diumenge, 2 de febrer de 2014

Calaceit, La Freixneda, Cretes, Vall-de-roures ...

El Matarranya és una comarca de l'Aragó, a la província de Terol. Pren el nom del riu que la travessa.

Calaceit, La Freixneda, Cretes, Vall-de-roures ...


Calaceit 

Portal - Capella de Sant Antoni. Calaceit

Calaceit és un municipi catalanoparlant de la comarca aragonesa del Matarranya, dins de la província de Terol.  

Toponímia. El nom deriva de l'àrab qala'a Zayd, قلعة زيد la fortalesa de Zayd. L'existència a Aragó de diversos topònims que inclouen la paraula Zayd (Beseit, Saidí, la Zaida, Binacet, etc.), suggereix la presència de la minoria xiïta zaydí en els districtes a l'est de Saraqusta.

La vila de Calaceit es troba a 511 m d'altitud, en la carena d'un serrat que forma la divisòria d'aigües entre el riu d'Algars i el Matarranya, en el qual sobreixen els tossals de Sant Antoni, de Sant Cristòbol i del Castell. El nucli més antic es formà al voltant de l'antic castell, del qual no queden restes visibles, on es bastí també la primitiva església de Sant Pere, sembla que en el mateix indret on es trobava l'antiga mesquita.

L'església arxiprestal de Santa Maria, al centre de la vila, és d'estil barroc i fou construïda en 1696-1710 sobre l'antiga església gòtica. D'àmplies proporcions, té tres naus i cúpula damunt el creuer. La magnífica façana decorada amb columnes salomòniques i bells relleus té tres portes clavetejades per claus afiligranats únics en el seu gènere. Conserva la relíquia de la Santa Espina, en un reliquiari de plata neogòtic, de gran devoció. 
Enllaços relacionats: Associació Cultural del Matarranya  

L'edifici de la Casa de la Vila es va construir a principis del segle XVII. Tal com informa Santiago Vidiella (1896), el 22 d'octubre de 1606 l'Concejo de la vila va decidir la construcció del seu domus comunis i l'11 de gener de 1609 es va signar la capitulació d'aquesta obra. El seu artífex va ser Pedro Pizarro, mestre picapedrer alcañizano. Les obres es van concloure en 1613.
Recomanacions:

El Museu Juan Cabré, ubicat dins el nucli històric de Calaceit, localitat en la qual va néixer l'arqueòleg i pintor Joan Cabré.

Calaceit. Museu Joan Cabré.
Figures votives ibèriques (bronze)


Calaceit. Museu Joan Cabré. Figures votives ibèriques (bronze)



Calaceit. Museu Joan Cabré. Figures votives ibèriques (bronze)

Calaceit. Museu Joan Cabré. Figures votives ibèriques (bronze)

Poblat iber de San Antonio.Amb dues fases de desenvolupament: una, inicial, corresponent als segles V i IV aC, situada a la part més elevada del turó, i una altra posterior, datada al segle III aC, que va ampliar el primer nucli d'ocupació construint noves alineacions d'habitatges disposats en terrasses adaptades al terreny i envoltant d'una muralla, torrasses i altres estructures defensives. El moment d'apogeu del poblat se situa al segle III aC.

Poblat Ibèric "Tossal Redó". Que inclou dos poblats molt propers. Un, denominat tradicionalment com "poblat petit de Tossal Redó", pendent de recuperació, mal conservat i mal conegut; i el "poblat gran" que és el que recentment recuperat i fet valdre. Aquest poblat gran de Tossal Redó se situa en un turó de poca elevació presenta un urbanisme de model de carrer central, presentant un eixamplament cap al fons.A banda i banda d'aquest carrer es disposen mig centenar de cases de planta quadrangular amb les portes d'accés cap a aquest carrer.Entorn del poblat es conserven restes de dos petits recintes emmurallats. Maqueta
 
Poblat Ibèric "Els Castellans". Excavat en la seva pràctica totalitat per P.Bosch Gimpera entre 1910-1912. Es tracta d'un assentament amb disposició urbanística de carrer central amb cases de planta rectangular adossades als seus costats. Al nord, aquest carrer central acaba en unes escales que permeten l'accés a un gran bastió que protegeix per aquest costat l'assentament.


