diumenge, 25 d’agost de 2013

Arcas

Arcas (nom occità; el nom oficial francès és Arques) és una vila del departament de l'Aude (França)


Arcas (nom occità; el nom oficial francès és Arques) és una vila del departament de l'Aude (França), al districte de Limós, dins el cantó de Coisan, amb més de dos-cents habitants, situat en uns turons a les portes de les Corberes, a uns 350 metres d'altura. El terme té unes 2.000 hectàrees. Té una església dedicada a Sant Joan Baptista. Prop de la vila es troba un magnífic castell construït entre 1280 i 1310. Una zona arbrada anomenada l'Arborètum del Planel, creada el 1933, i que serveix per passejar, recull gran varietat d'espècies locals i de fora. Prop del poble hi ha l'estany d'Arcas, on es pesquen truites, d'uns 80.000 metres quadrats de superfície. La principal explotació forestal és la del bosc de Réalsesse.




Arcas es deia antigament Villa de Arquis o Vallem de Arquis. Fou conquerida per Simó de Montfort durant la guerra dels Albigesos, junt amb Termes, el castell de Costauçan i la vila de Coisan; Arcas fou donada a Pere de Voisins, lloctinent de Simó, que el 1265 va exercir una repressió ferotge a la vila. Gerard de Voisins, cap al 1340, impedia als habitants de vendre el producte de les vinyes fins que ell no hagués venut les seves, però el senescal de Carcassona els va donar suport. Va pertànyer a la família dels Voisins fins al 1518, quan per matrimoni de l'hereva del darrer dels Voisins amb Joan de Joyeuse, duc de Joyeuse, va passar a aquesta família. El 1575 el castell va ser malmès pels hugonots. Al segle XVIII la baronia d'Arcas va ser venuda al baró de Rébé i els habitants es van sostreure poc després dels delmes a què estaven sotmesos. El nom d'Arcas és testimoniat el 1538 i des de 1781 porta el nom francès d'Arques.



La vila és ell lloc de naixement de Déodat Roché, historiador, erudit del catarisme i anomenat l'últim "papa càtar".

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arcas
http://oc.wikipedia.org/wiki/Arcas_%28Aude%29
http://www.cathar.info/arques.php?key=arques



Castell d'Arcas - Residencia dels Voisins



"L'Église romaine et les Cathares albigeois", Éditions des Cahiers d'études cathares, 1957 - Arques (Aude), del mestre Déodat Roché.


Déodat Roché (Arques (Aude), 13 dedsembre de 1877 - Arques (Aude), 12 gener 1978)
http://fr.wikipedia.org/wiki/Déodat_Roché

Llibre trobat a la Galerie de bouquinistes de Montolieu (Village du Livre). Impasse de la Manufacture Royale. C.P. 11170, Montolieu, Aude. El meu agraïment més profund a qui em va donar a conèixer aquest llibre i molts d'altres, en Robert, així com a la seva esposa Marinette per la seva amabilitat i hospitalitat. Que la terra us sigui lleu.

un altre llibre recomanat:
Lucienne Julien, "Hommage à Déodat Roché", in: Renaissance Traditionnelle, N. 36, octobre 1978, p. 276-279.
 
Us recomanaria una visita al Musée Déodat Roche,



_._

Canal de las Doas Mars

Plànol del projecte

Canal du Midi.

El canal del Migdia (en occità Canal de las Doas Mars o menys correctament Canal del Miègjorn; en francès Canal du Midi) és un canal francès que uneix el riu Garona amb el mar Mediterrani. Juntament amb el Canal lateral de la Garona proveeix d'una via navegable interior des de l'Atlàntic fins la Mediterrània. Va ser allargat amb el Canal del Roine a Seta, i tot el conjunt en un principi tenia el nom de Canal reial del Llenguadoc. Els revolucionaris el 1789 li van canviar el nom per l'actual Midi (Migidia). Fou considerat pels contemporanis com l'obra més important del segle XVII.

