dilluns, 29 d’agost de 2011

Izaba, Santa-Grazi, Larraine, Otsagabia, Espartza Zaraitzu, Sartze, Igal, Bidankoze,...

29 d’agost de 2011. Sortim d'isaba després d'esmorzar, el destí i copilot em porten a trapassar la frontera amb França. Tot preciós, un espectacle de paissatge. Arriben a un llogaret, Santa Engracia d'Aquitaine (Sainte-Engrâce, Santa-Grazi, Sainte Engrace), una església-col·legiata incialment romànica que ha sofert diverses intervencions. Bonica, amb un cementiri davant l'entrada, és tot ple d'esteles discoïdals, d'antigues i de més recents.

D'aquí partim en direcció a Larrau (em sona que aquí hi passa el Tour de França alguna vegada). Durant aquest tram descobrim que hi ha grutes visitabes, intentem visitar alguna cosa que ens és impossible, ho deixem per una altra ocasió. ... Seguim

Pugem al port de Larrau! Algun ciclista entrenant i un parell de vaques "sueltes". Marededéu quina carretera! Enfilem la D26 (francesa) que a dalt del port empalma a la frontera amb la NA-2011. Boira pels descosits, no veig res i per poc no m'enporto un ciclista esbofegant i una vaca que era al mig de la carretera. Uns kms. que recordaré sempre. Ni el google.maps acosnella pasar-hi, sempre dóna rutes alternatives per entrar a la vall de Salazar.

Com sigui, aconseguim sortir de la espessa boira i tot és llum i color tal com anem baixant a la vall de Salazar i la Selva d'Irati. Un cartell que indica una ermita que feia anys cercava, la verge de la Muskilda!

Després a uns pocs kms. Otsagabia, preciós poble on reposem i refem forces amb un bon àpat.

Seguim la ruta fins a Güesa i Igal per anar dexant enrera la Vall de Salazar i tornar a entrar a la Vall de Roncal. Parada al poble de Erronkari (Roncal) i a Izaba a descansar.

Isaba (Izaba)

Agafem la NA-137 i a la frontera empalemem amb la D113 fins a Urdatx-Santa Grazi. Temps aproximat: 1 hora

Santa Engracia (Santa-Grazi)

Urdatx-Santa Grazi. Iparralde

Urdatx-Santa Grazi (en francès i oficialment Sainte-Engrâce) és un municipi d'Iparralde al territori de Zuberoa, que pertany administrativament al departament dels Pirineus Atlàntics (regió d'Aquitània). Limita amb les comunes de Ligi-Atherei, Hauze i Lanne-en-Barétous al nord, Arette a l'est, Larraine a l'oest i amb Navarra al Sud.
.
Col·legiata de Santa Grazi

El municipi d'-Urdatx-Santa Grazi està situat en el vessant nord dels Pirineus, en la vall del riu Uhaitxa. Es compon de dos llogarets: Sainte-Engrâce Caserne i Sainte-Engrâce Bourg, ambdós sobre la carretera departamental 113. L'ajuntament i l'escola es troben en el llogaret de La Caserne; l'església en el Bourg, a 5 km de distància. Sainte-Engrâce se situa sobre el itinerari GR 10, que recorre els Pirineus des del Mediterrani fins a l'Atlàntic sobre 870 km. Existeixen diverses senderes abalisades que conduïxen a la selva d'Irati, al canó d'Ehujarre i a les goles de Kakueta


Anomenada oficialment Urdaitx o Urdax fins a 1476, la seva història està estretament lligada a la de la seva església, única resta visible d'una col·legiata que va tenir gran importància durant l'Edat Mitjana per ser etapa del Camí de Santiago. L'origen de l'església es perd en la boira de la llegenda. Santa Engràcia seria una cristiana capturada a Saragossa en 303 quan es preparava a creuar els Pirineus per a unir-se al seu promès, un duc de Narbona. Martiritzada en la capital aragonesa, un lladre hauria robat el seu braç per a enterrar-lo sota un roure en les proximitats d'Urdax. Com en molts altres mites fundacionals, aquesta relíquia hauria estat descoberta després miraculosament per un bou, motivant la fundació de l'església. Una curiositat és que el roure era considerat un arbre sagrat per molts pobles de l'ntiguitat, la qual cosa podria indicar que l'església es va construir sobre un lloc sagrat precristià.