Enllaços relacionats: Associació Cultural del Matarranya 

Si us agafa la gana ... a peu de carretera que circumval·la el poble, Fonda Alcalá. Av de Catalunya, 57, Calaceit. Telèfon 978 851028 (trucar abans d'anar-hi, acostuma ser un lloc força concorregut).

Històrica fonda fundada el 1922 per M. Alcalá, on podreu degustar les seves famoses mongetes blanques (fesols) amb arengada, ternasco d'Aragó en cocció a foc lent, gelat de torró amb xocolata calenta.

Gastronomia: Les olives negres varietat empeltre (d'Aragó), poden adquirir-se a la cooperativa. També les olives verdes varietat sevillana de casp o gordal i els bons olis. 

L'Hotel Cresol  
Recomanable la visita al hotel ("museu") Cresol, carrer Santa Bárbara, 16. Segurament us trobareu a la Rosa, encantadora com sempre que us atendrà de meravella. 

Calaceit a Viquipèdia


La Freixneda


La Freixneda és una vila i municipi de la comarca del Matarranya. El terme presenta dues unitats geogràfiques ben diferenciades: el sector de llevant, format per terrenys de relleu ondulat i suau, entre els 420 i els 540 m d'altitud, i el sector de ponent, muntanyós i accidentat.

La vila de la Freixneda està situada a mitjan terme, als declivis de llevant del tossal de Santa Bàrbara. És presidida per les ruïnes del castell, del qual resten solament els basaments i les cisternes. A la fi del segle XVIII el castell disposava de claustre i torre mestra. El portal de fora era protegit per una porta de rastell.

El nucli urbà, abans emmurallat, té al centre una gran plaça a la qual s'accedeix des del portal de Xifré, l'únic que resta a la vila. La casa de la vila és un notable edifici d'estil renaixentista, amb una gran balconada de forja i gàrgoles zoomòrfiques que sobresurten de la teulada. Conserva alguns elements d'estil gòtic final.
Història

La vila fou conquerida el 1170 per Alfons I i formà part de la vasta donació que el monarca va fer a l'orde de Calatrava.

El 14 de desembre de 1283, per document signat a Saragossa, el rei Pere II va concedir a la Freixneda el títol de vila.

Després de la mort de Carles de Viana, el juliol del 1462, el comanador de la Freixneda, amb l'ajut dels veïns del lloc, atacà la vila de Calaceit, fervent partidària del príncep. Aquell mateix any les comandes de Mont-roig de Tastavins i la Freixneda combateren al costat de les forces de Joan II contra les tropes de Tortosa establertes a Cretes.

El 1643, durant la guerra dels Segadors, les tropes contràries a Felip IV de Castella assetjaren la vila.

Durant la guerra de Successió, l'any 1706, la vila estava en mans de l'exèrcit austriacista.

Durant la primera guerra Carlina, el general Cabrera s'apoderà de la Freixneda. A la fi del 1839, Cabrera, abans d'abandonar la Freixneda, féu enderrocar el castell i alguns edificis fortificats a fi d'evitar la seva utilització per les tropes cristines.

El 1911 es constituí el Centre Republicà de la Freixneda i cinc anys més tard es creà el Centre Obrer, adherit primer al Partit Socialista i esdevingut després independent. Els propietaris, per la seva banda, fundaren el Sindicat Catòlic Agrícola, en un intent de restar força a l'agrupació obrera. El 1918 s'iniciaren les obres de construcció del casal de la Joventut Freixnedana. El 1923 el Centre Obrer fou clausurat per ordre governativa i no es tornà a obrir fins al 1925. El 1929 es creà, dins el Centre Obrer, el grup artístic.

El 1931 el Centre Obrer era controlat per la CNT i, en produir-se l'esclat llibertari del 1933, el 8 de desembre, el seu local fou saquejat i quedà molt malmès. El 1936 la Freixneda romangué fidel a la República i es constituí el comitè revolucionari. Fou decretada la col·lectivització de les terres i l'abolició de la moneda estatal, que fou substituïda per una moneda local. A l'acabament de la guerra civil de 1936-39 molta gent emigrà i entre el 1939 i el 1947 es registraren moviments d'escamots guerrillers (maquis) a la contrada.




Cretes

Queretes (o Cretes) és una vila i municipi de la comarca del Matarranya (província de Terol, a la comunitat autònoma d'Aragó).

El 8 d'octubre de 1530, fou el dia en què la vila es pogué alliberar del domini de l'Orde de Calatrava i passà a ser vila reial. En un primer moment, la vila va pertànyer als senyors de Cambrils i al Bisbat de Tortosa, però després l'orde de Calatrava s'apoderà dels seus dominis. L'any 1295 el bisbe de Tortosa arrendà la vila per una quantitat de 3.000 sous, però tot seguit es negà a pagar, argüint antics drets. Després de moltes lluites entre l'orde i el bisbe, els queretans es posaren al costat del bisbe i acordaren que es posarien sota l'advocació del sant del dia en el moment que es deslliuressin del domini de l'orde. Per això avui celebren la festa major el 8 d'octubre, en honor a Santa Pelaia.

La vila sempre ha tingut una gran tradició artística, no debades al seu terme, en concret al barranc de Calapatar i al dels Gascons, es descobriren les primeres pintures rupestres de tipus llevantí. Després els ibers, en la gran quantitat de poblats escampats arreu del terme, feren de les seves, i al poblat del Mas de Magdalenes es trobà una estela amb la inscripció <CALUSENDAR>. Avui a la població hi ha una exposició permanent sobre la llengua d'aquest poble.

Cretes ofereix actualment al visitant nombrosos records de l'esplendor d'èpoques passades en forma de portals, finestrals gòtics i escuts heràldics, així com pintorescos carrers amb arcades. Al centre de la vila despunta la majestuosa església parroquial de l'Assumpció, edifici d'estructura gòtica amb la façana plateresca on es llegeix:

"A costa de Cretas hem va fer Xado".

A poc més d'un kilòmetre de la població, hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia, edifici gòtic-renaixentista de pedra i campanar d'espadanya. Darrerament s'ha presentat un llibre sobre la història d'aquests dos edificis, a càrrec dels historiadors Hilari Muñoz, Joan Yegüas i Joan Lluís Camps.

Josepa Serrano, era filla d'aquesta població, i estava casada amb Estanislau Figueras, president de la Primera República Espanyola. També era fill il·lustre de la població el torero Nicanor Villalta (1897-1980) i el bisbe Juan José Omella Omella.
Llegir més Cretes a Viquipèdia


Vall-de-roures

Vall-de-roures és una vila i municipi capital de la comarca aragonesa del Matarranya, dins la província de Terol

Està situat en un tossal, i als seus peus passa el riu Matarranya. Entornejat d'altes muntanyes i de pinedes. Una d'aquestes elevacions és Penya Aznar o La Caixa, en forma de taula. D'entre els elements que defineixen el paisatge de Vall-de-roures, pocs són tan característics com aquesta roca amb forma d'antiga caixa de cabals, visible des de quasi qualsevol punt del territori.

La història que hi és associada és sorprenentment antiga. Les restes trobades a dalt, diuen que ja era coneguda en els temps dels ibers, però la seua importància com a element definitori comença en els temps de la dominació musulmana, quan algunes fonts comencen a associar-la amb el Comte Aznar Galindo, fundador del comtat d'Aragó. Segons pareix, ell mateix, o més probablement algun dels seus continuadors, prengué "La caixa" com a punt estratègic des del qual dirigir els seus atacs a les posicions musulmanes. Des de llavors serà coneguda com a penya d'Aznar Lagaya, sent aquest últim una deformació del vocable medieval que definia precisament una caixa.

Acabada la reconquista, Alfons II d'Aragó, en el seu document de donació a l'arquebisbat de Saragossa, anomena la vall en què hui es troba Vall-de-roures "Vall de la penya Aznar lagaia" definint-la amb tot el territori.

En els segles posteriors, La Caixa ha anat acumulant llegendes i històries i ha sigut des de refugi de pastors fins objecte de culte pagà, i havarribat fins al present sent el millor testimoni de les arrels més antigues de Vall-de-roures.

Pont i Portal de Sant Roc

S'entra al nucli antic per un pont gòtic sobre el Matarranya. La construcció del pont pareix ser associada a la de les seues muralles, de manera que podríem datar l'inici de les obres per a construir-lo entorn de 1390, amb la petició que l'arquebisbe Garcia Fernàndez d'Heredia fa davant de Joan I d'Aragó per a construir aquestes fortificacions. Fóra molt més difícil afirmar amb seguretat la data de la seua conclusió, segurament a començ del segle XV i essent Vall-de-roures davall la prelatura de Dalmao de Mur, responsable també de les plantes més altes del nostre castell.

Es tracta d'un pont completament medieval, de quatre forats, extremadament sòlid i proveït de tallamars en forma de falca pensats per a protegir-lo de fortes riuades i evitar l'acumulació de troncs. En el segle XVI s'instal·la sobre el seu últim tram l'ajuntament, modificant per tant l'aspecte del pont en el seu tram final en connectar-se amb la plaça.

El pont travessa l'antiga porta principal d'accés al recinte murallat. A final del segle XVI aquest portal va ser consagrat a Sant Roc, protector davant de les epidèmies i Patró de la població, hui en dia un dels portals millor conservats de tot el conjunt.


Casa dels Mols

És de final del gòtic, amb la clàssica lògia aragonesa (galeria exterior, ensostrada i coberta per davant) en la part alta.

Ajuntament

El segle XVI va ser una època de canvis en tot Europa. Les velles estructures de poder començaven a trontollar i nous corrents artístics aportaven formes diferents de construir i d'interpretar el món. En Vall-de-roures aquestes noves tendències es van cristal·litzar en la construcció de l'ajuntament. Símbol del progressiu augment de poder de la burgesia i els seus consells en detriment del poder de l'arquebisbat representat pel castell.

Es tracta d'un edifici inspirat en l'ajuntament d'Alcanyís, encara que ací s'afegiria una llotja amb fins comercials a més dels administratius i judicials que ja posseïa de per si l'edifici. Es construïx davall les ordes del mestre Antoni de Champanach dins de l'estil manierista i s'acaba en 1599, data que apareix esculpida en l'escut de la façana. Aquest escut té la peculiaritat d'aportar per primera vegada les figures de dues aixetes, un mascle i una femella, al tradicional escut del roure que ja simbolitzava Vall-de-roures des del segle XIII.

En 1847 s'encarrega al pintor Jerònim Palau de decorar la façana amb una pintura al·legòrica i en el qual fins i tot hui malgrat el deteriorament s, 'hi pode les paraules "pau", "unió" i "llibertat".

El 1929 l'ajuntament de Vall-de-roures va ser reproduït en el Poble Espanyol de Barcelona i des de llavors ha tingut diverses restauracions i reformes internes que han fet possible que a dia d'hui romanga el centre neuràlgic de l'administració local i la casa de tots els habitants de Vall-de-roures.

Palau

Malgrat ser un dels edificis més antics de Vall-de-roures, aquesta imponent construcció situada al peu del castell és també un dels que més ha sigut transformat pel pas del temps. Els primers documents que el mencionen daten del segle XVI, però és molt possible que estiguera en peu des de la primeria del XV. La seua funció original era la de servir com a seu per a la recaptació d'impostos i era, igual que el castell, propietat de l'arquebisbe de Saragossa. Esta relació amb el castell va donar lloc a certes peculiaritats en la seua construcció, com el fer que la planta baixa siga adossada a la muntanya i tinga un túnel de comunicació, segurament secret, per a arribar-hi. En el mateix edifici que el "palau" encara que probablement diferenciats, s'hi trobava l'antic hospital. Una mena d'alberg per a pobres propietat de l'església que va estar funcionant en estes dependències des del segle XVI fins al XIX, quan per causa de la desamortització passa a les mans de l'ajuntament i perdé progressivament la dita funció. Amb el pas del temps i ja entrat el segle XX, la funció de l'edifici seria la d'albergar les escoles municipals, la qual cosa es mantindria durant diverses dècades, i quedà després com a magatzem municipal. Hui en dia el que va ser l'edifici d'"el palau" és en bona part propietat privada, la part de propietat municipal és a l'espera d'albergar projectes d'interès comunitari.
Castell-palau
L'origen del castell és incert. Les teories més recents ens porten fins a final del segle XII, però no és gens inhabitual la idea que siga molt més antic. L'única certesa és que està construït al voltant d'una roca natural (el cim de la qual fins i tot pot veure's en la seua segona planta) fortificada per a servir com a element defensiu, bé pels cristians en el procés de reconquista o per alguna de les cultures precristianes que van habitar estes terres.

A la fi del segle XIV, l'arquebisbe Garcia Fernández de Heredia comença la transformació del castell defensiu en un palau episcopal. Reconstrueix i amplia la planta baixa, la primera planta i deixa el seu segell personal en els nombrosos escuts heràldics que es troben en les seues estades. Garcia mor en 1411, però la seua tasca és continuada pels seus successors en el càrrec i molt especialment per Dalmau de Mur, responsable de la reconstrucció de la segona planta i part alta del castell.

Fins a final del segle XVII els arquebisbes de Saragossa van continuar de ser els Senyors del castell, començà després un progressiu abandonament i ruïna que el deixaria en un estat lamentable. En 1931 és declarat monument nacional, però les actuacions per a la seua reconstrucció no començarien fins a 1977, i especialment fins als anys 1982 i 1983, quan es recuperen voltes i sòls de bona part de l'antic palau.

Hui el castell de Vall-de-roures continua a enyorar la seua antiga esplendor, havent-se convertit en un espai per a la cultura on hi tenen lloc exposicions, congressos, actuacions de música i que mira al futur recordant el seu llarg passat.

Església de Santa Maria la Major
L'església, situada al costat del castell-palau, és un exemple de Gòtic llevantí de la província de Terol. Va començar la seua construcció en la segona meitat del segle XIV per l'Arquebisbe Pedro Lope de Luna, alçant aquest l'absis i els dos primers trams del temple.

Amb l'arribada de Garcia Fernández de Heredia a l'arquebisbat es conclou el tercer tram i el campanar, de construcció lleugerament posterior a l'edifici central, amb una randa perfecta entre el castell i l'església. Posteriorment, en el segle XVIII s'afegí una nova construcció, la sagristia encaixada junt amb l'absis del temple.

El segle XIX va veure un dels moments més foscos de l'església quan en 1877, el rector i els feligresos, després de veure com les seues peticions per a la reparació són ignorades, es veuen obligats a enderrocar la teulada del tercer tram, per constituir un seriós perill d'enderroc. Amb la pedra caiguda alcen un mur que deixa aïllada la part derruïda i que fins hui continua de tallar l'església sense que cap dels seus intents de restauració haja prosperat fins ara.

També la guerra civil va causar estralls en el temple destruint-ne el retaule renaixentista i causant seriosos danys a la decoració exterior, dambmnatges parcialment esmenats en 1966, quan una restauració popular del temple li tornà l'aspecte gòtic original, eliminant una gran part de la decoració posterior.

L'església de Santa Maria la Major s'ha utilitzat fins a gairebé l'estiu de l'any 2007, moment en el qual s'engegà un procés de restauració que encara no s'ha acabat.

Pàgina web de l'Ajuntament de Vall-de-roures (castellà)




Una petita anècdota i un record de la Rosa. Clica AQUÍ

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada