art contemporani a Reus?

Hi ha molta gent que produeix i que està fent coses, l’altre és el que s’exhibeix. Crec que actualment s’han perdut espais o els espais que hi ha estan mal aprofitats, com el Centre Cal Massó. Per altra banda, penso que hi ha entitats com podria ser la del Centre de Lectura que sí que estan fent coses. És una llàstima o potser no, però en aquests moments s’estan generant nous espais fora de Reus, a vegades considero que la centralitat de les coses resulta un pèl empipador. Per exemplificar això diré que l’altre dia vaig estar a Alcover visitant el Convent de les Arts, que és un centre molt adient, que treballen tot el món teatral però ara volen començar amb les arts plàstiques, o també el cas de la Morera del Montsant on s’ha estat creant un centre d’art contemporani. Tot aquest potencial hauria de vehicular la ciutat de Reus però ha sigut tot el contrari. La nostra ciutat no exerceix de capital cultural i en part, la responsabilitat és dels dirigents polítics.

Creu que cal ser molt expert per entendre sobre art contemporani?

L’art contemporani és molt ampli, hi ha moltes tendències, molts llenguatges... El fet d’entendre o no entendre, el món contemporani a vegades no s’entén, crec que s’ha de ser un pèl iniciat per poder-hi arribar. Moltes vegades em pregunto: i el Barroc s’entén? Són imatges carregades de simbologia, hi ha missatges, moltes coses encriptades que no tothom sap desxifrar, com iconografies religioses. Considero que tot requereix una iniciació, un procés d’aprenentatge.

Com és l’experiència de voler dedicar-se a aquest tipus d’art?

És dura, molt dura i més en un país com el que vivim. Catalunya dins del que seria el context de la península Ibèrica encara està avançada, tot i amb això crec que tenim molt a envejar a països com França, Alemanya, que ens porten molts anys d’avantatge. Aquí, per exemple, no hi ha tradició de col·leccionisme, només hi ha un sector de la societat, que és la burgesia, que es dediqui a invertir en aquest aspecte, però si no és així, difícilment la resta dels mortals hi accedeixen. L’exemple més clar és una exposició en una galeria, el dia de la inauguració, per què és un acte social està ple, la resta de dies està buit. És bastant llastimós però és així, som un país que ens falta molt de bagatge cultural.

La clau està en la formació?

Sí, tot i que el problema està a l’escola però també a casa. I també culpo a una eina molt potent que tenim actualment, la televisió. Funciona com una eina de desculturització, és a dir, engegues la televisió i veus constantment tele escombraria, i això està fent molt mal. Els joves que conec, generalment saben qui són els personatges de Gran Hermano o els equips de futbol però en canvi no saben dir el nom d’un artista o literat, per tant, alguna cosa està fallant. Per altra banda l’educació del Wert aquí també s’utilitza com una eina social i política de desactivació de la joventut i penso que això és molt perillós.

Parli’ns de la seva trajectòria artística?

L’art és una constant formació. Penso que hi va haver una primera etapa amb la qual m’identificava moltíssim amb la figura humana, expressant-ho d’una manera molt expressionista, però després vaig arribar amb un punt que vaig fer un trencament amb la figura humana i vaig passar a treballar la figura geomètrica, a partir de la geometria és com millor m’expresso, tot i amb això el tractament de l’obra és un tractament expressionista, té punts que s’inclourien dins del surrealisme, però se’m fa molt difícil descriure l’obra, definir-se un mateix és difícil. Bec de moltes fonts, no m’agrada quedar-me quiet. En aquests moments estic en una etapa de reflexió que no m’agrada quedar-me encasellat, per tant faig constantment recerca i treball.

Què opina de la relació de les noves tecnologies amb l’art?

Jo sóc el primer que em mostrava en contra però a l’hora de la veritat penso que l’artista sempre ha anat incorporant les noves tecnologies d’una forma natural i mai no n’ha fet rebuig. Sempre he pensat que les eines no pensen per si mateixes, som nosaltres els que les fem funcionar, per tant, evidentment que es pot incorporar i treballar conjuntament.

I la relació amb Internet?

Internet ens ha anat molt bé per què estem en un món globalitzat. La globalització ens ha portat coses bones i dolentes. Una cosa bona seria l’intercanvi de comunicació, jo en aquest moment puc saber el que està passant al Japó, cosa que abans havien de passar dies, amb Internet ho sabem a l’instant. El coneixement s’està compartint d’una manera molt accelerada i això ens és bo. Per altra banda també fa que es perdi “identitat”, és a dir allò que és propi d’un lloc i això provoca que a vegades em costa identificar d’on és una obra cosa que abans m’era molt més fàcil.

I si hagués de fer una mirada cap el futur, que li agradaria trobar respecte a l’art?

Més comprensió i més respecte. Penso que a vegades es mira a l’artista com un espècimen estrany, demanaria respecte per una obra, que la gent vegi que al darrere s’amaga molt de treball, dedicació i esforç, encara que no s’entengui, un respecte pel qual s’ha fet.

Quin valor li dóna als premis aconseguits?

Els premis són puntuals i quan ets jove fan il·lusió però després penses tampoc és important, potser t’obren portes. El que em va fer més il·lusió va ser una beca que em van donar, la “Beca final de carrera” la qual em va permetre viatjar, sortir de casa molt jove, anar a Roma i aprendre molt. Aquell viatge em va fer rebutjar la figura humana i passar a altres coses com l’objecte o la forma, em va provocar un canvi.

I de les exposicions?

Vaig fer exposicions a llocs com França, Alemanya o Mèxic i d’aquests països vaig veure el respecte cap a l’obra d’art i cap a l’artista. Te n'adones que en aquests països tant la cultura com l’art han arribat al poble i no només a una elit com passa a aquí.

_._

dissabte, 21 de novembre de 2015

Almoster, Bellavista, Nulles, Montferri ...

Bellavista

Bellavista és una entitat de població del municipi de Nulles, a la comarca de l'Alt Camp.

Capella de Santa Creu a Bellavista

El llogaret o barri se situa entre el cap de municipi i Valls, al nord-oest del terme municipal. La carretera TV-2035 és la seva principal via de comunicació.


Nulles, municipi de la comarca de l'Alt Camp.

Celler del Sindicat Agrícola Sant Isidre,

El Celler Cooperatiu de Nulles, més conegut com Adernats - Vinícola de Nulles, es troba al nord de la població. D'estil noucentista, va ser construït entre el 1919 i 1920 per l'arquitecte vallenc Cèsar Martinell i Brunet, encarregat pel Sindicat Agrícola de Sant Isidre de Nulles amb l'ajut econòmic del Banc de Valls


L'edifici consta de dues naus principals i tres cossos auxiliars, producte d’ampliacions posteriors. La primera nau és de doble nau basilical rectangular, destinada a celler, amb estructura d'arcs equilibrats parabòlics doblats de maó vist per suportar la coberta a dues vessants de teula àrab. La segona és contigua i transversal a la primera i té una estructura de coberta a base d'encavallada metàl·lica i coberta de xapa, també metàl·lica


Aquest celler incorpora algunes de les novetats tècniques (constructives i de tecnologia de producció vitivinícola) que es van convertir en invariants pròpies de l'obra de Cèsar Martinell en gairebé tots els seus cellers. Per exemple, la construcció de l'estructura de les naus basada en arcs parabòlics de maó, els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants ventilades, i la composició i les textures de les façanes


Fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional al DOGC núm. 3722 del 18/09/2002

Celler del Sindicat Agrícola Sant Isidre, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Obra de Cèsar Martinell i Brunet >> - http://www.adernats.cat

Localització: https://goo.gl/maps/7PWa63WnW6L2

Montferri 

Montferri és un municipi de la comarca de l'Alt Camp. Dins del seu terme hi ha el poblet de Vilardida i l'edifici del molí de Puigtinyós, que donava nom antigament al poble.

Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri

Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri

El santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri (1926) obra de Josep Maria Jujol i Gibert, és un monument protegit com a bé cultural d'interès local del municipi de Montferri

La construcció va començar amb més voluntarisme que recursos i va anar molt lentament fins que es va aturar el 1936. L'any 1943 una ventada va fer caure els arcs parabòlics que s'havien construït i no seria fins al 1984 en que el jesuïta Josep M. Jané encarregà la represa de les obres a Joan Bassegoda i Nonell que es van acabar el 2000. Bona part de l'obra està feta en maó.

Localització: https://goo.gl/maps/7c54mq8te452



_._ 

dissabte, 14 de novembre de 2015

Sarral, Rocafort de Queralt, Vallverd de Queralt, Santa Coloma de Queralt, ...

Parada a Sarral

Sarral és una vila i municipi de la comarca de la Conca de Barberà.


Presa romana. Venint de Montblanc poc abans d'entrar a Sarral s'agafa un trencall a l'esquerra i a menys de 2 km pel Barranc de la Salada us trobareu la presa romana.

Presa romana. Sarral

Descripció: Resclosa d'11 metres de dic, de perfil convex, de 2m. d'amplada a la coronació i de 4 a la base, de 2.5 m. d'alçada i se secció esglaonada, que s'assenta directament damunt del llit del riu i que es recolza en el seu extrem dret en un strep situat a la vessant del barranc. En el punt on la resclosa està trencada es troba un sorbeeixidor, situat en la coronació i utilitzat per donar sortida a l'excés d'aigua. També es posà al descobert un contrafort, adossat a la cara de contacte de les aigües, a fi efecte de proporcionar estabilitat a la construcció. El mur del dic conservat presenta tres tipus constructius diferents. A l'interior hi ha un nucli de caementicium impermeable, recobert a la cara d'aigües avall per un parament de cinc filades esglaonades de grans carreus de calcarenita, i a la cara de contacte amb les aigües per un parament de petit aparell, impermeabilitzat per un arrebossat de calç i una fina capa d'argila. En origen, la presa estava construïda per una pantalla en forma d'arc de perfil convex, de radi molt rebaixat, d'una 22 metres de llargària, que es recolzava en els seus extrems en dos estreps situats en els vessants del barranc.

Resenya històrica: En època romana l'embassament degué trencar-se pel mig, tal com demostra l'existència d'un contrafort. A l'edat mitjana es va fer recréixer l'embassament. Les seves restes es van enderrocar durant les excavacions arqueològiques. La presa va restar desconeguda fins a la seva excavació als anys 1980. El seu abandó podria haver tingut lloc el 1617 "Any del Diluvi" o el 1874 (Aiguat de Santa Tecla).
Treballs de recerca arqueològica realitzat els anys 1988 i 1989. 


Esfera d'Alabastre

 

Celler Cooperatiu de Sarral

 

Celler Cooperatiu de Sarral, obra modernista de l'arquitecte Pere Domènech i Roura de 1914. Està format per tres naus, més elevada la central, a l'estil de les masies catalanes. Els finestrals verticals amb forma rectangular s'escalen a la façana seguint el pendent de la coberta i s'organitzen de dos en dos a les naus laterals. Cal destacar el dipòsit, suportat per tres pilars de maó vist i coronat amb coberta cònica. L'any 1934 es va afegir un segon edifici quasi idèntic al primer.

Adreces d'interés:

Pàgina web de l'Ajuntament 
Pàgina web de la revista local El Baluard 

Mas del Cogul

El mas del Cogul és una entitat de població del municipi de Sarral (Conca de Barberà). A 650 m d'altitud. Situat al sector oriental de la Conca, sota el coll de Deogràcies. Podem anar al Cogul prenent a Montblanc la carretera que puja fins a Santa Coloma de Queralt. Abans de coronar el coll de Deogràcies, després de Rocafort de Queralt, a mà dreta hi ha la carretera que duu a Vallverd de Queralt. Al costat d'aquesta, just abans d'arribar a Vallverd, hi ha el mas de Cogul. 

Vallverd de Queralt


Vallverd de Queralt, sovint anomenat simplement Vallverd, és un poble de l'antic terme de Montbrió de la Marca, actualment pertanyent al de Sarral, a la Conca de Barberà.

Està situat a 4 quilòmetres al nord-est de Montbrió de la Marca, entre aquesta vila i el Coll de Deogràcies, que queda al nord-est de Vallverd de Queralt. És a la dreta del riu de Vallverd.

Cal destacar el Carrer del Trinquet.


Joc de pilota. Cadascun dels jocs en què dos o més contrincants competeixen tot impulsant amb la mà —nua o protegida amb guant, pala o cesta (txistera)— una pilota en un frontó o trinquet, d’acord amb unes regles de joc.

La federació internacional en reconeix 27 modalitats. Conegut ja pels antics egipcis, els grecs i els romans, com també pels maies, gairebé exclusivament com a activitat ritual, fou molt estès durant l’alta edat mitjana, bé que les diverses modalitats i regles no foren precisades fins a la segona meitat del segle XIX. 


Llegir més informació: Trinquet, Joc de pilota

Localització 

Santa Coloma de Queral 

Santa Coloma de Queralt és una vila i municipi de la comarca de la Conca de Barberà. Està situat a la dreta del riu Gaià, protegit per la serra d'Aguiló (811 m) i del Codony (789 m). Té diversos torrents, que assorteixen d'aigua el terme.

Castell de Santa Coloma

El Mercat del safrà de Santa Coloma de Queralt va ser dels més importants d’Europa durant molts segles.

Safrà de Santa Coloma de Queralt

La casualitat ha fet que coincidíssim amb la jornada “Som terra de safrà”, una jornada dedicada al safrà. 

La jornada no és no només per la recuperació d'aquesta espècia sinó també per la història i l’espai en què s’emmarcà, el Call Jueu. En aquest esdeveniment també hi té un lloc important la gastronomia vinculada al gust intens que confereix el safrà a un arròs, un caldo, un suquet de peix i, fins i tot, unes postres; i l’explotació de la nostra terra on mai ha faltat el safrà. Per això dins la jornada els restaurants del poble ens ofereixen tot de plats cuinats amb el safrà com espècie destacada.

Des del segle XV fins al XIX la zona que comprèn la Conca de Barberà, la Segarra, l'Urgell i l'Anoia era un dels territoris més significatius de producció de flor de safrà. A Santa Coloma, fins i tot es van crear les taules de safrà, des d'on es venia arreu del món. El Mercat del safrà de Santa Coloma de Queralt va ser dels més importants d’Europa durant molts segles.

El call jueu fou molt poblat durant tota l’Edat Mitjana, ja se’n tenen referències del 1272, i en els seus afers comercials hi tingué un paper indubtable el safrà. Tot i que des de mitjans del segle XIII el seu cultiu era ja important, podem constatar que en els dos segles següents anà en increment i a mitjan s. XV Santa Coloma constava en la llista dels 63 mercats safraners de Catalunya, segons les dades consignades a les llicències atorgades per la Diputació del General de Catalunya.  

El barri jueu o call es localitza davant del portal que dóna entrada al Pati del Castell i era delimitat per les muralles, la Plaça Major i la Plaça de l’Església.  

Aquesta comunitat, formada per unes trenta famílies, tenia lligams comercials i familiars amb l’aljama de Cervera i disposava de sinagoga, hospital, banys i fossar propis. La seva activitat era bàsicament mercantil, i tingué especial importància el comerç del safrà, producte molt apreciat en I’època medieval.  