La més antiga referència ens indica que sota el bisbe Odó de Benac (1083 - 1101) existia a Urdaitx una col·legiata de 12 canonges. En 1085 el rei d'Aragó Sanç I d'Aragó i Pamplona es va apoderar de la regió i va posar la col·legiata sota control del monestir benedictí de Leyre a Navarra. A mitjan segle XII la Col·legiata de Santa Engràcia estava en el seu apogeu. Al costat de l'església s'estenia un hospital que acollia als pelegrins de Santiago. També es va convertir en lloc de romiatge per a les parròquies de Sola. La van visitar prínceps de Navarra, Aragó i Bearn.


Els moviments polítics d'aquesta zona dels Pirineus van ser provocant la decadència de la Col·legiata. En el segle XIV van ser els conflictes entre els reis d'Anglaterra i de França (Guerra dels Cent Anys), en el XV els enfrontaments entre francesos i castellà-aragonesos pel control de Navarra, en el segle XVI les Guerres de Religió que van assolar tot el regne de França. La relíquia de la santa va desaparèixer, les peregrinacions a Santiago pràcticament van cessar, l'hospital es va esfondrar. Amb la Revolució la Col·legiata va ser confiscada per l'Estat i venuda. Només quedava l'església. En 1841 l'església va ser classificada monument històric francès. Es va iniciar la seva restauració en 1983.
.

Patrimoni: L'església de Santa Engracia

Edifici romànic del segle XI. Planta rectangular, dividit en tres naus, amb la central més ampla que la resta. Cada nau acaba en un absis semicircular. Torre de campanar quadrada. Són destacables el portal i els 12 capitells historiats que adornen l'interior de la nau. No és segur que la posició actual de cada capitell sigui l'original, a causa de les restauracions successives. Llista de motius dels capitells:
  • Centaures llançant fletxes
  • Servidors tocant la trompa de caça
  • Naixement de Jesús
  • Les tres dones davant el sepulcre buit
  • Cristians devorats pels lleons (1)
  • Cristians devorats pels lleons (2)
  • Escena de música i ball (1)
  • Escena de música i ball (2)
  • Salomón rep a la reina de Saba
  • Animals diversos, el sentit de la composició no ens és conegut
  • Els Reis Mags camí a Betlem
  • Adoració dels Reis Mags (vegeu foto)

A l'exterior de l'església s'estén el cementiri del poble, en el qual es poden observar les esteles discoïdals típiques del País Basc.

 
64560 Sainte-Engrâce (Urdatx-Santa-Grazi. Aquitaine)
Localització: https://goo.gl/maps/prwXEwcer7E2


Larraine (Larrau)

Port de Larrau 1585 m.

Muskilda (Musquilda)

Musquilda y la Selva de Irati. Pertany a la Vall de Salazar


L'Ermita de Nostra Senyora de Muskilda, es troba situada propera a la població d'Ochagavía, al cim de la muntanya Muskilda a poc més de 1000 metres d'altura i enclavada en la vall de Salazar de la comunitat Foral de Navarra.

La construcció romànica data del segle XII,  i s'atribueix realitzada durant el mandat del rei Sancho el Fort (1194-1234). El conjunt es compon a més de l'ermita, d'una casa per a l'ermità i una altra per al capellà, tot aquest recinte està envoltat per una petita muralla de pedra.

 
El temple el constitueix una planta rectangular amb tres naus, la central amb volta de canó i les laterals amb un quart de volta, sostingudes per sis gruixudes columnes cilíndriques a la part inferior amb decoració de besants (mitges boles), formen aquestes columnes els arcs de separació entre les naus. A la part de la capçalera hi ha un retaule amb una inscripció de la seva realització en l'any 1642, en la fornícula central es troba la imatge de la Verge de Muskilda, patrona de la vall, d'estil romànic tardà o principi de gòtic i sobre ella una representació de l'Assumpció i un Crucificat.

Casa de l'ermità

El presbiteri es troba separat de la nau central per un reixa de ferro forjat del segle XV. Té una sagristia adossada a la part posterior de la capçalera després del retaule, segurament de reformes posteriors, les principals de les quals es van dur a terme durant el segle XVII. El primer tram de la nau central, després del presbiteri, posseeix unes pintures murals cobrint tota la seva volta.

