dimecres, 20 de juny de 2018

Sort, Gerri de la Sal, Figuerola d'Orcau, Orcau, Llordà, ...

26.03.2018 Almoster, Balaguer, Palau de Noguera, Tremp, Cellers, Terradets, ...
27.03.2018 Cellers, Tremo, Salàs de Pallars, Riverd, Sensui, Talarn, LLimiana, ...
28.03.2018 Tremp, Encus, Tremp, Conques, Covet, Isona, Abella de la Conca, ...
29.03.2018 Gerri de la Sal, Buira, Gerri de la Sal, ...
30.03.2018 Gerri de la Sal, Sort, Gerri, Figuerola, Orcau, Llordà, ... 
.
Embassament de Terradets

Gràcies a les noves tecnologies descobrim que avui a Sort se celebra la Mostra de Formatges Artesans 2018.
.
Sort

Una nova edició de la Mostra de Formatges Artesans de Catalunya, que reuneix els millors productors del territori. Per als visitants, és la millor oportunitat per conèixer-ne les diferents varietats, participar en alguna de les jornades tècniques i, és clar, tastar i comprar els productes directament als productors, que us en donaran tots els detalls que vulgueu saber. En total, hi ha 20 parades de formatges d'arreu del territori català.

Tros de Sort

Mostra de Formatges Artesans 2018. Primer estand que ens trobem, Tros de Sort

Una formatgeria artesanal, fundada el 1995 per cinc ramaders lleters del Pallars Sobirà (Alt Pirineu de Lleida), un veterinari i un enginyer tècnic agrícola especialistes en formatgeria.
.
Amb la qualitat i el sabor autèntic del Pirineu com a premissa, elaboren una àmplia gamma de formatges. Treballen principalment amb llet sencera de vaques alimentades amb herba de prats d'alta muntanya, produïda en explotació pròpia.

Tros de Sort
Camí de les Vernedes s/n
25560 Sort - Lleida
973 621 220
info@trosdesort.cat
http://www.trosdesort.cat


Formatges Sant Gil d'Albió.

El Jordi, un bon venedor, hi posa el cor.

Primera sorpresa!, de les suaus ondulacions que deixen veure tots els colors del verd. Els camps a banda i banda de la carretera semblen coberts d’una vànova que canvia de color segons l’estació: verd intens a la primavera, daurat al juny, terra acabada de llaurar a l’estiu i blanc gebre a l’hivern. ... ens trobem els Formatges Sant Gil d'Albió.

Formatges Sant Gil d'Albió
c/Castell s/n
43427 Albió (Llorac) - Tarragona
Tel: +34 977881421
Fax: +34 977881565
info@santgilalbio.com

El Gran Pep, l'estrella de Cal Gil d'Albió, boníssim!

Uns altres a destacar ...

Formatges Cal Quitèria

Cal Quitèria

FORMATGES ARTESANS DE PONENT
Pda. Cascall, S/N
Ap. de correus no. 26
25100 Almacelles – Lleida
973 195 133 - 696 455 106 - 696 454 856
info@calquiteria.com
http://www.calquiteria.com

Més ..


Artefor neix com a formatgeria l'any 2011. De caràcter emprenedor, en Jordi Arroyo crea un concepte innovador en els seus formatges. Totes les seves creacions ens traslladen a paisatges complexos on ens desperta l'essència més pura dels cinc sentits. En el seu interior hi trobem la més exquisida elegància. Gustos nobles i complexos a la vegada, mediterrani en el seu estat més pur.
 .
Salvador Espriu, 37
08339 Vilassar de dalt
93 753 32 38 - 670 37 46 31 - 679 49 63 90

i més ...

Formatgeria de Tòrrec

Petita formatgeria ubicada al poble de Vilanova de Meià, al Montsec, que partint de llet de cabra pròpia elaboren mató (o recuit, segons la denominació local), i altres fresques delícies làctiques.

Formatgeria de Tòrrec
C/ Les Monges, 12, 1-2
25730 Vilanova de Meià (Artesa de Segre)
La Noguera - (Lleida)
659 499 575 (Montse)
689 500 732 (Nicanor)
montblanchse@yahoo.es

Satisfets i carregats, seguim ... Ep!, deixem-los passar.
.
Els Bombers seran sempre nostres!

És evident, els Bombers seran sempre nostres!

Seguim en direcció a Gerri d ela Sal, el Noguera brama i baixa força ple, ha sigut any de pluges i nevades generoses.
.
El Noguera

Gerri de la Sal 

Gerri de la Sal és la vila que fa de cap del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. A més, és el nom del municipi aprovat el 1980 per la Generalitat de Catalunya.
Formava un municipi independent, creat el 1812, al qual el 1969 li foren agregats els termes municipals de Peramea, Baén i Montcortès de Pallars. Aleshores va adoptar l'artificiós nom oficial de Baix Pallars. L'antic terme incloïa també els pobles de Bresca i Enseu.

Està situada a la vall de la Noguera Pallaresa, en un petit eixamplament de la seva vall entre els congosts d'Arboló i Collegats. Hi abunden les pinedes i rouredes, enmig d'un paratge no tan rocós com el veí congost de Collegats, però que ja comença a anunciar la força de la roca vertical. Gerri de la Sal és a la dreta del riu esmentat, enmig de les saleres que han donat nom a la vila, i que temps enrere permeteren que fos una autèntica potència econòmica gràcies al comerç de la sal.

Historia

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico... a Gerri de la Sal (Gerri, simplement). S'hi llegeix que és una vila amb ajuntament i cap de l'abadiat del mateix nom. Està situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, al recer de dues elevades muntanyes i la combaten els vents del nord i de l'est. El clima, tot i temperat, és propens a apoplexies. Tenia en aquell moment 90 cases de construcció mitjana, Casa de la Vila i presó, a més de l'edifici més notable de la vila: el magatzem i administració de la sal que es fabricava en aquesta població. També hi havia escola, freqüentada per uns seixanta nens, i església parroquial, dedicada a Sant Fèlix màrtir, servida per un capellà ordinari. Aquesta església ocupava en aquell moment l'antiga abadia de monjos benedictins, dominada per la muntanya d'Enseu i la Roca del Monestir. Un pont de fusta i un passeig arbrat comunicaven el poble amb l'antic monestir. A poca distància de les portes de la vila hi havia la font d'aigua salada amb la qual s'alimentaven les salines, que produïen molta sal. Aquesta sal s'exportava fins i tot a França.

Les terres, en general pedregoses i muntanyoses no donaven gaire producció. Esmenta el territori de Pentina, al sud de la vila, totalment despoblat d'arbres, en aquell moment. S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses, seda, cànem, ametlles, tota mena de fruites i, antigament, molta vinya, ja desapareguda en aquell moment, després dels intensos freds dels anys 1829 i 1830. S'hi criaven ovelles i mules, i hi havia caça de llebres, perdius i aus de pas, a més de pesca de truites, barbs i anguiles. La indústria existent era la derivada de l'agricultura i la cria de bestiar. Comptava amb 86 veïns (caps de casa) i 519 ànimes (habitants).

Més informació: Gerri de la Sal a Viquipèdia

Diu que a la tercera va la vençuda, crec que és ser la quarta, avui per fi ho hem assolit, entrar al momenstir de Santa Maria!

Monestir de Santa Maria de Gerri

Santa Maria de Gerri

El monestir de Gerri te un origen força antic, en època visigòtica hi havia una església dedicada a sant Vicenç que els sarraïns haurien destruït. Més endavant s'hi va establir un monestir, del que es coneix la carta de fundació, datada el 807, on el prevere Espanell hi reuní una comunitat, el fundador va fer aportació de l’església i d’altres propietats, així com d’objectes litúrgics. Des del 839 la casa de Gerri va adoptar la Regla de Sant Benet.

Nau central

La casa comtal de Pallars va esdevenir la principal protectora del monestir al que va fer beneficiari de donacions, però també va haver de patir les intervencions dels comtes sobre els afers i propietats monàstiques. De fet el centre monàstic gaudia d’immunitat des del 849, però això no el deslliurava de les intervencions comtals. El 966 va aconseguir del papa Joan XIII la subjecció directa a la Santa Seu, que teòricament el deslliurava de les intromissions episcopals.

Malgrat això, la casa comtal va aconseguir el 1096 deixar el monestir de Gerri sota la direcció de la gran abadia de Sant Victor de Marsella, aquesta dependència de l’abadia de la Provença es va exercir en major o menor grau, segons la situació de cada moment.

La situació econòmica era molt bona, pel que es va poder aixecar una nova església, la qual es va consagrar el 1149 amb presència de les autoritats eclesiàstiques i del comte Artau III. El 1190 Alfons el Cast el va posar sota la seva protecció. Aquesta prosperitat es va allargar en el temps fins que es va veure interrompuda en el darrer quart del segle XIII a causa de la inestabilitat política del comtat i el territori i monestir foren envaïts en diverses ocasions.
.
Sarcòfag

Campanes

El segle XIV no va millorar les coses i fou víctima tant de la cobdícia dels senyors com de la pesta negra que va comportar la mort de l’abat i la dispersió de la comunitat. El nou abat es va oposar frontalment als comtes de Pallars i les diferències foren molt importants, sobretot pel que fa a termes jurisdiccionals; fins i tot l’abat de Gerri va arribar a excomunicar el comte Hug Roger. La situació no va millorar en els anys següents. El 1592 fou incorporat a la Congregació Claustral Tarraconense.


 Capitells

Capçalera

Ja més endavant, el monestir es va veure afectat per la Guerra de Successió, que el va posar prop de la ruïna material. Malgrat això i la reduïda comunitat que hi havia, el monestir va continuar mantenint els seus drets jurisdiccionals. No sembla que l’afectés particularment la Guerra del Francès, potser per la seva situació geogràfica. La desamortització i exclaustració de 1835 va significar el tancament definitiu del monestir, la pèrdua de les importants possessions que tenia al Pallars i la dispersió i pèrdua del valuós patrimoni mobiliari que encara conservava. L’església va patir més pèrdues a ran de la Guerra Civil de 1936, com ara la mateixa Mare de Déu de Gerri.
.


Figuerola d'Orcau

Figuerola d'Orcau és el nom d'un municipi del Pallars Jussà, existent fins al 1970, quan s'ajuntà a Isona, al mateix temps que també ho feren Benavent de Tremp, Conques, Orcau i Sant Romà d'Abella, al terme municipal d'Isona i Conca Dellà.

Conca Dellà

El seu antic municipi no comprenia cap altre nucli de població i tenia una extensió de 7,96 km². Havia estat creat, amb el nom de Figuerola de Orcau per l'aplicació de la Constitució de Cadis, el 1812.

Actualment fa de límit de ponent del terme isonenc, davant del gran terme de Tremp, que es troba just a ponent, i del de Gavet de la Conca, que és el seu límit meridional. Antigament tenia, encara, Orcau al nord i nord-est, Conques, tots integrats a Isona i Conca Dellà a l'est i sud-est, i Aransís, integrat a Gavet de la Conca al sud.

La vila de Figuerola d'Orcau és dalt d'un turonet, a 552 m. alt., i forma un nucli clos per les mateixes cases, entre les quals s'obrien cinc portals que donaven -i encara donen- accés a l'interior del recinte. Tres d'ells, segons la tradició, són els originals: el del Marquesó, el de la Font i el de Marisans. Roman encara en la memòria dels més grans de la vila l'època en què de nit es tancaven els portals per tal que ningú pogués entrar-hi. Tant el clos de la vila, com els portals i el traçat dels carrers ens remeten sense cap mena de dubte a una vila medieval.

Al centre hi ha una plaça porticada, damunt dels porxos de la qual hi ha l'edifici que havia hostatjat la Casa de la Vila i l'escola pública, avui dia transformada en habitatges. D'aquesta plaça surten cinc carrers, que són els que recorren la vila closa, passant en total per més d'una dotzena d'arcs, la major part clarament medievals.

Figuerola d'Orcau

La part més alta del clos de la vila, tot i que ha estat molt desfigurat per les constants reformes de les cases que el formen, sembla presentar un segon recinte interior: seria, pròpiament, el castell de Figuerola d'Orcau. No n'han quedat, però, restes gaire definides, si bé el traçat dels carrers i la part baixa de les parets que s'hi inclouen el permeten endevinar.

En el nucli antic de Figuerola d'Orcau hi ha encara una altra capella: és a la casa Rocabruna, i a penes en queden restes, en l'actualitat.

jurisdicció de la vila estava repartida, com ja hem vist, entre el Comte de Pallars (un terç) i els Barons d'Orcau (dos terços). El primer dels ravals esmentats corresponia al terç del Comte, i els altres, pertanyents als Orcau, reben el nom del camí de Faidella, al terme d'Abella de la Conca, i del ferrer que s'hi havia instal·lat.

L'església parroquial de Santa Maria és dins del nucli clos, i al seu costat de llevant s'estenia el cementiri, que a principis del segle XX fou traslladat fora del nucli urbà. L'espai que ocupava no ha estat mai aprofitat, i encara avui dia és un espai erm a dins del poble vell.

Església de grans dimensions, envoltada de carrerons estrets. Consta d'una sola nau amb absis semicircular i coberta a dues vessants. Al mur de ponent hi ha el portal d'entrada, flanquejat per una arcada de mig punt adovellada, amb tres arquivoltes amb dobles impostes i extradós. Al damunt hi ha un ull circular i la gran espadanya de tres plantes. El primer pis amb quatre ulls diferents i els dos següents pisos amb un sol ull.

Es tracta d'una construcció bàsicament romànica, però amb nombroses afectacions al llarg dels segles. És un temple de dimensions molts grans, que ha sofert moltes modificacions al llarg del temps i, per tant, ha estat molt alterat en el decurs dels segles. Les estructures bàsiques són clarament romàniques: nau única, amb absis semicircular a la capçalera i porta a ponent, coronada per un campanar d'espadanya de sis ulls en tres nivells diferents. Damunt de la porta, a més, hi ha una finestra d'ull de bou circular. Tot plegat és obra del segle XII, en el moment que podríem anomenar de plenitud del romànic.

Figuerola d'Orcau

Està documentada des del 1314 amb l'advocació original a Santa Maria. Entre 1758 i 1904 estigué dedicada a la Mare de Déu dels Àngels, però en aquest darrer any se li retornà l'advocació original. Conserva un retaule del segle XVIII, que se salvà de les destruccions de les guerres posteriors. Pascual Madoz, que va visitar l'església a mitjan segle XIX, diu que és una construcció del 1524 refeta el 1692, però en aquesta afirmació només té en compte reformes posteriors i negligeix, en canvi, l'obra romànica, clarament perceptible a simple vista. És possible que només tingués en compte els registres que en parlen en els llibres d'obra de l'arxiu parroquial, que devia consultar.

Fora del nucli clos, al nord-est, es dreça el santuari de la Mare de Déu del Prat, actualment ja englobat pel mateix creixement dels ravals del poble. La tradició popular diu que l'origen d'aquest santuari és precisament l'existència dels ravals, els quals, en rivalitat amb la vila closa, volgueren tenir la seva església pròpia. Tanmateix, també s'atribueix la construcció del santuari a la troballa d'una imatge de la Mare de Déu feta per una ovella mentre pasturava en el prat que hi havia en aquest lloc, cosa que justificaria el nom del santuari. Una altra versió és la que donen els goigs que es canten en aquest temple: la imatge fou portada de Madrid, potser per substituir la primera, malmesa en algun moment de la història. Aquests goigs s'hi canten el mes d'agost. El santuari del Prat està documentat des del segle XVII.

Al juny del 2017 s’hi realitzà la primera de les exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil de 1936-39 previstes pel Pla de fosses aprovat per la Generalitat de Catalunya al gener del mateix any. La fossa contenia les restes de disset soldats, probablement franquistes, morts a l’abril o al maig del 1938, quan la línia del front se situava a Figuerola d’Orcau.

El Celler – Restaurant Xic’s Cal Borrech

El Celler – Restaurant Xic’s Cal Borrech, neix amb una voluntat clara de fer difusió del món del vi. Està situat a la població de Figuerola d’Orcau, al Pallars Jussà. El cultiu de la vinya era majoritari a la població de Figuerola, la majoria de cases tenien celler. A més aquests comunicaven per passadissos sota terra, actualment sense ús, però àmpliament coneguts com el “metro de Figuerola”.

Garnatxa

Cal Borrech tenia una gran tradició de comercialització del vi, producció recuperada fa aproximadament 15 anys.

Productors i elaboradors propis, canalitzem el resultat de la nostra collita a través del restaurant. Els nostres clients poden degustar plats típics de muntanya, cuina casolana i tradicional, de temporada i amb productes de proximitat i acompanyar-ho amb un bon vi, que a elecció del comensal pot ser el nostre propi, també pot escollir servir-se’l directament de la tona, o bé elegir entre l’amplia proposta del celler, bodegues de la D.O. Costers del Segre.