Plaça de l’Om on hi havia les anomenades “taules del safrà “

Aquest comerç de safrà, com el del blat, es feia sobretot en el mercat dels dilluns. El centre de contractació era a la Plaça de l’Om (actual Plaça de l’Església), on hi havia les anomenades “taules del safrà “, que establien els preus. Som Terra de Safrà

El safrà a Santa Coloma 
Santa Coloma de Queralt viurà dissabte la jornada “Som terra de safrà”
El call jueu

Adjunts: PDF programa-som-terra-de-safra

http://www.stacqueralt.altanet.org/noticies/view.php?ID=8455
http://www.somsegarra.cat/festes/noticia/3184/som-terra-de-safra


Una vegada hi estem posats ens escapem a veure la posta de sol al monestir de Santa Maria de Bell-lloc Santa Coloma de Queralt  

Santa Maria de Bell-lloc
En el seu origen era l'església d'una comunitat de donants. Està documentada des de l'any 1220 però no es descarta que hi pogués haver una capella anterior romànica sobre la qual s'hagués bastit l'edifici actual, de transició entre romànic i gòtic. De fet, el tancament amb volta de creueria simple, de tipus cistercenc, fan pensar en una construcció del segle XIII. Inicialment tenia una sola nau però cap mitjan segle XIV s'hi va afegir una capella presbiterial en substitució de l'absis i dues capelles ja plenament gòtiques. Uns segles més tard s'hi va afegir encara una capella barroca, avui sagristia. L'element més interessant és, tanmateix, la portalada, d'estil romànic tardà, del segle XIII.


Localització 

Recorregut


_._

diumenge, 8 de novembre de 2015

Almoster, Concabella, Ponts, Castellbò, Andorra ...

Concabella (La Segarra)

Castell de Concabella

Concabella és una entitat de població del municipi dels Plans de Sió a la comarca de la Segarra. Situat prop de la riba dreta del riu Sió, al voltant de l'antic castell de Concabella i de l'església parroquial de Sant Salvador >> https://ca.wikipedia.org/wiki/Concabella

Castell de Concabella Segle XI. L’actual edificació és fruit de la transformació, de fortalesa defensiva a palau residencial, efectuada durant el segle XVI. 

Castell de Concabella

- Castell de Concabella

Actualment el castell acull l’Espai Perdolo
- http://www.espaipedrolo.cat/wp

Adelais de Pedrolo: "El meu pare va morir molt sol i molt desil·lusionat"  
http://www.eltemps.cat/ca/notices/2015/04/adelais-de-pedrolo-el-meu-pare-va-morir-molt-sol-i-molt-desil-lusionat-9508.php

L'. Segle XIII – Romànic


Documentada l'any 1051 quan fou beneficiària d'un llegat de dues unces d'or per a sufragar les obres que s'hi feien. En l'acte de consagració del 1098 estava subjecta a Santa Maria de Guissona. Poc després, a la primera meitat del segle XII, apareix vinculada a Santa Maria de Solsona, encara que dins la diòcesi d'Urgell.

És un edifici del segle XIII, d'una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat i acabada amb un absis semicircular amb dues finestres. L'arc presbiteral es recolza sobre dos capitells. A banda i banda s'hi van afegir posteriorment dues capelles. La portalada s'obre a la façana de migdia dins d'un cos rectangular coronat per una cornisa sostinguda per permòdols. La porta, d'arc de mig punt, està ressaltada per tres arquivoltes en gradació que s'acaben sobre de sengles columnes amb capitells ornamentats amb motius vegetals. A la façana s'observa per on es va sobrealçar en època posterior. Al mateix mur s'hi alça un campanar de cadireta de dos ulls. 

Viquipèdia: Sant Salvador de Concabella

 
- http://concabella.cat

Localització https://goo.gl/maps/FGVWtdEVQfA2

Ponts

La col·legiata de Sant Pere de Ponts.
Segle XI-XII – Romànic
.
Col·legiata de Sant Pere de Ponts

La primera notícia del l’església de Sant Pere de Ponts i del castell al qual estava vinculada és de l’any 1024, amb motiu de la celebració d’un judici a la mateixa església en el que intervingueren Ermengol II d’Urgell (comte entre el 1010 i 1038), Berenguer Ramon I (comte de Barcelona entre 1018 i 1035) i la seva mare Ermessenda de Carcassona, entre altres.


