dissabte, 16 de juny de 2001

Papers de l'exili


Papers de l'exili (II)
Arxiu Comarcal, Reus - IES. Baix Camp

PAPERS DE L’EXILI II - Pilar Bruned*
(presentació de l’exposició d’en Pere Folch)

.

Unes de les pitjors coses que li pot passar a una persona és perdre la memòria. Si perds la memòria et quedes sense passat, sense referències, en definitiva, sense res.

La memòria històrica és un d’aquests referents que tenen les persones, perquè és el seu passat i per tant no l’hem d’oblidar i si està al nostre abast l’hem d’explicar.

Aquest és el cas de Papers de l’Exili. Amb aquesta exposició, el Pere Folch ens trasllada al nostre passat comú, a fets històrics innegables, al resultat de les accions de persones que cada dia dinen amb la intransigència, la intolerància i amb el despotisme, persones que no reconeixen i neguen les idees d’altres, perquè no les entenen i no les volen entendre. Resultat del qual moltes persones van haver de fer les maletes cap a l’exili. Persones que van deixar els seus amics, la seva gent estimada i el seu país estimat, la seva Catalunya. Maletes que anaven plenes de cors sagnants, ferits de mort per les fletxes de la ignorància, cors plens d’enyorança de la seva terra, per allò que deixaven enrere i que pot ser que mai més tornarien a veure, encara que cada any, al voltant d’una taula afirmaven que l’any vinent sí, l’any vinent tornarien.

Però també viatjaven plenes de projectes i amb la ferma resolució de que allò no s’oblidés mai. És per aquest motiu que l’exili català a Mèxic i d’altres indrets establiren una correspondència i unes connexions per no perdre la seva identitat, les seves arrels i continuar la seva lluita.

Papers de l’Exili utilitza com a part de la seva base conceptual, la mencionada correspondència, aquest testimoni silenciós de que els catalans no s’havien acabat, de que el seu cor encara bategava, aquest cor que havien volgut ferir de mort. Un dels cors que bategaven era el del mític oncle Àngel Vidal i Moix, persona principal de l’exili català a Mèxic, un dels principals artífices d’aquesta correspondència i base de la idea de les darreres exposicions del Pere Folch.

L’exposició a la que avui acudim no és sinó la darrera manifestació (de moment) d’aquest recorregut de l’exili català a Mèxic i la seva història.

Encara no fa un any el Pere Folch va començar el seu exili particular amb una exposició a l'Orfeó Català de Mèxic que amplià l’exili català en aquesta ciutat i quan tornà o va fer amb les maletes plenes de retrobades, d’històries i contes, i d’una important documentació, documentació que es constituirà com a punt de partida de gran part de les seves obres al llarg d’aquest any, la primera a la Casa Consistorial de Montbrió, la següent a l’IES Baix Camp i ara la que ens ha convocat (uneix) en aquestes hores. Obres que responen a la demanda de “digueu a tothom qui ha estat, digueu a tothom per què que ha passat, obriu les capses secretes”.

Però en cadascuna d’elles el Pere Folch ha trobat un camí estètic diferent per expressar-ho arribant a la present amb una concepció quasi escultòrica, malgrat que el Pere és una artista que amb assiduïtat treballa el paper com a suport de les seves tècniques mixtes.

En aquesta ocasió a treballat la escuma com a suport i els records els ha enreixat amb filferro, com si volgués protegir-los, però mai amagar-los i a la vegada com si volgués donar la sensació de l’angoixa que pateix la persona que està empresonada per l’exili. Es un desig d’esclatar, d’ensenyar allò que tant temps ha estat amagat. Ara ha de ser el darrer crit. Ha volgut donar més dimensió a la grandesa d’aquests fets, omplir-los de volum, de matèria, anar més enllà dels límits de l’espai bidimensional.

Si algú de nosaltres coneix una mica l’obra del Pere s’adonarà que no és la primera vegada que treballa amb aquests materials com a suport de la seva obra, fa uns anys ja va treballar amb algun d’ells, però en la present exposició els omple d’un caràcter diferent, ells també són part de l’obra, no els tracta tan sols com un recurs més, no es limiten a ser el teló de fons de la història, són la història, són l’exili.

El Pere, sempre m’ha dit que ell no sap escriure bé i que tampoc té una bona oratòria, que ell explica les coses com ell les sap explicar: pintant.

Hi ha persones que tenen la sort de tenir diners per comprar coses efímeres, hi ha altres que tenen la sort de tenir enginy per explicar coses, nosaltres la sort de poder escoltar-les, els diners s’acaben, l’enginy resta, les coses i els fets també... què bé tenir memòria!

*Pilar Bruned Gil (Professora d'Historia de l'Art de l'Escola d'Art i Disseny de Reus)






_._

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada