dijous, 28 de desembre de 2006

El castell de Sibirana

Les Torres Sibirana i Santa Quitèria

El castell de
Sibirana, o simplement Sibirana (o Sibrana), és el nom amb el qual es coneix a un despoblat del que tan sols es conserva un castell i una església (l'ermita de Santa Quitèria), tots dos en estil romànic aragonès.
El lloc es troba al terme municipal d'Uncastillo (província de Saragossa). Es troba a 12 km de Uncastillo ia 10 km de Luesia.

Es pot arribar a Sibirana per una pista que des de Luesia arriba al pou de Pígalo, deixant la pista prop de Pígalo per un camí que avança en direcció nord-oest. També es pot accedir a Sibirana des Petilla d'Aragó a través del sender de gran recorregut (GR) que des Sos del Rei Catòlic arriba al castell de Royta, a través d'un camí interessantíssim des dels punts de vista històric, natural i paisatgístic. 
.
Video de Posada La Pastora i Uncastillo 


Possiblement el millor vídeo que hagis vist fins ara d'Uncastillo i Posada La Pastora. 
.
Imatges del conjunt medieval, del Castell de Sibirana, del Pou de Pigalo a Luesia i l'aqüeducte romà dels Bañales.

I, per descomptat, de Posada La Pastora en el seu 15 Aniversari.

L'hi hem robat, així, descaradament. Espero que no li importi gaire. En tot cas prometo tornar-lo

Les Torres Sibirana i Santa Quitèria

Pozo Pigalo

Ja que hi sou, uan visita al pou Pígalo que si hi ha hagut pluges segur que està força bonic




Luesia

Luesia és un municipi d'Aragó situat a la província de Saragossa i enquadrat a la comarca de Las Cinco Villas.
.
Castell de Luesia

Té relació amb Catalunya, ja que alguns dels seus habitants van emigrar-hi al segle XX, destacant la població de Vilassar de Mar, on hi trobem cognoms provinents d'aquesta població aragonesa com Loire o Alegre. Descendents d'aquests emigrants tornen a la població per festes i vacances

Esglèsia de Sant Salvador de Luesia

 
Vistes de l'església de Sant Salvador i castell de Luesia
_._


_._ 

dimecres, 27 de desembre de 2006

Luesia

Luesia

Luesia és un municipi d'Aragó situat a la província de Saragossa i enquadrat a la comarca de Las Cinco Villas.

Castell de Luesia

Té relació amb Catalunya, ja que alguns dels seus habitants van emigrar-hi al segle XX, destacant la població de Vilassar de Mar, on hi trobem cognoms provinents d'aquesta població aragonesa com Loire o Alegre. Descendents d'aquests emigrants tornen a la població per festes i vacances

Esglèsia de Sant Salvador de Luesia
.
Vistes de l'església i castell de Luesia

Al costat sud de la torres es va edificar en el XII una església de tres naus i tres absis de notable altura i amb cripta sota la seva capçalera, dedicada a Sant Salvador. Lamentablement en el XVI per encàrrec de l'arquebisbe D. Hernando d'Aragó, va ser replantejada i modificada de tal manera que de la primitiva estructura prou feines en queda una part de la seva capçalera, molt malmesa; i els murs sud i oest, aquest últim amb una magnífica portada del taller del Mestre d'Agüero.
 
Castell de Luesia

Castell de Luesia

Aragó,
un regne en formació a la fi del segle X i principis del XI, necessitava protegir les seves fronteres contra les ràtzies o atacs musulmans i contra les agressions d'altres regnes, a més d'assegurar els territoris conquerits. La línia defensiva que es va crear, a la zona coneguda com Extremadura dels Arbas, permetia controlar les vies de comunicació i l'accés a les valls, mantenint segures les fronteres de l'incipient regne. Les fortificacions de Biel, Luesia, Sibirana i Uncastillo formaren una franja defensiva que va permetre protegir el territori d'Aragó, fonamentalment els camins de nord a sud que seguien el curs dels rius: el Arba cap a la vall d'Onsella i el riu Aragó. La posició estratègica de les Cinco Villas, entre Navarra, l'Ebre i Osca, va determinar la construcció en els seus pobles i altells d'abundants castells, forts, de bona qualitat.


Font:
.
_._

dimarts, 26 de desembre de 2006

Biel

Biel

Vistes de Biel

Ens trobem a Biel, si no l'heu reservat, correu a demanar taula a Bar-Restaurante El Caserio - Calle Mayor, 17 Telèfon 976 66 90 83. - 50619 Biel. Fins hi tot hi trobareu Vermut de Reus! i menjareu molt bé, us ho ben asseguro. Ah! i de postres les croquetes de xocolata, divines!


O abans o després de dinar visita obligada al poble de Biel...

Biel (durant un temps conegut com a Biel-Fuencalderas) és una localitat i municipi d'Aragó, en la comarca de les Cinco Villas, en la província de Saragossa, situat a la vora del riu Arba de Biel, pertanyent al partit judicial d'Eixea (Ejea)al nord-oest de la província de Saragossa, a 96 km de Saragossa.

Castell de Biel

L'any 1998, per pura casualitat, va aparèixer l'abric de Peña 14, situat a un quilòmetre de la localitat de Biel, al costat de la carretera. L'excavació de Peña 14 es va realitzar en els estius de 1999 i 2000 i van aparèixer restes importants que van permetre datar presència humana en aquesta cova des de fa deu mil sis-cents anys fins al cinc mil abans Crist. El que quedava era el fons de la mateixa, que s'havia destruït en fer la carretera entorn de l'any 1920. Aquests primitius habitants de Biel eren depredadors i vivien del que la naturalesa els proporcionava. La situació geogràfica de la cova, orientada a l'est i al costat del riu Arba, era la ideal, en un zona de mitja muntanya rica en vegetació i en fauna per la seva subsistència.


Les primeres notícies del castell de Biel són de l'època de Sancho III el Major de Navarra, encara que el seu primer propietari conegut va ser Blasco Orioli, entre 1042 i 1051. Ja en el tron, Sancho Ramírez, rei d'aragonesos i pamplonesos, el va entregar de dot a la seva esposa Felicia de Roucy, amb la qual es va casar en 1071. A partir d'aquesta data, el castell apareix citat com Palau del Rei, del qual seran propietaris successivament els seus fills Fernando i Alfonso. El call de Biel, a les altes Cinc Viles (Saragossa) és la segona en importància, després de la de Ejea. Totes dues estan entre les vuit més importants d'Aragó. Més de la meitat de la població de Biel era jueva a principis del segle XV mentre que a la resta d'Aragó o d'Espanya cinc de cada cent habitants eren jueus. Els jueus, a més de dedicar-se a l'agricultura, eren mentalment artesans, sobretot de la pell (pelliceros, sabaters) i del teixit (teixidors, sastres).

Vistes de Biel

Font: http://www.turismodezaragoza.es/provincia/pueblos/biel.html 

_._

dissabte, 1 de juliol de 2006

Pisa

Pisa és una ciutat italiana situada prop de la desembocadura del riu Arno, a la Toscana.

La ciutat

La ciutat és coneguda sobretot per la seva torre inclinada, en realitat el campanar exempt de la catedral. Acull la Universitat de Pisa des del segle XIV, que actualment té uns 50.000 estudiants. Galileo Galilei, ciutadà de Pisa, ha donat nom a l'aeroport de Pisa, aeroport internacional de la ciutat, el més important de la Toscana. Pisa és, a més, un nus ferroviari per als trens provinents de Roma i que es dirigeixen cap al nord (Gènova, França, plana del Po) o cap a Florència.

La catedral de Santa Maria Assumpta. Piazza dei Miracoli.

Història

Pisae (transcrit Pises, però coneguda com a Pisa) és el nom clàssic de la ciutat actual de Pisa. Fou una ciutat d'Etrúria a la riba nord del riu Arnus (Arno). Com a ciutat etrusca, res no es coneix de Pisae i les restes trobades són minses. Els pisans van lluitar sovint contra els lígurs i, dins la confederació etrusca, eren un poder marítim important i probablement practicaven la pirateria.

La primera vegada que apareix a la història és el 225 aC, quan el cònsol Gai Atili Règul va desembarcar al seu port amb dues legions, procedent de Sardenya, i amb aquest exèrcit va atacar i derrotar els gals en la Batalla de Telamon. Així, en aquell any, Pisae ja era aliada de Roma. El seu port fou molt utilitzat pels romans. D'aquí va sortir Publi Corneli Escipió Africà cap a Massàlia al començament de la Segona Guerra púnica el 218 aC, i aquí va tornar en saber que Anníbal Barca ja havia creuat els Alps.

Més tard, la guerra amb els lígurs la va convertir en la plaça forta romana a la zona fronterera amb Ligúria. El 193 aC, fou inesperadament atacada per un exèrcit de quaranta mil lígurs i va quedar assetjada, i fou rescatada pel cònsol Minucius; el territori fou assolat pels lígurs diverses vegades.

Bandera de Pisa
El 180 aC, els pisans van convidar Roma a establir una colònia al seu territori, cosa que es va portar a efecte gaudint la colònia del dret llatí.

Al segle següent, i com totes les colònies de dret llatí, la Lex Julia la va convertir en municipi romà. August hi va enviar un nou cos de colons. En aquest temps, portava el nom de Colonia Obsequens Julia Pisana. Va conservar la seva importància durant tot l'imperi.

El seu port era Portus Pisanus, del qual estava a uns 15 km, probablement Livorno o un establiment desaparegut a la desembocadura del riu Arno. Tenia unes aigües minerals que són els moderns Bagni di San Giuliano, a uns 6 km al sud.

A l'edat mitjana, la República de Pisa era una de les repúbliques marítimes d'Itàlia juntament amb la República de Venècia, la República de Gènova i la República d'Amalfi. El seu apogeu tingué lloc durant els segles XII i XIII, i arribà a controlar, com a ciutat estat, alguns territoris de l'illa de Sardenya. El 1284, fou derrotada per Gènova en la Batalla de Meloria, de la qual mai s'acabà de recuperar. El 1406, passà a estar sota sobirania florentina i perdé definitivament la independència després de la ser presa per Angelo Tartaglia i Muzio Attendolo Sforza. Va pertànyer al ducat de la Toscana fins que es va incorporar a Itàlia el 1871.

Pisa té diversos museus, entre els quals destaquen:
  • Museu dell'Opera del Duomo: mostra entre altres objectes, les escultures originals de Nicola i Giovanni Pisano i els tresors de la catedral.
  • Museu nazionale di San Matteo: mostra escultures i pintures des del segle XII al XV, entre elles obres mestres de Giovanni i Andrea Pisano, el Mestre de San Martino, Simone Martini, Nino Pisano i Masaccio.
  • Centre d'Art Palazzo Blu: una col·lecció d'obres d'art fonamentalment dels segles XVI i XVII. Es troba al Palau Giuli Rosselmini, a prop del riu Arno.
  • Museu nazionale di Palazzo Reale: un museu en el palau que va ser residència dels granduques de Toscana i, després, de la família reial dels Savoia. Mostra pintures des del segle XV al XIX (Rafael Sanzio, Rosso Fiorentino, Pieter Brueghel el Vell.
  • Museu della Grafica en Palau Lanfranchi: És un museu dels gràfics moderns que mostra obres de pintors com Joan Miró, Emilio Vedova, Giovanni Fattori.
  • Centre d'art San Michele degli Scalzi - SMS, centre d'art contemporània.
  • Jardí Botànic de Pisa, és el més antic jardí botànic del món.

La catedral de Santa Maria Assumpta. Piazza dei Miracoli.

La catedral de Santa Maria Assumpta

Piazza dei Miracoli. El 1987, el conjunt patrimonial de la plaça va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

La catedral de Santa Maria Assumpta, al centre de la Piazza dei Miracoli és la catedral medieval de Pisa. Obra més representativa del romànic, en particular del romànic pisà, mostra el testimoni tangible del prestigi i de la riquesa aconseguits per la república marinera de Pisa en el moment del seu apogeu.

La catedral de Santa Maria Assumpta de Pisa

Història 

El cos de la basílica, amb la cèlebre Torre de Pisa, que representa el campanar. Fou iniciada entre els anys 1063-1064 per l'arquitecte Buscheto, amb la desena part del botí de l'empresa pisana contres les Illes Balears. Es van fondre en ella elements estilístics diversos, clàssics, llombard - emilians, bizantins i en particular islàmics per provar la presència internacional dels mercaders pisans d'aquells temps. En el mateix any s'iniciava també la reconstrucció de la Basílica de Sant Marc a Venècia, pel que pot inferir-se que també hi va haver certa rivalitat entre les dues repúbliques marineres per crear el lloc de culte més bell i sumptuós. La catedral va ser consagrada el 1119 pel Papa Gelasi II, que pertanyia a la família pisana dels Gaetani (o Caetani), comtes de Terriccio i d'Oriseo, però ja en la primera meitat del segle xii va ser ampliat sota la direcció de l'arquitecte Rainaldo a qui va correspondre el projecte de la façana actual, conclosa pel seu grup de mestres guiats pels escultors Guglielmo i Biduino. L'aspecte actual del complex edifici és el resultat de repetides campanyes de restauració que es van succeir en diverses èpoques. Les primeres intervencions radicals es van realitzar després de l'incendi de 1595: es van elaborar les portes de bronze de la façana, obra d'escultors de l'escola de Giambologna; a partir del segle xviii es va iniciar el progressiu revestiment de les parets internes amb grans pintures en tela, els quadres amb Històries de beats i sants pisans, realitzats pels principals artistes de l'època gràcies a la iniciativa d'alguns ciutadans que es van finançar creant una activitat comercial per a l'efecte. Les intervencions successives es van donar durant el segle xix i es van concentrar a les decoracions internes i externes, que en molts casos, per exemple per a les escultures de la façana van ser substituïdes per còpies (les originals es troben al museu).

Absis de la catedral de Pisa

Perfil artístic

A l'inici, l'edifici tenia planta de creu grega i la cúpula sobre l'encreuament de dos braços. Avui té planta de creu llatina amb cinc naus amb absis i transsepte de tres naus. L'interior suggereix un efecte espacial similar al de les grans mesquites.

Catedral de Pisa amb el baptisteri al fons

Exterior

La riquíssima decoració comprèn marbres multicolors, mosaics i nombrosos objectes de bronze provinents del botí de guerra, entre els quals el Grifo usat com a part del sostre, al costat de Palerm en 1061. Els arcs de perfil agut fan referència a influències musulmanes del centre d'Itàlia. La façana de marbre gris i blanc, decorada amb incrustacions de marbre colorit va ser edificada pel mestre Rainaldo. El seu famós campanar la Torre de Pisa. Els tres portals estan sota tres ordres de lògies dividides per cornices amb tessel·les de marbre, després de les quals s'obren monóforas, bífores i tríforas. La porta principal de bronze massís va ser fosa al taller de Giambologna, però antigament els visitants entraven a la catedral a través de la Porta de Sant Raniero, avui col·locada enrere, enfront de la Torre inclinada. Fosa entorn del 1180 per Bonanno Pisano, i única que va sobreviure a l'incendi que semidestruí la nau, aquesta porta va ser transferida del seu lloc original a la façana precisament després de l'incendi. La porta de sant Ranier està decorada amb 24 motius ornamentals dins cornices. Aquesta porta és una de les primeres produïdes a Itàlia en l'Edat Mitjana, després de la importació de nombrosos exemples de Constantinoble (a Amalfi, Salern, Roma, Montecassino, Venècia) i s'admira d'ella una sensibilitat occidental, que se separa de la tradició bizantina. Sobre les portes hi ha quatre files de galeries obertes, amb la Verge i el Nen al cim i, en els angles, els quatre evangelistes, la tomba de Buscheto es troba a l'esquerra de la porta nord de la façana.

Interior

La cúpula amb frescos de la Verge en la glòria i els sants dels pisans Orazio i Girolamo Riminaldi (1627-1631)

L'interior està revestit de marbres blancs i negres, té un sostre a teginats daurats del segle XVII, en fusta i pintat, pels florentins Domenico i Bartolomeo Atticiati. No se sap si el sostre original fos similar o de simples armadures. El sostre actual daurat mostra l'escut dels Médici. En el punt de trobada entre els transseptes i el cos central s'alça la cúpula amb frescos de la Verge en la glòria i els sants dels pisans Orazio i Girolamo Riminaldi (1627-1631). Les impressionants columnes granítiques en estil corinti entre la nau i l'absis provenen de la mesquita de Palerm, botí de la batalla en la " Cala " de 1063. El gran mosaic de l'absis amb Crist en majestat, envoltat per la Verge i Sant Joan evangelista va ser acabat amb el rostre de sant Joan per Cimabue en 1302, i va sobreviure miraculosament a l'incendi de 1595. El Sant Joan Evangelista és la darrera obra realitzada per ell abans de la mort i una de les poques de les que hi ha documentació certificada. Evoca els mosaics de les esglésies bizantines i normandes, com la de Cefalù i Monreale, en Sicilia. Entre les obres medievals que van escapar a l'incendi figuren el fresc La Verge amb el Nen del Mestre Pisano de Sant maldestre en l'arc triomfal, i sota ell el paviment cosmatesco, realment rar fora del Laci. Va ser realitzat amb tessel·les de marbre usant temes geomètrics en opus alexandrinum (meitat del segle XII).

El púlpit, obra mestra esculpida
per Giovanni Pisano entre 1302 i 1310
El púlpit, obra mestra esculpida per Giovanni Pisano entre 1302 i 1310, va sobreviure a l'incendi però va ser desmuntat durant els treballs de restauració i no va ser reposat fins a 1926. Amb la seva estructura arquitectònica i la complexa decoració escultórea, l'obra és una de les més vastes narracions per imatges del segle xiv que reflecteix la renovació i el fervor religiós de l'època. En les plaques, lleugerament corbes, s'han esculpit amb un llenguatge expressiu els episodis de la Vida de Crist. L'estructura poligonal, com els exemples anàlegs precedents, en el púlpit de Pisa, de Siena i de Pistoya, però per primera vegada els panells estan lleugerament corbats, donant una idea de circularitat nova en el seu gènere. Igualment originals són la presència de cariàtides, figures esculpides en el lloc de simples columnes, que simbolitzen les Virtuts. L'adopció de mènsules en lloc d'arcs per sostenir el pis alçat. L'extraordinari sentit del moviment, donat per les nombroses figures que omplen cada espai bit. Per aquestes qualitats unides a la tècnica narrativa de les nou escenes és considerat com l'obra mestra de Giovanni i de tota l'escultura gòtica italiana. El púlpit sol·licitat a Giovanni va substituir a un altre realitzat per Guglielmo (1157-1162) (púlpit del Mestre Guglielmo), que va ser enviat a la Catedral de Càller, dependent de l'arquebisbe de Pisa. Com que no hi havia documentació de com era el púlpit abans de ser desmantellat, va ser reconstruït en una posició diferent de l'original i, segurament, amb les parts en el mateix ordre i orientació de com s'havia pensat. No se sap si posseïa o no una escala de marbre.



El púlpit, obra mestra esculpida
per Giovanni Pisano entre 1302 i 1310
L'església conserva a més les relíquies de Sant Rainier, patró de Pisa, i la fragmentària tomba d'Enric VII, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, mort a Buonconvento mentre assetjava Florència. La tomba, també desmuntada i recomposta, va ser esculpida per Tino di Camaino entre 1313 i 1315 i està en el transsepte dret, mentre que originalment era al centre de l'absis, com a signe de la fe gibelina de la ciutat. Successivament traslladada altres vegades per qüestions polítiques, va ser separada en diverses parts (unes dins de l'església, altres a la façana, altres al cementiri monumental, i finalment al museu).

Les 27 pintures que revesteixen la tribuna darrere de l'altar major, que representen Episodis de l'Antic Testament i Històries cristològiques, van ser realitzades entre el segle xvi i XVII pels millors pintors de Toscana: Andrea del Sarto, Il Sodoma i Domenico Beccafumi. Nombrosos i preuats són els adorns del segle XVII, entre els quals sobresurten el crucifix de bronze de l'altar major i els àngels portacanelobres l'extrem de la "transenna" de marbre, obra de Giambologna. A més hi ha el baldaquí de plata ideat per Giovan Battista Foggini (1678-1686) en l'altar de la capella del Santíssim Sagrament. En els nombrosos altars laterals es troben pintures del segle xvi i XVII elaborades per pintors prestigiosos. Particularment venerada és la imatge de la Verge amb el Nen (del segle xiii), anomenada Madonna di sotto gli organització, atribuïda a Berlinghiero Berlinghieri. L'edifici, com el campanar està enfonsat perceptiblement a terra, i alguns desequilibris en la construcció es poden veure amb facilitat així com les diferències de nivell entre la nau de Buscheto i la prolongació per obra de Rainaldo.

Crist en majestat, envoltat per la Verge i Sant Joan evangelista
va ser acabat amb el rostre de Sant Joan per Cimabue en 1302

Els originals "graduals" de la catedral, obra de Giovanni Pisano de fins del segle xiii van ser substituïdes en 1865 per l'actual Sagrato. Aquests graduals envoltaven el perímetre de la catedral al nivell del terreny i consistien en un casc de requadres esculpits amb figures d'animals i caps. Actualment alguns fragments es poden veure al museu.


El Baptisteri 

El Baptisteri de Pisa, dedicat a Sant Joan Baptista, està davant de la catedral a l'extrem occidental de la Piazza dei Miracoli.

El Baptisteri de Pisa
 
Història

El rodó edifici romànic va començar a construir-se en 1152, en substitució d'un antic baptisteri més petit que estava situat on s'ubica el cementiri, i es va concloure en 1363. Es va inaugurar al mes d'agost segons el que resa la inscripció:

MCLIII Mense August fundata fuit haec («Al mes d'agost de 1153 va ser fundada aquí ...»

Va ser el segon edifici de la plaça en erigir-després de la catedral i abans de la torre. Es va construir en estil romànic per un arquitecte conegut com Deustesalvet («Diostesalve»), qui va treballar també a l'església del Sant Sepulcre a la ciutat. El seu nom està esmentat en un pilar interior, com Diotosalvi magister. La construcció, però, no va acabar fins al segle XIV, quan la loggia, la planta superior i la cúpula van ser afegits en estil gòtic per Nicola i Giovanni Pisano i Cellino di Nese.

Arquitectura

És el baptisteri més gran d'Itàlia. El seu perímetre mesura 107,25 metres. Comptant l'estàtua de Sant Joan Baptista (atribuïda a Turino di Sano) a la part superior de la cúpula, la seva altura és 54,86 m, uns centímetres més alta que la Torre Inclinada. El gruix dels murs a la base és 2,63 m.

Interior del Baptister

Presenta una curiosa cúpula troncocònica, similar a la de l'església pisana del Sant Sepulcre, dels Cavallers Hospitalers del mateix autor. La tècnica constructiva de les cúpules semiesfèriques o poligonals era gairebé desconeguda en aquesta època. El projecte original del mestre Deustesalvet pretenia imitar arquitectònicament a la Cúpula de la Roca (que es creia construïda sobre les ruïnes del Temple de Salomó) a la part externa i en la interna a la Anastasis o Basílica del Sant Sepulcre, totes dues a Jerusalem. Posteriorment, Nicola i Giovanni Pisano van adaptar el projecte a l'estil gòtic afegint galeries i la cúpula semiesfèrica. La cúpula està coberta de teules al costat occidental i plaques de plom en l'oriental. Probablement aquesta diferència en la cobertura va ser deguda a la manca de pressupost de l'obra, així com l'absència de frescos al sostre, que s'havien planificat originàriament. La petita cúpula que tanca la més gran, coronada per l'estàtua de Sant Joan Baptista, va ser afegida amb posterioritat. En el projecte original, existia un ócul pel qual entrava la llum que il·luminava la pila baptismal. En altres baptisteris antics, aquesta obertura es feia servir per omplir amb aigua de pluja la pila, però no passava el mateix en el cas de Pisa, on aquesta no comptava amb desguassos: els baptismes, en aquell moment, ja es feien d'una manera similar a l'actual, de manera simbòlica amb petites quantitats d'aigua beneïda.

El portal, que queda enfront de la façana de la catedral, està flanquejat per dues columnes clàssiques, mentre que els brancals interiors estan executades en estil bizantí. La llinda està dividit en dos pisos. L'inferior representa diversos episodis de la vida de Sant Joan Baptista, mentre que el superior mostra a Crist entre la Verge i Sant Joan Baptista, flanquejats per àngels i evangelistes.
Fonamentada sobre el mateix sòl sorrenc que la torre, el baptisteri està inclinat 0,6 graus cap a la catedral.

Interior

La immensitat de l'interior és impressionant, però és sorprenentment senzill i no té decoració. Té també una acústica destacada.

La pila baptismal octogonal, situada sobre tres graons al centre del baptisteri, data de 1246 i és obra de Guido Bigarelli de Arogno. L'escultura de bronze de Sant Joan Baptista, al centre de la pila, és una obra d'Italo Griselli.

Pica baptismal (octogonal), altar i a l'esquerra el púlpit esculpit per Nicola Pisano.

Púlpit

El púlpit va ser esculpit entre 1255 i 1260 per Nicola Pisano, pare de Giovanni Pisano, l'artista que va realitzar la trona de la catedral. Conté escenes de la vida de Crist en cinc panells, mentre que en les columnes està coronades amb representacions de les virtuts. Les escultures de la trona, i especialment la forma clàssica de l'Hèrcules nu, són bon exemple de les qualitats de Nicola Pisano com el més important precursor de l'escultura renaixentista italiana en restablir les representacions antiguas. Per tant, les investigacions sobre el renaixement italià normalment comencen amb l'any 1260, l'any en què Nicola Pisano va datar el seu púlpit.   

Torre de Pisa

La Torre inclinada de Pisa és el campanar de la catedral de Pisa. Es va construir perquè quedés vertical, però es va començar a inclinar alhora que començaven les obres l'agost del 1173. L'altura de la torre és de 55 metres des de la base, es creu que el seu pes és de 14.700 tones, la inclinació és d'un 10% i té 294 graons. 

El govern d'Itàlia va demanar ajuda el 27 de febrer de 1964 per prevenir-ne la caiguda, i el 7 de gener de 1990 es va tancar al públic com a mesura de seguretat. Actualment s'ha fet un treball de reconstrucció per reduir l'angle d'inclinació. Es va tornar a permetre l'entrada al públic el 16 de juny de 2001, després de deu anys de feina. 

Història

La construcció de la Torre de Pisa es va fer en tres etapes durant 200 anys. La construcció de la primera planta de marbre blanc va començar el 9 d'agost de 1173, en un període d'èxit militar i prosperitat. La primera planta està envoltada de pilars amb capitells clàssics i arcs cecs. 

No sé sap del cert qui va ser-ne l'arquitecte: durant molts anys el seu disseny es va atribuir a Guglielmo i Bonanno Pisano, un artista conegut que vivia a Pisa el segle XII, famós per les seves peces de bronze fos, particularment al Pisa Duomo. Bonanno Pisano va deixar Pisa el 1185 i va marxar a Monreale, Sicília, tornant sol després de la seva mort. El seu sarcòfag va ser descobert al peu de la torre el 1820.

Després que la tercera planta fos construïda el 1178, la torre es va inclinar, a causa d'uns fonaments dèbils (tres metres), i un terra inestable. El disseny de la torre era imperfecte des del començament. La construcció es va aturar durant un segle.

El 1838 l'arquitecte Alessandro Della Gherardesca va excavar un camí al voltant de la torre per fer visible la base. Això va causar una inundació de la base i un nou increment de la inclinació.

Benito Mussolini va ordenar col·locar la torre recta: per intentar-ho van tirar ciment als fonaments. El resultat va ser inesperat, la torre es va enfonsar encara més a la terra tova.

Durant la Segona Guerra Mundial, l'exèrcit dels Estats Units va destruir les torres properes a Pisa donada l'amenaça que suposaven els franctiradors des d'aquestes posicions. Es va programar la voladura de la Torre inclinada, però una ordre de retirada a l'últim instant la va salvar.

El 27 de febrer de 1964, el govern d'Itàlia va demanar ajuda per prevenir la caiguda. Es va assignar el projecte a un conjunt d'enginyers, matemàtics i historiadors, que van debatre sobre els mètodes d'estabilització a les illes Açores.

Després de dues dècades de treball, el gener de 1990 la torre es va tancar al públic.


Després d'una dècada d'esforços de reconstrucció i estabilització, la torre es va reobrir al públic el 15 de desembre de 2001. Molts mètodes van ser proposats per estabilitzar-la, i un que es va portar a terme el 1995, va ser afegir 800 tones de plom a la part contrària a la inclinació perquè fes de contrapès.

La solució final per corregir la inclinació va ser eliminar 38 m³ de terra de la zona inferior de la base. La torre s'ha declarat estable durant uns 300 anys més.



Font: Viquipèdia

Més informació:

http://whc.unesco.org/en/list/395
http://www.opapisa.it

    
-o-
-.- 

Lucca

Lucca
.

Lucca és una ciutat d'Itàlia, de la regió de la Toscana, capital de la província de Lucca, al peu dels Apenins i a l'esquerra del riu Serchio, a uns 18 km al nord-est de Pisa. L'any 2006 tenia 82.245 habitants.
.

Laberint del pòrtic de la catedral

Història

Tot i que ja hi havia assentaments propers a l'època del Paleolític, Lucca va ser fundada per la civilització etrusca (hi ha petjades d'una preexistència d'un assentament ligur i es va convertir en colònia romana en l'any 180 a. C. El seu nom es deu probablement als celtes ligures (Luck), i significava en el seu origen "lloc de paludisme". la quadrícula del seu centre històric conserva la planificació romana dels carrers i la Plaça de Sant Miquel ocupa una part de l'antic fòrum. en 89 va passar a ser municipi romà, encara que ja en 56 a. C. es va celebrar a Lucca la trobada entre Juli Cèsar, Cras i Pompeu.
Edat Mitjana

Saquejat per Odoacro, Lucca va sorgir com una important ciutat i fortalesa en el temps de Narsés, qui la va assetjar durant tres mesos en l'any 553, i sota els llombards va ser la residència d'un duc que va encunyar les seves pròpies monedes. Es va fer popular pel mercat de la seda que va començar al segle XI, per rivalitzar les sedes de Bizanci. Als segles X i XI, Lucca va ser la capital d'un
marcgraviat de Toscana, més o menys independent però contribuint amb lleialtat simbòlica a l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic.
.
Façana de l'església de San Michele in Foro

República de Lucca

Després de la mort de la famosa Matilde de Toscana, la ciutat va començar a independitzar-se, amb uns furs en 1160. Durant uns 500 anys, Lucca va ser una república independent. Hi havia molts feus menors en la regió entre la Ligúria meridional i el nord de la Toscana dominats per Malaspina; Toscana en aquests temps era part dóna l'Europa feudal. La Divina Comèdia de Dante inclou moltes referències a les grans famílies feudals que tenien enormes jurisdiccions amb drets administratius i judicials. El mateix Dante va passar un temps del seu exili a Lucca.
.
En el comú patró italià central, la discòrdia va proporcionar una oportunitat a 1314 a Uguccione della Faggiola a arribar a ser mestre de Lucca, però el Lucchesi el va expulsar dos anys després i va lliurar la seva ciutat a l'condotiero Castruccio Castracani, sota la tirania mestra es va convertir per un temps en un estat líder del centre d'Itàlia, rival a Florència, fins a la seva mort en 1328.

El 22 i 23 de setembre de 1325, va a la batalla d'Altopascio, va tornar a derrotar als güelfs de Florència, prenent molts presoners, pel que va ser nomenat Duc de Lucca, per Luis IV el Bavarès. 

La tomba de Castracani es troba a l'església de Sant Francesc. La seva biografia és el famós tercer llibre de Maquiavel sobre la forma de govern. 

Lucca va ser la seu d'una convocatòria l'any 1408 amb la intenció de posar fi al cisma al papat. Ocupada per les tropes de Lluís de Baviera, la ciutat va ser venuda un ric genovès: Gherardino Spinola, presa per Joan, rei de Bohèmia. Obstinada pels Rossi de Parma, els qui la van cedir a Martino della Scala de Verona, venuda als florentins, rendida davant els pisans, alliberada simbòlicament per l'emperador Carles IV i governada pel seu vicari Lucca, qui (primer com a democràcia i després de 1628 com oligarquia) va aconseguir mantenir la seva independència al costat de Venècia i Gènova, i també va pintar la paraula Libertas en la seva bandera fins a la Revolució francesa (Enciclopèdia Britànica 1911).
.
Principat i Ducat de Lucca

Lucca va ser la ciutat-estat italiana més extensa amb una constitució republicana ("comuna") en romandre independent al llarg dels segles (al costat de Venècia, és clar). En 1805 Napoleó es va apoderar d'ella, posant a la seva germana Elisa Bonaparte Baciocchi al comandament com "Princesa de Lucca i Piombino". Passat 1815 es va tornar ducat de Borbó-Parma, després de Toscana en 1847 i finalment part de l'Estat Italià. 
.
Piazza dell'Anfiteatro. Foto d'Interenet

 
Cultura y monuments

Inusual entre les ciutats de la regió, les muralles de la ciutat restaren intactes fins a la seva expansió i modernització. Com que els seus murs tan amples perderen la seva importància militar, es convertiren en passeigs que envolten la ciutat antiga, tot i que durant uns quants anys del segle XX s'usaren per a carreres de cotxes. Avui dia segueixen totalment intactes; cadascun dels quatre costats principals està enjardinat amb diferents classes d'arbres.
L'Accademia lucchese di scienze lettere ed arti (1584) és la més famosa entre diverses acadèmies i llibreries.

Lucca és la ciutat natal dels compositors Giacomo Puccini, Francesco Geminiani, Luigi Boccherini i Alfredo Catalani. En el casc antic de la ciutat es pot visitar un museu amb fotos, manuscrits i llibrets originals relacionats amb la vida i l'obra de Puccini: Museo sobre Giacomo Puccini. A la localitat de Torre del Lago Puccini s'hi celebra un festival d'òpera Puccini tots els estius, el nom es deu al fet que Puccini hi tingué una casa.
.
Catedral de Lucca o Catedral de Sant Martí

A Lucca tots els anys s'hi celebra el Festival d'Estiu de Lucca, que al juliol de 2006 hi actuà l'Eric Clapton, el Roger Waters, el Tracy Chapman i Santana cantant a la Piazza Napolean.

També és la seu del Lucca Comics & Games, el festival internacional dedicat als còmics, animació, jocs de Lucca, el més gran d'Europa i un dels més prestigiosos del món.

Hi trobem moltes esglésies medievals de plana basilical sumptuosament construïdes amb façanes molt ornamentades, amb grans arcs i campanars, alguns del segle VIII.

Catedral de Lucca

La Catedral de Lucca o Catedral de Sant Martí (en italià Duomo) es troba a la ciutat italiana de Lucca (Toscana). La seua construcció va ser iniciada l'any 1063 pel bisbe Anselm (posteriorment papa Alexandre II). De l'estructura original roman el gran absis, amb les seues altes arcades columnars, i el delicat campanar.
.

Absis de la Catedral de Lucca o Catedral de Sant Martí

La nau i el transsepte van ser reconstruïts en estil gòtic al segle XIV, mentre que la façana occidental va ser iniciada l'any 1204 per "Guidetto" (Guido Bigarelli de Como), i consisteix en un vast pòrtic de tres magnífics arcs, i damunt tres fileres de galeries obertes adornades amb escultures.

Façana de la Catedral de Lucca o Catedral de Sant Martí

Façana de la Catedral de Lucca o Catedral de Sant Martí

A la nau es troba un petit templet octogonal que conté la famosa relíquia de la Santa Faç. És un Crist Majestat de fusta de cedre que va ser tallat, segons la llegenda, per Nicodem, i miraculosament va arribar a Lucca l'any 782. Crist es presenta vestit amb un colobium. El templet va ser construït l'any 1484 per Matteo Civitali, el més cèlebre escultor del primer Renaixement de Lucca.

Portalada. Timpà amb pantocrator i dintell de Crist amb els apòstols
 


La tomba d'Ilaria del Carretto, de Jacopo della Quercia a Siena, la primera de les seues obres fúnebres (1406), és una obra mestra del primer Renaixement.
.


A més, la catedral conté una Mare de Déu amb els sants Pere, Climent, Pau i Sebastià de Ghirlandaio; una Adoració dels Reis Mags de Federico Zuccari; un Sant Sopar de Jacopo Tintoretto i una Mare de Déu i Infant (1509) de Fra Bartolomeo.


Basílica de Sant Frediano


Està construïda sobre una altra església del segle VI que va consagrar el bisbe de Lucca, Frediano, dedicada a Sant Vicenç. Quan el bisbe va morir, va ser enterrat en aquest lloc i va passar a anomenar-se de San Frediano i Sant Vicent.
.
Basílica de Sant Frediano

La façana està construïda amb pedres de marbre blanc que van ser portades de l'amfiteatre romà proper a la basílica. La façana està decorada amb un impressionant mosaic daurat del segle XIII que representa l'Ascensió de Crist el Salvador, obra de Berlinghiero Berlinghieri, dissenyat en estil bizantí medieval.
.
A la façana oest que dóna a una plaça, es pot observar l'absis restaurat al segle XIII, decorat amb franges horitzontals irregulars de marbre vermell i blanc. El campanar és molt alt i té un creixent nombre de finestres a cada pis, que van d'una a quatre en ordre ascendent, mentre que a la part alta de la torre té merlets gibelinas.

Interior del temple

 
L'interior del temple és de planta basilical amb una nau i dos passadissos separats de la nau per arcs sostinguts per columnes amb capitells romans i romànics. Les columnes van ser portats d'edificis romans i per sobre dels arcs hi ha un mur de maçoneria plana en la qual es pot veure una fresca aparegut recentment que data del segle XIII.

El presbiteri del segle XVI es troba elevat i conté les restes de Sant Frediano. L'absis té sis finestres que il·luminen l'altar major.

A la capella de Sant Ricardo, es troba una obra mestra del segle XV, un políptic, obra de Jacopo della Quercia tallat amb l'ajuda del seu ajudant Joan d'Imola. Representa la Verge amb el Nen. Sota el relleu està un sarcòfag romà que conté les restes de Sant Ricardo, rei anglès que va morir a Lucca al 722, camí de peregrinació a Roma. En el sòl de marbre es troben les sepultures de Lorenzo Trenta i la seva dona, obra també de Jacopo della Quercia.


Piazza dell'Anfiteatro

La Piazza dell'Anfiteatro és una plaça de la ciutat de Lucca , construïda sobre les restes de l'antic amfiteatre romà ( segle II dC ), que va determinar la forma el·líptica tancada.

.

Piazza dell'Anfiteatro

La plaça va néixer a l'Edat Mitjana i en aquesta època es va anomenar "Parlascio", un paralític llatí ("amfiteatre"), que es va veure influenciat per la paraula "parlar", indicant el lloc on es van celebrar les reunions dels ciutadans. Es va omplir progressivament amb edificis, diversos usats com a magatzem de sal, polvorí, presó.

Només a la XIX e segle, gràcies a l'arquitecte Lucchese Lorenzo Nottolini, es va decidir una renovació urbana de l'antiga estructura. L'espai de la sorra es va alliberar així dels petits edificis que la van omplir i es va obrir l'amfiteatre "via di amfiteatre", que marca el seu perfil el·líptic cap a l'exterior. El nou espai urbà es va utilitzar per al mercat de la ciutat (mercat d'aliments), fins que (a la primera meitat del segle XX) la seu es traslladà al Mercat del Carmine .

Fins ara, el pis de la plaça, on hi ha moltes botigues, s'alça a uns 3 metres de l'arena romana. L'accés al quadrat és possible a través de 4 portes abatudes, però només una d'aquestes, la més baixa, segueix exactament un dels accessos originals. Una curiositat a destacar, és la creu gravada en una rajola al centre de la plaça, al punt d'intersecció entre les 4 portes.
.
Piazza dell'Anfiteatro. Foto d'Interenet


Església dels sants Joan i Reparata


El primer escó dels bisbes de la diòcesi, quan la dignitat d'una catedral a principis del segle VIII va ser traslladada a San Martino, es va mantenir el dret a la font bautismal, fet que va fer que la relació entre els dos edificis sagrats era molt propera. A principis del segle XIX l'església va ser indemnitzada pel govern napoleònic, privada dels seus mobles i destinat a albergar els arxius de l' antiga República. El 1828 es va reobrir per adorar, però en una situació molt canviada. L'estructura actual es remunta principalment a la reconstrucció de la segona meitat del segle XII, però els seus orígens són molt més grans.
.
Portalada. Dintell amb Crist i apòstols

El complex Santa Reparata es va construir al segle V en una zona d'assentament romà. Al voltant del segle VI el complex va assumir una funció de cementiri, però al segle VIII l'església tornava a funcionar. Al segle IX es va obrir una cripta on es van trobar les relíquies de San Pantaleone, trobades el 1714 . Entre finals del segle X i principis del segle XI es van realitzar noves intervencions. Les traces d'aquests esdeveniments ara es poden llegir a l'itinerari arqueològic sota el pla de l'actual basílica, que al segle XII substituïa la planta antiga.

L'estructura
 
La nova església, amb tres naus recolzades per columnes amb capitells compostes, amb absis i transsepte, no es diferenciava molt de l'estructura cristiana primerenca; es va convertir així en una filiació decisiva amb les orientacions neoclàssiques que caracteritzen l'arquitectura de Lucca des de finals del segle XI. Amb aquest esperit classicista, coexisteixen nous elements típics de l'arquitectura lombarda, com ara les particions amb pilastres i a l'absis i, en el transepto, coronaments amb arcs modelats sobre mènsules amb protons humans i leonines.
.

l'interior

Les decoracions

La mateixa barreja es pot veure a l'aparell decoratiu: en la decoració d'algunes de les capiteles interiors, rica en figures envoltant, méscarades de fulla, arpes i dracs, es revelen les analogies amb el repertori de Guidetto. La mateixa cultura es pot trobar a les decoracions supervivents de la zona de l'absis i a l' arxiu del portal central. Al costat d'un col·laborador de Guidetto treballa a l' arquitrau, amb la Mare de Déu pregant entre dos àngels i els Apòstols, Villano, una escultura de la cultura més arcaica i tradicional, que completa la seva obra l'any 1187 . El portal complex i articulat resumeix així les dues ànimes del mestre que reconstrueix l'església del segle XII.

El baptisteri

Fins i tot el baptisteri va ser objecte de treball durant el segle XII, en aquest moment es va informar la font amb pavimentació opere sectile , però la seva renovació general es remunta al segle XIV: el 1393 estava coberta amb una cúpula ojival recolzada per costelles.



Església de San Giusto

 

L'església de San Giusto estàsituada a la plaça homònima.
.

Església de San Giusto

L'edifici actual, construït amb un precedent, es remunta a la segona meitat del segle XII. Amb tres naus amb absis, la façana té una decoració que veu l'accentuació dels dos colors a la part superior: les denses bandes en blanc comencen just per sobre del portal principal i continuen al mur de la nau central, on es col·loquen galeries sobreposades. El portal central és un dels tallers més significatius de Guidetto , tant per a la qualitat de l'execució, com per a detalls decoratius, com ara telamons torsionals que suporten els dos lleons que projecten els costats de la lluneta i dues màscares del sistema clàssic. A la XVII e segle, l'interior va ser renovat en un llenguatge completament barroc. A la primera meitat del segle passat, volent tornar l'església a una suposada aparició original, es van retirar els estucs barrocs; afortunadament alguns exponents del món cultural local van instar la intervenció del Ministeri de Patrimoni Cultural que va imposar la restauració de les decoracions.
.

Església de San Giusto


Església de San Salvatore

Arquitrabe esculpit per Biduino

Ja existent al 1009, va ser reconstruït al segle XII. Aquest edifici conserva la disposició planimètrica i part de l 'estructura de la paret a la façana i al costat sud, fins a una alçada d'uns dos metres, mentre que la resta mostra els signes d 'una reconstrucció en l' estil neo - medieval del segle XIX. En els arquitraus de la porta dreta a la façana i al costat, la mà de Biduino és evident (segona meitat del segle XII); tots dos relleus tenen temes relacionats amb el culte de Sant Nicolau . L'interior, amb tres naus sobre pilars amb presbiteri rectilini, es presenta en l'aspecte assumit després de les restauracions realitzades sota els Borbó; la supressió napoleònica de 1808 havia produït efectes devastadors.

Església de San CristoforoAtestat al segle XI, va ser reconstruït a mitjans del segle XII. Amb tres naus sobre pilars amb absis, en el primer ordre de la façana hi ha una decoració amb arcs cecs recolzats per columnes. El portal, que es refereix als treballadors de Guidetto, està acentuatament decorat i decorat amb un arquitrau i un arxiu sobre el qual es disposa el motiu vegetal amb remolins de fullatge inflat. A banda i banda es van disparar dos lleons, ara reduïts a un estat fragmentari. La finalització de la façana està marcada per marcs sobre els quals corren els sarments. La rosassa central i l'arqueogeria sota els llistons es remeten a la XIV e segle. Amb una sèrie d'intervencions dràstiques entre 1939 i 1940, l'església va ser utilitzada com a memorial per a aquells que van morir durant la guerra.
Església de San Cristoforo


Església de Sant Miquel del Fòrum 

L'Església de Sant Miquel a Fòrum (Chiesa San Michele in Fòrum en italià) és una església catòlica de la ciutat de Lucca , Toscana , Itàlia central, construïda sobre l'antic fòrum romà. Es troba a la Plaça de Sant Miquel (Piazza San Michele), sobreelevada envoltada per columnes de marbre connectades per cadenes de metall i està flanquejada per una filera d'edificis medievals. En aquesta plaça es troba també una estàtua en honor de Francisco Burlamacchi.
Església de Sant Miquel del Fòrum

Història

Al centre de l'antiga ciutat romana, on es trobava el fòrum, es va establir al segle VIII, una església dedicada a Sant Miquel, que s'adjunta a un hospital i un monestir. Aquesta església és esmentada per primera vegada l'any 795 com es fòrum (al fòrum). Va ser reconstruïda després de 1070 per voluntat del Papa Alexandre II, i va continuar fins al segle XIV. Fins 1370 va ser la seu del Consiglio Maggiore (Consell Major), l'assemblea més important de la comuna. Aquesta església està dedicada a l'Arcàngel Miguel.



Descripció
.

Exterior

.
L'església de Sant Miquel és una església amb planta de creu llatina fortament influenciat pel estil romànic pisà. En aquesta església es destaca la façana del segle XIII, on hi ha una sèrie d'escultures i incrustacions, moltes de les quals van ser reconstruïdes o refetes al Segle XIX. La part inferior té un seguit d'arcs cecs, al centre dels quals inclou el portal principal. La part superior, construïda amb gran quantitat de materials de ferro per contrarestar el vent, té quatre ordres de galeries petites. A la part superior hi ha una estàtua de marbre de l'arcàngel Miquel, de 4 m d'alçada, en l'acte de derrotar un drac amb una llança. A banda i banda hi ha dos àngels. Segons una llegenda, els dits d'un dels àngels tindria un enorme diamant . A la cantonada inferior dreta de la façana es troba una estàtua de la Madonna salutis portus de 1480 , obra de Matteo Civitali per celebrar el final de la plaga de 1476. La torre del campanar es troben en el creuer dret.

Interior

L'interior de l'església té una nau central i dos laterals amb absis semicircular i transsepte, la nau es recolza en arcs sobre columnes monolítiques. Des del creuer sud s'aixeca el campanar , construït entre els segles XII i XIV , amb una sèrie de finestres geminades individuals, dobles i triples. L'últim pis va ser demolit durant el govern de Giovanni dell'Agnello (1364-1368), Duc de Pisa .
 

Entre les obres d'art a l'interior es destaca una Verge amb el Nen de terracota de Luca della Robbia i un panell amb quatre sants de Filippino Lippi.

Font:

Iglesia de San Miguel en Foro a Viquipèdia

Més:

http://web.rete.toscana.it/Fede/luogo.jsp?identificativo=2823&lingua=italiano

Vista panoràmica interactiva de 360 ° d'alta definició de la Plaça Sant Miquel.

Al fons la plaça de la catedral

Més informació:

Fotos panoràmiques interactives de la plaça de la catedral, en 360° i alta definició. Per Hans von Weissenfluh per al web promocional de Turisme de la Toscana.
-.-

-.-