divendres, 21 d’agost de 2015

Andorra. Sant Romà de les Bons, Santa Eulàlia d'Encamp, Sant Miquel d'Engolasters ...

- Sant Romà de les Bons


Sant Romà de les Bons és un temple situat sobre una roca que domina el conjunt medieval de les Bons, al Principat d'Andorra.


Va ser construïda en els anys centrals del segle XII, immediatament abans de la seva consagració el 23 gener de 1164.

Absis de Sant Romà de les Bon i al fons la torre del Moro

La planta del temple és rectangular, d'una única nau rematada en un absis semicircular orientat cap a l'est. Presenta l'excepcionalitat en el romànic andorrà de trobar-se coberta mitjançant una volta de canó.



L'Església de Sant Romà conserva mostres de decoració pròpies del romànic llombard que es repeteixen igualment en moltes altres esglésies d'aquest estil en el territori del Principat: bandes i arcuacions a l'absis, fris de dents de serra sobre la porta d'arc de mig punt, la qual s'obre als peus de la nau, orientada a l'oest. Sobre la paret d'orient es troba un campanar d'espadanya amb dues obertures de mig punt per a les campanes, sobre un porxo construït en època posterior.


Pintures murals



A l'interior de l'església poden gaudir de les restes de la decoració pictòrica mural original d'època romànica, així com d'una reproducció dels murals d'aquesta època que es trobaven a l'absis i que avui es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

Sant Romà d’Antioquia, datat del segle XVI, de l’escola del Mestre de Canillo

Als peus de l’església, per sobre de la porta, es conserva un retaule de tradició gòtica dedicat a la figura de sant Romà d’Antioquia, datat del segle XVI, de l’escola del Mestre de Canillo, que havia estat emplaçat originàriament en el presbiteri tapant les pintures murals romàniques.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Rom%C3%A0_de_les_Bons
 
· https://goo.gl/maps/tFxIb

- Santa Eulàlia d'Encamp

Retaule barrocs del segle XVIII

Santa Eulàlia d'Encamp és l'església parroquial d'Encamp, a Andorra. D'origen romànic, ha estat ampliada i modificada en època barroca (segles XVI-XVII) i en època contemporània (1925 i 1989).

Pica baptismal

Va adquirir la categoria de parròquia ben aviat. S'esmenta en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell.


La nau de planta rectangular va ser ampliada al segle XVII. L'absis romànic va ser enderrocat l'any 1925. A l'extrem sud-oest hi ha un comunidor exempt de planta rectangular i finestres als quatre vents. Estava destinat a exorcitzar les tempestes. La porta d'entrada original és gran i acabada en un arc de mig punt.

Retaule barrocs del segle XVII
Destaca el campanar romànic més alt d'Andorra, amb 23 m. Presenta una inclinació amb un desplom de 50 cm cap al sud. La planta és quadrada de tres pisos amb finestres geminades rematades amb arcs cecs de tipus llombard.


Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Eul%C3%A0lia_d%27Encamp
· https://goo.gl/maps/m3OI0

- Sant Miquel d'Engolasters

Sant Miquel d'Engolasters

L'església de Sant Miquel d'Engolasters està situada prop del llogaret d'Engolasters (Escaldes-Engordany) a 1.504 m. i dominant tot la vall d'Andorra.

Sant Miquel d'Engolasters

El temple és d'origen Romànic ja que a diferència del Preromànic, el seu absis és semicircular i el campanar és quadrangular. És de la primera meitat del segle XII, per tant del Període del Romànic Ple.

Pantocrator de Sant Miquel d'Engolasters

L'absis està decorat amb reproduccions exactes de les pintures murals romàniques originals actualment conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona. A la paret central s'emmarca la figura de Crist en majestat i vestit amb una peça de roba molt cenyida. A la dreta de Crist hi ha la representació de l'arcàngel Sant Miquel. La figura del drac, representació del diable i molt malmesa, està abatut al peu d'aquest sant. A l'altra banda del Crist hi ha la figura d'un àguila, símbol de l'evangelista Joan, que sosté amb les urpes el llibre de l'evangeli. Sota aquesta composició són representats set apòstols, dels quals és possible identificar Sant Pere, per les claus que sosté, i Sant Pau per la seva calbesa.

 
El campanar és una torre de planta quadrada molt esvelta i molt gran respecte a la resta del temple. Fa 17,5 m d'alçada, té la base quadrada i està coronada per una coberta enllosada que té la forma de piràmide de quatre vessants. Consta de tres pisos amb finestres geminades altes i estretes a cada cara. Un bloc monolític de pedra divideix aquestes finestres geminades a manera de columna que fa de capitell. Damunt de l'arc del darrer pis de finestrals hi ha, en dues de les façanes, uns caps humans esculpits.

Més info: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Miquel_d%27Engolasters

· https://goo.gl/maps/qClFE




-.-

dijous, 20 d’agost de 2015

Caunas de Menerbés, Castèlnòu d'Arri, Miralpeix, Andorra ...

Sortim de Caunas de Menerbés a mig matí en direcció a Andorra, i amb intenció da passar per Castèlnòu d'Arri i Miralpeix que ens ve de pas.


Rentadors de Caunas


Floreta rebel

Castèlnòu d'Arri

Caçolet


Castellnou d'Arri (en occità Castèlnòu d'Arri i localment Castèlnau d'Arri, en francès i oficialment Castelnaudary) és un municipi del departament de l'Aude a la regió francesa del Llenguadoc-Rosselló.

El caçolet (de l'occità, i en francès, adaptat en cassoulet) o cassolet de mongetes (adaptació en català) o mongetada és un plat típic occità de l'oest del domini fet a base de fesols secs i de cansaladeria o carn. És un plat insígnia d'Occitània, venut arreu de França, i molt arrelat amb la idea de cuina casolana. 

El nom occità caçolet prové del bol de ceràmica utilitzat per coure'l, la caçòla o cassòla. Això és un fenomen bastant freqüent en la gastronomia, que ocorre també, per exemple, en plats com l'ollada o la paella. Segons el diccionari occità de Roger Barthe, una cassola és un recipient de terrissa. Un cassolet seria doncs una cassola petita.

Aquesta mena de cassoles es feien a la zona de Issel i s'utilitzaven, al principi, per cuinar estofats al forn. Les mongetes s'havien de coure abans en aigua al foc, i per a aquesta tasca es feia servir un altre recipient de terrissa, que es diu topin en occità i tupí en català, o bé una olla (en occità, olha), que també era de terrissa, que es penjava als clemàstecs del foc a terra. Aquests noms, tupí i olla, han donat també nom en altres llocs a plats similars fets amb mongetes.

El nom mongetada ve de monget o mongeta. La paraula mongetada se sol transcriure en francès com mounjetade o mounjetado. S'utilitza en viles diferents de les que empren el mot caçolet i la recepta també té alguns canvis locals, amb el caçolet i entre elles, però no més grans dels que tenen els tres caçolets amb aquest nom.

Origens. Una llegenda popular occitana conta que l'origen del plat es remunta als setges que patiren algunes ciutats durant la guerra dels cent anys (1337-1453) contra els anglesos, ja que les mongetes serien l'única cosa que els quedaria per menjar. Però això no és possible, almenys tal com el coneixem avui dia, ja que les mongetes són un producte d'origen americà i no van arribar a les taules occitanes fins al final del segle XVI. D'altres versions diuen que en aquests setges, a Castell Nou d'Arri o Carcassona, etc. el que es va fer va ser el primer estofat amb carns diverses i faves, que posteriorment, amb l'arribada de les mongetes, serien substituïdes per aquestes. És un plat molt energètic i la llegenda diu que era per donar forces als valerosos cavallers i, sempre segons la llegenda, va tenir tant d'èxit que els anglesos no només van aturar el setge, sinó que van fugir corrents i no van aturar-se fins a la vorera del Canal de la Mànega.

Més informació:
Caçolet 

Més informació:
Castèlnòu d'Arri, la Caçolet i la Blanquette de Limoux 

Si n'heu de comprar per emportar, hi ha diferentes cases que comercialtzen la caçolet. En trobareu de recent feta o envasada en llauna o vidre. Després d'assessorar-nos per la màxima autoritat de la caçolet de la contrada, Madame Maryse de la Domaine de la Capelle. La de Maison Escourrou és la més artesanal i més bona de les qeu hem provat. Molt recomanable.

Com anar-hi:
https://goo.gl/maps/XM8WF

Heu de passar el pont de les rescloses del canal, direcció a Mirepoix a 1 km trobareu una cruïlla, gireu a mà esquerra i allí hi la botiga. Bon profit.

Maison Escourrou
9 Rue Jean Baptiste Perrin
11400 Castelnaudary
+33 4 68 23 16 88
http://www.escourrou-traiteur.fr

Però si us la voleu fer vosaltres ...





Miralpeix

Al fons la Catedral Saint-Mauric

Miralpeix (en occità Mirapeis i en francès i oficial Mirepoix) és un municipi francès del departament de l'Arieja a la regió de Migdia-Pirineus, concretament està situat a la part nord-est del departament. 

Palau del bisbe

Centre destacat del catarisme, la vila fou presa el 1209 per Simó de Monfort que la sotmeté al poder francès i la va donar a un dels seus lloctinents Guiu de Levis que fou mariscal de Mirapeis. Anys més tard, el 1279, quan era una pròspera vila de 2000 habitants, fou completament destruïda per una riuada d'aigua i va ser reconstruïda a l'altre costat del riu, en una terrassa natural, per iniciativa de Guiu de Levis però que va portar a terme el seu fill. La senyoria la va tenir la família Levis. El 1317 el papa Joan XII la va convertir en seu d'un bisbat que va existir fins al 1790. El primer bisbe Raymond Atton d'Auterive va prendre possessió el 1318. El 1362 fou atacada per una partida de bandolers que hi van calar foc i la van destruir en part però fou reconstruïda.

Catedral Saint-Mauric

Mercat


 


 

Recorregut:

ññññ


_._

dimarts, 18 d’agost de 2015

Caunas de Menerbés, Abadia de de Sant Pere i Sant Pau de Caunas, Chapelle de Notre Dame du Cros ...

Caunas de Menerbés


- Caunas de Menerbés (en francès Caunes-Minervois) és un municipi de França de la regió del Llenguadoc-Rosselló, al departament de l'Aude.



Abadia de Caunes, monestir benedictí d'estil romànic, catalogat com a monument històric.

https://goo.gl/maps/Fa7IM


Abadia de Caunas / Abadia de de Sant Pere i Sant Pau de Caunas

Abadia de Caunas
Monasticon Gallicanum
Bibliothèque nationale de France

L’abadia benedictina de Sant Pere i Sant Pau de Caunas té el seu origen en la restauració monàstica portada a terme després de la recuperació d’aquestes terres, en aquell moment en mans sarraïnes. Aquesta fundació hauria estat possible gràcies a l’empenta de sant Benet d’Aniana, que a través del seu seguidor Anià, va obtenir del poder carolingi el vist-i-plau per a la fundació (794) i que va posar l’establiment sota la seva protecció.

Campanar vist des del claustre

Esplendor i decadència

Era una abadia força modesta que va passar més endavant sota el domini dels comtes de Barcelona i de la dinastia Trencavell. Aquesta situació va acabar quan el papa Gelasi II (1118-1119) va confirmar les seves possessions i els Trencavell van renunciar als seus drets.

L'església de l'abadia amb el porxo del portal

Fou una època d’esplendor, a la que també va contribuir la possessió de les relíquies dels Màrtirs de Caunas, esmentades per primer cop el 983, una “invenció” elaborada en aquella època.

Entre els segles XIV i XV el centre va començar a decaure, els abats eren triats pel rei, no hi residien. El 1467  es fa oficial el sistema de comenda. Al segle XVI l’abadia es trobava en un estat avançat de misèria.


Revifalla i supressió

Gràcies a la intervenció de l’abat Joan d’Alibert, la comunitat es va refer momentàniament, per trobar-se altre cop (s. XVII) en profunda decadència. El 1660 l’abadia de Caunas va passar a pertànyer a la congregació de Saint-Maur que s’encarregà de la seva reconstrucció, física i espiritual.

Fou suprimida amb la Revolució, els seus bens van passar a mans particulars, excepte l’església que fou la parròquia de la població. Ara el conjunt s’ha restaurat.

Els edificis

A Caunas es conserva encara un considerable conjunt d’edificis. L’església és d’una nau, amb capelles laterals afegides. Al creuer s’obren tres absis de planta semicircular, el central força ampli. Té un portal romànic amb capitells, potser aprofitats de l’antic claustre. El conjunt de l’església es va aixecar o refer en diverses èpoques, des del segle XI al XIV. Interiorment està decorada amb elements elaborats amb marbres de la terra (del segle XVIII). Un claustre d’època avançada separa l’església dels edificis monàstics (1696). La casa de l’abat és un edifici independent del conjunt monàstic.

Bibliografia: Marcel Durliat. L'abbaye de Caunes. Archeologie du Midi Medieval, CAML, 1992


Situació: L’abadia és al centre de la població de Caunas de Menerbés (Caunes-Minervois, departament francès de l’Aude, Llenguadoc Rosselló), al nord-est de Carcassona.

Localització: https://goo.gl/maps/DFCcTAc3fGq

Les pedreres del rei 


Ja explotada pels romans, la "carrièra de Roy" en honor de Lluís XIV. El resultat de l'extracció d'enormes blocs de marbre es pot admirar a Versalles, el Grand Trianon, el Louvre, a la Mesquita de Còrdova ... també en moltes esglésies, capelles i cases de riques de la regió.

 
Per visitar la pedrera, clica AQUÍ

Web de la pedrera

Més informació Localització: https://goo.gl/maps/snRPqKpoVW92


- Chapelle de Notre Dame du Cros (XIIe s.). Caunas de Menerbés

Chapelle de Notre Dame du Cros

El seu veritable origen es remunta al segle VI, antic eremitori. Segons la llegenda, una pastora hauria vist un raig de primavera al peu del penya-segat, que banyava el seu fill malalt que curà aviat. Les capella es va construir en gratitud i es va convertir en un lloc de peregrinació.

D'acord amb els escritsla capella data dels segles XII, XV i XVI. La presència del marbre és bastant impressionant.

Font: Tourisme Intercommunal du Haut-Minervois

Localització: https://goo.gl/maps/eyv8yxcqpjp

ññññ

_._

Caunas de Menerbés, Rius de Menerbés, Abadia de Caunas, Vilanava de Menerbés, Gouffre de Cabrespine ...

Rius de Menerbés

Església de l'Assumpció de Rius de Menerbés

- Rius de Menerbés (en francès i oficial Rieux-Minervois) és un municipi de França de la regió del Llenguadoc-Rosselló, al departament de l'Aude

Església de l'Assumpció - Potalada obra del Mestre de Cabestany




Església de l'Assumpció amb importants capitells del Mestre de Cabestany tant a l'interiors com l'exterior de l'església. Edifici poligonal de set cares (heptagonal).






Mestre de Cabestany

El Mestre de Cabestany fou un escultor desconegut de l'època romànica que va treballar bàsicament entre el sud del Llenguadoc-Rosselló (el departament francès de l’Aude i el Rosselló) i les comarques de Girona. Cronològicament i en relació amb els edificis en què va treballar, caldria situar-lo a la segona meitat del segle XII.

L'estudi de la seva obra el situa com un dels artistes del romànic més prolífics i singulars, però ningú coneix del cert ni el seu nom ni la seva vida. Serà finalment la seva obra més representativa -el timpà de Cabestany- la que donarà nom a aquest escultor desconegut.

L' historiador de l'art i arquitecte vigatà Josep Gudiol i Ricart, ànima del Museu Episcopal de Vic, és el primer a utilitzar aquesta denominació, el 1944.


Abadia de Caunas


L’abadia benedictina de Sant Pere i Sant Pau de Caunas té el seu origen en la restauració monàstica portada a terme després de la recuperació d’aquestes terres, en aquell moment en mans sarraïnes. Aquesta fundació hauria estat possible gràcies a l’empenta de sant Benet d’Aniana, que a través del seu seguidor Anià, va obtenir del poder carolingi el vist-i-plau per a la fundació (794) i que va posar l’establiment sota la seva protecció.

Localització: https://goo.gl/maps/D7qpsrDrfML2 


Gouffre de Cabrespine

A la petita vila de Cabrespina en el departament de l'Aude, a prop del Nore pic de la Negre Muntanya, l'avenc gegant de Cabrespina és una de les coves més grans del món obertes al turisme. És part de tota la cova amb concrecions del sud de França registrats el 2000 a la llista temptativa de Patrimoni Mundial naturals.


El 2008 es van celebrar els 40 anys del descobriment de l'Avenc Gegant de Cabrespina i també, compartint l’ocasió, els 20 anys de l’obertura al públic.


Tanmateix, la història de la nostra cova no es s’acaba amb aquestes dues dates.


Des de temps immemorials, la història del Gaougnas està vinculada a la dels homes de prop del riu Clamoux, els vestigis descoberts a les primeres sales de la xarxa subterrània són testimoni d’una llarga ocupació de l'indret que es remuntaria a l'edat del bronze.


Tot i que les excavacions al refugi sota la roca del Gaougnas no sempre han estat guiades per un esperit científic, han permès tanmateix exhumar un nombre important de materials.

Uns estudis seriosos, esbossats el 1934 pel doctor Cannac i dirigits després per Jean Guilaine van permetre nombrosos descobriments.

Més a prop nostre, els primers documents escrits, datats a l'any 1570, fan aparèixer que al mes de maig d'aquest any, els moliners de Villeneuve Minervois i d'altres pobles més avall es van associar per tal de comprar una part del prat adjacent al lloc dit del Gaougnas amb l'objectiu reconegut de desviar el llit del riu Clamoux i evitar així que l’aigua es perdés en el “Reboul”, xuclador pel qual les aigües s'infiltraven a l'entrada de la cova.


No va ser fins al temps de Napoleó III que es va obstruir el famós forat anomenat “Reboul” per mor de la construcció de la carretera actual, que connecta Villeneuve amb Cabrespina.


Aquestes obres van aturar la pèrdua coneguda  de l’aigua del riu però no van impedir que aquest darrer trobés nous passatges i tornés al seu llit subterrani. Aprofitant aquestes obres es va tancar també l'entrada del Gaougnas i no es va sentit parlar més de la cova durant molts anys


Al 1880 la cova va tornar a la memòria dels homes del Clamoux a través d'un esdeveniment dramàtic: aquell any, durant el mes de juny, Pierre Baleste, que vivia al poble, va fer una caiguda mortal al Barrenc. El guarda rural del poble va ser qui va remuntar el cos del pobre home i va esdevenir així, sense proposar-s’ho, el primer espeleòleg que va penetrar en aquesta sala a cel obert, a la vegada profunda (uns 150 m) i espaiosa.  Anys més tard, aquest mateix Barrenc, des d'on de vegades es pot veure sortir grans volutes de vapor d'aigua que indiquen l'arribada de l'hivern, seria el teatre d'un altre  esdeveniment força menys dramàtic. El 1927, un gos que havien llançat a l'avenc va tornar a cal seu amo sortint pel Gaougnas. Aquest fet va demostranr la comunicació entre les dues cavitats.


L'any següent, el treball continu de les aigües va fer que s’esfondressin els terrenys a la vora de la carretera a l'entrada del poble; el senyor Bordel, llavors propietari del lloc, va fer ampliar una excavació, va explorar algunes galeries i va trobar el pas del Gaougnas.


Caldria una bona vintena d'anys i l'aferrissament d'un grapat d'espeleòlegs perquè, durant l'any 1959, la unió entre el Gaougnas i el Barrenc tingués lloc, gràcies a les obres de desobstrucció que van durar més de 2 mesos.


Amb això, van quedar a la llum del dia uns quants metres de riu subterrani.


Tres anys més tard, el 1961, una coloració de les aigües del Clamoux, va verificar la llegenda segons la qual uns ànecs que s’havien deixat anar al “Reboul” haurien sortit vius davant dels quatre Castells Càtars de Lastours. A partir d'aquell moment va quedar comprovada l'existència d'una xarxa subterrània de gran envergadura entre Lastours i Cabrespina. Van tenir lloc llavors desenes d'exploracions infructuoses per tal de trobar el pas que permeia penetrar en aquesta xarxa tant cobejada. Però  encara caldria tenir paciència fins a l'estiu del 1968 quan dos espeleòlegs, amb grans esforços, van forçar el pas del riu i van desembocar meravellats al peu de la gran sala de l'Avenc Gegant.

· http://www.gouffre-de-cabrespine.com/ca



Localització: https://goo.gl/maps/hmcUkKbs6hC2 

Vilanava dels Canònges

Vilanava de Menerbés (nom occità; la forma oficial francesa és Villeneuve-Minervois) és una vila del Menerbès, a la regió del Llenguadoc-Rosselló, al departament de l'Aude, dins el districte de Narbona i el cantó de Peiriac de Menerbés. La ciutat, a l'entrada de la vall de Clamós i al peu de la Muntanya Negra (la Montanha Negra).

El seu origen fou un castell del segle IX que defensava l'entrada a la vall i del qual encara es veuen algunes restes, però la major part fou destruïda i al seu lloc hi ha l'església de Sant Esteve, abans capella del castell. Possessió dels vescomtes de Menerba, va passar al segle XIII al capítol de la Catedral de Carcassona i es va dir Vilanova dels Canonges. La senyoria es féu més gran per donacions del rei Lluís IX amb les espoliacions als senyors albigesos.


A Vilanava hi trobareu la Maison de la Truffe du Languedoc


La Muntanya Negra és rica en producció de tòfones d'alta qualitat.

Avenue du jeu de mail 11160
Villeneuve-Minervois

tél. :
+33 4 68 26 22 23

http://www.maisondelatruffedulanguedoc.com

Localització: https://goo.gl/maps/Fzn6tLVxpqS2

Recorregut:


_._