dimecres, 8 d’agost de 2018

Almoster, Verdú, Sant Pere de Ponts, Santa Maria de Gualter, Cubells, Crist de Balaguer, Sant Pere d'Àger, Santa Maria de Covet, Santa Maria de Palau de Rialb, ...

20.07.2018 Sortim d'Almoster, i enfilem per la C14 en direcció a Verdú on fem la primera parada. A Verdú tenim el goig de poder parlar amb l'historiador "local" Ramon Boleda, encantador i un pou de sabers i un grapat d'anys de coneixement.

Arquivoltes de Santa Maria de Verdú

Per la mateixa C14 fins Tèrrega que deixarem per dirigir-nos a Ponts, on visitarem Sant Pere de Ponts, i a la vora Santa Maria de Gualter, ens arribem a Cubells on fem parada i fonda. Continuem per la C-26 arribar a Balaguer i posar el ciri al Crist de Balaguer (un encàrrec), després per la C-12, Àger, a mig camí trobem Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, després al peu del Montsec Sant Pere d'Àger. Pasem l'estret de Terradets fins Tremp per anar a la Conca Dellà per veure l'esglèsia de Santa Maria de Covet, retirem tot passant pel Coll de Comiols i encara fem parada a Santa Maria de Palau de Rialb, ... d'allí per la C14 Artesa de Segre, Agramunt, Tàrrega, Belltall, Montblanc, La Selva del Camp i a casa.

Verdú


Verdú és un municipi de la comarca de l'Urgell que properament regarà el canal Segarra-Garrigues. El seu terme municipal té 3.600 hectàrees. El paisatge el conformen turons i serres suaus intercalats amb valls i planes conreades de cereal, vinya, oliveres i ametllers. Hi ha disseminats petits bosquets de pins i alzines per tot el terme. L'economia agrària local es sustenta bàsicament pel conreu de la vinya. Verdú és conegut pel vi, per la ceràmica negra, pel Castell de Verdú i l'Església de Santa Maria de Verdú, per Sant Pere Claver, pel Centre d'Art Contemporani de Cal Talaveró.

Torre del castell

El Castell de Verdú és un dels edificis més emblemàtics de la vila i va ser al seu voltant on es van començar a aixecar els carrers i places que ara formen el poble de Verdú.

Història 

L'any 1055 aquests territoris van ser conquerits per Ramon Berenguer I, i el 1072 van passar a la família d'Arnau Company. Durant dos-cents anys van estar en mans dels Arnau. Fins que l'any 1184 Berenguera de Cervera va concedir als habitants de Verdú el privilegi de construir el poble al voltant del castell, que fins llavors havia estat situat al voltant del riu Cercavins, afluent del riu Ondara.

Església Parroquial

Després de la riuada que arrasà tres quartes parts de l'antic poble, la senyora de Verdú, Berenguera de Cervera, accedí a que els vilatans traslladessin les seves cases dalt el pla, al voltant del Castell que s'havia començat a construir un segle abans. A canvi aconseguí que els verdunins bastissin les muralles i portals envoltant la nova vila. El fill de Berenguera, Guillem de Cervera vengué la vila a Poblet. I sota els auspicis del monestir, Verdú va gaudir de molts privilegis i avantatges, que el van fer prosperar més que les poblacions veïnes, durant molts segles. Testimoni d'aquesta prosperitat en són el Castell, l'Església Parroquial i també el conjunt de carrers i cases pairals.

L'any 1227 el castell va passar a mans de Poblet. Després que Guillem III de Cervera l'empenyorés a Poblet per una croada a Terra Santa i el perdés. La Baronia de Poblet en va ser la propietària fins a l'any 1835 amb la desamortització de Mendizábal.

Va convertir l'antiga fortalesa en residència-palau construint-hi la part més monumental que encara el forma actualment. - Una bodega de grans proporcions, Sala Inferior - La Sala Intermèdia, destinada a magatzem i on hi havia els estables. - La Sala Notable, coneguda amb el nom de la sala de l'Abat Copons, feta al segle XIV. Amb la desamortització, el castell es divideix amb diferents parts.

L'any 1916 es duen a terme actuacions de reforç a la part més important i noble del castell, a la sala gòtica. Aquesta zona és comprada pel Patronat de Sant Pere Claver, i es converteix en Centre Cultural, Religiós i també Sindicat Agrícola de Verdú. L'any 1919 és Cèsar Martinell qui duu a terme una actuació al castell, amb la construcció d'accessos a volta soterrada del molí, instal·lació de nous molins en la nau del soterrani.

L'any 1988 l'Ajuntament de Verdú compra part del castell i duu a terme diversos treballs i obres de manteniment i rehabilitació a la Torre de l'Homenatge.

Actualment s'ha acabat la 2a Fase d'obres consistents en la reforma estructural del Castell, des dels fonaments fins a les teulades i ja s'ha invertit des del 2005 fins ara aproximadament un milió d'euros.

L'edifici


El recinte de la fortalesa presenta una planta poligonal, i al seu interior es troben les diverses dependències del castell. L'element més antic que es pot veure és la torre mestra, de base circular, situada al mig del pati i bastida al s. XII o a l'inici del s. XIII; d'uns 22 m d'alçada, es compartimenta en tres estances o pisos. A sota hi ha una cambra cega coberta amb una falsa cúpula que devia servir com a rebost o celler. Al pis principal també cobert amb cúpula s'hi accedia per una porta d'arc de mig punt situada a uns 8 m del sòl exterior. Dins d'aquesta estança, una porta de dimensions reduïdes dóna pas a una estreta escala de cargol per la qual es puja al pis superior, acabat en dos arcs de mig punt que suporten el terrat. Aquest queda envoltat de merlets, i a sota mateix podem veure un seguit de traus que devien servir per a suportar una galeria volada de fusta. La resta de construccions del castell són ja més tardanes (ss. XIII-XV); destaca una gran sala situada als peus de la torre, coberta per vuit arcs apuntats. Per sota d'aquesta sala hi ha el probable celler, acabat en una volta de canó i per damunt d'aquestes dues estances, una gran sala gòtica, al nord de la qual s'adossa una torre de planta quadrangular, anomenada Torre Escapçada.

Portalada de Santa Maria

Església parroquial de Santa Maria

L'església està dedicada a Santa Maria, encara que originàriament n'hi havia una dedicada a Sant Nicolau de Bari. Actual església es pot datar cap a finals del segle XIII, per l'austeritat pròpia de l'orde del Císter. Constava d'una única nau, però el creixement de la població va provocar la progressiva ampliació. La imatge que presidia l'altar d'aquesta època no s'ha conservat, únicament la imatge realitzada en pedra del segle XV, realitzada per Andreu Pi. Aquest imaginaire també dugué a terme les portes de la sagristia. L'obra del retaule la realitzà el pintor Jaume Ferrer , un dels pintors amb més renom a les terres de Lleida en aquesta època. Avui en dia el retaule el podem veure al Museu Episcopal de Vic. L'església d'acord amb les necessitats de la població es va anar ampliant, acabant sent una església amb tres naus, cobertes la central, amb una volta de canó lleugerament apuntada i les dues laterals amb volta de creueria, donant testimoni de l'època en què van realitzar-se. D'una època posterior és la talla de la Puríssima, d'estil barroc, realitzada per Agustí Pujol l'any 1623, que ja n'havia realitzat d'altres, sobretot a Barcelona. A destacar també l'absidiola de la nau dreta del temple dedicada a Sant Flavià. L'any 1606 es descobreixen a Roma despulles de màrtirs. Verdú també va demanar-ne i n'obtingueren les de Sant Flavià. La Guerra Civil va fer que el retaule desparegués. A mà esquerra hi ha la làpida de consagració de l'església, feta l'any 1586 per l'arquebisbe de Tarragona Joan Terés, fill de la vila. Terés l'any 1602 va exercir de lloctinent general a Madrid. A destacar també la imatge del St. Crist, la imatge més preuada i de més veneració a Verdú. Datada entre finals del segle XIII i principis del segle XIV, que la població de Verdú implora en temps de secades i epidèmies. Cal que també fem esment a les actuals pintures que decoren l'altar, obra del pintor targarí Jaume minguell, fetes els anys 1955-1956. L'última obra d'embelliment que s'ha dut a terme a l'església ha estat la col·locació dels vitralls, l'estiu del 2004, dedicats a Sant Flavià, Sant Pere Claver i Sant Hipòlit. La rosassa pretén ser un homenatge a la població de Verdú. La modernitat dels vitralls contrasta amb l'arquitectura de finals del romànic a cavall del gòtic, que es pot veure a l'església de Sta. Maria de Verdú.

Rosassa

Podeu trobar més informació a: http://www.verdudigital.net/parroquiadeverdu

Més informació:

Ponts

Canònica de Sant Pere de Ponts

Canònica de Sant Pere de Ponts

La primera notícia del l’església de Sant Pere de Ponts i del castell al qual estava vinculada és de l’any 1024, amb motiu de la celebració d’un judici a la mateixa església en el que intervingueren Ermengol II d’Urgell (comte entre el 1010 i 1038), Berenguer Ramon I (comte de Barcelona entre 1018 i 1035) i la seva mare Ermessenda de Carcassona, entre altres.

Cimborri

Pel que fa a la canònica establerta en aquesta església, no hi ha notícies certes sobre la seva fundació, únicament que el 1098 s’esmenta la comunitat de canonges en un litigi relatiu a les diferències entre la comunitat i un tal Pere de Ponts sobre els pretesos drets d’aquest darrer sobre els canonges i la seva activitat. Aquestes diferències es van resoldre a favor de la comunitat monàstica, tot i que l’afer va portar cua i més endavant encara fou motiu d’altres plets.

Façana nord

A la segona meitat del segle XIV, la comunitat es va traslladar a l’església de Santa Maria, molt propera a la vila de Ponts, i fou coneguda com Sant Pere i Santa Maria de Ponts. L’església de Sant Pere va continuar vinculada a la canònica alhora que exercia les funcions parroquials, que compartia amb la de Santa Maria, més propera al nucli habitat. El 1391 es va reorganitzar en forma de col·legiata, de manera similar a la reforma que es portaria a terme a finals del segle XVI d’una manera més generalitzada. Aquesta col·legiata va mantenir la seva situació fins la desamortització i la seva dissolució, el 1840.

Façana de llevant

L’església de Sant Pere i el castell de Ponts foren incendiats i fets volar juntament amb les dependències annexes. Tot i el seu estat ruïnós, el 1931 el lloc fou declarat Monument Nacional. Durant el darrer quart del segle XX es va portar a terme la seva restauració gràcies a l’iniciativa popular.

Capçalera absis en forma de trèvol, encarats a llevant, nord i sud i al cebtre el cimborri

L’església actual és en bona part el resultat d’aquella restauració. Es tracta d’un edifici de nau única coberta amb volta de canó i rematada amb una capçalera amb tres absis en forma de trèvol, encarats a llevant, nord i sud. 

Porta nord

Sobre aquesta capçalera s’aixeca la cúpula que serveix de base a un gran cimbori de planta octogonal. Hom ha datat aquesta església en el segle XI. A l'exterior, al costat d'una de les portes, es conserva un sepulcre amb quatre escuts. Hi ha restes d'altres enterraments pels voltants, l'un d'ells monumental, gòtic i força deteriorat. A l'interior hi ha un altre sepulcre molt antic, decorat i que porta el nom de "Gilabertus".

Font: Monestirs.Cat



Gualter

Monestir de Santa Maria de Gualter

El lloc de Gualter fou cedit al monestir de Ripoll pel comte Guifre el Pelós, que l'hauria ocupat abans del 890. El 1079 el comte Ermengol IV d'Urgell era el seu nou propietari. El mateix comte, per ajudar l'establiment del nou monestir, va cedir a l'abat de Ripoll la meitat de les primícies dels pobles que havia acabat de conquerir als àrabs i dels que guanyés en endavant dins el pla de Mascançà, a partir de la serra d'Almenar.

Nau de l'esglèsia

Els primers intents seriosos d'erecció del monestir es feren a partir del 1118, quan es va crear una confraria de clergues i laics per aixecar el monestir, que era llest el 1207. Els comtes d'Urgell, en especial Ermengol VIII, continuaren afavorint el monestir, que tenia un valuós patrimoni. Malgrat tot, mai no va passar de ser un petit priorat, que comptava només amb un prior, quatre monjos i alguns preveres beneficiats.

La vida monàstica va decaure molt al segle XV i el papa Climent VIII el va suprimir totalment el 1593 a fi de dotar amb les seves rendes el capítol de Solsona. En endavant fou una simple església parroquial.
.
Claustre

El lloc es troba en lamentable ruïna, ocasionada per una explosió a l'època de la guerra civil, però deixa veure encara la grandesa i la bellesa de la gran església, iniciada després del 1118 i consagrada el 1207.

Actualment el claustre ha estat restaurat i les dependències annexes adaptades com a seu de l'ajuntament.

El Retaule de Sant Esteve de Gualter
.
Retaule de Sant Esteve. Jaume Serra. MNAC

El Retaule de Sant Esteve de Gualter és un retaule italo-gòtic pintat per Jaume Serra el 1385 que actualment forma part de la col·lecció permanent del Museu Nacional d'Art de Catalunya, provinent del monestir de Gualter, a la Baronia de Rialb.

Definició formal

Aquest retaule és un conjunt pictòric realitzat amb la tècnica del tremp sobre fusta i estructurat en tres taules unides verticalment -tríptic- i dividides en compartiments quadrangulars separats per sanefes de brodadura picada; les escenes o seqüències superiors estan rematades per arcs lleugerament apuntats i cimats per uns elegants florons i cresteries; els bastiments externs i interns que emmarquen les taules són ornamentades a base d'estilitzades sanefes daurades i rematats amb agulles perlejades. Fa 186 x 185 cm. i, tot i que està mancat de la predel·la i el guardapols, es conserva en bon estat a la secció d'art gòtic del Museu Nacional d'Art de Catalunya, on hi ingressà el1932 com a part de l'adquisició de la col·lecció Plandiura. Des de mitjan segle XIV, havia format part del patrimoni artístic del monestir de Santa Maria i ocupava un dels altars laterals de la capçalera de l'església basilical. Els experts apunten que la cronologia d'execució del retaule pot ser entre 1360 i 1370.

Mur de llevant

Autoria

Com a objecte de culte és l'exponent d'un estil i d'una estètica artística de caràcter internacional, portat a terme per un artista català completament consagrat a la seva època. Es tracta de Jaume Serra, el segon dels germans Serra, el qual apareix documentat l'any 1358, quan contractà un retaule per la catedral de Girona. Les seves obres, com la del retaule de Gualter, resulten sempre atractives gràcies a la perfecció de la tècnica pictòrica utilitzada, a la delicadesa dels colors i a la correcció del dibuix.

Pàgines relacionades:

Retaule de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb
.

El Retaule de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre és una obra medieval de la Torre de Rialb, a la Baronia de Rialb. D'autor inconegut, derivat de l'Escola de Lleida, data de la segona meitat del segle XIV. Originàriament, el retaule era ubicat a l'altar major de l'església parroquial de la Torre de Rialb. Després d'haver estat desmuntat i desat provisionalment a la sagristia del temple durant la guerra civil es va decidir, per motius de seguretat, en quedar deshabitat el poble, traslladar-lo a l'església de Sant Josep, situada dins el nucli habitat més proper, a Politg, on hi va romandre desmuntat fins a l'any 2007, quan fou finalment restaurat. Llegir més 

Font: Monestirs.Cat

Cubells

Parada per dinar. Hostal Roma

Sí us trobeu per la zona o bé aneu en ruta és un bon lloc per fer una pausa. Trobareu cuina casolana de qualitat i a bon preu.

Es troba ubicat a Cubells entre Balaguer i Artesa de Segre a la C-26 Km.40. A 30km de Lleida ciutat i a 90km de la Seu d’Urgell.

Hostal Roma 
Carretera C-26 Km 40
25737 Cubells, La Noguera (Lleida)
+34 973 45 90 76


Balaguer

Monestir de Santa Clara de Balaguer


Santa Maria d’Almatà, actualment santuari del Sant Crist, és una església que hom troba documentada des de l’any 1094, a l’època del comte Ermengol IV d’Urgell. Fou l’església major de Balaguer i seu d’una canònica. Aquesta situació va mantenir-se fins que l’any 1351 es va fer una permuta, segons la qual la canònica es traslladava a Sant Salvador, nou centre de la ciutat, i es cedia Santa Maria d’Almatà a la comunitat de clarisses.

Portalada de Santa Maria d'Almatà
De Santa Maria d'Almatà se'n conserva la portalada i la rosassa romànica encara es
conserven com a part de la façana de ponent de l’actual santuari.

La fundació fou promoguda pel comte Jaume I d’Urgell (fill d’Alfons el Benigne) i la seva esposa Cecília de Comenge, que el 1347 havien obtingut la butlla de Climent VI autoritzant-ho. En aquell acte hi va participar també Elisenda de Montcada (fundadora de Pedralbes) i la primera abadessa del nou monestir fou Margarida de Montcada, la seva neboda. Per aquesta fundació, el papa va autoritzar també el trasllat d’unes monges clarisses des de Nàpols.

Alguns entrebancs van retardar la fundació fins l’any 1351, quan les primeres monges que fins llavors estaven provisionalment a Pedralbes, van ocupar la nova casa, però van topar amb l’oposició del nou bisbe d’Urgell, Hug, que fins i tot va arribar a excomunicar tota la comunitat, situació que es va mantenir fins l’any 1361. Des del moment de la seva fundació la casa de les clarisses tenia una comunitat de framenors pel servei religiós de la comunitat, que es coneix com Conventet, de marera anàloga al que hi havia a Pedralbes. Sembla que la seva existència es va perllongar fins que els conventuals foren suprimits.

El 1413, arrel d'un setge, el convent fou abandonat i caigué en ruïna. Va patir una llarga època de decadència, en la qual va acollir la comunitat de Santa Clara de Puigcerdà que s’havia vist obligada a abandonar el seu establiment també a causa de la mala situació. Es va tancar el 1610 degut a la poca vitalitat del lloc.

El 1617 començà la construcció d'un nou edifici on s'hi va traslladar la imatge de talla coneguda com el Sant Crist de Balaguer, molt venerada (1626). Des d'aleshores l'església passà a anomenar-se del Sant Crist de Balaguer. El 1622, el convent fou repoblat amb clarisses procedents de Tarragona. L'església va patir danys el 1711 i fou refeta el 1787. Les religioses l'hagueren d'abandonar el 1836 a causa de la desamortització, van perdre els seus béns i es van traslladar a una casa de la ciutat, el 1845 van anar a l'antic convent de Sant Josep. Hi retornaren el 1868 després de restaurar la casa que havia quedat en ruïnes. El decenni del 1920 el santuari fou refet i restaurat de nou. També va patir els efectes de la guerra civil (1936) quan la comunitat es va dispersar. El 2006 s’hi va establir una nova comunitat, la tercera de clarisses que ocupa aquest lloc.

Sant Crist de Balaguer

El Sant Crist de Balaguer és un santuari i basílica de Balaguer al Pla d'Almatà. L'església es va construir al segle XVII al mateix lloc on hi havia hagut una església romànica, i encara abans una mesquita. L'edifici és bé d'interés cultural, i compta amb una façana moderna (segle XX) d'estil neoclassitzant, sota la direcció de l'arquitecte Bernat Pejoan.

Santuari de Sant Crist de Balaguer

El santuari està dedicat a la imatge del Sant Crist, la seva advocació principal, patró de Balaguer i de les Terres d'Urgell, tot i que irradia la seva influència més enllà de les Comarques de Ponent i del Pirineu a d'altres terres de Catalunya i de l'Aragó. Al Santuari també s'hi venera la imatge gòtica de Santa Maria d'Almatà, una talla que era invocada pels Comtes d'Urgell durant la reconquesta. La festivitat del Sant Crist se celebra el dia 9 de novembre.

A l'interior d'aquest Reial Santuari hi ha una nau central amb capelles laterals. De l'altar major surten unes escales que pugen fins on hi ha la imatge del Sant Crist, còpia de 1947 de la imatge gòtica que es perdé a la Guerra Civil. Al costat dret de l'altar major hi ha la capella de les germanes Clarisses, on es guarda la imatge de la Verge d'Almatà. En una de les capelles encara es poden veure restes de l'antiga església d'Almatà. Als peus hi ha el cor.

A l'exterior hi ha una façana, feta amb pedra, que destacaria la rellevància del santuari.

El Sant Crist de Balaguer
Història

L'església prové de l'antiga mesquita major de l'època andalusina, que fou convertida en l'església parroquial de Santa Maria d'Almatà en el moment de la reconquesta cristiana, i posteriorment en església conventual de les Monges Clarisses, des de la seva fundació a Balaguer l'any 1351. Començà a anomenar-se del Sant Crist des que, el 22 de març de 1622, en presència del rei Felip IV, del seu germà Carles, del comte d'Olivares i d'altres Grans de la Nació, fou traslladada la santíssima Imatge de l'antiga capella a l'altar major que a tal efecte s'acabava de construir, deixant, d'aquell moment ençà, de ser la titular de l'església la Mare de Déu d'Almatà. A finals del s. XVIII el continu increment de visitants portà a la creació del cambril i a l'ampliació del temple, que passà a tenir les dimensions actuals.

L'església del Sant Crist i el convent són imant i centre receptor d'un destacat moviment de devoció que aflueix a visitar la Santíssima Imatge. Gràcies als favors reials i a les almoines populars, ha viscut moments d'esplendor al llarg de la història, alternats amb períodes de decadència.

A finals del segle XIX es va escriure un himne dedicat al Sant Crist amb lletra de Jacint Verdaguer i música del compositor i sacerdot balaguerí Josep Sorribes i Ruiz del Castillo (1838-1906).

Nova guiri fent ofrena al Sant Crist de Balaguer

Basílica

El Papa Francesc va concedir el títol i la dignitat de basílica menor al santuari del Sant Crist de Balaguer a través d'un rescripte de la Congregació per al Culte Diví signat pel cardenal Robert Sarah, i que porta la data del 9 de maig del 2016. La celebració solemne de la concessió del títol va tenir lloc el 9 de novembre de 2016, coincidint amb la festivitat del Sant Crist, i va estar presidida pel bisbe d'Urgell, Joan-Enric Vives.

Seguim ...


Bellpuig de les Avellanes

Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

Trucadors de les portes originals del monestir

Orígens

Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes fou la primera abadia a Catalunya de canonges premostratencs, on se seguia la regla de sant Agustí.

Claustre

Els inicis del monestir estan envoltats de punts foscos que fan que siguin discutibles. Tradicionalment es considera que el 1149 Ramon Berenguer IV (comte de Barcelona entre el 1131 i 1162), va cedir a l’abat francès Esteve un lloc al Priorat per tal que fundés el monestir de Vallclara, en agraïment a l’ajut rebut en la presa de Tortosa als sarraïns, el 1148.
.
Poc després de la fundació, l’abat va retornar a França i la resta de la comunitat aplegada a l’entorn de Joan d’Organyà va abandonar el lloc, possiblement per insegur, i va retirar-se al Mont Malet, al lloc conegut com Bellpuig el Vell. El 1166 s'erigí en comunitat premostratenca, gràcies a l'ajut dels comtes d’Urgell Ermengol VII i Dolça.

Per la seva banda el 1166 el senyor de Bellpuig, Guillem I d’Anglesola, va fundar al lloc de l’actual monestir, molt proper a Bellpuig Vell, una nova casa premostratenca. El mateix any, la intervenció de l'abat de Casadieu (Occitània) va fer que es reunissin a Bellpuig els monjos que seguien la regla premostratenca procedents dels dos centres. Mentre, Joan d’Organyà i alguns deixebles restaren a Bellpuig Vell, on va morir en olor de santedat entre el 1192 i 1195, quedant aquell lloc com a centre de devoció a la seva figura.

Desenvolupament i esplendor

Des dels seus inicis Bellpuig va rebre béns de la noblesa: Ermengol VII d’Urgell va fer donació de l’església de Santa Maria de Bonrepòs i la vila de Bellcaire, també va disposar que hi fossin enterrades les seves despulles. Va morir el 1184. Ermengol VIII, fill de l’anterior, i Alfons I el Cast, van seguir amb les donacions a la comunitat. Ermengol VIII va aportar al monestir la preuada relíquia de la sandàlia de la Mare de Déu, ara perduda.

Claustre

Un document datat el 1202, fa pensar que el cenobi era ocupat tant per homes com per dones, sembla que en aquest mateix segle les religioses foren traslladades, probablement a l'ermitori de Nostra Senyora d'Aguilar.

Claustre
Bellpuig va rebre el 1224 l’hospital de Sant Nicolau de Fondarella (el Pla d’Urgell) institució que havia estat fundada el 1220 per Guillem II d’Anglesola. En aquest lloc hi va establir un nou monestir, que es va mantenir fins el segle XVI com a depenent de Bellpuig. El segle XIII va estar marcat per un període de màxima esplendor, les donacions se succeeixen tot incrementant el seu patrimoni.

En aquest context cal esmentar que l’any 1230, després de la conquesta de Mallorca (1229) Jaume I va lliurar als premonstratencs de les Avellanes unes possessions a Artà a més d’una església a Palma en agraïment al suport del seu orde a la conquesta. S’hi va desplaçar una comunitat que va instaurar el priorat de Bellpuig d’Artà on tenien també al seu càrrec la parròquia de la vila. Segurament a causa de la distància entre la casa mare i Artà i el poc arrelament a l’illa, el 1425 el priorat fou suprimit.

La decadència

A començament del segle XIV es van portar a terme les grans obres del cenobi, època que coincideix amb l'estancament i inici de la decadència, que es perllongà i agreujà amb el temps.  Va patir els efectes de la Pesta Negra. El 1350, la comtessa Cecília, vídua d’Ermengol X, va fer una donació al monestir, que es trobava en un estat lamentable i per respecte al seu marit “que hi descansa”.

