divendres, 30 de juny de 2006

Florència

Florència, tradicionalment Florença, (en italià Firenze)

Vista de Florència, segons un gravat del Liber chronicarum (1493). Imatge de Viquipèdia

Florència és, sens dubte, una de les ciutats amb major atractiu turístic d'Itàlia, i ha de ser el teu principal centre d'atenció a l'hora de planificar el teu viatge a la bonica regió de la Toscana italiana. 

Vista de Florència (Firenze)

Duomo Santa Maria del Fiore de Florència 

La basílica de Santa Maria del Fiore és la catedral de Florència, una de les obres mestres de l'art gòtic i del primer Renaixement italià. Símbol de la riquesa i del poder de la capital toscana als segles XIII i XIV, la catedral florentina, coneguda com el Duomo, és un dels edificis més grans de la cristiandat: té 155 m de llarg, 130 m d'ample (d'una banda a l'altra del transsepte) i 107 m d'alt, des de la base fins dalt de tot de la cúpula.


Hi destaquen sobretot la grandiosa cúpula de Brunelleschi i el campanar exempt del Giotto, de 82 m d'altura. També és digne d'esmentar-se l'adjacent baptisteri de San Giovanni, amb les famoses portes de bronze de Ghiberti. El conjunt format per l'església, el campanar i el baptisteri, al cor de la ciutat, conforma un dels joiells artístics i arquitectònics de Florència.
. 
Santa Maria del Fiore, la tercera catedral que es construïa a Florència, es va aixecar a l'emplaçament de l'anterior, Santa Reparata, incitats per la magnificència de les noves catedrals de Pisa i Siena. La va projectar Arnolfo di Cambio el 1294 amb la intenció de ser l'església catòlica més gran del món (si bé se'n va reduir el disseny original), i la primera pedra es va col·locar el 8 de setembre del 1296. Arran de la mort d'Arnolfo el 1302, les obres de la catedral es van alentir molt. El 1331, l'Arte della Lana (el gremi dels llaners) es va responsabilitzar de la construcció de la catedral i el 1334 van encarregar al Giotto la supervisió general de l'obra. La seva fita principal va ser el campanile (el campanar), però va morir el 1337. No fou fins al 1355 que es van reprendre els treballs dins la catedral, duts a terme per una sèrie d'aquitectes entre els quals Francesco Talenti, Alberto Arnoldi, Giovanni d'Ambrogio, Giovanni di Lapo Ghini, Neri di Fioravante i Andrea Orcagna. La nau es va cobrir el 1380, i el 1418 només faltava per completar la cúpula.  

Façana

La façana de la catedral es va tirar a terra entre 1587 i 1588 i va quedar despullada fins ben entrat el segle xix. El 1864 es va dur a terme un concurs per al disseny de la nova façana, que va guanyar l'arquitecte Emilio De Fabris amb el seu projecte neogòtic basat en el campanar adjacent i en els portals dels costats de la catedral, que combinava el marbre blanc, verd i rosa. Es va començar a bastir el 1876 i es va acabar el 1887. Les grans portes de bronze daten de 1899-1903.

La cúpula del Duomo de Florència 

La gran cúpula que al segle XV va construir Brunelleschi, i que va esdevenir una de les grans obres mestres del Renaixement.

Vista panoràmica de Florencia (Firenze)

La coneguda com Cúpula de Brunelleschi deu gran part del seu interès al fet que en el seu moment la seva construcció va suposar una gran fita arquitectònic. Va ser la primera cúpula octogonal de doble emparedat que es va construir sense necessitat d'instal·lar bastides. 

Amb anterioritat, al Duomo Santa Maria del Fiore havia una cúpula de fusta, la qual en 1419 es va decidir substituir. Per aixó es va convocar un concurs, el qual va guanyar Brunelleschi enfront del seu competidor Lorenzo Ghiberti, autor de les famoses Portes del Paradís del Baptisteri de Sant Joan. 

Després d'utilitzar un original sistema de construcció, i utilitzant maquinària dissenyada específicament per poder anar pujant les grans pedres i els quatre milions de maons utilitzats en la coberta, la Cúpula de Brunelleschi va ser construïda entre 1420 i 1437. 

Amb una amplada total de 46 metres, la nova cúpula del Duomo de Florència pesa 37.000 tones. Per a la seva construcció, Brunelleschi s'havia inspirat en la cúpula circular de doble emparedat del Panteó de Roma, construïda l'any 128.

La Cúpula de Brunelleschi està rematada amb una llanterna octogonal situada a la part alta de la mateixa, la qual va ser acabada de construir l'any 1461. Des del terra del Duomo fins a la llanterna de la cúpula hi ha 107 metres.

Frescos de l'interior de la Cúpula

Frescos de l'interior de la Cúpula de Brunelleschi el Duomo de Florència

A la cèntrica plaça del Duomo de Florència, en realitat et trobes tres edificis clarament diferenciats. D'una banda, la gran catedral Duomo, en la qual destaca en gran manera la gran Cúpula de Brunelleschi; la torre de l'Campanile, coneguda també com el Campanar de Giotto; i el Baptisteri de Sant Joan.

Campanile de Giotto

La seva creació es remunta al segle XIII, data del començament de la construcció de la nova catedral dirigida per Arnolfo di Cambio.

La seva posició és inhabitual, alineada amb el front de l'església, probablement a causa de la necessitat d'alliberar la zona posterior per a l'enorme cúpula prevista en el projecte d'Arnolfo di Cambio.

Després de la mort d'Arnolfo el 1302, el pintor Giotto di Bondone reprèn la construcció el 1334 com a mestre paleta i s'ocupa primer de la construcció de la base de la torre. El seu projecte global (mai realitzat) d'una altura de 110-115 metres, preveia un cim piramidal d'aproximadament 30 metres d'altura.

Mor el 1337, deixant l'obra per acabar i el seu nom a la torre.

Andrea Pisano continua els treballs, però mor també durant l'epidèmia de pesta negra del 1348.

La torre seria finalitzada per Francesco Talenti, que reprèn la construcció el 1349. Talenti li dóna la seva forma actual definitiva resolent el problema d'equilibri de l'edifici amb pilastres que permeten grans obertures.

Campanile de Giotto

 
El Baptisteri de Sant Joan.

Davant de l'imponent edifici de la catedral, coneguda com el Duomo, veuràs l'edifici octogonal del Baptisteri de Sant Joan.

El Baptisteri de Sant Joan

Els orígens del Baptisteri de Sant Joan es remunten a l'època dels romans, si bé sembla que el primer edifici octogonal que es va utilitzar com baptisteri es va construir entre els segles V i VI, sobre les restes dels murs romans. 

El Baptisteri de Sant Joan, al fons il Duomo e il Campanile

Va ser a principis del segle XVII quan es va aixecar l'actual edifici octogonal del Baptisteri de Sant Joan, el qual va ser construït en marbre i amb estil arquitectònic romà. El llum que corona l'edifici del baptisteri es va situar en l'any 1150.

Portes del Paradís del Baptisteri de Sant Joan de Florència 

El més destacat des del punt de vista artístic del Baptisteri de Sant Joan són les grans portes de bronze que se situen en les façanes sud, nord i est.

La primeres que es van aixecar ocupen l'actual porta sud. Andrea Pisano les va començar a construir en 1329 i va portar sis anys finalitzar els 28 panells amb imatges de la vida de Sant Joan Baptista. 

Les següents portes a construir-van ser les de la façana nord, i va ser Lorenzo Ghiberti qui va dedicar 21 anys per acabar-la. Aquesta gran porta de bronze realitzada a principis del segle XV mostra escenes del Nou Testament.  

Però les portes més famoses i destacades del Baptisteri de Sant Joan de Florència són les de la façana est, les anomenades Portes del Paraiso, que va construir Ghiberti, el que el va portar ... 27 anys, i en les quals es mostren escenes de l'Antic Testament.


Basílica de San Lorenzo

La Basílica de San Lorenzo és una de les esglésies més grans de Florència; està situada a la plaça homònima que és la seu del mercat al centre de la ciutat. És el sepulcre de tots els membres principals de la família Medici des de Cosimo de Mèdici, fins a Cosimo III. Possiblement, és l'església més antiga de Florència i és considerada la primera església plenament renaixentista. Quan va ser consagrada, el 393, estava situada fora de la ciutat emmurallada. Durant tres-cents anys va ser la catedral de la ciutat abans que la plaça bisbal oficial fos transferida a l'església de Santa Reparata.

San Lorenzo

La Sagristia Nova de la Basílica de San Lorenzo, és una de les obres mestres de Miquel Àngel com a arquitecte i escultor. Avui en dia forma part del museu de la Capella funerària dels Mèdici.

També té una escala i una biblioteca fetes per per Miquel Àngel sobre el claustre.

Més informació AQUÍ
Sagristia Nova de la basílica de San Lorenzo
Opera Medicea Laurenziana

Un incís ...

Ja que erem a la vora d'un lloc màgic, no vaig poder resistir la temptació de fer-hi una visita a:  Abacus, laboratorio di restauro e legatoria.

Com diuen a la seva web: "Libri in piena pelle di vacchetta conciata al naturale, interno in carta di Amalfi 100% cotone, cuciti a telaio". Feia anys que hi anava darrera d'aquestes joies pels meus "Apunts de Nit".

Apunts de Nit

El suport és paper 100% cotó. Fabriano model Ingres.
Mides 12,5 x 08,5 cm
Relligat i enquadernat an pell.
Llibreta confeccionada pel taller:
Abacus laboratorio di restauro e legatoria
+39 345 328 0318
Poggio alla Croce
Florence, Italy

http://www.abacusfirenze.com
https://www.facebook.com/ABACUS.Firenze
https://www.facebook.com/ritasparvieriabacus
 
Apunts de Nit

És tot un plaer poder treballar en una llibreta com aquesta. 

Apunts de Nit
 

Eglésia de la Santa Croce en Florencia

La Basílica de la Santa Creu, situada a la plaça homònima de Florència, és una de les esglésies més grans oficiades pels franciscans i una de les majors realitzacions del gòtic a Itàlia. És a la Piazza di Santa Croce, a uns 800 metres al sud-est de la catedral de Santa Maria del Fiore. El lloc, quan fou escollit, era una zona de marjal fora de les muralles de la ciutat. És coneguda com Il tempio dell'Itale glorie (el temple de les glòries itàliques), per les nombroses sepultures d'artistes emèrits, homes de lletres i de ciències que s'hi troben, com ara Miquel Àngel, Galileo, Maquiavel, Gentile o Rossini.

La Santa Creu és un símbol prestigiós de Florència, el lloc de trobada dels majors artistes, teòlegs, religiosos, literats, humanistes i polítics que van determinar la identitat de la Florència de la baixa edat mitjana i del renaixement. Hi trobaren hospitalitat cèlebres personatges de la història de l'església, com ara sant Bonaventura, o sant Antoni de Pàdua. Fou, així mateix, lloc d'acollida per als papes de Roma: Sixt IV, Eugeni IV, Lleó X, Climent XIV.

Entre els seus arxius es conserven testimonis de la construcció quotidiana, al llarg dels segles, d'un gran projecte amb els seus artífexs, recursos, objectius i dificultats.

Eglésia de la Santa Croce

L'edifici:La Basílica és l'església franciscana més gran del món. La llegenda diu que Santa Croce va ser fundada pel mateix Sant Francesc. La construcció de l'actual església, reemplaçant un edifici anterior, començà el 12 de maig de 1294, possiblement per Arnolfo di Cambio, i va ser fiançada per algunes de les famílies més riques de la ciutat. Va ser consagrada l'any 1442 pel papa Eugeni IV. El disseny de l'edifici palesa l'actitud austera dels franciscans. La planta és en creu egípcia o Tau (un símbol de Sant Francesc), amb 115 de llargada i amb una nau i dos corredors separats per línies de columnes octogonals. El sud de l'església era un convent, del qual romanen alguns edificis. 

Al claustre principal es troba la Cappella dei Pazzi, que va ser construïda per ser la sala capitular entre 1442 i 1446, essent finalitzada a la dècada del 1470. Filippo Brunelleschi (qui havia dissenyat i executat la cúpula de la Catedral) va participar en el seu disseny, que ha romàs rigorosament simple i auster.

En 1560, el cor es va retirar com a conseqüència derivada de Contrareforma i l'interior es va reconstruir per Giorgio Vasari. Com a resultats la decoració de l'església va patir danys i la major part dels altars que es trobaven adossats al cor es van perdre.

El campanile, (campanar) va ser reconstruït l'any 1842, reemplaçant l'anterior destruït per un llamp. La façana neogòtica de marbre, obra de Nicolò Matas, és de 1857-1863.

Font:  Viquipèdia


Gelateria Vivoli

Vivoli Gelateria

Una petita pausa sempre va bé i més en plena calor de l'estiu ... Fem una visita a la gelateria Vivoli, com diu l'anunciat de la seva web, la gelateria més antiga de Firenze i gosaria dir que una de les millors d'Itàlia.

Vivoli Gelateria. Via Dell'Isola delle Stinche, 7r - 50122 Firenze
A Facebook
Web oficial: http://vivoli.it



Seguim ...

Orsanmichele


L'església d'Orsanmichele (L'hort de Sant Miquel) concretament al carrer dels Calzaiuoli, entre la catedral i la plaça de la Signoria.


L'església d'Orsanmichele ocupa el mateix lloc on antigament (des del segle VIII) se situava el convent d'una comunitat de monges, l'església de la qual era dedicada a sant Miquel (San Michele in Orto); d'aquí l'origen del nom de la construcció actual. Més endavant, ja el 1240, hom va decidir aixecar en aquest lloc una llotja o mercat cobert per a cereals, moment en què es va enderrocar l'antiga església. Posteriorment, cap a finals de segle es va bastir una nova llotja, amb la intervenció d'Arnolfo di Cambio. En record de l'antiga església hom hi va disposar unes imatges de sant Miquel i de la Mare de Déu. Aquesta darrera fou considerada miraculosa i va aplegar molta devoció, hom la coneixia com la Madonna delle Grazie.

Aquest edifici va quedar destruït per un incendi el 1304 i hom el va substituir per una construcció provisional fins que entre 1336 i 1350 es va aixecar l'actual, amb la intervenció dels mestres Francesco Talenti, Neri di Fioravante i Benci di Cione. La voluntat dels promotors era aconseguir un lloc digne per a venerar la Madonna delle Grazie, a més de conservar convenientment el gra i la farina.

Inicialment la planta baixa era oberta com un mercat, però entre 1367 i 1404 Simone Talenti s'encarregà de tancar-la. En aquesta mateixa època es va sobrealçar l'edifici amb dues plantes més, amb finestrals més petits. El 1352 es va encarregar a Andrea Orcagna la construcció d'un tabernacle, la disposició digne del qual va portar al tancament de la planta baixa i el trasllat del mercat a un altre indret. Aquest tancament fou l'origen d'una nova església amb una planta poc habitual, ja que té dues naus. Els pisos superiors van continuar amb la seva funció de magatzem de gra fins al segle XVI.

El tabernacle d'Orcagna amb la Madonna delle Grazie, de Bernardo Daddi

De ben segur, la peça més important del mobiliari de l'església sigui el tabernacle (1352-1359) de marbre elaborat per Andrea Orcagna amb la finalitat d'acollir una taula de Bernardo Daddi que representa la Madonna delle Grazie (1347), que va substituir l'antiga pintura al fresc que es va perdre en in incendi.

Per saber-ne més .. AQUÍ


Piazza della Signoria

La Piazza della Signoria, és la plaça central de Florència. És la seu del poder civil amb el Palazzo Vecchio i és el cor de la vida social de la ciutat. Amb forma de "L", es troba a la part central de la Florència medieval, al sud de la catedral de Santa Maria del Fiore o Duomo i a poques desenes de metres del Ponte Vecchio i del riu Arno.

Gràcies als descobriments arqueològics efectuats a partir de 1974, s'ha pogut establir que la primera activitat a l'àrea de la plaça es remunta al neolític i que l'actual plaça constituïa una zona important de la ciutat romana, amb una instal·lació termal de l'època d'Adrià i una bugaderia de dimensions industrials veïna al teatre, sobre les restes de les quals es va construir el Palazzo Vecchio. Als segles IV i V les termes i la bugaderia van ser abandonades i tornades a utilitzar per a edificis pobres i activitat artesanal, mentre va ser construïda una gran basílica paleocristiana, de dimensions properes als 20x50 metres.

La piazza della Signoria. Pintura de Bernardo Bellotto (es veu l'església de San Romolo a l'esquerra.) Imatge de Viquipèdia
 
La basílica paleocristiana sembla haver-se mantingut en ús fins al segle VII i després va ser substituïda per una petita església (prop de 9x16 metres) dedicada a Santa Cecilia (datada al segle VIII i documentada al segle IX). Des del segle X es va iniciar el procés de reconstrucció urbanística que va conduir la definició d'un disseny medieval que després es va demolir per construir la plaça. Les excavacions arqueològiques han posat de manifest diverses torres, cases i restes de dues esglésies (Santa Cecilia i San Romolo) amb els seus respectius cementiris. Una làpida quasi a la cantonada de la Via Calzaiuoli recorda Sant Ròmul, bisbe i màrtir, més o menys on es trobava l'església.

La plaça va començar a assumir la forma actual prop de l'any 1268, quan les cases dels gibel·lins que eren a la zona van ser demolides pels güelfs victoriosos de la Batalla de Benevent, però sense que l'àrea tingués una impostació coherent i unitària, mentre que va ser només pavimentada l'any 1385. En la forma contemporània va ser construït el Palazzo Vecchio, en què la plaça es transforma en el centre de la vida política ciutadana, en antítesi amb el centre religiós de la Piazza del Duomo i la plaça per al comerç que era el Mercat Vell, on avui està la Piazza della Repubblica. Al segle XIV es va agregar la Loggia della Signoria per a les cerimònies públiques i el Tribunal de les Mercaderies, instituït per dirimir les controvèrsies de tipus civil i comercial.

Loggia de la Signoria, al fons Perseu (1545-1554), una (copia) de les obres cabdals de Benvenuto Cellini

Seu del poder civil, la plaça era també el lloc de les execucions públiques, de les quals la més famosa és la del 23 de maig de 1498, quan Girolamo Savonarola va ser penjat i cremat per heretgia (una placa a la plaça, enfront de la Font de Neptú, recorda aquest fet) al mateix lloc en el qual, amb els seus deixebles, havia funcionat la "foguera de les vanitats", cremant molts llibres (alguns incunables) religiosos, de poesia, vestits i d'altres objectes de luxe.

Les intervencions als segles successius van resguardar per damunt de tot el conjunt d'escultures, que culminen a l'època granducale amb la transformació de la Loggia de la Signoria en una espècie de museu descobert. La construcció de l'Uffizi a la meitat del segle XVI, crea una nova perspectiva en direcció al riu Arno. La plaça no queda exclosa del resanamiento del centre històric del segle XVIII, a l'àmbit del qual es van realitzar intervencions en estil "neo-renaixement", com el Palau de les Asseguradores, davant del Palazzo Vecchio.

Palazzo Vecchio (o de la Signoria), piazza della Signoria

Palazzo Vecchio

El Palazzo Vecchio ('Palau Vell') es troba a la Piazza della Signoria, a Florència (Itàlia). En el seu interior, el palau acull un museu on s'exposen obres de Bronzino, Miquel Àngel, Giorgio Vasari i d'altres.

Anomenat, en origen, palau de la Signoria, nom de l'organisme principal de la República florentina, va anar canviant de nom: palau del Priori o palau Ducal, segons els diversos governs de la ciutat.

La primera construcció s'atribueix a Arnolfo di Cambio, que la va iniciar el 1299 incorporant l'antiga torre de Foraboschi a la façana. Després de la mort d'Arnolfo, el 1302, el palau va ser acabat, per altres artistes, el 1314.

La forma exterior de l'edifici és la d'un paral·lelepípede i a la façana principal es troba la torre d'Arnolfo, un dels emblemes de la ciutat.

El 1400, la torre i el jardí interior van haver de ser reconstruïts, ja que corrien el risc d'ensorrar-se.

Entre les estances més importants, sobresurt el saló dels Cinc-Cents, la decoració mural del qual es va encomanar a Leonardo da Vinci (La Batalla d'Anghiari) i a Miquel Àngel (La Batalla de Cascina). Lamentablement, cap d'ambdues pintures es va completar i les parets van ser recobertes per altres artistes.

Entre 1540 i 1550, l'edifici va ser utilitzat com a residència de Cosme I de Mèdici, i s'anomenà aleshores palau Ducal.

Més informació AQUÍ
Google Art Project
Virtual Tour de Palazzo Vecchio

Pati interior del palau Vecchio


Galleria degli Uffizi

Palazzo Vecchio des de la Galeria dels Uffizi

La Galleria degli Uffizi és un palau de la ciutat de Florència que conté una de les col·leccions d'art més antigues i més famoses del món. Dividit en diverses sales creats per a les escoles i estils en ordre cronològic, les exhibicions de l'exposició d'obres del segle XII al segle XVIII, amb la millor col·lecció del món de les [obres [renaixement]]. feta per artistes que van des Cimabue a Caravaggio, mitjançant Giotto, Leonardo da Vinci, a l'interior s'allotgen algunes de les majors obres mestres de la humanitat, Michelangelo, Rafael, Mantegna, Tiziano, Parmigianino, Rubens, Rembrandt, Giambattista Pittoni, Canaletto i Sandro Botticelli. Més informació AQUÍ


Ponte Vecchio

El Ponte Vecchio ('pont Vell' en català) i els vells edificis que l'acompanyen formen la imatge més coneguda de Florència. La seua història es remunta a l'època romana, quan la via Cassia travessava l'Arno pel seu punt més estret (120 aC). Les crescudes del riu s'emportaven cada vegada el pont, i es reconstruïa cada vegada, ja que era l'únic pont que travessava el riu, fet que li atorgava una importància vital per a les comunicacions entre el vell centre i el barri d'Oltrarno. Això va ser així fins que, el 1218, es construí el pont de Carraia. La reconstrucció del 1345 és la que serveix de base al pont actual.

