dissabte, 16 de juny de 2001

Papers de l'exili


Papers de l'exili (II)
Arxiu Comarcal, Reus - IES. Baix Camp

PAPERS DE L’EXILI II - Pilar Bruned*
(presentació de l’exposició d’en Pere Folch)

.

Unes de les pitjors coses que li pot passar a una persona és perdre la memòria. Si perds la memòria et quedes sense passat, sense referències, en definitiva, sense res.

La memòria històrica és un d’aquests referents que tenen les persones, perquè és el seu passat i per tant no l’hem d’oblidar i si està al nostre abast l’hem d’explicar.

Aquest és el cas de Papers de l’Exili. Amb aquesta exposició, el Pere Folch ens trasllada al nostre passat comú, a fets històrics innegables, al resultat de les accions de persones que cada dia dinen amb la intransigència, la intolerància i amb el despotisme, persones que no reconeixen i neguen les idees d’altres, perquè no les entenen i no les volen entendre. Resultat del qual moltes persones van haver de fer les maletes cap a l’exili. Persones que van deixar els seus amics, la seva gent estimada i el seu país estimat, la seva Catalunya. Maletes que anaven plenes de cors sagnants, ferits de mort per les fletxes de la ignorància, cors plens d’enyorança de la seva terra, per allò que deixaven enrere i que pot ser que mai més tornarien a veure, encara que cada any, al voltant d’una taula afirmaven que l’any vinent sí, l’any vinent tornarien.

Però també viatjaven plenes de projectes i amb la ferma resolució de que allò no s’oblidés mai. És per aquest motiu que l’exili català a Mèxic i d’altres indrets establiren una correspondència i unes connexions per no perdre la seva identitat, les seves arrels i continuar la seva lluita.

Papers de l’Exili utilitza com a part de la seva base conceptual, la mencionada correspondència, aquest testimoni silenciós de que els catalans no s’havien acabat, de que el seu cor encara bategava, aquest cor que havien volgut ferir de mort. Un dels cors que bategaven era el del mític oncle Àngel Vidal i Moix, persona principal de l’exili català a Mèxic, un dels principals artífices d’aquesta correspondència i base de la idea de les darreres exposicions del Pere Folch.

L’exposició a la que avui acudim no és sinó la darrera manifestació (de moment) d’aquest recorregut de l’exili català a Mèxic i la seva història.

Encara no fa un any el Pere Folch va començar el seu exili particular amb una exposició a l'Orfeó Català de Mèxic que amplià l’exili català en aquesta ciutat i quan tornà o va fer amb les maletes plenes de retrobades, d’històries i contes, i d’una important documentació, documentació que es constituirà com a punt de partida de gran part de les seves obres al llarg d’aquest any, la primera a la Casa Consistorial de Montbrió, la següent a l’IES Baix Camp i ara la que ens ha convocat (uneix) en aquestes hores. Obres que responen a la demanda de “digueu a tothom qui ha estat, digueu a tothom per què que ha passat, obriu les capses secretes”.

Però en cadascuna d’elles el Pere Folch ha trobat un camí estètic diferent per expressar-ho arribant a la present amb una concepció quasi escultòrica, malgrat que el Pere és una artista que amb assiduïtat treballa el paper com a suport de les seves tècniques mixtes.

En aquesta ocasió a treballat la escuma com a suport i els records els ha enreixat amb filferro, com si volgués protegir-los, però mai amagar-los i a la vegada com si volgués donar la sensació de l’angoixa que pateix la persona que està empresonada per l’exili. Es un desig d’esclatar, d’ensenyar allò que tant temps ha estat amagat. Ara ha de ser el darrer crit. Ha volgut donar més dimensió a la grandesa d’aquests fets, omplir-los de volum, de matèria, anar més enllà dels límits de l’espai bidimensional.

Si algú de nosaltres coneix una mica l’obra del Pere s’adonarà que no és la primera vegada que treballa amb aquests materials com a suport de la seva obra, fa uns anys ja va treballar amb algun d’ells, però en la present exposició els omple d’un caràcter diferent, ells també són part de l’obra, no els tracta tan sols com un recurs més, no es limiten a ser el teló de fons de la història, són la història, són l’exili.

El Pere, sempre m’ha dit que ell no sap escriure bé i que tampoc té una bona oratòria, que ell explica les coses com ell les sap explicar: pintant.

Hi ha persones que tenen la sort de tenir diners per comprar coses efímeres, hi ha altres que tenen la sort de tenir enginy per explicar coses, nosaltres la sort de poder escoltar-les, els diners s’acaben, l’enginy resta, les coses i els fets també... què bé tenir memòria!

*Pilar Bruned Gil (Professora d'Historia de l'Art de l'Escola d'Art i Disseny de Reus)






_._

diumenge, 20 de maig de 2001

Representacions del malestar

Representacions del malestar

La malaltia centra l'exposició que s'inaugura demà al Centre de Lectura



Albert Macaya
19 de maig de 2001

Durant els dos darrers anys, la programació d' exposicions de la sala Fortuny del Centre de Lectura s'ha organitzat entorn de cicles temàtics. El fil argumental escollit per a les exposicions d' aquest any és la por. En cada exposició, les comissàries han buscat temes relacionats amb la por, com la mort, la violència, o en el cas que ens ocupa, la malaltia.

Tant el tema genèric del cicle com, en particular, el d'aquesta mostra, no estan exempts de risc. La malaltia, més encara des de la perspectiva dels temors personals, no és un tema fàcil. Plantejar aquest tema en termes plàstics és entrar en un terreny ple de paranys. El risc més evident és el de caure en el dramatisme fàcil, en l' expressionisme impostat o en la recreació injustificada en allò desagradable. L'exposició evita aquest risc presentant-nos lectures absolutament diferents del tema.

La malaltia no és un tema nou en l'art contemporani. Poden adduir-se, com a mínim, dues perspectives de l'art més recent des de les quals s'ha abordat aquesta qüestió. Per una banda, les propostes estètiques que s' han centrat en el cos i totes les idees que porta associades (identitat, gènere, fisicitat, malaltia). Per altra, les tendències de l'art més recent que es proposen plantejar problemes socials o posar en primer pla les reivindicacions de col.lectius determinats s' han ocupat de la dimensió social que ha pres la malaltia en el món contemporani, com en el cas de la sida.

El primer que sorprendrà al visitant és la heterogeneïtat de les obres. Aquesta diversitat no és tan sols formal, sinó que afecta també al contingut de les propostes. El conjunt de l'exposició aconsegueix reunir aproximacions completament diferents a la idea que fa de nexe temàtic.
El dolor, el deteriorament del cos

La malaltia com a tema d'una proposta artística ens fa pensar, d'entrada, en un contingut dramàtic o, si mes no, punyent, torbador, associat a idees com el dolor o el deteriorament del cos. Cabria situar en aquesta línia les obres de Pere Folch i Pepe Miralles. Folch ens mostra cinc pintures al…lusives a la seva pròpia experiència del tema. Es reitera en totes elles la imatge d'una columna vertebral, inserida en el perfil d'un personatge només insinuat. Al voltant, algunes inscripcions en llapis ens proporcionen altres pistes per tal de comprendre que les cinc imatges al·ludeixen al particular via crucis del malalt: el diagnòstic, la intervenció, la medicació, el dolor. Dues de les pintures tenen un aspecte més fosc, quasi tenebrista, mentre que les altres tres son més clares, damunt paper, barrejant pintura, dibuix i vernissos transparents.

L'obra de Miralles també presenta el tema d'una manera força crua, amb una formalització austera. El títol Mantenir, sostenir, sustentar és ja força explícit. Els degotadors i els coixins de què se serveix l'artista fan pensar en tot allò que es fa per tal de mantenir el malalt; fins i tot en els casos en que això, mantenir o sostenir, és l'únic que hom pot fer. Aquesta presentació nua de degotadors i coixins remet al món desagradable i asèptic dels hospitals. L'austeritat de la posta en escena contrasta de forma inquietant amb el dramatisme del contingut. Com en tantes altres obres d'artistes de les darreres dècades, podem llegir entre línies una vetllada referència a la sida.

No totes les obres presents a l'exposició, però, se centren en una visió tan opressiva de la malaltia. La proposta de Joan Rom és força diferent. És una escultura de la sèrie grip, en la qual Rom explorava l' estat de consciència tan particular a què ens sotmeten la febre i el malestar de malalties força més «lleugeres» que les que hem al…ludit fins ara. La peça expòsit, en concret, està feta amb llana reutilitzada, i suggereix les idees d' escalf, protecció. Com és habitual en aquest artista, els materials i les formes utilitzades donen peu a subtils associacions d'idees i sensacions.


Enfront dels microbis

També de carácter desdramatitzat és l'aportació de Ramón Vilella. Si més no, l'aparença és més pictòrica, amb un fort component de dibuix, i amb figures esquemàtiques, que poden remetre al món del còmic. Es tracta d'un grup de cinc pintures formant un conjunt. En elles hi trobem representacions de personatges afectats per dolences en una constel…lació d'imatges que els confronta a bestioles amb aspecte d'amebes o microbis.

L'exposició es completa amb el vídeo d'Iñaqui Álvarez, en el qual veiem a gent del seu entorn que explica davant la càmera què és per a ells el dolor. Tant el fet que la projecció sigui en blanc i negre com la manipulació de la càmera per part del propi entrevistat ens remeten a qualitats expressives que ja hem comentat en altres peces: l'austeritat i l'economia de mitjans com a vehicles idonis per a fer referència a un tema torbador. Les respostes que recull el vídeo van des de la narració d'experiències personals o familiars o la implicació emotiva en la resposta, fins els qui trivialitzen el tema.


_._