dimecres, 22 de març de 2017

El Cogul, Borges Blanques, L'Albagés, Juncosa ..

Avui enfilem cap El Cogul, amb la dèria de visitar les pintures de la Roca dels Moros. Després dinar i passejada per les Borges Blanques, L'Albagés, Juncosa, ... per Les Garrigues
 
El Cogul. Pintures rupestres, patrimoni mundial



A un kilòmetre del poble hi ha les famoses pintures rupestres del Cogul, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Es tracta d’una immensa mola de pedra que s’aixeca a la vora del camí, en la qual hi ha un conjunt rupestre prehistòric.

Centre d’Interpretació de les Pintures Rupestres del Cugol. Roca dels Moros

La Balma del Cogul està situada en un territori ple de testimonis de pintura rupestre i és l’ambaixadora del que coneixem com l’art llevantí dins de l’horitzó del neolític, i, amb una forma de vida estreta en relació al paisatge. Aquells homes i dones ens han llegat el registre del seu paisatge pintat i gravat sobre pedres. La Balma del Cogul, coneguda també com la Roca dels Moros, és un aixopluc natural format per un bloc de pedra sorrenca esllavissada en la part de la muntanya assentada al cantó del riu Set, afluent del Segre. El conjunt pictòric està format per 42 figures pintades i 260 elements gravats sobra la roca d’epigrafia ibèrica i llatina.

Centre d’Interpretació de les Pintures Rupestres del Cugol. Roca dels Moros

Aquest art prehistòric té com a elements figures humanes i animals. Es tracta d’imatges planes, que no tenen profunditat, són siluetes, perfils que reflecteixen detalls de la realitat. Colors vermells, amb diferents tons, el gris fosc o el negre.

La Roca dels Moros





Els dibuixos representen toros, cabres, cérvols i també algun caçador amb arc. Però la mostra més original és una escena de dansa amb deu dones al voltant d’un home nu. També hi apareixen inscripcions ibèriques i romanes que ocupen pràcticament la totalitat de la cavitat.

Horari per visitar les Pintures Rupestres:

01.09 – 30.06 Horari tardor, hivern i primavera
De dijous a dissabte de 10.00 a 13.00h (+30) i de 15.00 a 17.00h (+30)
Diumenges i festius de 10.00 a 14.30h (+30)

01.07 – 31.08 Horari estiu
De dimarts a diumenge de 10.00 a 13.00h (+30) i de 15.00 a 18.00h (+30)

La taquilla i l’entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari.
La visió de les pintures està condicionada per la llum diürna.

Tancat

Dilluns no festiu.
25/26.12 – 1/6.01

Telèfon d’informació: 672445990 

Mail: reservescogul.acdpc@gencat.cat
Per més informació:  http://patrimoni.gencat.cat/ca/coleccio/roca-dels-moros








Per més informació:

Jaciment arqueològic de la Roca dels Moros Viquipèdia
Coves del Cogul Viquipèdia
UNESCO
Centre d’Interpretació de les Pintures Rupestres
Associació dels Amics de les Pintures Rupestres del Cogul
La Roca dels Moros del Cogul. Arqueoxarxa


 


El Cogul

El poble del Cogul, ja habitat al segle XII, era una vila closa protegida per un castell i una església romànica. El poble i el terme eren aleshores jurisdicció senyorial de Poblet. L’any 1900 la realitat del Cogul va començar a canviar. Un total de 488 persones habitaven una localitat on el centre de tot i de tothom ja no eren el castell i l’església romànica, sinó la Plaça Major, on hi havia l’abadia, la casa de la vila, l’escola, el forn i una nova església de tres naus, de faisó barroca i un esvelt campanar de base quadrada i cos vuitavat fet de carreus treballats. De la plaça sortien els carrers de la vila amb cases fetes de pedra, de planta baixa i dos pisos amb celler, estable, corral, llar de foc i golfes.

El terme era tot de secà. Terra aspra, dura, ondulada i de tossals aïllats per barrancs que davallaven fins al riu Set. Els homes del poble s’ocupaven del cultiu del camp (de llaurar, de sembrar i de cuidar l’hort), mentre les dones s’ocupaven d’administrar la llar, cuidar els fills i de realitzar tasques complementàries, com fer el pa i ser amatents amb els animals del corral.

Amb l’arribada del segle XX, esdevingueren al Cogul tres fets importants: la descoberta de les pintures rupestres, la construcció d’un pont sobre el Set i l’obertura d’una sèquia per garantir el reg dels horts. Les pintures rupestres les va trobar Mn. Ramon Huguet i Miró, en aquells moments rector del Cogul, que sovint feia llargues caminades pel terme i en una d’aquestes recerques, un 3 de maig de 1908, va trobar les pintures fins llavors amagades dins d’un abric de rocams negres que configuren l’entorn. També es va construir el pont sobre el riu, que facilitava la comunicació entre banda i banda del Set, així com també, perllongava el camí de Lleida més enllà del Cogul, fent-lo arribar fins a l’Albagés. La tercera i última gran realització va ser l’obertura d’una sèquia des dels replans del riu fins més enllà del poble, la qual garantia els cabals necessaris pel cultiu dels horts que lliscaven fins a la mateixa llera del riu.

Eglésia parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció

A la plaça Major, s’alça l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció, d’estil renaixentista, amb una façana barroca i el campanar de pedra. Edificada l’últim terç del segle XIX , presideix l’altar major una imatge de l’Assumpció de la Verge Maria, i també la venerada imatge del Sant Crist del Cogul amb un altar propi al creuer i un bell altar amb el Sant Crist ocupant el cambril, on rebia el bes enfervorit dels fidels. Era el punt de referència de la vida religiosa de la vila i dels pobles de les rodalies.

Ajuntament del Cogul


Borges Blanques


Al llarg del segle XV, es va anar formant l'estructura urbana de la Plaça, i dins d'aquest context històric, va establir-se la Casa Benet. L’Hostal Restaurant Benet està situat al bell mig de la plaça porxada de Les Borges Blanques.

Plaça de la Costitució

El Restaurant

El Restaurant Benet situat als baixos de l’hostal, realitza una cuina innovadora, donant el màxim protagonisme als millors productes de la Nostra Terra, mantenint-nos fidels a la tradició i al territori, el Xavi li ofereix talent, imaginació i creativitat.

El Jove Francesc Xavier Benet cap de cuina del restaurant, va ser el guanyador del primer premi Àngel Moncusí per a joves cuiners l’any 2006, emportant-se també el premi al millor treball de cuina. L’any 2008, queda guanyador del concurs Àngel Moncusí, en l'apartat de postres, entre tots els guanyadors dels últims 20 anys.

Al gener del 2007 és recomanat a la Guia Michelin, tanmateix és repeteix la mateixa distinció cada any.

És distingit també pel patronat de la Fira de l’Oli com a millor difusor de l’oli d’oliva l’any 2007.

Durant el mes de novembre i primeres setmanes de desembre, ofereim com cada any la Mostra Gastronòmica de Les Garrigues.

Reserves: 973 142 318Web: http://www.hostalbenet.cat
 
Guardeu-vos un raconet per les postres, val molt la pena!

Gelat d'avellana amb xocolates

El gelat era de bolets i aromes d'herbes del bosc. Boníssim!

També dir que tenen una extensa i rica carta de vins de la zona.

Avui hem descobert el Saó Abrivat del celler de la Pobla de CérvolesMas Blanch i Jové.

Saó Abrivat


Tast Color vermell cirera intens. Aroma a fruites vermelles madures on destaquen les espècies (vainilla, canyella, una mica de pebre negre, etc.), tot molt ben integrat. A la boca trobem un vi suau però amb estructura, llarg i càlid

Varietats 40% Ull de Llebre, 35% Garnatxa negra, i 15% Cabernet Sauvignon

Fermentació 28ºC - 30ºC / maceració 20 dies

Criança 12 mesos en bótes de roure francès (42%) i americà (58%) de torrat mitjà i lleuger

Alcohol 14,5º

Producció 26.889 ampolles

Temperatura 16ºC - 18ºC

Maridatge Carns rosades i vermelles, amb salses de fruites, pasta

Cliqueu sobre la imatge per visitar el Mas Blanch i Jover

Us convidem a coneixer Mas Blanch i Jové, molt més que un celler. Ubicat a la Pobla de Cérvoles, Lleida, produeix vins ecològics sota la DO Costers del Segre, es troba en un indret muntanyós amb influències del Mediterrani i limítrof amb les regions vitivinícoles de les D.O. Montsant i Priorat.

Terra, vins, música, cant, arts plàstiques, literatura, ... en resum, cultura!

Un projecte especial. Què és La Vinya dels Artistes:

Cap de Bou, Joan Brossa. La Vinya dels Artistes, Mas Blanch i Jové.
La Pobla de Cérvoles. Les Garrigues. Lleida

Una iniciativa única i pionera que integra plenament al vi en l'univers artístic: una sala d'exposicions a l'aire lliure, enmig de la vinya, on escultures magistrals són testimonis del creixement dels ceps.

Des de la seva inauguració, a l’any 2009, molts creadors han passat per La Vinya dels Artistes que ha estat el marc perfecte de recitals de poesia, pintures a l’aire lliure, màgia, pallassos, òpera, música de tot tipus, dansa, titelles gegants, bombolles de sabó, teatre...

Guinovart, pintor català de reconeixement internacional, va ser un amant de l’art i del vi. També va a ser l'ideòleg de La Vinyadels Artistes.

Artistes:

Seguim ...


L'Albagés

L'Albagés. Municipi de les Garrigues, a banda i banda del riu de Set.

Església Sant Joan Baptista de l'Albagés
El poble de l’Albagés s’alça a 372 m d’altitud, en un tossal damunt la riba esquerra del riu de Set, dominat per l’antic castell i l’església. Resten interessants casals de pedra picada als carrers antics, però la població moderna s’ha estès fins al peu del turó. L’església parroquial de Sant Joan Baptista és un notable exemplar barroc, amb la façana ben ornamentada (portalada amb columnes) i un esvelt campanar de torre, amb base quadrada i dos cossos vuitavats. A l’extrem del carrer Major, al sector de ponent del nucli, s’alça el que resta de l’antic castell palau de l’Albagés, datat al segle XII. D’estructura similar als de la Floresta i l’Espluga Calba, ara només és un cos d’edifici amb una torre cantonera i façana molt malmesa; als murs, massissos i ben escairats, hi ha dos finestrals gòtics i un escut heràldic de l’abat Guimerà de Poblet. Dominant el riu de Set apareixen encara altres construccions que havien format part del conjunt defensiu.

Les restes més antigues d’aquesta població s’han recuperat a la dreta del riu de Set, prop del Cogul, a la partida del Saladar. Es tracta d’interessants vestigis arqueològics, com una sèrie de sepultures de fossa, probablement d’època medieval.

Castell de l'Albagés és al capdamunt del poble, en la banda nord del carrer del Castell.

Castell de l'Albagés

Edifici situat al capdamunt del poble, actualment reconvertit en habitatge, fet que ha permès que el cos oriental s'hagi pogut salvar de l'espoli. La construcció principal es troba a la part meridional. Es tracta d'un gran casal de planta rectangular que té l'accés per l'oest i que enllaça amb la torre, de planta rectangular i lleugerament atalussada. Enmig de les dues construccions hi ha una terrassa on encara hi ha una xemeneia de l'habitació que hi hagué en origen. La torre conserva una planta baixa ocupada per una cambra, d’unes dimensions de 3’3 m de llargada, 2’8 m d’amplada i uns 2’5 m d’alçada, i coberta amb volta de mig canó que tenia l'accés pel bell mig. Sobre el paviment d’aquesta estança es troba excavada a la roca mare una sitja d’emmagatzematge.

Castell de l'Albagés
L'entrada actualment es fa per una porta de cronologia postmedieval, que correspon a tot un mur que va trencar per l'est la volta primitiva. El seu interior ha sofert modificacions que han alterat força la tipologia original. També s'han practicat noves obertures al mur. Destaca una finestra geminada amb arcs lobulats flanquejada per dos escuts de petit format de Poblet, possiblement del segle XIV. Cap al nord, prop el riu Set, hi ha antics murs de defensa que aprofiten la forta pendent damunt del riu. A part de les modificacions medievals n'hi ha de posteriors, que es poden datar vers el segle XVII.

Els seus orígens es remunten al segle IX o X, quan tant el castell com el lloc pertanyien al regne almoràvit de Lleida. Constava les dues torres quadrangulars, comunicades per un pati interior. Tot el recinte estava emmurallat. El primer cop que apareix documentat és el 1226, any que Guillem Cervera, com a repoblador, atorgà carta de població a l'Albagés a un grup de nou famílies. El 1314 l'abat de Poblet Andreu de Timor compra el poble per 38000 sous jaquesos. El 1315 en tornem a tenir notícies quan Jaume II l'anomena a la confirmació dels béns del monestir de Poblet. El fogatjament del 1365- 1370 indica que el "Loch Dalbages de vall de Reig", amb trenta focs, pertany a l'abat de Poblet. Al tombant dels segles XIV- XV els abats havien convertit la fortalesa islàmica i dels Cervera en un autèntic palau, que en altre temps fou del cellerer o administrador del monestir de Poblet. La guerra dels segadors fou desastrosa per la localitat. El castell és restaurat més tard per l'abat Pere Virgili (1688- 92). El senyoriu del monestir hi continuà fins a l'extinció d'aquest tipus de domini el 1835, com a conseqüència del procés de desamortització que van patir les seves possessions.

Gàrgola de l'església Sant Joan Baptista de l'Albagés

«Castell de l'Albagés». Pat.mapa: Jaciments. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.


A mig camí entre Albagés i Juncosa ens trobem un cartell que ens indica que a prop hi ha el "Celler Clos Ponts", un bon amic i company, el Toni, n'ha parlat molt bé, per tant (sí ell ho diu... va a missa) hi anem a treure el nas. Ja ho tenim ubicat. Un dia com avui, dissabte i a questes hores de la tarda és normal que ho trobem tancat, però de ben segur trobarem l'ocasió per tornar-hi. Tot apunta que estan desenvolupant un projecte molt interessant. Resta pendent.

Celler Clos Ponts


Església parroquial de la Nativitat
de Santa Maria, Nostra Sra de Juncosa
Juncosa. Municipi de les Garrigues

El poble de Juncosa es troba a 575 m d’altitud, aturonat entre dues valls afluents que formen la riera de Juncosa o Vall Major al N. Presideix el nucli antic, que conserva importants vestigis de les muralles medievals, com també un dels portals d’accés del segle XIV, l’església parroquial de la Nativitat de Santa Maria, de façana i torre neoclàssiques, interior de tres naus, barroc, amb un nou retaule que és una rèplica del destruït el 1936. L’any 1992 s’inicià el condicionament de la teulada, la consolidació de l’estructura i la restauració de les pintures dels evangelistes de la cúpula. Resten casals antics com l’antic convent de les germanes de la Sagrada Família, situat a la plaça Major, que ha estat remodelat perquè sigui la seu d’un complex polivalent. En un dels porxos existents a la part més antiga del poble hi ha un forat que, segons diu la tradició, és on Déu va clavar la punta del compàs per dibuixar el món. El 1997, a la plaça del Mig del Món, es va construir un monument de pedra que reflecteix aquesta llegenda.

Més informació: 

Enciclopèdia Catalana


El sol es pon i del dia s'acaba, tornem cap a casa amb un molt bon regust de boca ...

Bona nit ...

Fins aviat.


-.-

dimecres, 15 de març de 2017

Florència

Florència, tradicionalment Florença, (en italià Firenze)

Vista de Florència, segons un gravat del Liber chronicarum (1493). Imatge de Viquipèdia

Florència és, sens dubte, una de les ciutats amb major atractiu turístic d'Itàlia, i ha de ser el teu principal centre d'atenció a l'hora de planificar el teu viatge a la bonica regió de la Toscana italiana. 

Vista de Florència (Firenze)

Duomo Santa Maria del Fiore de Florència 

La basílica de Santa Maria del Fiore és la catedral de Florència, una de les obres mestres de l'art gòtic i del primer Renaixement italià. Símbol de la riquesa i del poder de la capital toscana als segles XIII i XIV, la catedral florentina, coneguda com el Duomo, és un dels edificis més grans de la cristiandat: té 155 m de llarg, 130 m d'ample (d'una banda a l'altra del transsepte) i 107 m d'alt, des de la base fins dalt de tot de la cúpula.


Hi destaquen sobretot la grandiosa cúpula de Brunelleschi i el campanar exempt del Giotto, de 82 m d'altura. També és digne d'esmentar-se l'adjacent baptisteri de San Giovanni, amb les famoses portes de bronze de Ghiberti. El conjunt format per l'església, el campanar i el baptisteri, al cor de la ciutat, conforma un dels joiells artístics i arquitectònics de Florència.
. 
Santa Maria del Fiore, la tercera catedral que es construïa a Florència, es va aixecar a l'emplaçament de l'anterior, Santa Reparata, incitats per la magnificència de les noves catedrals de Pisa i Siena. La va projectar Arnolfo di Cambio el 1294 amb la intenció de ser l'església catòlica més gran del món (si bé se'n va reduir el disseny original), i la primera pedra es va col·locar el 8 de setembre del 1296. Arran de la mort d'Arnolfo el 1302, les obres de la catedral es van alentir molt. El 1331, l'Arte della Lana (el gremi dels llaners) es va responsabilitzar de la construcció de la catedral i el 1334 van encarregar al Giotto la supervisió general de l'obra. La seva fita principal va ser el campanile (el campanar), però va morir el 1337. No fou fins al 1355 que es van reprendre els treballs dins la catedral, duts a terme per una sèrie d'aquitectes entre els quals Francesco Talenti, Alberto Arnoldi, Giovanni d'Ambrogio, Giovanni di Lapo Ghini, Neri di Fioravante i Andrea Orcagna. La nau es va cobrir el 1380, i el 1418 només faltava per completar la cúpula.  

Façana

La façana de la catedral es va tirar a terra entre 1587 i 1588 i va quedar despullada fins ben entrat el segle xix. El 1864 es va dur a terme un concurs per al disseny de la nova façana, que va guanyar l'arquitecte Emilio De Fabris amb el seu projecte neogòtic basat en el campanar adjacent i en els portals dels costats de la catedral, que combinava el marbre blanc, verd i rosa. Es va començar a bastir el 1876 i es va acabar el 1887. Les grans portes de bronze daten de 1899-1903.

La cúpula del Duomo de Florència 

La gran cúpula que al segle XV va construir Brunelleschi, i que va esdevenir una de les grans obres mestres del Renaixement.

Vista panoràmica de Florencia (Firenze)

La coneguda com Cúpula de Brunelleschi deu gran part del seu interès al fet que en el seu moment la seva construcció va suposar una gran fita arquitectònic. Va ser la primera cúpula octogonal de doble emparedat que es va construir sense necessitat d'instal·lar bastides. 

Amb anterioritat, al Duomo Santa Maria del Fiore havia una cúpula de fusta, la qual en 1419 es va decidir substituir. Per aixó es va convocar un concurs, el qual va guanyar Brunelleschi enfront del seu competidor Lorenzo Ghiberti, autor de les famoses Portes del Paradís del Baptisteri de Sant Joan. 

Després d'utilitzar un original sistema de construcció, i utilitzant maquinària dissenyada específicament per poder anar pujant les grans pedres i els quatre milions de maons utilitzats en la coberta, la Cúpula de Brunelleschi va ser construïda entre 1420 i 1437. 

Amb una amplada total de 46 metres, la nova cúpula del Duomo de Florència pesa 37.000 tones. Per a la seva construcció, Brunelleschi s'havia inspirat en la cúpula circular de doble emparedat del Panteó de Roma, construïda l'any 128.

La Cúpula de Brunelleschi està rematada amb una llanterna octogonal situada a la part alta de la mateixa, la qual va ser acabada de construir l'any 1461. Des del terra del Duomo fins a la llanterna de la cúpula hi ha 107 metres.

Frescos de l'interior de la Cúpula

Frescos de l'interior de la Cúpula de Brunelleschi el Duomo de Florència

A la cèntrica plaça del Duomo de Florència, en realitat et trobes tres edificis clarament diferenciats. D'una banda, la gran catedral Duomo, en la qual destaca en gran manera la gran Cúpula de Brunelleschi; la torre de l'Campanile, coneguda també com el Campanar de Giotto; i el Baptisteri de Sant Joan.

Campanile de Giotto

La seva creació es remunta al segle XIII, data del començament de la construcció de la nova catedral dirigida per Arnolfo di Cambio.

La seva posició és inhabitual, alineada amb el front de l'església, probablement a causa de la necessitat d'alliberar la zona posterior per a l'enorme cúpula prevista en el projecte d'Arnolfo di Cambio.

Després de la mort d'Arnolfo el 1302, el pintor Giotto di Bondone reprèn la construcció el 1334 com a mestre paleta i s'ocupa primer de la construcció de la base de la torre. El seu projecte global (mai realitzat) d'una altura de 110-115 metres, preveia un cim piramidal d'aproximadament 30 metres d'altura.

Mor el 1337, deixant l'obra per acabar i el seu nom a la torre.

Andrea Pisano continua els treballs, però mor també durant l'epidèmia de pesta negra del 1348.

La torre seria finalitzada per Francesco Talenti, que reprèn la construcció el 1349. Talenti li dóna la seva forma actual definitiva resolent el problema d'equilibri de l'edifici amb pilastres que permeten grans obertures.

Campanile de Giotto

 
El Baptisteri de Sant Joan.

Davant de l'imponent edifici de la catedral, coneguda com el Duomo, veuràs l'edifici octogonal del Baptisteri de Sant Joan.

El Baptisteri de Sant Joan

Els orígens del Baptisteri de Sant Joan es remunten a l'època dels romans, si bé sembla que el primer edifici octogonal que es va utilitzar com baptisteri es va construir entre els segles V i VI, sobre les restes dels murs romans. 

El Baptisteri de Sant Joan, al fons il Duomo e il Campanile

Va ser a principis del segle XVII quan es va aixecar l'actual edifici octogonal del Baptisteri de Sant Joan, el qual va ser construït en marbre i amb estil arquitectònic romà. El llum que corona l'edifici del baptisteri es va situar en l'any 1150.

Portes del Paradís del Baptisteri de Sant Joan de Florència 

El més destacat des del punt de vista artístic del Baptisteri de Sant Joan són les grans portes de bronze que se situen en les façanes sud, nord i est.

La primeres que es van aixecar ocupen l'actual porta sud. Andrea Pisano les va començar a construir en 1329 i va portar sis anys finalitzar els 28 panells amb imatges de la vida de Sant Joan Baptista. 

Les següents portes a construir-van ser les de la façana nord, i va ser Lorenzo Ghiberti qui va dedicar 21 anys per acabar-la. Aquesta gran porta de bronze realitzada a principis del segle XV mostra escenes del Nou Testament.  

Però les portes més famoses i destacades del Baptisteri de Sant Joan de Florència són les de la façana est, les anomenades Portes del Paraiso, que va construir Ghiberti, el que el va portar ... 27 anys, i en les quals es mostren escenes de l'Antic Testament.


Basílica de San Lorenzo

La Basílica de San Lorenzo és una de les esglésies més grans de Florència; està situada a la plaça homònima que és la seu del mercat al centre de la ciutat. És el sepulcre de tots els membres principals de la família Medici des de Cosimo de Mèdici, fins a Cosimo III. Possiblement, és l'església més antiga de Florència i és considerada la primera església plenament renaixentista. Quan va ser consagrada, el 393, estava situada fora de la ciutat emmurallada. Durant tres-cents anys va ser la catedral de la ciutat abans que la plaça bisbal oficial fos transferida a l'església de Santa Reparata.

San Lorenzo

La Sagristia Nova de la Basílica de San Lorenzo, és una de les obres mestres de Miquel Àngel com a arquitecte i escultor. Avui en dia forma part del museu de la Capella funerària dels Mèdici.

També té una escala i una biblioteca fetes per per Miquel Àngel sobre el claustre.

Més informació AQUÍ
Sagristia Nova de la basílica de San Lorenzo
Opera Medicea Laurenziana

Un incís ...

Ja que erem a la vora d'un lloc màgic, no vaig poder resistir la temptació de fer-hi una visita a:  Abacus, laboratorio di restauro e legatoria.

Com diuen a la seva web: "Libri in piena pelle di vacchetta conciata al naturale, interno in carta di Amalfi 100% cotone, cuciti a telaio". Feia anys que hi anava darrera d'aquestes joies pels meus "Apunts de Nit".

Apunts de Nit

El suport és paper 100% cotó. Fabriano model Ingres.
Mides 12,5 x 08,5 cm
Relligat i enquadernat an pell.
Llibreta confeccionada pel taller:
Abacus laboratorio di restauro e legatoria
+39 345 328 0318
Poggio alla Croce
Florence, Italy

http://www.abacusfirenze.com
https://www.facebook.com/ABACUS.Firenze
https://www.facebook.com/ritasparvieriabacus
 
Apunts de Nit

És tot un plaer poder treballar en una llibreta com aquesta. 

Apunts de Nit
 

Eglésia de la Santa Croce en Florencia

La Basílica de la Santa Creu, situada a la plaça homònima de Florència, és una de les esglésies més grans oficiades pels franciscans i una de les majors realitzacions del gòtic a Itàlia. És a la Piazza di Santa Croce, a uns 800 metres al sud-est de la catedral de Santa Maria del Fiore. El lloc, quan fou escollit, era una zona de marjal fora de les muralles de la ciutat. És coneguda com Il tempio dell'Itale glorie (el temple de les glòries itàliques), per les nombroses sepultures d'artistes emèrits, homes de lletres i de ciències que s'hi troben, com ara Miquel Àngel, Galileo, Maquiavel, Gentile o Rossini.

La Santa Creu és un símbol prestigiós de Florència, el lloc de trobada dels majors artistes, teòlegs, religiosos, literats, humanistes i polítics que van determinar la identitat de la Florència de la baixa edat mitjana i del renaixement. Hi trobaren hospitalitat cèlebres personatges de la història de l'església, com ara sant Bonaventura, o sant Antoni de Pàdua. Fou, així mateix, lloc d'acollida per als papes de Roma: Sixt IV, Eugeni IV, Lleó X, Climent XIV.

Entre els seus arxius es conserven testimonis de la construcció quotidiana, al llarg dels segles, d'un gran projecte amb els seus artífexs, recursos, objectius i dificultats.

Eglésia de la Santa Croce

L'edifici:La Basílica és l'església franciscana més gran del món. La llegenda diu que Santa Croce va ser fundada pel mateix Sant Francesc. La construcció de l'actual església, reemplaçant un edifici anterior, començà el 12 de maig de 1294, possiblement per Arnolfo di Cambio, i va ser fiançada per algunes de les famílies més riques de la ciutat. Va ser consagrada l'any 1442 pel papa Eugeni IV. El disseny de l'edifici palesa l'actitud austera dels franciscans. La planta és en creu egípcia o Tau (un símbol de Sant Francesc), amb 115 de llargada i amb una nau i dos corredors separats per línies de columnes octogonals. El sud de l'església era un convent, del qual romanen alguns edificis. 

Al claustre principal es troba la Cappella dei Pazzi, que va ser construïda per ser la sala capitular entre 1442 i 1446, essent finalitzada a la dècada del 1470. Filippo Brunelleschi (qui havia dissenyat i executat la cúpula de la Catedral) va participar en el seu disseny, que ha romàs rigorosament simple i auster.

En 1560, el cor es va retirar com a conseqüència derivada de Contrareforma i l'interior es va reconstruir per Giorgio Vasari. Com a resultats la decoració de l'església va patir danys i la major part dels altars que es trobaven adossats al cor es van perdre.

El campanile, (campanar) va ser reconstruït l'any 1842, reemplaçant l'anterior destruït per un llamp. La façana neogòtica de marbre, obra de Nicolò Matas, és de 1857-1863.

Font:  Viquipèdia


Gelateria Vivoli

Vivoli Gelateria

Una petita pausa sempre va bé i més en plena calor de l'estiu ... Fem una visita a la gelateria Vivoli, com diu l'anunciat de la seva web, la gelateria més antiga de Firenze i gosaria dir que una de les millors d'Itàlia.

Vivoli Gelateria. Via Dell'Isola delle Stinche, 7r - 50122 Firenze
A Facebook
Web oficial: http://vivoli.it



Seguim ...

Orsanmichele


L'església d'Orsanmichele (L'hort de Sant Miquel) concretament al carrer dels Calzaiuoli, entre la catedral i la plaça de la Signoria.


L'església d'Orsanmichele ocupa el mateix lloc on antigament (des del segle VIII) se situava el convent d'una comunitat de monges, l'església de la qual era dedicada a sant Miquel (San Michele in Orto); d'aquí l'origen del nom de la construcció actual. Més endavant, ja el 1240, hom va decidir aixecar en aquest lloc una llotja o mercat cobert per a cereals, moment en què es va enderrocar l'antiga església. Posteriorment, cap a finals de segle es va bastir una nova llotja, amb la intervenció d'Arnolfo di Cambio. En record de l'antiga església hom hi va disposar unes imatges de sant Miquel i de la Mare de Déu. Aquesta darrera fou considerada miraculosa i va aplegar molta devoció, hom la coneixia com la Madonna delle Grazie.

Aquest edifici va quedar destruït per un incendi el 1304 i hom el va substituir per una construcció provisional fins que entre 1336 i 1350 es va aixecar l'actual, amb la intervenció dels mestres Francesco Talenti, Neri di Fioravante i Benci di Cione. La voluntat dels promotors era aconseguir un lloc digne per a venerar la Madonna delle Grazie, a més de conservar convenientment el gra i la farina.

Inicialment la planta baixa era oberta com un mercat, però entre 1367 i 1404 Simone Talenti s'encarregà de tancar-la. En aquesta mateixa època es va sobrealçar l'edifici amb dues plantes més, amb finestrals més petits. El 1352 es va encarregar a Andrea Orcagna la construcció d'un tabernacle, la disposició digne del qual va portar al tancament de la planta baixa i el trasllat del mercat a un altre indret. Aquest tancament fou l'origen d'una nova església amb una planta poc habitual, ja que té dues naus. Els pisos superiors van continuar amb la seva funció de magatzem de gra fins al segle XVI.

El tabernacle d'Orcagna amb la Madonna delle Grazie, de Bernardo Daddi

De ben segur, la peça més important del mobiliari de l'església sigui el tabernacle (1352-1359) de marbre elaborat per Andrea Orcagna amb la finalitat d'acollir una taula de Bernardo Daddi que representa la Madonna delle Grazie (1347), que va substituir l'antiga pintura al fresc que es va perdre en in incendi.

Per saber-ne més .. AQUÍ


Piazza della Signoria

La Piazza della Signoria, és la plaça central de Florència. És la seu del poder civil amb el Palazzo Vecchio i és el cor de la vida social de la ciutat. Amb forma de "L", es troba a la part central de la Florència medieval, al sud de la catedral de Santa Maria del Fiore o Duomo i a poques desenes de metres del Ponte Vecchio i del riu Arno.

Gràcies als descobriments arqueològics efectuats a partir de 1974, s'ha pogut establir que la primera activitat a l'àrea de la plaça es remunta al neolític i que l'actual plaça constituïa una zona important de la ciutat romana, amb una instal·lació termal de l'època d'Adrià i una bugaderia de dimensions industrials veïna al teatre, sobre les restes de les quals es va construir el Palazzo Vecchio. Als segles IV i V les termes i la bugaderia van ser abandonades i tornades a utilitzar per a edificis pobres i activitat artesanal, mentre va ser construïda una gran basílica paleocristiana, de dimensions properes als 20x50 metres.

La piazza della Signoria. Pintura de Bernardo Bellotto (es veu l'església de San Romolo a l'esquerra.) Imatge de Viquipèdia
 
La basílica paleocristiana sembla haver-se mantingut en ús fins al segle VII i després va ser substituïda per una petita església (prop de 9x16 metres) dedicada a Santa Cecilia (datada al segle VIII i documentada al segle IX). Des del segle X es va iniciar el procés de reconstrucció urbanística que va conduir la definició d'un disseny medieval que després es va demolir per construir la plaça. Les excavacions arqueològiques han posat de manifest diverses torres, cases i restes de dues esglésies (Santa Cecilia i San Romolo) amb els seus respectius cementiris. Una làpida quasi a la cantonada de la Via Calzaiuoli recorda Sant Ròmul, bisbe i màrtir, més o menys on es trobava l'església.

La plaça va començar a assumir la forma actual prop de l'any 1268, quan les cases dels gibel·lins que eren a la zona van ser demolides pels güelfs victoriosos de la Batalla de Benevent, però sense que l'àrea tingués una impostació coherent i unitària, mentre que va ser només pavimentada l'any 1385. En la forma contemporània va ser construït el Palazzo Vecchio, en què la plaça es transforma en el centre de la vida política ciutadana, en antítesi amb el centre religiós de la Piazza del Duomo i la plaça per al comerç que era el Mercat Vell, on avui està la Piazza della Repubblica. Al segle XIV es va agregar la Loggia della Signoria per a les cerimònies públiques i el Tribunal de les Mercaderies, instituït per dirimir les controvèrsies de tipus civil i comercial.

Loggia de la Signoria, al fons Perseu (1545-1554), una (copia) de les obres cabdals de Benvenuto Cellini

Seu del poder civil, la plaça era també el lloc de les execucions públiques, de les quals la més famosa és la del 23 de maig de 1498, quan Girolamo Savonarola va ser penjat i cremat per heretgia (una placa a la plaça, enfront de la Font de Neptú, recorda aquest fet) al mateix lloc en el qual, amb els seus deixebles, havia funcionat la "foguera de les vanitats", cremant molts llibres (alguns incunables) religiosos, de poesia, vestits i d'altres objectes de luxe.

Les intervencions als segles successius van resguardar per damunt de tot el conjunt d'escultures, que culminen a l'època granducale amb la transformació de la Loggia de la Signoria en una espècie de museu descobert. La construcció de l'Uffizi a la meitat del segle XVI, crea una nova perspectiva en direcció al riu Arno. La plaça no queda exclosa del resanamiento del centre històric del segle XVIII, a l'àmbit del qual es van realitzar intervencions en estil "neo-renaixement", com el Palau de les Asseguradores, davant del Palazzo Vecchio.

Palazzo Vecchio (o de la Signoria), piazza della Signoria

Palazzo Vecchio

El Palazzo Vecchio ('Palau Vell') es troba a la Piazza della Signoria, a Florència (Itàlia). En el seu interior, el palau acull un museu on s'exposen obres de Bronzino, Miquel Àngel, Giorgio Vasari i d'altres.

Anomenat, en origen, palau de la Signoria, nom de l'organisme principal de la República florentina, va anar canviant de nom: palau del Priori o palau Ducal, segons els diversos governs de la ciutat.

La primera construcció s'atribueix a Arnolfo di Cambio, que la va iniciar el 1299 incorporant l'antiga torre de Foraboschi a la façana. Després de la mort d'Arnolfo, el 1302, el palau va ser acabat, per altres artistes, el 1314.

La forma exterior de l'edifici és la d'un paral·lelepípede i a la façana principal es troba la torre d'Arnolfo, un dels emblemes de la ciutat.

El 1400, la torre i el jardí interior van haver de ser reconstruïts, ja que corrien el risc d'ensorrar-se.

Entre les estances més importants, sobresurt el saló dels Cinc-Cents, la decoració mural del qual es va encomanar a Leonardo da Vinci (La Batalla d'Anghiari) i a Miquel Àngel (La Batalla de Cascina). Lamentablement, cap d'ambdues pintures es va completar i les parets van ser recobertes per altres artistes.

Entre 1540 i 1550, l'edifici va ser utilitzat com a residència de Cosme I de Mèdici, i s'anomenà aleshores palau Ducal.

Més informació AQUÍ
Google Art Project
Virtual Tour de Palazzo Vecchio

Pati interior del palau Vecchio


Galleria degli Uffizi

Palazzo Vecchio des de la Galeria dels Uffizi

La Galleria degli Uffizi és un palau de la ciutat de Florència que conté una de les col·leccions d'art més antigues i més famoses del món. Dividit en diverses sales creats per a les escoles i estils en ordre cronològic, les exhibicions de l'exposició d'obres del segle XII al segle XVIII, amb la millor col·lecció del món de les [obres [renaixement]]. feta per artistes que van des Cimabue a Caravaggio, mitjançant Giotto, Leonardo da Vinci, a l'interior s'allotgen algunes de les majors obres mestres de la humanitat, Michelangelo, Rafael, Mantegna, Tiziano, Parmigianino, Rubens, Rembrandt, Giambattista Pittoni, Canaletto i Sandro Botticelli. Més informació AQUÍ


Ponte Vecchio

El Ponte Vecchio ('pont Vell' en català) i els vells edificis que l'acompanyen formen la imatge més coneguda de Florència. La seua història es remunta a l'època romana, quan la via Cassia travessava l'Arno pel seu punt més estret (120 aC). Les crescudes del riu s'emportaven cada vegada el pont, i es reconstruïa cada vegada, ja que era l'únic pont que travessava el riu, fet que li atorgava una importància vital per a les comunicacions entre el vell centre i el barri d'Oltrarno. Això va ser així fins que, el 1218, es construí el pont de Carraia. La reconstrucció del 1345 és la que serveix de base al pont actual.

Il Ponte Vecchio sull'Arno. Firenze

El Ponte Vecchio, en el segle XIII, ja estava ocupat per locals de comerciants i artesans, a més dels blanquers que necessitaven l'aigua per al seu treball, i també hi abundaven els pescadors. Posteriorment, els carnissers s'imposaren al pont, i eren cada dia majors en nombre. La carn no venuda i les deixalles es tiraven directament al riu.

El 1565, Giorgio Vasari hi acabà la construcció de l'anomenat corredor (Corridoio Vasariano), que enllaça els Uffizi amb el Palazzo Pitti a través del Ponte Vecchio. El gran duc Ferran I expulsà el 1593 els carnissers del pont, per no poder suportar les olors d'aquests comerços que considerava vulgars. Volia evitar aqueix espectacle als visitants estrangers en el seu trajecte a la seu de la família granducal, el palau Pitti. Així, les carnisseries foren substituïdes per joieries i orfebreries, que encara hui dia continuen ocupant i caracteritzant el pont.

L'abril del 1944, fou l'únic pont de Florència que van respectar els nazis en retirada, per ordre expressa d'Adolf Hitler. El 1966, també es va salvar de les terribles inundacions que assolaren bona part de la ciutat.

El seu nom, pont Vell, el distingia del Ponte alla Carraia, construït originalment el 1218.


Palau Pitti

El Palau Pitti (Palazzo Pitti, oficialment i en italià) és un gegantesc palau renaixentista de Florència, Itàlia. Està situat a la ribera sud del riu Arno, a molt curta distància del Ponte Vecchio. L'aspecte de l'actual palau data del 1458 i era originalment la residència urbana de Lucca Pitti, un banquer florentí.

Palazzo Pitti

Va ser comprat per la família Mèdici el 1539 com a residència oficial dels grans ducs de la Toscana. En el segle XIX, el palau va ser usat com a base militar per Napoleó I, i després va servir, durant un curt període, com a residència oficial dels reis d'Itàlia. A principis del segle XX, el palazzo, juntament amb el seu contingut, va ser donat al poble italià per Víctor Manuel III; per la qual cosa, es van obrir les portes al públic i es va convertir en una de les més grans galeries d'art de Florència. Avui dia, continua sent un museu públic, però se n'han ampliat les col·leccions inicials.


San Miniato al Monte 

La Basílica de San Miniato al Monte es troba en un dels llocs més alts de la ciutat de Florència i és un dels millors exemples de romànic a tota la Toscana.

Sant Miniato

San Miniato va ser el primer màrtir de la ciutat. Probablement era un mercader grec, o un príncep armeni en peregrinació a Roma. Es compta que, arribat a Florència entorn de l'any 250, va començar una vida d'ermità, i que va ser decapitat durant la persecució anticristiana de l'emperador Deci. Diu la llegenda que, poc després de la seva execució, va marxar portant a la mà el cap tallat i va tornar a la seva cova d'ermità, al lloc on actualment s'erigeix la basílica, en el Mons Fiorentinus. El segle VIII es va aixecar una capella. La construcció de l'actual es va iniciar el 1013 sota els auspicis del bisbe Alibrando. Va començar sent un monestir benedictí, i el 1373 va passar a l'ordre cluniaciense, que l'habita fins als nostres dies.

Sant Miniato

La façana de marbre va ser probablement iniciada el 1090, si bé la part superior pertany sens dubte al segle XII. Es va finançar gràcies a una corporació de mercaders de llana (Arte di Calimala) que van ser els responsables del manteniment de l'església fins al 1288. L'àliga que corona la façana era el símbol emprat per aquesta corporación. El que actualment podem veure pertany a la reforma de Brunelleschi, que va mantenir la identitat medieval toscana a la seva obra.

Pantocràtor

El campanar es va iniciar el 1499 però va ser substituït el 1523, quedant inconclús. Durant el setge de la ciutat de 1523 va ser usat com a lloc d'artilleria.

Tomba de Sant Miniato

En el seu interior destaca la Capella del Cardenal de Portugal, construïda el 1473 per a allotjar la tomba del Cardenal Jaume de Coïmbra i d'Urgell, que caigué malalt a la ciutat, mentre es trobava de pas, en un viatge diplomàtic com a ambaixador de Roma. És l'únic cos que reposa a l'església.

Més

Per ajudar-te, aquí tens una llista de temes útils i visites recomanades a Florència publicats fins al moment en GUIES VIATJAR a ITÀLIA.