Il Ponte Vecchio sull'Arno. Firenze

El Ponte Vecchio, en el segle XIII, ja estava ocupat per locals de comerciants i artesans, a més dels blanquers que necessitaven l'aigua per al seu treball, i també hi abundaven els pescadors. Posteriorment, els carnissers s'imposaren al pont, i eren cada dia majors en nombre. La carn no venuda i les deixalles es tiraven directament al riu.

El 1565, Giorgio Vasari hi acabà la construcció de l'anomenat corredor (Corridoio Vasariano), que enllaça els Uffizi amb el Palazzo Pitti a través del Ponte Vecchio. El gran duc Ferran I expulsà el 1593 els carnissers del pont, per no poder suportar les olors d'aquests comerços que considerava vulgars. Volia evitar aqueix espectacle als visitants estrangers en el seu trajecte a la seu de la família granducal, el palau Pitti. Així, les carnisseries foren substituïdes per joieries i orfebreries, que encara hui dia continuen ocupant i caracteritzant el pont.

L'abril del 1944, fou l'únic pont de Florència que van respectar els nazis en retirada, per ordre expressa d'Adolf Hitler. El 1966, també es va salvar de les terribles inundacions que assolaren bona part de la ciutat.

El seu nom, pont Vell, el distingia del Ponte alla Carraia, construït originalment el 1218.


Palau Pitti

El Palau Pitti (Palazzo Pitti, oficialment i en italià) és un gegantesc palau renaixentista de Florència, Itàlia. Està situat a la ribera sud del riu Arno, a molt curta distància del Ponte Vecchio. L'aspecte de l'actual palau data del 1458 i era originalment la residència urbana de Lucca Pitti, un banquer florentí.

Palazzo Pitti

Va ser comprat per la família Mèdici el 1539 com a residència oficial dels grans ducs de la Toscana. En el segle XIX, el palau va ser usat com a base militar per Napoleó I, i després va servir, durant un curt període, com a residència oficial dels reis d'Itàlia. A principis del segle XX, el palazzo, juntament amb el seu contingut, va ser donat al poble italià per Víctor Manuel III; per la qual cosa, es van obrir les portes al públic i es va convertir en una de les més grans galeries d'art de Florència. Avui dia, continua sent un museu públic, però se n'han ampliat les col·leccions inicials.


San Miniato al Monte 

La Basílica de San Miniato al Monte es troba en un dels llocs més alts de la ciutat de Florència i és un dels millors exemples de romànic a tota la Toscana.

Sant Miniato

San Miniato va ser el primer màrtir de la ciutat. Probablement era un mercader grec, o un príncep armeni en peregrinació a Roma. Es compta que, arribat a Florència entorn de l'any 250, va començar una vida d'ermità, i que va ser decapitat durant la persecució anticristiana de l'emperador Deci. Diu la llegenda que, poc després de la seva execució, va marxar portant a la mà el cap tallat i va tornar a la seva cova d'ermità, al lloc on actualment s'erigeix la basílica, en el Mons Fiorentinus. El segle VIII es va aixecar una capella. La construcció de l'actual es va iniciar el 1013 sota els auspicis del bisbe Alibrando. Va començar sent un monestir benedictí, i el 1373 va passar a l'ordre cluniaciense, que l'habita fins als nostres dies.

Sant Miniato

La façana de marbre va ser probablement iniciada el 1090, si bé la part superior pertany sens dubte al segle XII. Es va finançar gràcies a una corporació de mercaders de llana (Arte di Calimala) que van ser els responsables del manteniment de l'església fins al 1288. L'àliga que corona la façana era el símbol emprat per aquesta corporación. El que actualment podem veure pertany a la reforma de Brunelleschi, que va mantenir la identitat medieval toscana a la seva obra.

Pantocràtor

El campanar es va iniciar el 1499 però va ser substituït el 1523, quedant inconclús. Durant el setge de la ciutat de 1523 va ser usat com a lloc d'artilleria.

Tomba de Sant Miniato

En el seu interior destaca la Capella del Cardenal de Portugal, construïda el 1473 per a allotjar la tomba del Cardenal Jaume de Coïmbra i d'Urgell, que caigué malalt a la ciutat, mentre es trobava de pas, en un viatge diplomàtic com a ambaixador de Roma. És l'únic cos que reposa a l'església.

Més

Per ajudar-te, aquí tens una llista de temes útils i visites recomanades a Florència publicats fins al moment en GUIES VIATJAR a ITÀLIA.

dijous, 29 de juny de 2006

Pistoia

Pistoia és una ciutat d'Itàlia a la regió de Toscana, província de Pistoia, amb prop de cent mil habitants.

Campanile

Pistoria fou el nom clàssic de la ciutat de Pistoia. Era una ciutat d'Etrúria a la part nord dels Apenins a la via entre Florentia i Lucca a uns 35 km de cadascuna. Fou una ciutat etrusca però no n'han quedat restes. Va passar als romans en època desconeguda i va esdevenir un municipi ordinari de segon ordre.

El 62 aC Catilina que tenia a les seves forces a Faesulae, es va entrar de què la conspiració que havia planejat havia estat descoberta i es va traslladar a Pistoia amb intenció de fugir pels Apenins cap a la Gàl·lia Cisalpina, però la retirada fou tallada per Metellus Celer, i per l'altre costat s'acostava el cònsol C. Antonius; Catilina va decidir enfrontar-se a aquest però fou derrotat completament a les muntanyes properes a Pistoria.

Pistoria és esmentada per Ammià Marcel·lí com una de les ciutats municipals del districte conegut per Túscia Annonària.

Al segle IV fou seu d'un bisbe. Va passar als ostrogots i als longobards, sota els que fou una de les residències reials temporals. Després del 774 va passar als francs i el segle IX va quedar dins el Regne d'Itàlia. El comú es va afermar al segle XII, adquirint el poder el 1177. Les muralles es van construir poc després. La ciutat fou de predomini gibel·lí, però el 1254 fou conquerida per la güelfa Florència.

El 1325 va ser ocupada pel gibel·lí Castruccio Castracani senyor de Lucca i Pisa, però va morir el 1328 i els güelfs florentins la van recuperar. El 1401 la ciutat va acceptar formalment el domini florentí. Des de llavors va romandre en poder de Florència i estats successors.

Al segle XVI fou fàbrica de pistoles, que van agafar el nom de la ciutat.

Ospedale del Ceppo

Pistoia, la petita Florència

Empetitida al costat d'altres ciutats amb més renom de la Toscana, Pistoia passa desapercebuda en la majoria dels circuits turístics. Però aquesta ciutat, elegida Capital de la Cultura el 2017 i situada entre Florència i Lucca, és una parada obligatòria i sorprenent. Començant pel conjunt monumental de la plaça del Duomo, un bon punt de partida per iniciar la visita. Precisament la catedral, originària del segle XI, està dedicada a la figura del bisbe San Zeno i alberga en el seu interior les relíquies de Sant Jacobo en un cridaner altar de plata i estil gòtic, obra mestra de orfebreía de Brunelescchi, que és només una mostra de la barreja d'estils que reuneix l'edifici d'origen romà.

Palazzo Pretorio

Al costat del Duomo i en el seu costat esquerre hi ha el Campanile, una torre d'origen longobardo de 67 metres d'altura i 200 graons, coronada per una cúspide del segle XVI. En el flanc dret se situa el Baptisteri de San Giovanni in Cort, l'altre edifici d'origen religiós que, en l'actualitat, ha perdut aquesta funció per convertir-se en un espai cultural. Com altres edificis similars, el Baptisteri de Pistoia s'aixeca sobre una planta octogonal i encara que data del segle XIII preval l'estil gòtic pisano bicromat de la façana, elaborada en marbre verd i blanc de Prato. Finalment, val la pena aturar-se al Palau dels Bisbes, aixecat sobre una arcada d'estil gòtic i en l'interior es poden conèixer les arrels etrusques i romanes de la ciutat.

Finalment, i abans d'assaborir Pistoia, cal veure la Piazza della Sala, l'altre cor de la ciutat. Aquí es desenvolupa una activa vida cultural i sòcial gràcies a la ubicació del mercat principal, botigues de gran tradició històrica i els nombrosos restaurants de la zona. Al centre de la plaça es troba "il Leoncino" un pou de marbre al voltant del qual té lloc el mercat ambulant des de fa segles. Igualment, aquí es troben el Palazzo del Podestà o de Justícia, i el Palazzo vaig donar Giano, seu del govern de la ciutat des de 1294. La Piazza della Sala és un magnífic lloc per prendre un capucchino a primera hora del matí o per obrir el gana degustant algun vi en algunes de les moltes enoteques que pots triar.

Palazzo del Comune

A la façana s'observa l'escut dels Medici i el cap del Rei Negre Musetto vaig Maiorca, mort per un capità de Pistoia al 1114. La part interior, està decorada per bells frescos del període Cinc-cents.

Fortezza de Santa Bàrbara de Medici


Catedral de Pistoia

La Catedral de Pistoia (en italià: Duomo di Pistoia o Cattedrale di San Zeno) és l'edifici religiós principal de Pistoia, situat a la Piazza del Duomo, al centre de la ciutat. És la seu del bisbe de Pistoia i està dedicada a sant Zeno de Verona.

Campanila, Baptisteri i Palazzo Pretorio

Probablement construïda al segle X, té una façana d'estil romànic, inspirada en altres esglésies de Pistoia (San Bartolomeo i San Jacopo). L'interior té una nau i dos laterals, amb presbiteri i cripta. Una restauració el 1952-1999 va tornar l'església a les seves línies originals.

Història

S'ha especulat que una catedral més petita podia haver existit a Pistoia a principis del segle V, ja que ja tenia un bisbe aleshores. Tanmateix, la ubicació d'aquest edifici és desconeguda: els llocs possibles són els de la catedral actual, de Pieve di Sant'Andrea o de San Pier Maggiore .

El primer esment d'una catedral data del 923. El 998 un diploma de l'emperador Otto III es refereix a un edifici paleocristià situat entre la "plaça de la catedral" (Piazza del Duomo) i la torre de vigilància de la ciutat. El 1108 la catedral va ser danyada per un incendi, probablement reconstruïda durant les següents dècades, ja que l'any 1145 es va dedicar un altar a Sant Jaume el Gran pel Bisbe Sant Atto. L'any 1202 un altre foc va tornar a danyar la catedral. El 1274-1275 els passadissos estaven coberts amb voltes i, en 1287, es va iniciar un nou altar. El 1298 hi va haver més dany causat per un terratrèmol. El 1336 es va col·locar una estàtua de Sant Zenó en el front oest, esculpida per Jacopo di Mazzeo.

Entre 1379 i 1440 es va reconstruir la façana amb la incorporació de tres nivells de galeries i un pòrtic. L'any 1504 Andrea della Robbia va ser l'encarregada d'emprendre la decoració de l' arquivolta (per la qual va crear un festí amb temes vegetals i, al mig, la cresta de l'Òpera de San Jacopo), del pòrtic i de la llençol amb relleus baixos sobre el portal central, que representen la "Mare de Déu amb el Nen i els Àngels". Va acabar les obres el 1505.

Catedral de Pistoia

En 1598-1614 es va enderrocar el cor medieval, es van modificar les capelles laterals i l' absis original va ser reemplaçat per una tribuna barroca superada per una cúpula dissenyada per Jacopo Lafri, mentre que el passadís principal estava cobert per noves voltes creuades. També es va emprendre la decoració de la tribuna Ceilng i es van afegir pintures a la mateixa zona i a la capella principal. L'any 1721 es va afegir una estàtua de sant Jaume el Gran, d'Andrea Vaccà, a la façana. Les finestres barulles medievals, substituïdes per finestres barroques, van ser restaurades entre 1952 i 1966, i es van eliminar les voltes sobre el passadís.

Baptisteri

Aquest baptisteri gòtic (s. XIV) va ser construït segons disseny d'Andrea Pisano. Octogonal i adornat amb un revestiment de franges alternes de marbre blanc i verd, està rematat per un fris d'elegants arcades cegues. El timpà de la portada principal (observi el petit púlpit) va ser esculpit pels fills d'Andrea Pisano, Nino i Tommaso. A l'interior, una subtil llum rosada il·lumina l'elegant pica baptismal, revestida de panells de marbre policrom i esculpida en 1226 per Lanfranco da Como.

Baptisteri

Interior

S'alça el paviment del presbiteri, on s'ubica la cripta a sota, mentre que la nau i els passadissos, separats per columnes, tenen voltes i cobertes de fusta, respectivament. El passadís dret va ser ocupat una vegada per la capella de Sant Jaume (San Jacopo), construïda pel bisbe Atto a mitjans del segle XII per albergar les relíquies de Sant Jaume procedents de Santiago de Compostel·la. L'altar de plata del sant es pot veure avui a la Capella del Crucifix.

Capella del Santíssim Sagrament

La Capella del Santíssim Sacrament (Capello del Santissimo Sacramento), que alberga el tabernáculo, també es coneix com la Capella de Sant Donato d'una pintura que retrata la Verge Enrontada entre Sant Joan Baptista i Sant Donat (c. 1475-1486 ), al mur de la dreta. La pintura havia estat encarregada d'Andrea del Verrocchio pels hereus de Donato de Medici i va ser iniciada per ell, però, deixada sense acabar, va ser completada per Lorenzo di Credi. El bisbe al costat de la Mare de Déu ha estat identificat com Sant Zeno. Al mig es troba l' Assumpció de la Verge de Giovan Battista Paggi (1590-1600), mentre que al costat de l'entrada es troba la tomba de Donato de 'Medici (1475), atribuïda a Antonio Rossellino.

Baptisteri

Capella del Crucifix

Aquesta capella conté l'altar de Sant Jaume, en xapa d'argila repujada, que es va traslladar aquí el 1953. Es va començar l'any 1287, quan Andrea di Jacopo d'Ognabene va ser l'encarregada de fer representacions de la Mare de Déu i el Nen per la retaguardia de l'altar, i, per a la part frontal, de les Històries del Nou Testament, Crist en Majestat entre Maria i Sant Jaume i Tres Contes de Sant Jaume, que va acabar el 1316. A més, va crear el Pace di Valentino, un orfebre Sienese algunes de les figures que envolten Santiago. [1] Giglio Pisano va executar la gran estàtua de plata que representava a St. James Enthroned (1349-1353), comissionada com a acció de gràcies després del final de la Black Death en 1348.

Les dues dependències laterals van ser executades per Leonardo di Ser Giovanni i Francesco Niccolai, amb Històries de l'Antic Testament i Històries de Sant Jaume, entre 1361 i 1371. Altres obres inclouen els Apòstols, Sant Eulàlia, el Bisbe Atto, Sant Joan el Baptista i Salome de Piero d'Arrigo Tedesco (1380-1390), un altre Crist en majestat amb Sant Antoni Abat, Sant Esteve i la cúspide de Nofri di Buto i Atto di Piero Braccini (1394-1398).

Filippo Brunelleschi va decorar la part davantera amb dos bustos de profetes (1401). Els altres costats van ser decorats per Piero d'Antonio da Pisa i Domenico da Imola.

Passadissos

Les obres del passadís sud inclouen:
  • Tríptic de Crucifixió entre la Madonna, Sts. Juan, Jerónimo i Jaume (1424), d'un artista desconegut.
  • Una còpia de l' Anunciació de Domenico Cresti.
  • La crucifixió preciosa (1274) de Coppo di Marcovaldo i el seu fill Salerno. Inclou sis panells amb la Captura de Jesús, Crist davant els sacerdots, la deposició, la deposició de Jesús al sepulcre, les tres maries al sepulcre.
  • Tomba de Cino Sinibuldi da Pistoia (1337), atribuïda a l' Agostino di Giovanni.

Les obres del passadís nord inclouen:
  • Monument del cardenal Niccolò Forteguerri, encarregat per Andrea del Verrocchio pel Consiglio Generale de Pistoia el 1473. Després de la mort de Verrocchio (1488), Lorenzo Lotti, conegut com il Lorenzetto, va acabar l'obra esculpint l'estàtua de la Caritat. Els detalls actuals i altres detalls es van executar el 1753.
  • Madonna delle Porrine, fresc del segle XIV per un artista desconegut.
  • Estàtua del papa Lleó XI, bisbe de Pistoia el 1573 (1618), també d'un artista desconegut.
  • Tomba del bisbe Federico Alamanni (1776), d'un artista desconegut.
  • Martiri de Sant Bartomeu, d'un artista desconegut (s. XVII).

Presbiteri

La volta del presbiteri està decorada amb frescos de Domencio Cresti, que representa al Pare en Glòria, la caiguda dels Àngels Rebels, la caiguda d'Adam i l' Anunciació (1602). L'òrgan és del 1793.

A l'absis es troba una pintura de Cristofano Allori que retrata la Resurrecció (1606-1610), al costat del qual es troben dues estàtues d'argila de Sant Ignasi i Sant Jaume (1609) atribuïdes a l'escola de Giambologna. A la dreta de l'altar major hi ha una Pentecosta de Gregorio Pagani (1602), mentre que a l'esquerra hi ha una Ascensió de Benedetto Veli (1606).

Salerno de Coppo va executar el fresc de la Mare de Déu i el nen a la pilastra de la nau (1475). A la dreta es troba un candelabro de bronze de Maso di Bartolomeo (1442), mentre que al passadís esquerre es troba el cenotafio del bisbe Gherardo Gherardi (1703) i, a la dreta, la tomba del bisbe Alessandro Del Caccia (1650) i monument funerari del bisbe Leone Strozzi (1695), ambdues per escultors desconeguts.

El púlpit va ser dissenyat per Giorgio Vasari (1560). Al costat de l'entrada dreta hi ha un graó esculpit atribuït al taller de Nicola Pisano.

Altres

La Capella del Judici Final alberga fragments d'un fresc de Giovanni da Ponte, que data del 1420-1425. Els fragments laterals de la paret han estat recentment identificats com una representació de Dante's Inferno.

La cripta és la de l'edifici romànic, i es va dividir inicialment en un espai central i lateral per columnes i tenia tres absis. Després de la construcció de la tribuna barroca, la sala central va ser destruïda i els laterals van enterrar. Després de la restauració dels anys seixanta, es van trobar dues capitals, fragments de columnes, fragments de frescos del segle XII i dues lloses de marbre de finals del segle XII.

La façana conté l'Arc de Sant Atte, amb tres relleus de marbre del 1337. Es pot veure la font baptismal, a un disseny de Benedetto da Maiano (1497), a l'esquerra de l'entrada principal. En el timpà sobre aquest últim també hi ha un fresc del segle XIII per un mestre desconegut del segle XIII, mentre que al costat de l'entrada dreta es troben els frescs de les virtuts de Bonaccorso di Cino (1347) i, a prop de l'entrada esquerra, la tomba del Bisbe Baronto Ricciardi (segle XIV).

Amb informació de Viquipèdia

Portal de la Diòcesi de Pistoia: pla de la catedral (en italià)
Història i descripció de l'edifici (en italià)

Edificis religiosos

Església de San Giovanni Fuorcivitas

L'església de San Giovanni Evangelista, coneguda com San Giovanni Fuorcivitas, és un important complex romànic al centre de Pistoia . El nom de Fuorcivitas recorda que l'església, en el moment de la seva fundació llombarda, estava fora del primer cercle de muralles.

L'edifici Longobard no va deixar rastre: el primer testimoni documental es remunta a l'any 1119, quan l'església va ser definida pel bisbe Ildebrando pràcticament en ruïnes (paene destructa). L'edifici actual probablement va començar poc després. Les obres van durar fins a 1344.



Els documents de la finalització del flanc nord (1323) i del costat absis cap a l'est (1344) estan documentats en els documents de l'Arxiu Episcopal de Pistoia.

L'edifici està orientat regularment, amb el costat septentrional, paral·lel a les parets desaparegudes, amb una gran evidència mentre el costat sud dóna al claustre , i la façana i l'absis són molt visibles, a causa dels edificis que gairebé toquen la fàbrica. Com a conseqüència, el flanc nord ha estat considerat sempre com la veritable façana i, de fet, porta el ric portal al centre amb el llinda esculpida i signada pel mestre Gruamonte que va retratar l' Última Cena (data de 1166 ). El treball mostra a Jesús a la taula amb onze apòstols, mentre que Judes es mostra a continuació davant d'ell, subratllant la seva estranya a la santedat del grup. Les figures es fixen i es repeteixen esquemàticament, amb els plecs rítmics de les estovalles que creen grans ones davant de cada personatge, semblant gairebé una prolongació de les togas.

Pica beneitera

El costat presenta una característica ornamentació del romànic de Pistoia, que imita el típic parapet del romànic Pisan , en files de petits arcs sobre pilastres o columnes amb petites finestres i pastilles inscrites als arcs, però realitzades amb una decoració blanca i verd dicroma (marbre i serpentina de Prato) que es torna tan espès per dominar òpticament el complex arquitectònic encara complex. L'església, reconstruïda d'aquesta manera, amb una única nau i un absis cap a l'est, va ser sotmesa a la Proposició de Santo Stefano di Prato , sota el mecenatge que va romandre al voltant d'un segle. Al final d'aquest període es va ampliar l'església, es va destruir l'absis, s'estenia el flanc nord i s'incorpora el costat nord del claustre. Així, va assumir el pla d'aula rectangular mono-rectangular que encara conserva avui.

El que queda del claustre del segle XII és l'únic exemple de Pistoia de construcció romànica amb pedres i maons mixtes: columnes de pedra, adornades amb capitells amb lleons i caps de bous, arcs de maó i parets planes.

Interior

Entrant a l'esquerra de l'entrada, a la paret septentrional se situa el grup de terracota de vidre blanc que representa la Visitación, de Luca della Robbia. Aquest és el primer exemple d'una ceràmica de terracota ben conservada realitzada al taller del Robbia amb la tècnica del vidre. Originàriament, les dues figures es van enriquir amb el daurat fred sobre el cabell i les robes. L'obra va ser encomanada el 1445 per la família Pistoia del Fioravanti i probablement es va col·locar en el costat oposat a l'actual. La separació del pedestal de les dues figures, que també es toquen entre si, un dispositiu tècnic per reduir el risc de fractura durant la cocció, fa que es vinculin els braços i la trobada de les mirades entre la Mare de Déu, que us convida a aixecar de nou St. Elizabeth aquest últim, genuflesse i pleading.

Pica beneitera

De gran importància és el pal de marbre (XII-XIII), al centre de la nau, amb les Virtuts del Cardenal, potser per Giovanni Pisano a la part superior, recolzades per les cariàtides de les tres virtuts teològiques, per a les quals s'ha proposat un alumne de la mida de Nicola Pisano. No hi ha falta d'aquells que atribueixen tot el conjunt a Nicola o a Giovanni.

El Pèrgam de Fra Guglielmo da Pisa es recolza contra la muralla sud, per la qual s'ha suggerit una col·laboració d'Arnolfo di Cambio. Construït el 1270, inicialment es va col·locar al presbiteri romànic, desmuntat el 1625 i reposicionat en la seva posició actual ( 1778 ). Les escultures d'alt relleu de marbre d'Apuan es van destacar en un fons de vidre policromat parcialment conservat. Els evangelistes es representen (a les cantonades de la caixa i al mig del llarg) i Escenes de l'Evangeli . Els dos lleons, situats paral·lelament a la nau l'any 1778, van tornar a la seva posició original el 1947.

Entre les pintures, a la paret esquerra del presbiteri, hi ha el políptic de Taddeo Gaddi pintat el 1350-1353 que representa la Mare de Déu amb el Nen i els sants Jacopo, Giovanni Evangelista, Pietro i Giovanni Battista. Per sobre de les figures principals, hi ha altres figures de sants a mitges columnes gòtiques i espirals, i a la cimasa l' Anunciació en una finestra de cucuronada superada per la figura del Pare Etern inserit en un marc polilobat. De 1307, es troben els frescos amb Històries de la Passió en el cor, atribuïdes al Mestre de 1310 .


Església de Sant Bartomeu a Pantano

Església de Sant Bartomeu a Pantano

L'església de San Bartolomeo de Pantano és un dels edificis sagrats més antics de Pistoia. Construït a la zona on la llera del torrent s'ha desplaçat al llatg dels anys, deu el seu nom al "fang" de la zona. Alguns documents donen fe de la construcció de l'edifici a instàncies del metge londinenc Gaidoaldo, entre el 726 i el 764. Molt interessant és el naixement de la tradició de la unció dels nens el dia de la celebració de Sant Bartomeu.


Sembla que els cànons de Laterà, de l'Ordre de Sant Agustí, també conegut com Rocchettini, desitjaven, amb aquesta pràctica, eliminar les tragèdies dels esperits dels infants. En els últims temps, també s'ha afegit una unció contra malalties de la gola. L'edifici de l'església de San Bartolomé, tal com podem admirar avui, reflecteix els projectes encomanats pel bon previ l'any 1159. Molt bonic és l'efecte bicolor obtingut a la façana, una de les característiques del romànic de Pistoia. Del romànic s'han conservat moltes escultures i un llinda a la façana, que representa l'incredulitat de Tomàs, datada l'any 1167.

Púlpit di S. Bartolomeo

Els diversos canvis que s'han produït al llarg dels segles han canviat de manera important l'interior de l'edifici. Una restauració realitzada durant el segle passat ha estat orientada a l'eliminació d'algunes d'aquestes modificacions, per apropar l'edifici al màxim a la seva aparença original. Una de les intervencions més importants és la restauració del pis de pesto pesto i la reobertura de les finestres lancetes montades. Com sol passar en les restauracions, han sorgit petjades de frescos coberts. Precioses són les obres conservades a l'interior de l'edifici, incloent un crucifix, complexos escultòrics i diverses pintures antigues.

Interior de San Bartolomeo in Pantano


Pieve di Sant'Andrea
Fundada segurament al segle VI, originalment tenia dimensions molt més petites, però només de longitud: quan a la segona meitat del segle XII, de fet, es preparava per assumir les formes actuals, l'amplada no es modificava, que dona a l'edifici aquest particular impuls vertical que encara constitueix una part no indiferent del seu encant.

Púlpit de Giovanni Pisano

La decoració de la façana, amb una cara de marbre de dos tons, típica de les esglésies romàniques de Pistoia, però caracteritzada per una influència pisana incisiva, es va realitzar, també a la segona meitat del segle XII, per Gruamonte juntament amb el seu germà Adeodato. repertori escultòric i en particular l' arquitrau del portal mitjà: aquí podem veure el Viatge dels Reis Mags, una iconografia bastant rara en un context similar i potser explicada pel fet que l'església donava a la via Francigena, una de les més importants peregrinacions medievals. Les capitals historiades són obra del mestre Enrico, mentre que l'estatueta amb l'efígie de Sant'Andrea la lluna de dalt és deguda a la intervenció una mica més tarda, ja experimentada en les formes de Giovanni Pisano.

Púlpit de Giovanni Pisano

A finals del segle XV es va completar la part superior de la façana i de vegades cobrint la nau central; el 1506 Bernardino del Signoraccio va ser l'encarregat de frescar la conca de l'absidal amb les parets subjacents, una decoració de la qual avui només queda la part central amb Déu Pare en l'ametller recolzat per quatre àngels, el primer d'una sèrie d'intervencions que es van veure implicades durant la primera meitat del segle les principals botigues artesanals de Pistoia: en aquells anys van treballar a Sant'Andrea Gerino Gerini, el seu germà Giovan Battista Gerini , Giovan Battista Volponi , anomenat " El Scalabrino", potser Sollazino i Bernardino Detti . A la XVII e segle , per iniciativa del rector Bartolomeo Cellesi , els altars es van afegir al llarg de les naus i els van encarregar per Cristofano Allori i el genovès Girolamo Scag.

Interior de l'església



Església de San Paolo

L' església de San Paolo és una església de Pistoiese del segle X dedicada a Sant Pau.

L'estructura original data del segle X, però només al segle XII l'edifici va començar a prendre les formes actuals. L'exterior manté inalterables les característiques del gòtic toscà, mentre que l'interior, amb un únic passadís auster i deslligat, va sofrir grans reformes als segles XVII i XIX, fins que el foc va destruir l'òrgan i el sostre el 1895, perjudicant molts mobles.

Entre les obres, el fresc amb Sant'Agata i Sant'Eulalia, de Gerino Gerini ( 1520 ); al front, un crucifix del segle XIV usat per processons penitencials. A la Sagrada Conversa de Fra 'Paolino ( 1528 ) es pot reconèixer l'efígie de Savonarola sota l'aparença de Sant Pere el màrtir. A la sagristia, alguns frescos del segle XV han sortit a la llum.

Façana de l'església de San Paolo

L'església primigènia, fora de les parets, del primer cercle, estava orientada amb la façana que donava a la llavors Via della Spada, avui la Rosa. L'expansió va començar en 1136, amb l'extensió cap al sud i l'ocupació de l'espai fora de la porta de Caldatica. A sobre del portal es tallen al baix relleu Moises David. A la façana, a la dreta del portal, dos arcs de pedra tenen l'escut dels Banchieri (família), l'edifici del qual estava situat a la part posterior de Via Amati.

El vidre darrere de l'absis va ser reemplaçat als anys noranta del segle XX amb una obra de l'escultor, pintor i ceramista Umberto Buscioni que representava la conversió de Pau . El 2011, de nou del mateix artista, es van afegir quatre finestres que representaven les quatre parts del dia: alba, matí, tarda i nit. Cada finestra conté una flor "mística" que recorda les virtuts de la Mare de Déu. L'elecció d'aquest tema per a les finestres també es relaciona amb els quatre espais horaris (també dividits en funció de les quatre parts del dia) durant el qual, a la capella lateral de l'església, es produeix l' Adoració eucarística perpètua , en que els fidels s'alternen en l'oració dia i nit, tots els dies de l'any sense interrupcions. La capella, una sala interior a la base del campanar, va ser utilitzada originalment per la campana per propulsar les campanes de l'església. Encara hi ha alguns fragments de decoracions que es remunten al voltant del 1700 .


San Pier Maggiore

Accés al Liceo Artistico Pistoia "P. Petrocchi" a l'esquerra

San Pier Maggiore és un estil romànic, antiga església catòlica de Pistoia. L'església és notable per les seves decoracions polícromes exteriors, un dels últims exemples de la ciutat.

L'església probablement data dels temps de Lombard . Va ser engrandit el 1086 i novament el 1124, rebent el seu aspecte actual el 1263. L'arquitrau del portal central s'atribueix al taller de Guido da Como, i representa un "Jesús donant les claus a Sant Pere, amb la Verge i els Apòstols". La façana conserva l'aspecte romànic original i, com l'església de San Bartolomeo de Pantano, es divideix en cinc compartiments amb decoració bíclica.

Portalada de San Pier Maggiore, Pistoia

El 1640, l'interior va ser en gran part restaurat i enriquit amb decoracions d'estil barroc. Avui l'església està desconsecrada, i l'antic convent actualment alberga l'Institut Estatal de les Arts. En el matronaeum s'exhibeix el treball de l'escultor Pistoiese Andrea Lippi.


Altres
  • Les muralles del segle XIV. Originàriament eren quatre portes, Porta al Borgo, Porta San Marco, Porta Carratica i Porta Lucchese, totes elles demolides a principis del segle XX.
  • Ospedale del Ceppo (segle XIII).
  • Palazzo Panciatichi.
  • El monument en honor dels brasilers (soldats i pilots) morts en acció durant la campanya italiana de la Segona Guerra Mundial.
  • L'Alcàsser de Santa Bàrbara de Medici, construït al principi en 1331 pels florentins, però destruït pels ciutadans Pistoiese en 1343. Va ser reconstruït per ordre de Cosimo I de Medici des de 1539, i posteriorment ampliat per Bernardo Buontalenti. Va sostenir un sol setge per part de les tropes de Barberini en 1643, abans de ser desarmat pel Gran Duc Leopold Leopold el 1734. Posteriorment va ser utilitzat com a caserna i presó militar, mentre que avui serveix com a escenari per a espectacles de cinema durant l'estiu.
Fortezza de Santa Bàrbara de Medici
Més informació:

Comuna de Pistoia
Pistoia Blues Festival
Visita virtual de la ciutat


Il Liceo Artistico Pistoia "P. Petrocchi"



Claustre del Liceo Artistico Pistoia "P. Petrocchi"

 Claustre del Liceo Artistico Pistoia "P. Petrocchi"
 -
Claustre del Liceo Artistico Pistoia "P. Petrocchi"

Vistes des de l'aula


Amb el campanile de fons

Vam tenir l'ocasió de vistiar Il Liceo Artistico Pistoia "P. Petrocchi", tot un plaer fer-ho de la mà d'alguns professors de la plantilla. Llàstima que era en època de vacances i no vam poder veure l'activitat cotidiana. Tot i que vam poder veure la tasca que s'hi realitza. Molt enriquidor.
San Pier Maggiore.
http://liceoartisticopistoia.gov.it
https://www.facebook.com/liceoartistico.pistoia
https://twitter.com/LiceoArtPistoia

Vistes des de l'aula

Galleria Vittorio Emanuele

Avui Cinema Eden (anteriorment Galleria Vittorio Emanuele) és un edifici situat a Via degli Orafi 54 a Pistoia.


Història

La galeria Vittorio Emanuele, que més tard es va convertir en el cinema Eden, va ser encarregada pel comerciant Antonio Lavarini, originari d'Ornavasso (Verbania, Piemont), a principis del segle XX i inaugurat el 29 de desembre de 1912 . Les cròniques de l'època recorden amb orgull l'esdeveniment, fruit del treball d'empreses i artistes de Pistoia. A l'interior, les pintures del sostre són d'Ugo Casanova, la decoració de les parets de Flori, mentre les obres de fusta són comissariades per l'empresa Paglianti, i les de ferro forjat i de fosa són subministrades per la signatura Michelucci. Els detalls ornamentals de la façana estan dissenyats, segons Carlo Cresti, del mateix dissenyador Pilo Becherucci i dissenyat per Alfredo Michelucci.

La construcció de la galeria satura els últims espais lliures dins del bloc entre Via degli Orafi i Piazza Santo Spirito. El pati interior desapareix i l'antic carreró de Corte Vecchia queda tancat (restes romanen al carreró actual de Pollo) que va tallar l'àrea en dos connectant Via dell'Abbondanza amb Via della Posta Vecchia.


L'entrada es va ubicar originalment al centre de la façana i l'edifici es va duplicar com a galeria d'exposicions i teatres per a espectacles i espectacles de cinema. El desplaçament de la cabina de projecció des del primer pis fins a la planta baixa ha conduït posteriorment al tancament de l'entrada del carrer, que es troba a l'edifici adjacent. Únicament com a sala de projecció, la galeria va tancar definitivament l'activitat l'any 1988 . Després d'un període d'abandonament després d'aquesta data, que condueix al deteriorament progressiu de la decoració interior i exterior, l'edifici està sotmès a una restauració integral dels arquitectes Antonio Principato, Maria Cristiana Gismondi, Andrea Nannini i Paolo Rafanelli, que va acabar l'any 2000 .

Més info: https://it.wikipedia.org/wiki/Cinema_Eden

-.-
-.-