En sentit estricte el Canal del Migdia designa la part que va de Tolosa al Mediterrani, de tot el conjunt del Canal dels dos mars, conjunt de vies navegables que permeten la unió del Mediterrani i l'Atlàntic: el canal, la Garona i el canal lateral de la Garona, construït a l'estuari de la Gironda des de Bordeus.

Fou el comerç de blat que va motivar la construcció, entre 1666 i 1681, en el regnat de Lluís  XIV, sota la supervisió de Pierre-Paul Riquet, cosa que el fa el canal més antic d'Europa en funcionament. Es tracta d'una obra complexa i enginyosa, per aconseguir l'aigua, Riquet, va canalitzar-la des de la Muntanya Negra fins al Seuil de Naurouze, el punt més elevat del recorregut i també el canvi de vessants del canal.

El 1996 fou classificat com a Patrimoni Mundial de la Humanitat en la 20 sessió de l'UNESCO.


Per més informació:

Pierre-Paul Riquet fou el creador del Canal. Va obtenir del rei la propietat de l'explotació del Canal de per vida, per a ell i els successors. Va morir l'octubre de 1680, sense veure la fi dels treballs. >> Més informació

Operació a les rescloses de Castellnou d'Arri (Castelnaudary).








Península: Una península és una extensió de terra voltada d'aigua per tot arreu excepte per una part, que rep el nom d'istme.
 

Illa: Una illa és un territori terrestre envoltat d'aigua, sigui de mar, de riu o de llacs...
 

Queda clar, la "Península Ibèrica" no és una península, ni un istme sinó una illa gracies a Pierre-Paul Riquet i al Canal du Midi :)

Enllaços d'interés:
Ja que sou a Castelnaudary ... 

_._

Abadia de Sant Ilari

Sant Ilari

El monestir de Sant Hilari (l'Aude) és una abadia benedictina situada al municipi de Sant Ilari (França), catalogada com a monument històric.

Claustre de l'abadia de Sant Ilari

Es va fundar pels voltants del segle VI a la vora de la tomba de Sant Hilari de Carcassona, segurament el primer bisbe d'aquesta seu, fundada pels reis visigots. El monestir fou destruït pels sarraïns i restaurat per Nampi (Nampius) cap al final del segle VIII. Inicialment va portar el nom de Sant Sadurní, que després va canviar per Sant Hilari. Va subsistir a la vora del rierol Lauquet a 4 o 5 km del riu Aude i uns 10 km al sud de Carcassona en direcció al Rasès. Nampi, que vivia en temps de Carlemany, fou abat i va obtenir del rei diploma de confirmació i protecció.

Claustre de l'abadia de Sant Ilari

Decadència  

El lloc va patir els efectes de la croada contra els càtars, quan els monjos foren acusats d’heretges. Es va restaurar al segle XIII. També va patir els efectes de la pesta negra (1348) i de la Guerra dels Cent Anys. El 1540 va passar a estar governada per abats comendataris. Hom intentà la seva restauració religiosa vinculant-la a la congregació de Saint-Maur, sense èxit.  Fou secularitzada el 1758, passant a dependre del seminari de Carcassona. L’església, dedicada a l’Assumpta, va passar a parroquial.

Arquitectura  

L’església es va restaurar en el segle XIII. Conserva també un interessant claustre d’època gòtica (s. XIV). Recentment s’ha restaurat el refetor dels monjos. Es conserva també la casa abacial, amb un bell teginat decorat, del segle XVI.

Mobiliari

El Sarcòfag de Sant Serni

Sarcòfag de Sant Serni (s. XII). Una esplèndida peça de marbre blanc dels Pirineus característica de l’escultor conegut com Mestre de Cabestany, decorat amb episodis de la vida del sant titular, bisbe de Tolosa de Llenguadoc. Les escultures expliquen la vida de l'evangelista Sant-Sernin, el primer bisbe de Tolosa, del segle III.

El Sarcòfag de Sant Serni. Arrest del sant

A la dreta de la part frontal hom veu el sant bisbe titular, portador d’un llibre obert mentre és arrestat per dos individus, els altres dos assenyalen el Capitoli tolosà on és conduït el sant.

El Sarcòfag de Sant Serni. Martiri de sant Serni

A la part de l’esquerra es detalla el martiri del sant, que és arrossegat fora del Capitoli per un toro destinat al sacrifici pagà.


El Sarcòfag de Sant Serni. Sants Honest, Serni i Pàpol

A la dreta tres personatges: els sants Honest, Serni i Pàpol. El primer prenent el bàcul de les mans de sant Serni, com a successor en la seu tolosana. Sant Pàpol fou també un màrtir de l’època.


El Sarcòfag de Sant Serni. El cos del sant acollit per les santes dones
 A la part lateral esquerra, unes santes dones es fan càrrec del cos del sant, representat aquí amb la seva ànima acollida per un àngel.

El Sarcòfag de Sant Serni. Santes dones

El Mestre de Cabestany

El Mestre de Cabestany fou un escultor desconegut de l'època romànica que va treballar bàsicament entre el sud del Llenguadoc-Rosselló (el departament francès de l’Aude i el Rosselló) i les comarques de Girona. Cronològicament i en relació amb els edificis en que va treballar, caldria situar-lo a la segona meitat del segle XII. El nom de Mestre de Cabestany va ser utilitzat per primer cop per Josep Gudiol el 1944 i es deu a una de les seves obres més representatives: el timpà de Cabestany. >> Llergir més


Amb informació de Monestirs.Cat

http://abbayedesainthilaire.pagesperso-orange.fr/versioncatalan.pdf
Clica a sobre la imatge per descarregar PDF
_._


Localització:
.
L’abadia està situada a la població de Sant Ilari (Saint-Hilaire, Aude, Llenguadoc-Rosselló) al sud de Carcassona.


_._

Basilicade de Nostra Senyora de Marceille. Limoux



La Basílica de La nostra Senyora de Marceille és una església d'estil gòtic meridional (XIV i XV segles) dedicada a Maria a la ciutat de Limoux. La seva Verge Negre va atreure un pelegrinatge que va ser molt popular a nivell local. Una font miraculosa, que suposadament cura el dolor d'ulls se li ha associat.

Font: http://fr.wikipedia.org/wiki/Basilique_Notre-Dame_de_Marceille


Paviment hidràulic

Paviment hidràulic





Exvots




_._

Castèlnòu d'Arri, la Caçolet i la Blanquette de Limoux

Castellnou d'Arri (en occità Castèlnòu d'Arri o Castèlnau d'Arri, en francès i oficialment Castelnaudary) és un municipi del departament de l'Aude a la regió francesa del Llenguadoc-Rosselló.

Castellnou d'Arri pertany a l'antiga província del Lauraguès, bressol del catarisme. La ciutat és coneguda per ser la capital mundial seu Caçolet, del qual és la capital mundial i pel seu Gran Embassament, important port sobre el Canal del Migdia. Llegir més

Obra de Jean-Luc Sarda

Com veieu a la imatge (l'escultura dels llàpis) sembla que els del Baix Camp han creat marca. Bromes a banda, crec que és obra de Jean-Luc Sarda.


De la casssoulet n'he volgut pujar una imatge, però a sentint-ho molt, no en va quedar gran cosa. La imatge mostra els estralls.


Per cert si mai aneu per aquelles terres interessant coincidir amb la festa de la casssoulet, no oblideu que és la capital mundial d'aquesta menja: http://www.fete-du-cassoulet.com


Degustacions, festa música, ballaruca ... etc. Molt recomanable!


Castèlnòu d'Arri i la Casssoulet

Caçolet


Castellnou d'Arri (en occità Castèlnòu d'Arri i localment Castèlnau d'Arri, en francès i oficialment Castelnaudary) és un municipi del departament de l'Aude a la regió francesa del Llenguadoc-Rosselló.

El caçolet (de l'occità, i en francès, adaptat en cassoulet) o cassolet de mongetes (adaptació en català) o mongetada és un plat típic occità de l'oest del domini fet a base de fesols secs i de cansaladeria o carn. És un plat insígnia d'Occitània, venut arreu de França, i molt arrelat amb la idea de cuina casolana. 

El nom occità caçolet prové del bol de ceràmica utilitzat per coure'l, la caçòla o cassòla. Això és un fenomen bastant freqüent en la gastronomia, que ocorre també, per exemple, en plats com l'ollada o la paella. Segons el diccionari occità de Roger Barthe, una cassola és un recipient de terrissa. Un cassolet seria doncs una cassola petita.

Aquesta mena de cassoles es feien a la zona de Issel i s'utilitzaven, al principi, per cuinar estofats al forn. Les mongetes s'havien de coure abans en aigua al foc, i per a aquesta tasca es feia servir un altre recipient de terrissa, que es diu topin en occità i tupí en català, o bé una olla (en occità, olha), que també era de terrissa, que es penjava als clemàstecs del foc a terra. Aquests noms, tupí i olla, han donat també nom en altres llocs a plats similars fets amb mongetes.

El nom mongetada ve de monget o mongeta. La paraula mongetada se sol transcriure en francès com mounjetade o mounjetado. S'utilitza en viles diferents de les que empren el mot caçolet i la recepta també té alguns canvis locals, amb el caçolet i entre elles, però no més grans dels que tenen els tres caçolets amb aquest nom.

Origens. Una llegenda popular occitana conta que l'origen del plat es remunta als setges que patiren algunes ciutats durant la guerra dels cent anys (1337-1453) contra els anglesos, ja que les mongetes serien l'única cosa que els quedaria per menjar. Però això no és possible, almenys tal com el coneixem avui dia, ja que les mongetes són un producte d'origen americà i no van arribar a les taules occitanes fins al final del segle XVI. D'altres versions diuen que en aquests setges, a Castell Nou d'Arri o Carcassona, etc. el que es va fer va ser el primer estofat amb carns diverses i faves, que posteriorment, amb l'arribada de les mongetes, serien substituïdes per aquestes. És un plat molt energètic i la llegenda diu que era per donar forces als valerosos cavallers i, sempre segons la llegenda, va tenir tant d'èxit que els anglesos no només van aturar el setge, sinó que van fugir corrents i no van aturar-se fins a la vorera del Canal de la Mànega.

Més informació:
Caçolet

Si n'heu de comprar per emportar, hi ha diferentes cases que comercialtzen la caçolet. En trobareu de recent feta o envasada en llauna o vidre. Després d'assessorar-nos per la màxima autoritat de la caçolet de la contrada, Madame Maryse de la Domaine de la Capelle, la de Maison Escourrou és la més artesanal i més bona de les que hem provat. Molt recomanable.

Com anar-hi: https://goo.gl/maps/sgVXsarSVH12


Heu de passar el pont de les rescloses del canal, direcció a Mirepoix a 1 km trobareu una cruïlla, gireu a mà esquerra i allí hi la botiga. Bon profit.

Maison Escourrou
9 Rue Jean Baptiste Perrin
11400 Castelnaudary
+33 4 68 23 16 88
http://www.escourrou-traiteur.fr

Però si us la voleu fer vosaltres ... aquí us deixo un parell de receptes de la Cassoulet per si us vé de gust. Bon profit!

Recette: le Cassoulet de Castelnaudary par Gérald Garcia, Chef étoilé.mov



Recette de saison : le véritable cassoulet




Première Bulle de Sieur d'Arques a la Fira de la Cassoulet de Castèlnòu d'Arri



Blanquette de Limoux. El Blanquette de Limoux és un vi escumós francès originari de l'Aude, amb Appellation d'Origine Contrôlée (AOC) des del 18 de febrer de 1938 per decret, convertint-lo en el primer creat a la vinya del Llenguadoc i un dels primers AOC de França. Hi ha dues varietats, el «blanquette de Limoux brute» i el «blanquette de Limoux mètode ancestral». 

Està considerat l'escumós més antic del món, elaborat per primera vegada en 1531 pels monjos de l'abadia benedictina de Saint-Hilaire a partir de la transformació del vi blanc tradicional de la regió que s'elaborava ja des d'època de Titus Livi, que el va definir com «vins de llum» blancs fins i afruitats. Diversos escrits certifiquen de la fabricació i l'exportació d'ampolles de blanquette procedents de la localitat de Saint-Hilaire, a l'Aude.

Per més informació:

AOC Limoux, Blanquette de Limoux 

Blanqueta de Limós Oc.
Blanquette de Limoux Cast.


_._

dissabte, 24 d’agost de 2013

Castres

Castres

Castres, nom oficial en francès, o Castras - en occità - és un municipi francès, al departament del Tarn (regió de Migdia-Pirineus). Els habitants de Castres es diuen els castresos (en occità castrés -esa, en francès castrais -aise). L'any 2005 tenia 43.300 habitants.

Castres

Castres és al peu de la Muntanya Negra, a una altitud de 172 metres sobre nivell del mar, a 45 quilòmetres al sud-sud-est d'Albi, i a 72 quilòmetres a l'est de Tolosa de Llenguadoc. Castres és recorreguda de nord a sud pel riu Agot, afluent del Tarn. Castres és travessat de nord a sud per l'Agot. Aquest riu està vestit per velles cases virolades de les quals el pesat passat històric es projecta sobre les seves aigües.

Més informació:
---

Musée Goya

Francisco de Goya
El Museu Goya (Musée Goya) és la principal institució cultural de la vila de Castres (França). El seu nom es deu a l'especial protagonisme del pintor Francisco de Goya a la col·lecció, i perquè tota ella s'ha enfocat cap a l'art espanyol. El museu és en un sector antic de Castres amb planols dissenyats per Jules Hardouin-Mansart, un dels arquitectes del Palau de Versalles.

Tot i que el museu existia des de 1840, va ser el 1894 quan el «Llegat Briguiboul» rebut per la vila va determinar la vocació hispànica de la institució. Briguiboul, un pintor i col·leccionista, admirador dels grans mestres espanyols, havia reunit nombroses obres de qualitat, entre elles tres de Goya.

El 1949, dos dipòsits del Louvre van confirmar l'esmentada especialització en art espanyol: una Verge de Bartolomé Esteban Murillo i un retrat de Felipe IV atribuït a Velázquez.

Aquest museu d'art hispànic ha continuat el seu enriquiment, especialment en els últims vint anys i s'ha convertit en una referència per a la història de l'art espanyol des de l'Antiguitat fins al segle XX.

.

Més informació:

Abadia de Saint-Benoît de Castres / catedral

Torre - campanar de Saint Benoît de Castres

Fundació

A Castres (Castras) s’hi va establir una comunitat benedictina al segle IX, tot i que hi ha autors que la fan més antiga i avancen la seva fundació fins el segle VII. Aquesta versió diu que l’establiment inicial era una mica apartat del lloc actual, i que quan es van traslladar, aquell monestir el va ocupar una comunitat d’agustinians.
La comunitat va prosperar gràcies a les donacions. Carles el Calb en 844 la va beneficiar amb privilegis; el comte Ramon I de Roergue amb més donacions el 960.

A Saint Benoît de Castres s’hi veneraven les relíquies de sant Vicenç, que es van perdre amb les Guerres de Religió, el fet de conservar aquelles relíquies va atraure durant molts anys devots i fidels a venerar-les.

Decadència 

Malgrat el desenvolupament que va tenir aquest establiment, l’any 1074 estava en decadència i fou unit a Sant Víctor de Marsella. Va patir els efectes de les confrontacions de la croada albigesa, més endavant de la Pesta Negra i de la Guerra dels Cent Anys.

La catedral 

A iniciativa del papa Joan XXII (1316-1334) el monestir de Saint Benoît de Castres fou convertit en catedral, el primer bisbe fou Adeodatus (1317-1327). Tot i això la comunitat benedictina va continuar al monestir i catedral i s’encarregà de l’elecció del bisbe, fins la seva secularització, el 1531. El bisbat fou suprimit el 1801.

Amb les Guerres de Religió, la ciutat era un feu protestant, la catedral va quedar greument afectada i es va haver de reconstruir entre el 1677 i 1718.

Els edificis 

D’aquella abadia en resta encara, a més de la darrera catedral, el campanar, en bona part romànic.

Font: Monestirs.Cat

.


_._