L'església de Sant Pere és de tipus romànic llombard. És d'una sola nau, a la part nord té tres absis culminats per un cimbori o torre de vuit cares amb dos estrats de finestres, que com totes són cegues de mig punt.

A la façana de ponent hi ha una porta amb arc de mig punt que dóna accés a la canònica. La nau és coberta amb una volta de mig canó. El cor construït al peu de la nau és un element posterior afegit al temple, també s'observa una porta d'accés a l'edifici adjacent.

Col·legiata de Sant Pere de Ponts

Al cementiri annex s'hi han descobert diverses mostres arqueològiques d'enterraments medievals (diverses làpides, esteles funeràries, un sarcòfag, un escut heràldic d'estil gòtic, entre d'altres)
Catalunya medieval: Col·legiata de Sant Pere de Ponts

Localització https://goo.gl/maps/PV3xEoTcivA2

Castellbó

Santa Maria de Castellbò

Castellbò és un nucli de població del municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell) situat a la vall del mateix nom. És el cap de l'entitat municipal descentralitzada de la Vila i vall de Castellbò. El 1970 va ser annexat al municipi d'Aravell, creant el terme municipal de Montferrer i Castellbò.

Santa Maria de Castellbò

Wikipèdia: Santa Maria de Castellbò 
Monestirs.cat: Canònica de Santa Maria de Castellbò 
Catalunya medieval: Col·legiata de Santa Maria de Castellbò 


El context històric del Camí de l'últim càtar

Guilhem Belibasta va ser l’últim perfecte o sacerdot càtar conegut. Nascut cap al 1280 a Cubièra (Cubières, Llenguadoc), va unir-se al catarisme a començaments del segle XIV quan aquella manifestació religiosa ja havia entrat en retrocés. La Inquisició estava, aleshores, ocupada en una ofensiva per contrarestar una esporàdica revifalla deguda, especialment, a l’activitat dels germans Guilhem i Pere Authier, ambdós relacionats amb el vescomtat català de Castellbò. Pere Authier va ser capturat el 1310 a Castèlnòu d'Arri (Castelnaudary), jutjat i cremat viu a Tolosa el 1311 (l’inquisidor del moment, Bernat Gui, va inspirar el personatge homòleg a la novel·la “El nom de la Rosa” d’Umberto Eco).

Ferramenta de la porta. Santa Maria de Castellbò

Bélibasta i el seu mentor, Felip d’Alairac, van ser empresonats a Carcassona l’any 1309. Fets escàpols, van passar a Catalunya, on els seus destins se separaren. Després de viure, entre altres indrets, a Berga, Lleida, Flix, Prades i Tortosa, Belibasta s’establí definitivament a Sant Mateu del Maestrat, País Valencià, on va congregar-se una petita comunitat occitana. Arnau Sicre, fill d’una dona càtara a qui s’havien expropiat les propietats i amb la intenció de recuperar-les –segons un pacte amb el bisbat de Pàmies (Pamièrs, Llenguadoc)-, va enganyar Belibasta perquè oficiés el consolament (sagrament absolutori) a una dona de bona casa. Acompanyats d’una petita comitiva, van dirigir-se al nord del Pallars. Arribats a Tírvia, aleshores dins dels límits del vescomtat de Castellbò, Sicre delatà Belibasta. Ambdós foren traslladats a Castellbò, on romangueren empresonats. Lliurat pel bisbe d’Urgell al bisbat de Pàmies fou jutjat a Carcassona el 1321 i cremat viu a Vila-roja del Termenès (Villerouge-Termenès).

Vistes a les valls de l'Alt Urgell

Com a detall curiós, es coneix una frase (podriem dir que va ser de caràcter premonitori) enunciada pel Guilhem Belibasta abans de la seva execució, va ser: "D'aquí 700 anys el llaurer reverdirà", amb el llaurer simbolitzava l'amor dels càtars. La curiositat és que 700 anys després estem recordant els càtars i la vida d'aquest últim càtar.

_._


_._