A la part exterior es poden observar uns gruixuts contraforts en els seus murs laterals que marquen els quatre cossos en què es divideixen les naus interiors. L'edifici dues portes d'entrada orientades una a l'oest, de 1671 i una altra al sud, la principal, d'estil romànic amb quatre arquivoltes sostingudes per pilastres llises. Un tret característic és la torre de planta quadrangular amb una harmoniosa coberta cònica realitzada amb tauletes de fusta, -que reben el nom de «oholak» - pròpia de les construccions tradicionals de la zona. Hi ha un antic camí tradicional des de l'església de Sant Joan d'Ochagavía en el recorregut es troba les estacions d'un viacrucis.



Otsagabia (Ochagavía)

Otsagabia (en basc, cooficialment en castellà Ochagavía) és un municipi de Navarra, a la comarca de Roncal-Salazar, dins la merindad de Sangüesa. Limita amb Lekunberri (Baixa Navarra) (Baixa Navarra) i Larraine (Zuberoa) al nord, a l'est amb Itzaltzu i Uztarroze a l'oest amb Orbaizeta i Jaurrieta i al sud amb Ezkaroze.


Església de Sant Joan Evangelista d'Otsagabia

L'església conserva restes època medieval (segle XI) i dels segles XVI i XVII. En el seu interior hi ha 3 retaules d'estil renaixentista del segle XVI. També destaca el cor que conserva catorze cadires amb detalls i figures nues tallades en els reposa-braços i amb els respatllers llisos a excepció del principal. L'església conserva moltes peces d'orfebreria i alguns llenços com el de la Magdalena.

Espartza Zaraitzu (Esparza de Salazar)


Espartza Zaraitzu (cooficialment en castellà Esparza de Salazar) és un municipi de Navarra, a la comarca de Roncal-Salazar, dins la merindad de Sangüesa.

Sartze (Sarries)

Espantabruixes

Sartze (en basc, cooficialment en castellà Sarriés) és un municipi de Navarra, a la comarca de Roncal-Salazar, dins la merindad de Sangüesa. Està formada pels nuclis de població. Pertany a la Vall de Salazar
.
Àbsis de l'església San Martín de Sarries

Església San Martín de Sarries

Grata conversa i un bon record

Igari (Igal)

Parroquia de San Vicent Màrtir, a Igal, Güesa

Igari (Igal) - Gorza (en basc, cooficialment en castellà Güesa) és un municipi de Navarra, a la comarca de Roncal-Salazar, dins la merindad de Sangüesa. Està format per dos pobles:

Col·lecció d'esteles discoïdals




Parroquia de San Vicent Màrtir, a Igal, Güesa

Àbsis de la parroquia de San Vicent Màrtir, a Igal, Güesa



Bidankoze (Vidángoz)

Església de San Pedro Siglo XIV. Vidángoz-Bidankoze

Bidankoze (cooficialment en castellà Vidángoz) és un municipi de Navarra, a la comarca de Roncal-Salazar, dins la merindad de Sangüesa. Limita al nord amb Uztarroze, al sud amb Burgi, a l'est amb Erronkari i a l'oest amb Galoze, Gorza, Sartze, Ezpartza-Zaraitzu, Orontze i Ezkaroze.

Església de San Pedro Siglo XIV. Vidángoz-Bidankoze

Izaba (final de ruta)


_._

diumenge, 28 d’agost de 2011

Ansó

Ansó és un municipi aragonès situat a la província d'Osca i enquadrat a la comarca de la Jacetània. Al nord, limita amb la frontera francesa. a l'est amb els termes municipals Aísa, Aragüés del Puerto i Echo (tots tres província d'Osca). a l'oest amb Fago (Osca), Salvatierra (Saragossa), Garde, Isaba i Urzainqui (Navarra).


L'assentament i la colonització de la Vall d'Ansó data del segle IX. Podem trobar nombroses restes dels primers assentaments humans en diversos llocs del terme. Entre tots destaca el dolmen d'Agua Tuerta. Allà s'hi localitzen dos més; un a Escalé i un altre en el barranc d'Acué. També en la Loma hi ha la cista o llossa de la Sepultura, amb la creu que delimita Agua Tuerta i Guarrinza en el terme d'Echo. A Guarrinza, en el Mallo Blanco. En el Camón de las Fitas (anomenat popularment Puntal d'as mentiras) s'hi troba el túmul, dolmen i cromlec. També ni ha en el Camón largo. En les Foyas de Santa María, a el Puerto del Palo i en Añarón, hi ha d'altres monuments com els situats a Agua Tuerta. A L'Acherito existeixen quatre dòlmens situats al barranc del mateix nom i un altre en el Sabucar. Així mateix a Linza, a la Foya de los Ingenieros, es pot contemplar un grup de cinc dòlmens.

Sobre el tresat de la calçada romana; per ella els peregrins del Camí de Sant Jaume entraven en Espanya pel Puerto del Palo (en les Foyas de Santa María) baixant per la Vall d'Echo per fer una parada en el monestir de San Pedro de Siresa. Prenien el camí del Vedau per arribar a Ansó. Continuaven pel camí de la Canal fins al monestir de Cillas, seguint per Fórcala al mont de Berdún.

En el segle XII, la Vall d'Ansó es veu inscrit en el registre de la Corona d'Aragó. El 1272 és Jaume el Conqueridor el que concedeix el títol de Vila i els privilegis que posseeixen els ansotano, que han estat referendats pels seus successors. Fins a l'any 1830, Ansó i Fago formaven un sol municipi. En aquesta data Fago se separà constituint el seu propi ajuntament. Per reial orde del Ministeri de la Governació, l'11 de març de 1882 s'acordà repartir els aprofitaments forestals en 4/5 parts per Ansó i 1/5 per per a Fago.

L'església de Sant Pere

Portada plateresca de l'església de Sant Pere. Ansó

L'església de Sant Pere, construïda en el segle XVI, és na nau única amb planta de creu llatina i volta de creueria gòtica. L'entrada l'adorna una bella portada plateresca. Té com a titular a Sant Pere Apòstol, que presideix l'altar major. Aquest és barroc, del segle XVII, recobert de pa d'or, el que contribueix a ressaltar la seva bellesa. És de destacar l'arc rebaixat en la part baixa del cor, decorat amb motllures i adornaments. En la part nord està ubicat l'orgue, del segle XVII, que fou comprat a França i restaurat recentment (2014).

Dintre de l'església s'hi troben dos museus. En la planta baixa s'hi troba la sagristia, amb icones, imatges i orfebreria en or i argent (calzes, reliquiaris ...) dels segles XVII i XVIII barroc i rococó. Cal destacar l'amplia col·lecció de documents històrics pertanyents a l'arxiu parroquial. Especial atenció mereixen les pintures de sostre i parets, d’estil Pompeià, restaurades el 1995.

El vestit d'Ansó


El vestit d'Ansó, conservat fins als nostres dies, és un meravellós reflex de la cultura, religiositat, forma de vida i costums ancestrals de la població. La seva antiguitat es remunta al medieval, inclús a èpoques anteriors amb arrels iberes i celtes. Confeccionat amb matèries primeres pròpies del país, com la llana i el lli, cal destacar la gran varietat de vestits que hi ha per a cada moment i circumstàncies de la vida: festa, treball, consell, cerimònies religioses, des dels infants als adults, amb els seus peculiars complements. Tot això permet oferir la més distingida exposició que hom pugui imaginar.


Cada vestit va acompanyat d'una peculiar forma de pentinat femení anomenat churros o trenat; depenent de la cerimònia es cobrien amb mocadors de vistosos colors, mantellines blanques... Aquests vestits, com antigues relíquies que són, resten guardades en el museu parroquial i en el rober municipal. Dat l'interès que tenen per aquesta vila i el desig de donar-lo conèixer en tota la seva autenticitat, ha restat establerta des de 1971 la Fiesta de Exaltación del Traje Ansotano, en la que es poden contemplar en tot la seva esplendor, les vestimentes tradicionals vestides per la gent del llogaret.


Festa de Exaltación del Traje Ansotano. Aquesta Festa se celebra l'últim diumenge d'agost.

 








Més informació:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ans%C3%B3
http://www.anso.es

Localització:


 _._

Izaba, Ansó, Hecho, Siresa, Erronkari, Izaba,...

Izaba. Roncal-Salazar

Izaba (en basc, cooficialment en castellà Isaba) és un municipi de Navarra, a la comarca de Roncal-Salazar, dins la merindad de Sangüesa. Limita amb Uztarroze, a l'oest, Urzainki, Erronkari i Garde, al sud, Areta (Pirineus Atlàntics), al nord, i Ansó (Jacetània) a l'est. Està format pels barris de: Izarjentea, Mendigatxa, Barrikata, Bormapea, Burgiberria i Garagardoia.

Iglesia de San Cipriano de Izaba

Les localitats més properes són la resta de pobles que formen la Vall de Roncal: Uztárroz, Urzainqui, Roncal, Garde, Vidángoz i Burgui. A la província d'Osca la localitat més propera és Ansó i si creuem la frontera francesa ens trobem amb Arette. 

Més informació: Izaba

Ansó

Ansó és un municipi aragonès  situat a la província d'Osca i enquadrat a la comarca de la Jacetània. Al nord, limita amb la frontera francesa. a l'est amb els termes municipals Aísa, Aragüés del Puerto i Echo (tots tres província d'Osca). a l'oest amb Fago (Osca), Salvatierra (Saragossa), Garde, Isaba i Urzainqui (Navarra).
.
Ansotanos con traje tradicional

Per quasualitat ens troben amb la Festa de Exaltación del Traje Ansotano. Aquesta Festa se celebra l'últim diumenge d'agost. Veure àlbum d'imatges


Més informació: Festa de Exaltación del Traje Ansotano.

Hecho

Valle de Hecho (o Val d'Echo en l'aragonès de la vall) és un municipi aragonès situat a la província d'Osca i enquadrat a la comarca de la Jacetània


Al municipi, hi pertanyen les localitats de Siresa, Embún, Urdués i Santa Lucia.

És un dels municipis d'Aragó on l'aragonès, la llengua autòctona, manté viu el seu ús social en la varietat occidental local anomenada cheso, que és també el gentilici de la zona. L'única llengua oficial, però, és la castellana. L'aragonès cheso es distingeix d'altres dialectes aragonesos, entre altres coses, pel seu ús dels articles lo i la, que no contrauen darrere preposició, així com per algunes desinències verbals i l'ús del verb haber amb l'antic significat de "tenir".

 
Localització: https://goo.gl/maps/CSP5QMxrxTQ2
 

Monestir de San Pedro de Siresa
El monestir de San Pedro de Siresa

El monestir de San Pedro de Siresa es troba a la vall pirenaica d'Echo, a la població del mateix nom i dins el terme de Valle de Hecho, província d’Osca (Aragó).

Interior de San Pedro de Siresa

Més informació: Monestir de San Pedro de Siresa

Erronkari (Roncal)

Erronkari (cooficialment en castellà Roncal) és un municipi de Navarra, a la comarca de Roncal-Salazar, dins la merindad de Sangüesa. Limita amb : Garde, Burgi, Bidankoze, Urzainki, Izaba i Uztarroze. Es divideix en els barris d'Arana, Castillo, Iriartea, Iriondoa i San Juan.

Tomba de  Julián Gayarre. Obra de Mariano Benlliure

Cada vegada que he visitat aquesta població no he pogut evitar mai fer la visita al cementiri, per veure la Tomba de Julián Gayarre. Excel·lent obra obra de Mariano Benlliure.

Paseo Julián Gayarre,
13. Al final del passeig el cementiri reposa el mestre tenor Julián Gayarre

Al cementiri de Roncal (Navarra) es pot contemplar el conjunt monumental de gran bellesa. La mateixa reina Maria Cristina va voler evitar que la que es considerava la millor obra de l'escultor Marià Benlliure sortís de Madrid, però la voluntat de la família de Julián Gayarre es va imposar, i des de 1901 aquest sorprenent mausoleu cobreix la cripta subterrània en la qual descansen els restes del tenor navarrès.

Qui va ser Jualián Gayarre? https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli%C3%A1n_Gayarre
Fundación Julián Gayarre. Roncal
Concurs Internacional de Cant Julián Gayarre 

    1986José María Forqué va dirigir Romanza final (Gayarre) protagonitzada pel tenor Josep Carreras.

    Localització cementiri


    Izaba

    Final de trajecte, a descansar. Demà ben aviat toca ruta dura.



    _._