Des del menjador es pot gaudir d’una fantàstica vista a la Conca de Tremp, on destaquem la visualització del Castell d’Orcau i el poble, també amb una proposta turística interessant, donat que té importants restes d’ous de dinosaure.

Font: Ruta del vi de Lleida

Alveolina  Alveolina és el nom del fòssil que abunda a les roques de la vinya les Escadolles. Els seus 50 milions d’anys d’història geològica porten a la copa d’aquest vi l’origen mateix dels Pirineus.

Dels que vam poder provar, l'Alveolina és l'escollit.

Molt recomanat.  http://viujussa.cat/xics-cal-borrech

Xic’s Cal Borrech
Casa Borrech
25655 Figuerola d’Orcau
xicscalborrech@gmail.com
Tel: 600350447 / 628452658
@xics.calborrech
https://www.facebook.com/xics.calborrech

Montsec


Orcau

El poble d'Orcau era el cap de l'antic municipi d'Orcau, de la comarca del Pallars Jussà, un dels cinc termes ajuntats el 1970 al d'Isona per tal de formar el nou terme municipal d'Isona i Conca Dellà (els altres foren Benavent de Tremp, Conques, Figuerola d'Orcau i Sant Romà d'Abella).

Orcau

Orcau és la principal entitat de població, des del punt de vista històric, d'aquest antic terme, sobretot pel fet que el Castell d'Orcau, seu de la baronia homònima era l'origen del poble, i el coronava des de dalt del turó que domina el poble i gairebé tot el seu antic territori. Orcau havia tingut el veïnat de les Eres de Sant Joan, a l'altra banda del torrent del Carant, davant mateix del poble. Està despoblat, i les cases, en ruïnes.

De fons el Montsec

El poble d'Orcau està esglaonat en el vessant de migdia del turó damunt del qual es troba el Castell d'Orcau, a 753 m. alt. Actualment està quasi del tot despoblat, però el fet que tingui en el seu nucli dues esglésies, a part de la del castell, ens indica clarament la importància que tingué en altres temps.

Portal de llevant

L'església parroquial és dedicada a Santa Maria. Es tracta d'una església potser d'estil gòtic, amb absis poligonal, sobrealçat, que conserva un sagrari amb pintures tardo renaixentistes (finals del s. XVI) d'una gran qualitat.

A ponent del poble, a l'antic raval de les Eres de Sant Joan, actualment despoblat i en ruïnes, hi ha l'església romànica de Sant Joan Baptista d'Orcau. Va ser restaurada cap al 1980, i s'hi ha restablert el culte. S'hi celebra, amb un aplec, la festa de Sant Joan.

Orcau


Castell d'Orcau

El Castell d'Orcau és un dels castells més ben documentats de tota la Conca Dellà, com els d'Abella i de Llordà. Igual que aquests dos altres castells, la seva situació li permetia un extens domini de territori, ja que controla tant la Conca de Tremp com la Conca Dellà. És a Orcau situat dalt d'un turó de 887 m. alt, de l'antic terme homònim i actual d'Isona i Conca Dellà i, a nivell estatègic, permetia enllaçar visualment els Castell de Mur i Castell de Llordà. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.

Per arribar-hi cal situar-se a la carretera C-1412, que uneix Isona amb Tremp. Molt a prop del desviament cap a Figuerola d'Orcau hi ha el desviament cap a Orcau, que cal seguir fins a arribar al mateix poble i anar cap a la part alta del nucli, des d'on surt un corriol que es va enfilant en ziga-zaga pel vessant sud-oest del turó, per salvar el desnivell de 154 metres que hi ha. El castell és inaccessible pel sud i per ponent.

 Portal de ponent i l'abadia o recotoria


Historia

El Castell d'Orcau es construeix al voltant del canvi de mil·lenni, quan la frontera separava els comtats catalans dels sarraïns. No només és important pels elements arquitectònics que conté, sinó també per la seva història jurídica i administrativa, ja que és un dels primers dominis documentats on s'observa el pas del règim comtal al feudal.

Castell d'Orcao. Imatge d'EliziR, Viquipèdia

Fou origen i seu de la baronia d'Orcau, una de les més importants de tot el Pallars Jussà. El primer document que ens en parla és del 1010, i l'esmenta com a castro Orcall. Ramon V, comte de Pallars Jussà el vengué a Arnau Mir de Tost, i aquest el cedí al cap d'un any a la seva filla Valença, que es casà amb el comte, amb la qual cosa el castell d'Orcau tornà de seguida a mans del comte de Pallars Jussà. El 1055 un pacte entre els comtes i Ramon Miró d'Orcau, castlà del castell, deixà de per vida seva el castell del tot en les mans del d'Orcau. Els pactes de renovació s'anaren succeint, i subsistí en el fill del d'Orcau, Tedbald Ramon, i a partir d'ell el senyoriu esdevingué hereditari. El fill de Ramon V de Pallars Jussà, Pere Ramon I, renovà els pactes, incloent-hi la vila de Figuerola d'Orcau. El llinatge visqué el seu moment d'esplendor amb la figura d' Arnau d'Orcau, majordom de Pere III i governador del Rosselló i la Cerdanya (1366-76). El nét d'aquest deixà en morir la baronia a mans dels Erill, que fins al 1599 s'intitularen barons d'Erill i d'Orcau, i després comtes, i a partir dels quals s'iniciaren continus canvis en la possessió, fins a arribar als ducs d'Híxar, darrers senyors d'Orcau. Ja per sempre més aquest castell romangué unit a la baronia d'Orcau, fins a l'extinció dels senyorius amb les desamortitzacions del segle XIX.

Al llarg del segle XI, quan l'amenaça sarraïna s'allunya d'aquest territori, el castell passa a ser un important centre logístic i militar: d'una banda facilita que s'ocupin les terres de les conques que el voregen i, al mateix temps, és també un castell fronterer entre els dominis del comtat de Pallars i els dominis d'Arnau Mir de Tost.

Absis i església romànica presidint la Conca

Fins i tot durant la Guerra civil catalana del segle XV, malgrat que el rei desposseí Joan d'Orcau un temps dels seus béns, cedint-los a Miquel Llordà, fou restituït tot el llegat a Arnau d'Orcau, fill de l'anterior. Al llarg d'aquest període, així com durant la Guerra del Pallars, el castell pren gran protagonisme a causa de l'enfrontament vers el comtat de Pallars.

Apòstols d'Orcau, actualment conservats al MNAC.
Al costat del petit poble d'Orcau s'alça un turó coronat per les restes del castell i del recinte fortificat. La construcció és conformada per un doble recinte emmurallat del qual es conserven els fonaments dels murs i torres circulars del perímetre exterior, mentre que de l'interior, més ben conservat, es conserva la planta quadrada i part de les bestorres dels angles de planta de mig cercle o tres quarts de cercle. Els paraments que en resten revelen una construcció feta amb pedra petita i amb obertures d'espitlleres.

De l'antiga església romànica del castell, dedicada a la Mare de Déu de la Pietat, resten només l'absis únic i el mur de tramuntana. A partir de les restes conservades i de les fotografies anteriors a l'ensulsiada, sabem que el temple era d'una nau, coberta amb volta de canó sobre arcs torals, i absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. L'ingrés era al mur sud. L'exterior de l'absis presenta decoració a base de dobles arcuacions cegues separades per lesenes.

Murs de pedra seca i portal de ponent


A l'absis hi havia unes pintures murals, avui conservades fragmentàriament al Museu Nacional d'Art de Catalunya, que representen figures d'apòstols sobre un fons de bandes de colors amb evocacions d'una línia de terra a la part inferior. També hi havia motius vegetals i geomètrics a la finestra de l'absis.

Font: Viquipèdia

Portal de la muralla


Llordà

Vista de la Conca Dellà des del castell de Llordà

Llordà és actualment un poble del terme municipal d'Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà. Era antigament del terme d'Isona, i durant molts segles exercí de centre neuràlgic del terme isonenc, atesa l'estratègica situació que ocupava el seu castell, que, a més, era dels més sòlids i bells de la Conca Dellà. Darrerament ha estat restaurat i en part reconstruït, i torna a ser un espectacular punt de referència per a tota la Conca Dellà oriental. Ja des de la creació dels ajuntaments moderns (1812), apareix sempre unit a l'ajuntament d'Isona.

