diumenge, 22 de novembre de 2015

Demanaria més respecte i comprensió cap a l’art

Pere Folch: ‘Demanaria més respecte i comprensió cap a l’art’

El professor i artista Pere Folch. Foto Josep Gallofré

Pere Folch (Montbrió del Camp, 1963) és artista i professor d’art. D’àmplia experiència des dels anys 90, les obres de Folch han evolucionat cap a integrar la figura geomètrica com a element expressionista, tot i que confessa que no vol encasellar-se i no descarta altres fonts. A títol individual i col·lectiu, l’artista ha participat en un bon nombre d’exposicions i ha estat guardonat en diversos premis. Folch creu que caldria potenciar l’art contemporani o l’art en general, i demana més “compressió i respecte” cap al treball que facin els creadors. Pere Folch també exerceix de professor a l’Escola d’Art de Reus.

Reusdigital.cat / 22 de Novembre de 2015
per Marta Olivé

Actualment es dedica a la docència i a la creació artística. Que li ocupa més temps?

La docència absorbeix molt de temps. Antigament a l’Escola d’Art de Reus només es donaven classes a les tardes i potser anàvem molt més relaxats, actualment també es fan classes pel matí, és un ritme molt més frenètic que no em permet dedicar tant de temps com voldria a la creativitat.

Com és l'experiència de pertànyer a l’Escola d’Art de Reus?

Penso que a l’escola hi ha hagut un canvi en tots els sentits, no només d’ubicació, sinó també generacional. A més l’escola s’ha acabat especialitzant en disseny, antigament era Escola d’Art i Oficis i actualment és Escola d’Art i Disseny, per tant, s’ha deixat el vessant més bohemi i s’ha passat al món més estricte del disseny. Penso que l’Escola està funcionant molt bé, el claustre de professors és com una petita família, hi ha professionals dels quals estic aprenent molt constantment.

Quin creu que és l’estat actual de l’art contemporani a Reus?

Hi ha molta gent que produeix i que està fent coses, l’altre és el que s’exhibeix. Crec que actualment s’han perdut espais o els espais que hi ha estan mal aprofitats, com el Centre Cal Massó. Per altra banda, penso que hi ha entitats com podria ser la del Centre de Lectura que sí que estan fent coses. És una llàstima o potser no, però en aquests moments s’estan generant nous espais fora de Reus, a vegades considero que la centralitat de les coses resulta un pèl empipador. Per exemplificar això diré que l’altre dia vaig estar a Alcover visitant el Convent de les Arts, que és un centre molt adient, que treballen tot el món teatral però ara volen començar amb les arts plàstiques, o també el cas de la Morera del Montsant on s’ha estat creant un centre d’art contemporani. Tot aquest potencial hauria de vehicular la ciutat de Reus però ha sigut tot el contrari. La nostra ciutat no exerceix de capital cultural i en part, la responsabilitat és dels dirigents polítics.

Creu que cal ser molt expert per entendre sobre art contemporani?

L’art contemporani és molt ampli, hi ha moltes tendències, molts llenguatges... El fet d’entendre o no entendre, el món contemporani a vegades no s’entén, crec que s’ha de ser un pèl iniciat per poder-hi arribar. Moltes vegades em pregunto: i el Barroc s’entén? Són imatges carregades de simbologia, hi ha missatges, moltes coses encriptades que no tothom sap desxifrar, com iconografies religioses. Considero que tot requereix una iniciació, un procés d’aprenentatge.

Com és l’experiència de voler dedicar-se a aquest tipus d’art?

És dura, molt dura i més en un país com el que vivim. Catalunya dins del que seria el context de la península Ibèrica encara està avançada, tot i amb això crec que tenim molt a envejar a països com França, Alemanya, que ens porten molts anys d’avantatge. Aquí, per exemple, no hi ha tradició de col·leccionisme, només hi ha un sector de la societat, que és la burgesia, que es dediqui a invertir en aquest aspecte, però si no és així, difícilment la resta dels mortals hi accedeixen. L’exemple més clar és una exposició en una galeria, el dia de la inauguració, per què és un acte social està ple, la resta de dies està buit. És bastant llastimós però és així, som un país que ens falta molt de bagatge cultural.

La clau està en la formació?

Sí, tot i que el problema està a l’escola però també a casa. I també culpo a una eina molt potent que tenim actualment, la televisió. Funciona com una eina de desculturització, és a dir, engegues la televisió i veus constantment tele escombraria, i això està fent molt mal. Els joves que conec, generalment saben qui són els personatges de Gran Hermano o els equips de futbol però en canvi no saben dir el nom d’un artista o literat, per tant, alguna cosa està fallant. Per altra banda l’educació del Wert aquí també s’utilitza com una eina social i política de desactivació de la joventut i penso que això és molt perillós.

Parli’ns de la seva trajectòria artística?

L’art és una constant formació. Penso que hi va haver una primera etapa amb la qual m’identificava moltíssim amb la figura humana, expressant-ho d’una manera molt expressionista, però després vaig arribar amb un punt que vaig fer un trencament amb la figura humana i vaig passar a treballar la figura geomètrica, a partir de la geometria és com millor m’expresso, tot i amb això el tractament de l’obra és un tractament expressionista, té punts que s’inclourien dins del surrealisme, però se’m fa molt difícil descriure l’obra, definir-se un mateix és difícil. Bec de moltes fonts, no m’agrada quedar-me quiet. En aquests moments estic en una etapa de reflexió que no m’agrada quedar-me encasellat, per tant faig constantment recerca i treball.

Què opina de la relació de les noves tecnologies amb l’art?

Jo sóc el primer que em mostrava en contra però a l’hora de la veritat penso que l’artista sempre ha anat incorporant les noves tecnologies d’una forma natural i mai no n’ha fet rebuig. Sempre he pensat que les eines no pensen per si mateixes, som nosaltres els que les fem funcionar, per tant, evidentment que es pot incorporar i treballar conjuntament.

I la relació amb Internet?

Internet ens ha anat molt bé per què estem en un món globalitzat. La globalització ens ha portat coses bones i dolentes. Una cosa bona seria l’intercanvi de comunicació, jo en aquest moment puc saber el que està passant al Japó, cosa que abans havien de passar dies, amb Internet ho sabem a l’instant. El coneixement s’està compartint d’una manera molt accelerada i això ens és bo. Per altra banda també fa que es perdi “identitat”, és a dir allò que és propi d’un lloc i això provoca que a vegades em costa identificar d’on és una obra cosa que abans m’era molt més fàcil.

I si hagués de fer una mirada cap el futur, que li agradaria trobar respecte a l’art?

Més comprensió i més respecte. Penso que a vegades es mira a l’artista com un espècimen estrany, demanaria respecte per una obra, que la gent vegi que al darrere s’amaga molt de treball, dedicació i esforç, encara que no s’entengui, un respecte pel qual s’ha fet.

Quin valor li dóna als premis aconseguits?

Els premis són puntuals i quan ets jove fan il·lusió però després penses tampoc és important, potser t’obren portes. El que em va fer més il·lusió va ser una beca que em van donar, la “Beca final de carrera” la qual em va permetre viatjar, sortir de casa molt jove, anar a Roma i aprendre molt. Aquell viatge em va fer rebutjar la figura humana i passar a altres coses com l’objecte o la forma, em va provocar un canvi.

I de les exposicions?

Vaig fer exposicions a llocs com França, Alemanya o Mèxic i d’aquests països vaig veure el respecte cap a l’obra d’art i cap a l’artista. Te n'adones que en aquests països tant la cultura com l’art han arribat al poble i no només a una elit com passa a aquí.

_._

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada