dissabte, 13 de desembre de 2014

Siurana, Escaladei, La Vilella Baixa ...

Avui hem rebut la visita de l'amiga feisbukera Sumsi Massanet Arbona de Santa Maria del Camí de Mallorca i hem decidit portar-la fer un tomb per les nostres contrades.Siurana, Escaladei i La Vilella Baixa

Siurana

Siurana, o Siurana de Prades, és un poble del terme municipal de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat.

Na Sumsi fent la valenta pels penyasegats de Siurana

El conjunt històric de Siurana de Prades, encimbellat dalt d’un cingle, està situat a 737 metres d'altitud, sobre una cinglera de roca calcària, a l'extrem de les Muntanyes de Prades i sobre el riu de Siurana. La població era de 41 habitants al cens del 2005. El castell de Siurana va ser l'últim reducte musulmà de Catalunya (segle IX). El terme també comprèn l'església romànica de Santa Maria de Siurana (segles XII-XIII) en un perfecte estat de conservació..

.

La llegenda que explica el nom del cingle, el Salt de la Reina Mora, contribueix a mitificar el que va ser l’últim bastió musulmà a Catalunya. Les vistes des d’aquest indret són magnífiques sobre la vall del riu Siurana i la comarca del Priorat.

Per més informació:
 

Siurana:
http://www.turismepriorat.org/ca/comarca/municipis/siurana
Siurana (Priorat)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Siurana_%28Priorat%29

Cartoixa d'Escaladei (La Morera de Montsant)

.
La cartoixa d'Escaladei
L’origen de la cartoixa d’Escaladei és una mica confús, no es conserva cap document de l’època que pugui acreditar la seva fundació. El cert és que aquesta casa es va situar en un lloc que va ser l'escenari on es van establir diversos eremitoris, el propi nom de Montsant ho avala. En la muntanya i les seves rodalies s’hi haurien establert molts practicants de l’eremitisme, alguns d’ells coneguts, com Ramon de Vallbona, Guerau Miquel o Pere de Montsant; hom coneix també els noms d’alguns establiments d’aquella època, com Santa Maria de Montsant, Poboleda, Bonrepòs, Sant Bartomeu, Vallclara... La manca de concreció ha fet que fins i tot hom hagi situat aquest moviment eremític abans de la invasió sarraïna.

Tot i que es desconeix la data de la fundació de la cartoixa, hom sap que fou Alfons el Cast (rei d’Aragó i comte de Barcelona entre el 1162 i 1196) qui va cridar els cartoixans perquè s’establissin aquí, i el 1194 van arribar els primers monjos de la Provença, que segurament es van establir a Santa Maria de Poboleda, un dels antics ermitoris.

El 1203 la comunitat va rebre de Pere el Catòlic, fill i successor d’Alfons el Cast, un extens territori el que els va permetre deixar l’antic establiment i traslladar-se a un nou indret, molt més apropiat per aixecar una cartoixa. El nou monestir estaria ja en condicions d’habitabilitat el 1215 i tot i que les obres encara continuaven, segurament va ser en aquella data que els cartoixans van canviar d'assentament.

Les valuoses donacions rebudes van fer que la comunitat augmentés considerablement i visqués una època d’esplendor: el 1226 tenia dotze monjos, a més dels frares i donats. El 1270 fundaren una nova cartoixa a Sant Pol del Maresme i el 1272 es portà a terme una nova fundació: la cartoixa valenciana de Porta Coeli. El 1333 va començar la construcció d'un segon claustre amb dotze cel·les més i el 1403 un tercer amb sis cel·les. 


El 1452 fou suprimit el monestir cistercenc de Santa Maria de Bonrepòs, que volgueren unir a Santes Creus; Escaladei, que sempre havia mantingut diferències d’ordre material amb Bonrepòs va fer valer un pacte amb el papa Nicolau V, pel qual si l’establiment cistercenc fora suprimit, Escaladei en tindria dret. El cas va generar un litigi que finalment es va resoldre amb el repartiment de les propietats entre Escaladei i Santes Creus.


Els importants béns i la situació econòmica favorable del monestir van permetre la promoció de grans obres al mateix recinte monàstic, sobretot al segle XVIII. Malgrat els episodis de guerra que el van afectar, va mantenir la seva vitalitat i poder fins el seu tancament. A començament del segle XIX va tenir lloc una primera exclaustració, que va fer que els monjos es dispersessin i el lloc fos saquejat. El 1835 i davant els greus incidents succeïts en altres convents propers, els monjos van fugir d’Escaladei, abandonant-lo i deixant-lo a mans dels espoliadors, caient en ruïna. La conreria encara va continuar en ús i ara és un poble dins el municipi de la Morera. La propietat de la cartoixa va passar a la Generalitat (1990) que ha portat a terme obres de restauració i conservació a l'antic recinte monàstic.



_._


Més informació:

Monestirs.Cat: Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei.


La Vilella Baixa
(El Manhatan del Priorat)

La Vilella Baixa està situada a l’est de la comarca del Priora, emplaçada a redós de la Serra de Montsant, i és punt de confluència de dos rius, al mateix nucli de la població: el Montsant i el riuet d’Scala Dei. 


Na Sumsi i jo l'espatllafotos

El seu origen se sol atribuir als àrabs, que hi haurien fundat una alqueria depenent de Siurana amb un nom derivat del mot àrab velazha, que significa meandre de riu. Al Mas Roger s'hi han trobat documents del segle X que s'hi refereixen com Vahala, un altre nom d'origen àrab. Altres historiadors -sense negar-ne l'orígen àrab- es refereixen al topònim com a derivat de vila. Antigament s'anomenà Vilella Jussana o Vilella de Baix (nom encara usat per algunes persones). Amb el Decret de Nova Planta, el s. XVIII es castellanitzà el nom com a Vilella Baja i actualment és oficial el topònim popular de La Vilella Baixa. A diferència del poble veí de La Vilella Alta, depenent del Priorat d'Escaladei, pertanyé a la jurisdicció eclesiàstica de Tortosa i a la Baronia de Cabassers.

Font: Wikipedia


Si us trobeu per aquesta zona i teniu gana, Racó Del Priorat de la Vilella Baixa pot ser un bon lloc per fer un mos. Tel: 977 839 065 (Recordeu el canelons!). 

Localització: https://goo.gl/maps/pBxynuZGgYK2
 
Recorregut:


ññññ

_._

dissabte, 16 d’agost de 2014

Foix, Monsegur, Rocafixada, Tarascon ...

Sortim de Tarascon amb intenció de pujar fins a Foix a buscar quatre patès, de tronada tenim ganes de visitar Monsegur i Rocafixada ... veurem fins on arribem.

Foix  
.
Primer, comprar pa en una bulangerie, n'hi ha de força bones i un pa excelent. Ja tenim el pa, ara a comprar les viandes. Plaça de l'esglèsia (Place Saint-Volusien) on s'hi troba la "Charcutier, Boucher, Traiteur ... Rouch". Per llepars-e els ditsfa anys l'anomenaven la milleur "Charcutier" de França.


CHARCUTERIE ROUCH
Adreça: Place Saint-Volusien, 09000 Foix, França
Foix és una petita ciutat occitana, capital del departament francès de l'Arieja i de l'antic País de Foix. Està situada vora el riu Arieja, a la confluència amb l'Arget; es troba al sud de Tolosa, prop de la frontera andorrana.

Château de Foix

El Castell de Foix és un castell al centre de la ciutat de Foix a una alçada de 60 metres de la mateixa, per sobre d'una roca calcària. A pesar de ser un important centre d'atracció turística per a la ciutat de Foix i el departament de l'Arieja, és més conegut per la seva relació amb Andorra i el fet d'estar associat al catarisme.

El castell va ser mencionat per primera vegada al principi del segle XI. L'any 1002, figura en el testament de Roger I, comte de Carcassona, que llegà la fortalesa al seu fill menor Bernard. Però també es pot emetre la hipòtesi, avui difícilment verificable, que el castell és la continuïtat d'un centre defensiu diferent i més antic. Sigui com sigui, el seu caràcter defensiu va permetre als comtes que hi varen habitar d'assentar la seva autoritat i consolidar-se com a una potència en la regió. L'any 1034 el castell passa a mans del comte de Foix que hi juga un rol determinant en la història medieval. Durant els dos segles següents, el castell acull comtes amb personalitats brillants que configuren l'ànima i la resistència occitana durant la Croada Albigesa. En casar-se amb la casa Castellbò, els Foix aconsegueixen un domini gens menyspreable cap al 1270, i amb la posterior signatura dels pariatges que funden Andorra com a país, el comtat així com el castell de Foix esdevenen un símbol i d'una importància cabdal.

Font: Wikipedia

Château de Foix
http://www.grands-sites-ariege.fr/fr/chateau-de-foix/detail/34/presentation-2

Montsegur


El puòg de Montsegur

Montsegur (Montsegur en occità; Montségur en francès) és un poble situat al País d'Olmes, departament de l'Arieja, regió de Migdia-Pirineus, França, i centre administratiu de la comuna que duu el seu nom. El 1999 hi havia 117 habitants. Es troba a una distància de 10 quilòmetres de L'Avellanet, de 29 de Puègverd, de 37 de Foix i de 82 de Tolosa. Aquest poble deu bona part del seu prestigi al castell de Montsegur, construït sobre un antic castrum que fou un dels darrers centres de resistència de la jerarquia càtara al segle XIII.

Impressionant, enigmàtic i misteriós lloc.

El puòg de Montsegur

El castell de Montsegur està situat a la població homònima al País de Foix (País d'Olmes), departament francès de l'Arieja, al sud-oest de Carcassona, a França, en un penyal (el pog o puig, en occità-català), de 1.207 metres d'alçada. El castell domina tota la vall del riu Lasset i és de difícil accés, fet que en facilitava la defensa; només s'hi pot accedir per un camí de bast, costerut, estret i sinuós. L'existència d'un castrum, o poble fortificat, fora dels murs del castell, està documentada abans de la construcció de l'actual castell. Montsegur va servir de refugi als càtars, dins el context de la croada albigesa, fins que, el maig de 1243, l'exercit croat del papa i la monarquia francesa van prendre la muntanya i van extingir el darrer nucli de resistència d'aquesta confessió cristiana.


A propòsit del castell, s'han creat nombroses llegendes i mites, el més conegut dels quals és el que el relaciona amb un misteriós tresor ocult que contenia el Sant Grial (Sang Reial), que hi hauria estat amagat pels darrers càtars; és centre de nombrosos amants de l'esoterisme i, es diu, que al solstici d'estiu, quatre arcs deixen passar els primers raigs del sol, que travessen de banda a banda la torre de l'homenatge i mostren quatre barres de llum.

El puig de Montsegur, probablement, va estar habitat des de molt abans de l'arribada dels càtars. Però no és fortificat fins al 1204 per Ramon de Perella, senyor del lloc. Després de la derrota de la coalició dels exèrcits del rei d'Aragó i el comte de Tolosa en la Batalla de Muret el 1213, el «perfecte» Gilabert de Castres es refugia al castell, que es converteix en un lloc de refugi de bons homes i de bones dones. El 1241, per les fortes pressions del rei de França, Lluís IX, el comte Ramon VII de Tolosa assetja el castell que, probablement sense combat, finalitza en fracàs. Sent propietat d'Esclarmonda de Foix, s'hi refugiaren alguns càtars que participaren el 1242 en la matança dels inquisidors a Avinyonet, encapçalats per Pere Roger de Mirepeis. Al maig de 1243, el senescal de Carcassona, Hugues de l'Arcis, emprèn el definitiu setge del castell. Després de 10 mesos, Ramon de Perella i Pere Roger de Mirepeis comencen la negociació que durà a la rendició del lloc. Els vencedors donen quinze dies de termini als vençuts per abandonar el castell. Podran optar entre l'abjuració de la seva fe i la foguera. Molts van preferir no abjurar: uns dos-cents van ser cremats de viu en viu, d'altres moriren en presó. Una pira gegantina consumí els cossos dels anomenats màrtirs del pur amor crestian al prat dels Cremats, sacrifici actualment commemorat per una estela al peu del puig. Els nobles, soldats i mercenaris de la guarnició van ser alliberats i cridats per la Inquisició, conforme als acords de capitulació. La caiguda de Montsegur va significar la fi del catarisme com a culte públic; desenes de milers de càtars van travessar els Pirineus cap al sud, fugint de la terrible repressió dels croats i de l'Església. Es van establir en diversos indrets de la terra de frontera amb Al-Àndalus, que aleshores era Catalunya.

Les ruïnes del castell que es conserven, construït segurament a finals del segle XIII-principis del XIV sobre les ruïnes de l'antic assentament per Gui I de Levis després de la derrota al setge de Montsegur, són visibles des de lluny. La torre de l'homenatge encara conserva la cisterna, la sala baixa, i un arc emprat com a darrer reducte de defensa de la torre. A hores d'ara, no hi ha comunicació entre el castell i la torre de l'homenatge.

Font: Wikipedia

Informació relacionada:

Montsegur

http://www.grands-sites-ariege.fr/fr/chateau-de-montsegur/detail/40/pr-sentation-7


El puòg de Montsegur

Montsegur

- http://www.montsegur.org
- http://www.ariege-pirineos.cat/pagina-inicial/descobriu-l-arieja/paratges-destacables-de-migdia-pirineus/castell-de-montsegur.aspx



Peugeot
El puòg de Montsegur

Rocafixada


Rocafixada

El castell de Ròca Fixada és una fortalesa del comtat de Foix que resistí duran la Croada Albigesa.
http://oc.wikipedia.org/wiki/Castèth_de_Ròca_Fixada


Pont del Diable



Pont del Diable

Tarascon

Torre relotge campanar de Tarascon-sur-Ariège

Tarascon (en francès i nom oficial Tarascon-sur-Ariège) és un municipi occità, al departament de l'Arieja a la regió Migdia-Pirineus. Compta amb 3.446 habitants (cens de 1999), té una superfície de 8,65 km² i el seu codi postal és 09400.

Torre relotge campanar de Tarascon-sur-Ariège




Carrers del nucli antic. Torre relotge campanar de Tarascon-sur-Ariège

Portal de la muralla de Torre relotge campanar de
Tarascon-sur-Ariège


El poble té dues parts diferenciades, una situada en un lloc elevat i en el qual encara es pot veure l'antiga fortificació que controlava el pas del riu Arieja des de Foix cap a les muntanyes. La part nova del poble s'ha desenvolupat al costat del riu, en una part més baixa. El poble compta amb estació de tren de la línia Tolosa-La Tor de Querol.

_._

ññññ

_._

divendres, 15 d’agost de 2014

Tarascon, Niaux, Bédeilhac ...



Cova de Niaux

Pavelló-escultura de l'arquitecte italià Massimiliano Fuksas a l'entrada de Niaux

La gruta o cova de Niaux (en francès: Grotte de Niaux) és una cova prehistòrica de França que compta amb pintures rupestres del Paleolític Superior, especialment nombroses figuracions parietals magdalenians. La cova es troba semioculta a mitja vessant a la vall de Vicdessos, prop del poble de Niaux, a uns 7 km de Tarascon-sur-Ariège, en el departament d'Arièja, regió de Migdia-Pirineus. És part del conjunt de coves rupestres del que es coneix com pintura franc-cantàbrica.


Després d'endinsar-nos uns 800 m des de l'exterior, s'arriba al anomenat Saló negre, una rotonda natural les parets es troben adornades amb un centenar de representacions animals en un conjunt excepcional magníficament conservat. Amb una antiguitat d'uns 13.000 anys, aquestes pintures realitzades amb traços negres representen els grans mamífers de la fauna prehistòrica de la regió, com bisons, cavall, cérvols i cabres salvatges.

Més informació: Wikipedia  

Pavelló-escultura de l'arquitecte italià Massimiliano Fuksas

A l'entrada s'ha habilitat un petit espai museogràfic amb un esplèndid pavelló-escultura en acer cortén de l'arquitecte italià Massimiliano Fuksas.





La grotte de Niaux
http://www.grands-sites-ariege.fr/fr/grotte-de-niaux/detail/1/presentation-1


La grotte de Bédeilhac
 

Entrada a Bédeilhac

La gruta de Bédeilhac (en occità Cauna de Vedelhac) és una cova a la ciutat de Bédeilhac-et-Aynat a Arieja, al sud de França, que ha tingut ocupacions des de la Prehistòria. Conté pintures rupestres paleolítiques. És part de la xarxa de coves decorades de la franja Pirineus - cantàbrica.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Gruta_de_Bédeilhac




Bédeilhac
http://www.grotte-de-bedeilhac.org






Durant la II Guerra Mundial fou utilitzada d'angar, aeroport, fabrica d'avions i fins hi tot de polvorí

Un avion dans la grotte Bédeilhac 







_._

dijous, 14 d’agost de 2014

Castèlnòu de Montmiralh, Castèlnòu d'Arri, Miralpeix, Tarascon...

Vistes des de Castèlnòu de Montmiralh

Castèlnòu, Galhac, Rauelt, Castres, Revel, Castèlnòu d'Arri (Rescloses del Canal de las Doas Mars), Miralpeix, Foix, Tarascon. 2014.08.14 


Portal de la muralla de Castèlnòu de Montmiralh

Canal de las Doas Mars:
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.273902216111854.1073741859.100004762329586&type=3
 



A Castèlnòu d'Arri parada obligatoria a mejar una Caçolet
 

Castèlnòu d'Arri i la Caçolet: 
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.273904386111637.1073741860.100004762329586&type=3

I fer una parada a la Ciutat medieval de Miralpeix (Mirepoix)


La casa dels Cònsols. Miralpeix


Inicialment construïda sobre la riba dreta de l'Hers, la vila rebé una gran concentració de càtars el 1206 i l'antic castell feudal va ser assetjat el 1209 per Simó de Montfort... i si teniu possiblitat visitar la catedral i el "laberint": 
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.273921369443272.1073741869.100004762329586&type=3

Cathédrale Saint-Maurice de Mirepoix
http://fr.wikipedia.org/wiki/Ancienne_cathédrale_Saint-Maurice_de_Mirepoix


Cathédrale Saint-Maurice de Mirepoix

A partir del segle XII apareix al terra d'esglésies i catedrals de França (com el de la Catedral de Chartres) i Itàlia, i els testimonis indiquen que els fidels els resseguien en la seva pregària.

Laberint de la Cathédrale Saint-Maurice de Mirepoix

L'aparició de laberints a les esglésies i catedrals comença en l'època romana al convertir-se a la fe cristiana. El primer paviment amb laberint conegut en el context cristià es troba a la basílica de Sant Reparatus, a Algèria, i correspon al segle quart. Al principi, els laberints apareixien principalment en manuscrits, però durant el segle XII van començar a aparèixer en les catedrals i esglésies a Itàlia i durant el segle XIII es van estendre cap a França, on es van construir molt bons exemples. Tot i que els laberints a terra són els més coneguts, també es troben altres exemples formats amb teules o tallats en pedra, per exemple. Els laberints es van fer molt populars a tot Europa, però molts van ser destruïts a partir del segle XVII, quan van canvianr els gustos. Malgrat aquestes pèrdues, durant el segle XIX hi va haver un renaixement de l'interès pels laberints. Alguns exemples perduts es van restaurar i també es van afegir nous exemples i rèpliques que sobreviuen fins als nostres dies.

Bastida de Miralpeix
http://www.grands-sites-ariege.fr/fr/bastide-de-mirepoix/detail/14/presentation-14


Àlbum de fotos


_._

dimecres, 13 d’agost de 2014

Castèlnòu de Montmiralh, Galhac, Vaur, Sent Antonin, Borniquèl...

Galhac

Galhac (en francès Gaillac). És un centre productor de vi des de l'època dels romans i durant l'edat mitjana el vi era transportat des del port fluvial que hi havia en aquesta localitat.



Portada de l'església

Abadia de Saint-Michel de Galhac

L’establiment monàstic de Saint Michel de Galhac
(benedictins) es troba esmentat en un testament del comte Ramon III del Carcí i Roergue, datat el 966, pel qual deixava alguns béns a aquesta abadia situada a la riba del Tarn.

 L'abadia de Galhac

El bisbe d’Albi, Froterius, hi va fundar una església 972. Durant el segle XII i degut a l’augment de la població al voltant de l’abadia, es va dividir aquella església, deixant una part accessible als fidels. Bona part de l’església actual pot datar-se en el segle XIII, en el 1271 s’hi feien obres. El priorat de Lescure depenia d'aquesta abadia.

Façana de l'església

Hom considera que els monjos de Galhac van tenir cura del desenvolupament agrícola, especialment de la vinya. Des del 1524 la comunitat benedictina inicial fou reemplaçada per una de canonical. Al segle XVI, i amb motiu de les Guerres de Religió, l’abadia va quedar malmesa i els edificis en ruïnes. En els anys següents es va procedir a la seva restauració.


Interior de l'església. Altar i girola

Amb la Revolució, l’abadia fou clausurada i es va dedicar a altres usos. En els segles XIX i XX es va procedir a la seva restauració. Ara, les dependències monàstiques acullen la Maison des Vins de Gaillac.

Font: Monestirs.Cat



Dins del pati de l'abadia us trobareu amb l'oficina d'Informació i Turisme i la Maison des vins Galha. Segur que trobeu alguna joia. 


 Maison des vins de Gaillac

Maison des vins de Gaillac
Adreça: 81600 Gaillac, França

http://www.vins-gaillac.com/maison-des-vins


Vaur

Dolmen de Vaur

Dolmen de Vaur

Dolmen de Vaur

Vaur (en francès Vaour) és un municipi francès, situat al departament del Tarn i a la regió de Migdia-Pirineus.

Dolmen localitzat: https://goo.gl/maps/jNAdUgPtxDC2

La Peyralade or Dolmen de Vaour


Sent Antonin

Sent Antonin (en francès Saint-Antonin-Noble-Val) és un municipi del departament francès Tarn i Garona

Sent Antonin

Sant-Antonin és una ciutat amb un passat prestigiós que alberga l'ajuntament més antic de França que data del segle XII. Es tracta d'una autèntica ciutat medieval, els carrers i carrerons tenir més de vuit segles, un llegat de cases ogives fusta passarel·les ... i un conjunt d'edificis catalogats o registrats en els cens del patrimoni nacional.


Mercat de Sent Antonin

El lloc està protegit per dels barrancs i penya-segats de roca de Anglars Avairon, el Circ d'os ... en un del camins de Sant Jaume de Compostel·la.


Mercat de Sent Antonin

Al segle XII Sant-Antonin era un vescomtat. L'antic castell de La Valletta (Valleta convertir castrum vallatum) va ser construït en 1180 per Fortuné de Valette, nascut a Saint-Antonin, fill del vescomte Archambauld i va morir a Terra Santa a 1190. El castell estava situat a la part alta d'un penya-segat amb vistes al Avairon, "tres quarts de llegua al sud de Saint-Antonin". Les seves ruïnes encara eren visibles al segle XIX. També es coneix amb el nom de Castell Bône. La terra de La Valletta va donar el seu nom a la família de La Valletta, un dels membres, Jean Parisot de Valette, transmès aquest nom a la capital de Malta al segle XVI.

Façanes Place des Halles, amb el campanar de l'ajuntament.

Els senyors de Sant-Antonin-Noble-Val van combregar amb l'"heretgia" albigesa, cosa que li va valer a la ciutat ser envaïda per Simon de Montfort en 1212. L'any 1226, va passar al domini real; i en el temps creixia de la seva prosperitat econòmica. Però a partir del segle XVII, la gent va perdre gradualment els seus privilegis i la influència de la ciutat van minvar.

Maison dite du Roy

Al 1351 els anglesos invaeixen Sant-Antonin. 

Durant les guerres de religió, els habitants seguien patint: la ciutat va ser testimoni d'una lluita entre catòlics i protestants. En 1622, durant les rebel·lions hugonots, Lluís XIII pren la ciutat. El St Antoninoians per evitar una idèntica massacre com la de Nègrepelisse han de pagar 100.000 lliures com a rescat.

Maison dite du Roy

Al 1681, tots els protestants van ser exclosos del consell polític i el consolat de Sant-Antonin.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sent_Antonin_%28Tarn_i_Garona%29


- http://www.saint-antonin-noble-val.com/
- http://www.beyond-the-pale.org.uk/StADolmens.htm
- http://www.saintantoninnobleval.com/

Borniquèl 
 


Castell de Borniquèl
  
Borniquèl (en francès Bruniquel) és un municipi francès, situat al departament del Tarn i Garona i a la regió de Migdia-Pirineus.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Borniquèl


Castell de Borniquèl
  
La pluja ha fet acte de presència i no hem pogut gaudir del poble com hauriem volgut, a més era tard i s'estava fent fosc, per la qual cosa hem decidit que tornarem en una altra ocasió, el poble s'ho val i visitar el castell per dins... també.

Porte Méjane

- http://www.bruniquel.fr

L'Eglise de Saint Maffre

Recents troballes a Bruniquel han posat al desconert que els neandertals van construir les primeres estructures humanes fa 175.000 anys.

Es tracta de dos cercles de pedra de propòsit desconegut descoberts a una cova de Bruniquel (regió de Migdia-Pirineus).


Dues estructures trobades a l’interior d’una cova francesa haurien estat construïdes per neandertals que van viure a la regió fa uns 176.500 anys, quan encara faltaven 100.000 anys perquè els humans moderns arribessin a Europa. Es tracta d’una de les obres més antigues descobertes d’aquests homínids, i possiblement de qualsevol espècie humana.

Els cercles de la cova de Bruniquel, al sud-oest de França, estan formats per gairebé 400 estalagmites arrencades del sòl i apilades l’una sobre l’altra per crear parets rudimentàries. El més gran fa gairebé set metres de diàmetre i 40 centímetres d’alçada allà on encara està intacte. Com que les estalagmites presenten danys causats per la calor, els investigadors creuen que els neandertals van encendre llars de foc a les estructures, situades a més de 300 metres de l’entrada, per il·luminar la cova.

Les construccions van ser trobades el 1990, però van ser erròniament datades de fa uns 50.000 anys d’acord amb unes restes d’animals properes. Ara, noves anàlisis han situat els cercles de pedra en un moment en el qual els neandertals eren els únics homínids a Europa. L’estudi, publicat a la revista ‘Nature’ per Jacques Jaubert, de la Universitat de Bordeus, i una vintena d’investigadors de diferents països, afirma que “la seva presència a 336 metres de l’entrada de la cova indica que els éssers humans d’aquesta època ja havien dominat l’ambient subterrani, fet que es pot considerar un pas important en la modernitat humana”.

Font: Sàpiens


Àlbum de fotos
_._

_._