Castell de Llordà

El poble de Llordà és uns 3 quilòmetres a l'est-sud-est d'Isona, i és fàcilment accessible per una carretera local que hi mena des del km. 37 de la carretera C-1412, just a llevant de l'indret on hi ha les cases de Cal Carlí i Cal Cavaller. El Castell de Llordà és a quasi un quilòmetre al nord-est del poble, més enlairat, però seguint la carena on es dreça el poble mateix.

Es tracta d'un poble que mai no ha tingut gaire població, però l'estat en què es troba a principis del segle XXI és francament llastimós, llevat d'aquelles cases que han continuat habitades o arranjades com a segona residència. Pascual Madoz deia, vers 1845, que Llordà tenia 11 cases miserables i una capella dependent de la parròquia de Covet. També deia que conservava vestigis d'haver estat un poble gran, ja que s'hi veien les restes de molts edificis.

L'any 1981 tenia ja només 20 habitants, i el 2006, 13. L'època més esplendorosa havia estat al segle XIV, en què arribà a 23 focs (uns 115 habitants), però la tònica general de Llordà és que estigués al voltant d'una cinquantena d'habitants.

Església de Sant Sadurní

Dóna una idea de l'important que fou a l'època medieval el poble de Llordà el fet que, a part del castell i la seva església de Sant Sadurní, hi havia al poble dues esglésies més: la parroquial de Santa Maria i la de Sant Andreu, romànica, situada a molt poca distància del poble.

L'església parroquial és dedicada a Santa Maria, i, tot i que sembla tenir elements romànics, la major part del temple actual és més tardà, a més d'haver estat refet o haver rebut modificacions tot al llarg de la història.

La història del poble de Llordà està molt lligada a la del castell, atès que el poble es formà a partir de l'existència del castell. El poble primitiu era a redós del castell, dins del recinte més exterior dels tres de què està format. El desplaçament cap al lloc on és ara és més tardà. Amb el nou emplaçament es construí l'església de Santa Maria. El poble, amb la forma llatina tarda, baixmedieval, de Lordano està documentat des del 949.

Aquesta església, que fou parroquial, conserva un campanar d'espadanya de dos ulls. En un d'ells, que fou desposseït de la campana a la darrera guerra civil, es pot trobar un obús de morter fent de campana, igual que a la Mare de Déu de la Posa o a la capella de sant Urbà dels Obacs de Llimiana.


Castell de Llordà

Torre de l'església de Sant Sadurní
El Castell de Llordà és situat al municipi d'Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà i formava part de l'antic terme d'Isona. Està situat un quilòmetre al nord-est del poble de Llordà, i a la mateixa carena on es troba el poble, però més enlairat. Està situat en un lloc estratègic, com es pot comprovar des de gairebé qualsevol punt de la comarca: el castell de Llordà és sempre present en el paisatge. Tanmateix, els anys d'abandonament feren que tot l'espai del castell anés quedant amagat per un bosc d'alzines, a més de ser el seu conjunt un munt de ruïnes. Això en dificultava enormement la visita i, encara més, l'estudi. Els darrers vint anys han vist de primer la neteja de l'espai del castell, i després la seva excavació i reconstrucció, fins a arribar al moment actual, en què torna a ser visitable. És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional.

Història

Fou construït entre el segle IX i el XII i esdevingué la residència d'Arnau Mir de Tost, mà dreta del Comte d'Urgell, encarregat de la conquesta del Pallars Jussà, de la seva repoblació i del seu posterior domini. Se'n tenen notícies ja des del 973 (Castrum Lordano), i des del 949 com a lloc, però fins al 1033 no hi ha constància certa i fiable del castell.

La importància d'aquest castell al llarg dels segles és constant. Fou donat pels comtes d'Urgell Ermengol II i la seva muller Constança a Arnau Mir de Tost i la seva muller, Arsenda, a canvi de 2.000 sous. Arnau Mir de Tost fou l'encarregat de la conquesta i repoblament del Pallars Jussà als sarraïns, i hi establí el centre neuràlgic dels seus dominis. El feia servir com a residència, i per això una part del que s'ha conservat és el palau senyorial.

Arnau Mir de Tost el va fer aixecar com un castell capaç d'hostatjar una guarnició important, així com una població civil, en part depenent i lligada amb la militar, amb el seu bestiar. D'aquest fet prové que encara avui dia les restes del castell de Llordà siguin imponents i extenses. A causa de la seua funció i de les seues característiques, es diferencia dels castells del segle XI, i s'assembla més a les fortificacions fetes en dates posteriors.

Torre de la muralla

El castell de Llordà passà, per testament, a la filla d'Arnau Mir de Tost, la comtessa Valença, muller de Ramon V de Pallars Jussà. En els anys successius, diversos conflictes jurisdiccionals (el més important, amb l'abat d'Àger) feren anar a parar el senyoriu de Llordà al bisbe d'Urgell. El 1093, el bisbe Guillem Arnau de Montferrer llegà en testament el castell al seu germà Pere Arnau. El 1128 consta com a senyor de Llordà Bernat d'Alp, i el 1201 era empenyorat pel comte d'Urgell, Ermengol, al vescomte Guerau de Cabrera, però aviat tornà a mans de l'església, i el capítol de canonges de la Seu d'Urgell en mantingué la possessió fins a principis del segle XIX.

Fou abandonat del tot a ran de les desamortitzacions del segle XIX, i al llarg dels darrers dos-cents anys anà caient fins a convertir-se en un esquelet de castell, que, tanmateix, era visible i punt de referència des de bona part de la comarca. Havia estat declarat monument històric artístic el 1980, però fins al 1997 no se n'emprengué l'excavació prèvia a la restauració. El 2008 s'ha acabat la tercera fase de la intervenció en el castell de Llordà, i només queda la quarta, que afectarà l'església de Sant Sadurní.

Descripció

És un dels millors exemples d'arquitectura residencial d'època altmedieval conservats a Catalunya i presenta elements innovadors respecte a la tradicional arquitectura militar de frontera.

Constava de tres recintes successius, al capdamunt del qual hi havia el palau senyorial. El recinte extern no era complet, ja que a llevant i a ponent hi ha forts pendents, quasi cingles, que el fan inexpugnable per aquests dos costats. El costat nord no té defenses importants, ja que és una part del recinte segon i tercer. Sí, en canvi, el meridional, que enllaça, tot i que amb un pendent important, amb el poble de Llordà i, a través seu, amb la plana de la Conca Dellà. Aquest primer recinte inclou l'església de Sant Sadurní, les dependències de l'antiga col·legiata, i un ample espai que és on degué ser el primer poble de Llordà -a més de la guarnició militar del castell- abans que baixés 168 metres més avall, al seu emplaçament actual. L'església i una part de la col·legiata i del mur exterior és tot el que queda d'aquest recinte extern.

Més amunt i al nord-est, hi ha el doble recint superior, que està tancat per murs que ressegueixen el cingle a llevant i ponent, i barren el pas per la carena al sud i al nord. Aquest recite té una forma triangular, que és la forma marcada pel mateix espai natural on es dreça. Només accessible pel costat de ponent, on devia haver-hi el portal d'accés des del recinte jussà. Es conserva bona part de la torre que separava els recintes primer i segon, situada al nord-oest del primer i al sud-oest del segon.


La part superior és ocupada per l'antiga residència senyorial, que ella mateixa marca una separació amb el recinte anterior, formant així el tercer clos, i deixant un estret pas al costat nord-oest per tal d'accedir-hi. És l'edifici més espectacular, juntament amb l'església, i el més ben conservat, malgrat que la destrucció també hi va arribar. Amb la reconstrucció recent, han quedat netejats els munts de runes que hi havia, refets els panys de parets i sostres caiguts i consolidades les parts que estaven dempeus, de manera que actualment forma un conjunt de gran bellesa i valor històric. Les visites organitzades, a més, permeten fer-hi un recorregut molt interessant i intel·ligible. Es fan entre els mesos de juliol i setembre.


Aquest recinte superior presenta un edifici de caràcter residencial, amb tres sales superposades, i algunes dependències més, entre les quals destaca la cuina. La planta baixa presenta tres naus para·leles, cobertes amb volta de canó de bella factura, que devien contenir dependències auxiliars, com, per exemple, el celler. El superior acollia la sala gran del castell. Presenta tres finestres geminades (dues d'ells refetes seguint el model de la que havia quedat). Encara quedava al damunt seu un segon pis que acollia les cambres dels principals habitants del lloc, que s'obren a l'exterior (només al sud) a través d'unes finestres romàniques de doble esqueixada.

L'aparell és de darreries del segle XI, però presenta opus spicatum en la part interna d'alguns murs.

Font: Castell de Llordà a Viquipèdia

Baixant de Comiols

-.-