Claustre

Entre el 1479 i 1547 es van escollir vuit abats comendataris al front del monestir, el que no va ajudar gens a refer-se. Seguidament es van fer diversos intents de supressió de la comunitat. Entre el 1611 i 1616 l’abat fou empresonat però va aconseguir mantenir viu el monestir.

Claustre

La decadència era molt greu, i a l'inici del segle XVIII era gairebé en ruïnes. Més tard es detecta una revifalla, i el cenobi fou restaurat, tant físicament com en el seu vessant espiritual, amb abats de gran prestigi.

Darrera època de prestigi

El 1728 fou elegit l’abat Daniel Finestres, el primer dels quatre abats de prestigi que van donar una nova empenta al centre. Fou succeït per Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí.    

L’extinció

El 1810 el lloc fou abandonat amb motiu de la invasió dels francesos. El 1813, al seu retorn, els monjos trobaren el lloc devastat i el van començar a reconstruir. El 1835 el lloc fou confiscat i va passar a propietat de l'Estat, que el va posar a la venda. Un cop extingit el monestir i amb els monjos expulsats, els seus béns van anar perdent-se, entre els quals la seva important biblioteca. El 1884 es va llogar a un comunitat de la trapa, que hi va romandre fins el 1889.

El 1906 fou adquirit pel banquer Agustí Santesmases, el qual va vendre el 1906, i per 15.000 pessetes, els sarcòfags del comte Ermengol X, els dels comtes Àlvar I i la seva esposa Cecília de Foix i el d’Àlvar d’Urgell. Les peces van anar a parar a Nova York, al The Cloisters del Metropolitan Museum of Art. Les despulles dels personatges foren enterrades a Vilanova de la Sal i retornades a Bellpuig el 1967. També el 1906 fou venuda una imatge de la Mare de Déu, que en aquell moment es venerava a la sala capitular.

Des del 1910 hi ha un seminari i noviciat dels germans maristes, que van restaurar l'antic monument, i ara amb serveis d’hostatgeria.

Els edificis

La part més antiga del conjunt del monestir és el claustre i el refetor adjacent. El claustre és de planta rectangular amb vuit arcs de mig punt als costats més curts, i onze als llargs. Són suportats per columnes dobles, a més d’uns pilars amb quatre columnes adossades. La decoració dels capitells és llisa en la seva meitat i molt simple en la resta, amb un relleu pla en la majoria d’ells. Caldria situar-lo al segle XII.

La sala capitular és del segle XIII, però ha estat molt modificada.
La construcció de l’església, que hauria de substituir una d’anterior, fou impulsada per Ermengol X, cap el 1303. Va restar inacabada, només amb la capçalera, gairebé no té nau.

Al segle XX es van millorar molt les dependències annexes, però cal lamentar la pèrdua d'algun element medieval que es va conservar fins llavors, tot i que en molt mal estat.
.
Planta de les Avellanes
Publicada per Gaietà Barraquer a
Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX.
Barcelona, 1906

El panteó comtal

El monestir de Bellpuig de les Avellanes fou triat per la dinastia comtal dels Urgell com a lloc de sepultura, fins aquell moment ho havien estat altres llocs. Ermengol X havia triat el monestir de Poblet com a lloc d’enterrament, però més endavant va modificar aquella elecció en benefici de Bellpuig. El 1299 Àlvar d’Urgell, germà del comte va morir a Itàlia i el seu cos fou dipositat a Bellpuig de les Avellanes, fet provat documentalment. Des de llavors i fins la mort del comte (1314) es va treballar en un total de quatre sepulcres. Hi ha una controvèrsia sobre la identificació d'algunes de les sepultures comtals, amb opinions ben diverses.

- El sepulcre d’Àlvar d’Urgell (mort el 1299), amb les armes dels Urgell.
.
El sepulcre d'Àlvar d'Urgell
en la seva ubicació actual a The Cloisters, Nova York
Fotografia de wallyg, a Flickr

- El sepulcre d’Àlvar I i la seva esposa Cecília de Foix (morts el 1268 i 1270, respectivament), pares d’Ermengol X. Aquest sepulcre ha estat identificat històricament amb el d’Ermengol X i la seva esposa Dolça. Es tracta de dos sarcòfags superposats, el d’Àlvar amb les armes dels Urgell i el de Cecília amb els de Foix.
.
En blanc i negre imatge de Gaietà Barraquer. En color el sepulcre en la seva ubicació
actual a The Cloisters, Nova York Fotografia d'IslesPunkFan, a Flickr

- Sepulcre d’Ermengol X (mort el 1314), la caixa, en aquest cas no porta els escuts d’armes; si no un apostolat. Tradicionalment hom identifica aquest sepulcre com el d’Ermengol VII (mort el 1184), fundador del monestir.
.
En blanc i negre imatge de Gaietà Barraquer. En color el sepulcre en la seva ubicació
actual a The Cloisters, Nova York Fotografia de Roy Arthur Blodgett, a Flickr

Al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal es conserva una imatge de pedra policromada de la Mare de Déu amb el Nen procedent del monestir de les Avellanes. Es tracta d’una obra atribuïda a Bartomeu de Robió, artista documentat entre el 1360 i 1380 a la ciutat de Lleida on va treballar al retaule major de la Seu Vella, ara conservat només en part. La imatge de la Mare de Déu va sortir del monestir arran de la desamortització, d’una manera anàloga al que va passar amb els sepulcres comtals, fou venuda i va anar a mans del col·leccionista americà Charles Deering que en aquella època estava vinculat amb Sitges. Per alguna raó afortunada aquesta és una de les peces del col·leccionista que no van sortir del país i després de passar per diverses mans, el 1991 fou declarada Bé Cultural, quedant protegida. Finalment, el 2011, l’obra fou adquirida per la Generalitat de Catalunya i va quedar dipositada al Museu de Lleida. La neteja de l’obra ha posat en relleu la rica policromia de la imatge que llueix una vestidura sumptuosa.
.

L'església monàstica de les Avellanes té una porta gòtica encarada a ponent, oberta al creuer. Presenta una decoració senzilla amb motius vegetals i escuts.

A llevant del conjunt monàstic es situava un pati tancat per un mur, ara desaparegut. Adossada al mur es va construir una font, per commemorar la portada d'aigua a l'establiment en època de Jaume Caresmar.

Més informació:     
Capçalera poligonal de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

Seguim ...

Fent camí groc

Deixem Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i ens desplaçem a Àger al peu del Montsec

La Serra del Montsec i a la vall Àger

Ginesta florida

Les ginestes encara florides amb la Serra del Montsec darrera


Àger

Àger (pronunciat [age]) és una vila i municipi de la comarca de la Noguera, Catalunya, delimitat físicament per la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana.

Portal

Llocs d'interès cultural

El punt més alt de la vila l'ocupen les restes del conjunt monumental de Sant Pere d'Àger, amb la col·legiata i el castell. Àger sorgí al voltant d'aquesta fortalesa erigida per Arnau Mir de Tost al segle XI, en plena reconquesta, sobre les ruïnes d'un antic castell romà. El claustre de la col·legiata, en la qual hi habitava una comunitat de canonges, és dels segles XIV-XV.
.
El Sepulcre romà procedent de la canònica (s III) - Àger 

De l'època romana en resta una part de via romana del segle II dC, i un sarcòfag que actualment es troba a l'església de Sant Vicenç. En aquesta església hi ha també la Mare de Déu de Colobor, traslladada des del santuari que duu aquest nom i que es troba a la serra del Montsec.

Església de Sant Vicenç

Altres ermites que hi ha a la rodalia són les de Santa Elena, del segle XV, i la de la Mare de Déu de Pedra, que conserva el temple romànic del segle XI al costat de l'edificació actual, que data del segle XVII.

A més, a cadascun dels pobles que formen el municipi hi ha altres llocs d'interès cultural, com l'ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, a Corçà, o l'ermita de la Santíssima Trinitat, a la Règola.

El poble d'Àger va ser un important nucli carlí durant les guerres que aquests van protagonitzar. Durant la Primera Guerra Carlina al poble hi havia un hospital militar i una junta carlista.

També hi ha el Centre d'Observació de l'Univers, al Parc Astronòmic Montsec.

Campanar de la Canónica de Sant Pere

Castell d'Àger

El castell fou el nucli més antic de la vila, perquè la seva situació estratègica el feia un lloc molt cobejat. De fet, hi ha indicis d'estructures anteriors a l'època cristiana i a la reconquesta de la vall per part d'Arnau Mir de Tost, que sembla va ser el fundador de l'antiga canònica.

La construcció s'inicià el segle XI, sobre les restes d'una muralla precedent que envolta tot el recinte, de probable origen musulmà però un sector de pedres amb encoixinat es considera d'època romana. Les restes que s'han conservat del castell són escasses, al nord de l'església de Sant Pere entre aquesta i la muralla. En queda una part de la planta baixa d'un gran edifici rectangular, distribuït en dues naus paral·leles situades a un nivell inferior al de l'església. A sobre d'aquestes naus, probablement hi hauria la sala major del castell-palau, tal com trobem en altres exemples de l'època, com el castell de Llordà.

Portal d'accés al recinte del castell i la canònica de Sant Pere d'Àger

Canònica de Sant Pere d'Àger

Origen

Àger fou conquerit als sarraïns entre el 1030 i 1040 per Arnau Mir de Tost (c1000-c1072), fill de Miró, senyor de Tost. Arnau Mir va portar a terme diverses campanyes contra els musulmans i va fundar la casa vescomtal d'Àger.

El castell d'Àger és esmentat des del 1034, quan ja era en poder d’Arnau Mir. Els sarraïns van tornar a prendre el castell el 1046 i el mateix Arnau Mir el va conquistar definitivament en 1048 i en va fer la seva residència. Possiblement sigui d’origen islàmic, es conserva la base d'una torre rodona de grans dimensions, ara parcialment ocupada per construccions posteriors.

Claustre

El mateix Arnau Mir va fundar un monestir en el castell. S’ha dit que va voler instaurar una comunitat benedictina, i que era en funcionament el 1037, sota l’abat Landfranc, però no hi ha proves evidents d’això.

La fundació

Va ser obra d’Arnau Mir de Tost. En 1046 hi consten unes deixes d’aquest a favor de Sant Pere d’Àger, en 1048 era ja establerta una comunitat de canonges sota la direcció de Ramon. Hi depenia Sant Llorenç de la Roca, i en 1064 hi passa a dependre també la canònica de Sant Miquel de Montmagastre. En 1066 hom va intentar unir aquest establiment amb Cluny, sense èxit.

Claustre

Arnau Mir va fer importants dotacions a la canònica, i va tenir cura de mantenir-la sota la seva influència. Va aconseguir unes butlles dels papes Nicolau II (1060) i Alexandre II (1063) sotmetent el lloc a la Santa Seu (privilegi d'exempció: Privilegi segons el qual la canònica queda sotmesa directament al papa, evitant d'aquesta manera la jurisdicció diocesana) i garantint la seva participació i influència en l’elecció dels abats. Alhora, tant ell com els seus descendents s’encarregaren de dotar-la econòmicament, aconseguint un important patrimoni.

Esplendor

Nau de l'esglèsia
En 1092 Sant Sadurní de Llordà va passar també a dependre d’aquest centre, el castell de Llordà era també residència d'Arnau Mir. En 1111, la comunitat va deixar la regla aquisgranesa per adoptar la de sant Agustí. La canònica va aconseguir mantenir-se independent del bisbat d’Urgell, que intentava posar-la sota el seu control. Santa Maria de Castelló de Farfanya també va passar en aquesta època a ser una dependència d’Àger.

En 1187, una butlla papal la va unir a la diòcesi de Lleida, amb l’oposició dels abats, fins i tot un d’ells va ser excomunicat el 1197. Això va generar l’enfrontament amb la comunitat i una relaxació dels costums, de manera que hi fou enviat l’abat de Santes Creus, sant Bernat Calbó, que el 1233 va reformar el centre. No es va aconseguir reconduir la situació. La riquesa de la comunitat, es va evidenciar amb noves construccions, però l'observança havia decaigut.

La decadència

Al segle XV el lloc va entrar també en decadència econòmica, motivada pel despoblament del territori i en conseqüència la caiguda dels ingressos. En 1433 va entrar en funcionament el règim d'abats comendataris, deslligats de la casa, ni hi residien i de vegades ni la visitaven.

El 1592 fou secularitzada i va passar a col·legiata, situació que es va mantenir fins el 1874. El lloc fou bombardejat en la guerra dels Segadors (1645) i cap el 1829 fou convertit en caserna militar i bombardejat novament en el marc de les guerres carlines. Puig i Cadafalch va iniciar la seva restauració a començament del segle XX.

Cripta

Les restes arquitectòniques

Els edificis de l’antiga canònica són el resultat de construccions i transformacions efectuades en el decurs dels segles. La part més antiga és la zona inferior: una església de tres naus, pràcticament tres esglésies independents, si ens fixem en els murs que les separen. Aquesta part s’hauria aixecat a partir del 1034 i la seva construcció s’hauria perllongat fins el 1041.

Aquesta església (o esglésies) va patir la invasió sarraïna del 1046 i posteriorment (cap el 1060) es va bastir l’església superior, deixant la primera com a cripta. Es van aixecar unes columnes a l’església primera per suportar el paviment de la nova, que ara s'han restaurat. La construcció d’aquest temple superior, de tres naus, s’hauria allargat fins el 1094.

Es va aixecar també un claustre romànic, potser només amb dues galeries. Aquest va desaparèixer quan es va aixecar un de nou, gòtic, que es conserva parcialment. Aquest es va bastir a iniciativa de Pere I, comte d’Urgell entre el 1347 i 1408. La construcció d’aquest claustre possiblement va començar a finals del segle XIV i es va acabar molt després de la mort del comte, ja entrat el segle XVI.

Àger als museus

Al MNAC es conserven uns capitells romànics procedents d’aquest lloc, en bona part de la cripta.

Al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal es conserva un valuós conjunt de dinou peces d’escacs de cristall de roca, originaris de l'Egipte fatimita (segles X-XI). Eren propietat del fundador de la canònica, Arnau Mir de Tost. La resta de peces es troben ara a Kuwait, on van anar a parar quan es va dispersar el conjunt.
.

Joc d'escacs de cristall de roca
Museu de Lleida: diocesà i comarcal
Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Jordi V. Pou)
      
https://www.monestirs.cat/monst/nogue/no01ager/Escacs1.pdf
Més informació
(De: Museu de Lleida: diocesà i comarcal)
.
Sants Tadeu i Jaume Mural procedent de Sant Pere d'Àger Museu Nacional d'Art de Catalunya

Al MNAC també es pot veure un fragment de pintura mural amb la representació dels apòstols Tadeu i Jaume, datat cap el 1100. Al mateix museu es conserva una clau de volta gòtica amb l’escut de Pere I d’Urgell.

Font: Monestirs.Cat


Santa Maria de Covet

Covet

Santa Maria de Covet

Santa Maria de Covet

Una sorpresa medieval al cor del Prepirineu L’església de Santa Maria de Covet queda fora de les rutes habituals i fins i tot de les artístiques. És un temple poc conegut, però, en canvi, sempre apareix esmentat en tots els manuals o estudis del romànic català i fins i tot hispànic. Covet, amb la seva notable portalada, constitueix un conjunt artístic veritablement singular, que ara reneix després d’una acurada restauració.


Santa Maria de Covet és una església romànica del segle XII al poble de Covet, al municipi d'Isona i Conca Dellà (abans de 1970 al terme d'Isona). L'església formà part del Priorat de Covet, canònica agustiniana depenent d'Àger, fruit del trasllat des de Sant Sadurní del Castell de Llordà, en no poder mantenir-s'hi, per qüestions de senyoriu, una comunitat canonical.


D'aquesta església, la tradició popular diu que hi procedeix la imatge del Sant Crist de Conques, talla gòtica cremada el 1936 durant els avalots de la guerra civil espanyola i venerada a l'església de Sant Miquel de Conques, on hi ha ara una imatge reproduïda.

Gèminis, Adam i Eva, fonambulistes

L'edifici de l'església de Santa Maria de Covet fou declarat Monument Nacional per Reial Ordre de l'11 de gener del 1921.

El 13 de juliol de 1986, es constituí l'Associació d'amics de Covet per tal de recuperar, mantenir i potenciar el patrimoni cultural del lloc.

Músic

Des del 2015 se celebra un aplec al mes de maig per tal de potenciar i donar a conèixer aquest indret.
.
Músic

Amb planta de creu llatina –d'una nau amb transsepte- i tres absis mirant a llevant. Tots tres tenen una finestra de doble esqueixada i són decorats al seu interior, i el central també a l'exterior. La nau de l'església és coberta per una volta de canó apuntada, dividida en tres trams per dos arcs torals que recolzen sobre columnes adossades amb capitells esculpits. En el mur interior de la paret nord s'obren dues portetes que donen accés l'una al campanar i l'altra a l'exterior, coneguda popularment com "la porta de les dones". En el mur del costat sud hi ha una columna adossada que correspondria a un tercer arc toral però que mor al nivell de les impostes.


Oberta parcialment en el gruix del mur de ponent, just sobre la portalada i darrere de la rosassa, hi ha una galeria interior força original. Està formada per quatre arcs de mig punt damunt columnes que sostenen cinc capitells dignes d'admiració pel seu volum i exuberància. Hom pot accedir a aquesta galeria per les dues escales de cargol construïdes als flancs que sobresurten de la façana. La gran rosassa de la façana s'obre amb formes lobulades i columnetes radials. Els vitralls són posteriors a l'any 1939.


La portalada principal del mur de ponent és la part més visible, impressionant i notable de l'església de Covet, que forma un cos rectangular avançat, coronat per una cornisa plana sobre mènsules.


Es compon de quatre arquivoltes en degradació, que descansen sobre dues columnes amb capitell a cada banda, i d'un timpà que recolza sobre mènsules. Tant les arquivoltes com els capitells, les mènsules i el timpà presenten una ornamentació figurativa, vegetal i geomètrica. La factura del timpà no és gaire reeixida, però la de la resta dels elements, tenen un acabat extremament minuciós i detallista.

 


Els artistes que esculpiren Covet tenien influències de l'escola tolosana, entre altres. S'hi pot veure representat tot un programa iconogràfic i teològic de les diferents creences de l'època, algunes d'elles no gaire dins de l'ortodòxia catòlica. La interpretació, cal fer-la de fora cap a endins, transmetent la idea que, com més al centre, som més a prop de Déu.
  • L'arquivolta externa representa "el pecat" amb un recull de comportaments o pràctiques considerades pecaminoses; amb una imatge central d'Adam i Eva després del pecat original, continua amb dovelles esculpides al·lusives a l'astrologia, representada per un Gèmini, el diable, acròbates, homes desesperats que s'estiren els cabells i músics.
  • La següent arquivolta conté "els profetes i l'anunci de la salvació"; es pot veure a l'esquerra la Mare de Déu amb l'Infant acompanyats d'un profeta, probablement Isaïes, un home flanquejat per dos lleons, un àngel i un home amb dos colomins.
  • A les altres arquivoltes hi ha esculpits "àngels i evangelistes, l'arribada de la redempció"; un lleó alat símbol de Sant Marc i un àngel matant un drac, possiblement sant Miquel.
  • El centre del timpà l'ocupa una Maiestas entronitzada dins una màndorla que sostenen un serafí i un querubí, als costats hi ha un home que porta un llibre, sant Mateu, i una àguila, sant Joan.



Tot aquest conjunt és un dels exemplars cabdals del Pallars Jussà i un conjunt escultòric singularíssim a tot Catalunya. Tot i no disposar d'acta de consagració de l'església, ha estat datada entre 1150 i 1160. Hom creu que fou construïda damunt d'anteriors construccions visigòtiques, ampliant una petita esglesiola rural (la zona de l'absis sud).


S'ha especulat que la torre del campanar fóra una antiga construcció de guaita, possiblement tardoromana, tot i que més aviat sembla una construcció posterior adossada a la nau principal. Les portes de l'església són les originals, així com la forja.


Imatge de la Mare de Déu

La imatge de la Mare de Déu de Covet és una talla policromada amb el dors buidat parcialment, datada al segle XII- XIII i de fusta d'àlber. És una Mare de Déu amb Nen; Santa Maria es troba asseguda al tron decorat amb dibuixos geomètrics sobre fons blau. Porta una magrana a la mà dreta i amb l'esquerra suporta el Nen damunt del seu genoll. Duu una túnica i mantell amb vel blanc guarnit amb ratlles, fulles blanques i està coronada. Descansa els peus damunt d'un doble sòcol. El Nen, coronat també, beneeix amb la mà dreta i porta un llibre a l'esquerra. El daurat de les corones fou renovat modernament. Hi manca la part inferior dels costats del tron. Aquesta imatge formà part d'un grup d'escultures que, potser, sortiren plegades d'un mateix taller i que –d'un aspecte més rústic- són conservades al Museu Diocesà de Lleida.


 La talla romànica original de la marededéu es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona. El 26 d'agost de 1989 l'Associació d'amics de Covet lliurà a la parròquia de Covet una rèplica de la imatge de la Mare i el Nen, per al seu dipòsit dins de l'església.
.

El 2017 s'han reposat a l'absis lateral esquerra les imatges (s.XX) que es van retirar amb motiu de la restauració de l'interior del temple als anys 80 del s.XX.


Font:

-.-


 

-.-
.

 Amenaça pluja i anem fent camí de tornada ...


Monuments efímes al treball de la terra anem trobant pel camí, és temps de sega

Afegeix la llegenda



Palau de Rialb o el Palau de Rialb és un poble disseminat del municipi de la Baronia de Rialb, al Segre Mitjà.

Santa Maria de Palau de Rialb i la Míriam

Toponímia i història

El titular de la parròquia és Santa Maria; no s'ha de confondre aquest lloc amb el Palau que es troba al Pallars Jussà, que pertanyia als hospitalers de Sant Joan de Jerusalem.

El lloc és adaptat per què els comtes d'Urgell, o Arnau Mir de Tost, el vescomte, que reconquerí i fortificà aquesta contrada, hi tingué un castellet que originà el nom de «Palau». Aquest indret, almenys des del segle XII, pertanyia al priorat de Santa Maria de Meià. En el testament del prevere Ramon, de 1121, consta que hi tenia alguna possessió, però la parròquia i la grxsaan part del terme eren de Meià; per això no consta en els fogatges del Rialb, i al formalitzar-se el municipi Palau fou agregat a la Baronia de Rialb segurament per motius geogràfics. La provisió del rector i les rendes de Palau depenien del priorat de Meià.

Façana de llevant

Situació i descripció

El poble de Palau de Rialb consta d'unes quantes cases properes del temple parroquial de Santa Maria (s. XI) i diversos masos; està escampat al centre occidental del terme municipal, en lloc espaiós (695 m. d'altitud), que té a ponent la vall del torrent de Torreblanca i la muntanya de Montmagastre (763 m.). Pel migdia s'hi enclava Heretat de Guàrdia, on hi hagué una torre de sentinella, i es tracta d'un mas històric del segle XV. Actualment l'edifici té la funcionalitat d'allotjament rural.

Façana de ponent de Santa Maria de Palau de Rialb

Comunicacions

S'hi accedeix per la carretera comarcal C-1412b de Ponts a Folquer. Més amunt del poble de la Serra de Rialb i havent creuat la Collada de la Santa, al punt quilomètric 15,900 cal desviar-se per un camí carreter de poc menys de cinc-cents metres fins als peus de l'església de Santa Maria.
.
Absis de Santa Maria de Palau de Rialb

Llocs d'interès
  • Església romànica de Santa Maria de Palau (s. XI). Està conservada i s'hi celebra el culte algunes vegades l'any; està sota la cura del rector de Ponts. És una construcció rectangular i a més a més els tres absis. No es conserva la volta de canó de la nau central, que es va ensorrar, tres arcades a cada costat sostenen els murs centrals, i la teulada descansa sobre les encavallades i bigues. Darrere l'església s'hi troba una petita construcció cristiana coneguda am el nom de l'Oratori; molt apreciada pels rialpencs.
  • Capella de Sant Joan de Perdiguers (s. XVII).
  • Allotjament rural d'Heretat de Guàrdia; històrica masia catalana que compta amb un capella pròpia dedicada a Sant Josep. (Web oficial)

Antiga Escola de Palau. Imatge de la seva web

Vegeu també

Santa Maria de Palau de Rialb

Santa Maria de Palau és l'església parroquial del nucli del Palau de Rialb, al municipi de la Baronia de Rialb (Noguera), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Absis

Situació

Està situada a la part central-ponentina del terme municipal, a la carena del marge esquerre del barranc de Torreblanca, prop de la carretera C-1412b (de Ponts a Tremp). Visible des de la mateixa carretera, s'hi accedeix des del punt quilomètric 15,9 (42° 00′ 52″ N, 1° 10′ 06″ E). Està molt ben senyalitzat.

Descripció

És una església de tres naus, separada per tres arcades i absis nord convertit en sagristia. Volta de canó esfondrada i coberta amb encavallades de fusta i teula. Arcuacions tot al llarg del mur sud en els seus dos nivells, igual que la resta del mur nord romànic. Porta de ponent amb impostes i arcades decorada amb dents de serra. Porta també de mig punt a migdia. Campanar de paret a ponent sobre la finestra espitllerada del cor. Absis amb tres finestres, la central tapiada i lesenes. Absidioles amb finestra central i lesenes.
.
Afegeix la llegenda

Història

L'any 809 és esmentada a propòsit de l'acta de consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell. Els segles XI i XII es consuma la construcció de les esglésies romàniques de la Baronia de Rialb. Les llindes de la casa pairal daten de 1646-1652. Entre els anys 1914 i 1916 hi ha l'aixecament de plànol i descripció per Msn. Serra i Vilaró i fotografies per en Josep Puig i Cadafalch. A més es reconstrueix els murs i les cobertes i s'enderroca el campanar. Durant la guerra civil espanyola s'hi saquegen i cremen elements històrics i artístics. L'any 1954 s'erigeixen els altars actuals pintats per A. Gabriel de Ponts.



-.-