dissabte, 15 d’agost de 2015

Ceret, Abadia de Santa Maria d'Arles, Vall del Tec ...

Arles (per calc del francès Arles de Tec, i oficialment en francès Arles-sur-Tech) és una vila i municipi català situat a la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord. Administrativament és una comuna francesa del departament dels Pirineus Orientals, capital del cantó d'Arles. Està situat a la riba del riu Tec. Es va desenvolupar al voltant de l'abadia de Santa Maria.


Joan Salvat-Papasseit li va dedicar el poema Vileta d'Arles diumenge a la tarda en la seva obra pòstuma Óssa Menor (1925).

Abadia de Santa Maria d'Arles
/ Abbaye de Sainte-Marie d'Arles
Vall del Tec, al comú d'Arles, al Vallespir

Façana de l'abadia, amb les de torres de defensa

La fundació  

L'antiga abadia fou fundada poc després del 778 per un monjo anomenat Castellà, vingut d’Espanya fugint dels sarraïns amb l’esperit repoblador que va impulsar Carlemany en aquesta regió coneguda com Septimània. Aquella primera abadia era coneguda com Santa Maria de Vallespir i es trobava situada en un indret diferent de l’actual.

Hom té referències directes o indirectes de diversos preceptes reials que esmenten l’abadia, atorgats a començament de segle IX. Hi ha també constància d’un atac dels normands que assolaren el lloc (858-860), fet que va motivar l’atorgament de nous preceptes d’immunitat a favor del cenobi. 

El trasllat  

El claustre, amb l'església i torres defensives
El 934 ja es troba situat en l’actual indret. El trasllat s’hauria fet en època de l’abat Sunifred (?-891), fill del comte Sunifred I d’Urgell i Cerdanya. En aquesta època (segles X i XI) l’abadia es trobava sota la protecció comtal. El 1078 va passar a l’òrbita de Cluny, i depenent directament de Moissac, els abats d’Arles van ser des de llavors monjos d’aquell lloc.

L’església de Santa Maria es va tornar a consagrar el 1157 (ja havia estat consagrada anteriorment, el 1046). Va ser una època d’importants construccions, la mateixa església abacial, la parroquial de Sant Esteve i altres esglésies directament vinculades al monestir, i també el recinte emmurallat.

Esplendor i decadència  

Majestat de la portada
 
En el segle XIII i començament del XIV encara va continuar l’activitat constructora, reflex d’una època d’esplendor, que aniria apaivagant-se poc a poc. El 1235 i 1325 el monestir va fer front a una revolta popular que s’enfrontava al poder que exercia l’abadia sobre la població. La decadència es va anar accentuant fins que hom troba que a la segona meitat del segle XVI, l’església era en ruïnes. L’abadia es va unir a la de Sant Andreu de Sureda amb l’objectiu de millorar la seva situació econòmica (1592).

El 1701 l’abadia fou unida al bisbat d’Elna i Perpinyà, efectiva des del 1722, i que va perdurar fins la Revolució, quan es va suprimir el cenobi. L’església va passar a ser la parroquial de la població mentre que les altres dependències va anar a parar a mans particulars. El 1841 el claustre fou retornat a l’església i des de llavors s’han anat fent obres de restauració en el conjunt. El 1908 va quedar catalogat com Monument Historique.

Lipsanoteca
L’església  

Aquesta església és un dels edificis romànics més interessants d’aquesta època i té una considerable unitat. El gruix de l’obra és del segle XI. És de planta basilical, amb tres naus i tres absis. No té transsepte. Totes les naus tenen volta de canó, les laterals corresponen a la construcció que es va consagrar el 1046 i la central, lleugerament apuntada, molt possiblement calgui situar-la a l’època de la segona consagració (1157). Els murs laterals de l’església es van obrir en època gòtica per fer-hi unes capelles.

Als costats de la capçalera es situaven dos poderosos campanars, dels que només en resta un. Aquestes construccions es complementaven amb dues torres de defensa més, situades a llevant i de les que també es conserva una. L’església, doncs, estava flanquejada per un total de quatre torres.

Entre aquestes torres de defensa i la façana es trobava un atri, que ara ha desaparegut. Una porta arcaica dóna accés a l’església. A la part superior es troba una finestra decorada i més amunt una sèrie d’arcuacions separades per columnes. En aquest atri hi ha la 'Santa Tomba' i l’estàtua jacent de Guillem Gaulcem.

El claustre  


Es tracta d’una obra gòtica primitiva, de l’època de l’abat Ramon Desbac (1261-1303), de planta irregular i adossat a les capelles afegides al mur del sud de l’església, el que fa pensar que aquest claustre es va aixecar amb posterioritat a la construcció de les capelles, o bé que aquestes últimes ocupen el lloc d’algunes dependències situades entre l’església i el claustre, cosa que no és gens versemblant.


La 'Santa Tomba'

La "Santa Tomba"

Es tracta d’un sarcòfag paleocristià del segle IV. Una llegenda considera que contenia els cossos dels sants Abdó i Senén i que, miraculosament, del seu interior brolla l’aigua de manera ininterrompuda. L’abat Arnulf (documentat el 963) va fer portar les relíquies dels sants de Roma a l’abadia, on van ser objecte de molta devoció popular. Està situat a l’antic atri.

Jacent de Guillem Gaucelm

Jacent de Guillem Gaucelm

Encastada al mur i sobre la Santa Tomba es troba l’estàtua jacent del cavaller Guillem Gaucelm de Tellet, mort el 1210. Hom considera que aquesta peça és obra de Ramon de Bianya del que es coneixen dues obres més, de  característiques similars, conservades al claustre d’Elna. Aquesta peça presenta un desperfecte al nas el que va fer que hom ho atribuís a un fet miraculós: el d’haver-se guarit d’una malaltia a la cara gràcies a l’aigua miraculosa que brollava de la 'Santa Tomba'.

Pintures murals  

Pintures murals a l'absis de l'església

A l’interior de l’església, al mur de la façana principal i sobre la porta, es troba la capella de Sant Miquel, amb un absis buidat en el gruix del mur. Aquest lloc conserva encara una bona mostra de pintura mural romànica. Les figures més ben conservades representen àngels. Era centrat per un Crist en Majestat, pràcticament perdut del tot.



Retaule dels sants Abdó i Senén 

És un retaule barroc, del 1647, obra de Llàtzer Tramulles (1605-1657). Destinat a conservar els reliquiaris dels sants Abdó i Senén.

 Bibliografia: - PONSICH, Pere (1996). Catalunya Romànica. Vol. XXV. El Vallespir, el Capcir, el Donasà, la Fenolleda, el Perapertusès. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

Font: Monestirs.CAT


· http://monestirs.cat/monst/annex/fran/lleng/arlesm.htm
· https://ca.wikipedia.org/wiki/Abadia_de_Santa_Maria_d%27Arles




_._

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada